Mercat. "Retaleh a veinte duroh, a veinte duritoh". La mare de L. rebusca en la pila i en troba un que li convé. En desplegar-lo s'adona que és molt llarg i ho comenta a la senyora el costat. Què llarg, pel que el necessito ... L'altra li diu que també se l'estava mirant, i ella li respon que com que en necessita menys el poden tallar per la meitat i el paguen a mitges. D'acord; com ho fem? Té tisores?, pregunten al venedor. Deme, señora, i el talla impecablement, plega cada tros i els els dóna: Son veinte duros cada una. Empassant saliva, la mare de L. protesta: Oiga, si antes valia veinte duros, ahora serán diez duros cada una. No, señora, es a veinte duros el retal, y eso son dos retales. Dos retales, cuarenta duros.
Cadascuna paga els seus vint duros i marxen satisfetes en part: ja tenen el seu retall. Pero estan una mica mosques, perquè no saben si han estat víctimes d'una enganyifa o han rebut una lliçó de lògica. Si ha estat una enganyifa, ha estat tan bona que ha pagat la pena. Tu què opines?
Gràcies, L.H.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada