Descartes

Crani de Descartes al Musée de Homme, a Paris

Jo no el vaig veure, però diuen que en Pere Lluís tenia un poster del crani cartesià en el seu despatx. Una ironia del destí ha fet que conservem en un museu separada de la resta la part material de la seu de l'ànima del fundador del dualisme modern. I a més, acompanyada, com la majoria de les relíquies, d'una curiosa història. Disset anys després de la seva mort, que s'havia esdevingut l'onze de febrer de 1650 a Estocolm, el seu cadàver va ser repatriat a París a instàncies dels seus seguidors. La sorpresa arribà en descobrir que a les despulles els faltava el crani. No va ser fins al 1861 que va ser lliurat a Georges Cuvier, segons la pàgina del Musée de l'Homme. Ara bé, no sembla que fos possible que es cedís a cap dels germans Cuvier, cèlebres paleontòlegs i naturalistes, perquè van morir al 1832 i al 1838. Per a una versió més SFI vegeu aqui.

Potser no és una ironia del destí, sinó una lliçó més d'algú que tot postulant una ciència única creia que el cos ha de ser objecte d'estudi, tant com l'ànima:

"Ainsi toute la philosophie est comme un arbre, dont les racines sont la
métaphysique, le tronc est la physique et les branches qui sortent de ce tronc
sont toutes les autres sciences qui se réduisent à trois principales, à savoir
la médecine, la mécanique et la morale, j'entends la plus haute et la plus
parfaite morale, qui, présupposant une entière connaissance des autres sciences,
est le dernier degré de la sagesse. Or comme ce n'est pas des racines, ni du
tronc des arbres, qu'on cueille les fruits, mais seulement des extrémités de
leurs branches, ainsi la principale utilité de la philosophie dépend de celles
de ses parties qu'on ne peut apprendre que les dernières. » Les Principes de la philosophie, lettre-préface de l'auteur.