La Saga de l'HommeEs diu que el que diferencia un individu (arbre, gos, estrella) d'una persona (Núria, Joan, Laura, Nico), és que aquesta és conscient i és subjecte. Des de Descartes s'ha anat elaborant el concepte d'identitat personal, que consisteix en aquesta certesa de cadascú i cadascuna de ser únics, irrepetibles, irreductibles i diferents als altres. És el que molts anomenen "ànima", altres "persona" i altres "jo". D'aquest concepte en depenen d'altres, com què és morir, què vol dir percebre, si existeix la llibertat, o en què es fomenta la responsabilitat.
Un problema filosòfic sobre això és quina entitat té aquest jo o persona. El sentit comú sembla coincidir amb el que afirmava Descartes, que el feia sustantiu. El jo, identificat amb el cogito (jo penso) té, segons Descartes, tal entitat que no necessita ni del cos per existir. En canvi, segons Hume el jo no té cap entitat. D'on vé llavors la sensació d'identitat, que em fa exclamar en veure una foto meva de quan era petit "Sóc jo", o que em porta avui a reclamar a una persona un deute que va contreure amb mi fa una setmana ?
Derek Parfit a Reasons and Persons proposa un experiment mental per fer veure, des d'un punt de vista reduccionista, la importància que concedim a la memòria o a la continuitat temporal. De moment, si vols explorar qùè en penses pots jugar a Staying alive. Quin resultat has obtingut?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada