dimecres, 8 d’abril de 2009

Arrels

El meu amic és una de les persones més sàvies que conec. Malgrat viure envoltat de llibres, conserva una connexió tel·lúrica envejable, que fa que quan ens trobem part de la conversa consisteixi en consells sobre la poda i la sembra i en comentaris sobre olives, codonys, palosantos, carabasses, taronges, nespres o raïm, segons l'estació. Tot entre tasts de xampany -cava ens sembla cursi- de Sant Sadurní i ametlles fregides. Un dels rituals annuals que complim és celebrar un dinar que té com a plat principal els cargols que a la primavera ha anat aplegant al seu jardí, on tot creix amb la força dionisíaca que emana, cuinats per mi amb dues receptes si pot ser.

L'altre dia va tenir pana a l'autopista. Com que es resisteix al mòbil, va haver de fer la caminada fins al punt de socors. Un cop donada la ubicació del cotxe, inicia el retorn, però hi ha una cosa al marge de la vorera que atreu la seva atenció ...

La grua ha arribat puntual, però troba el cotxe buit i tancat. El mecànic es posa a esperar la figura llunyana que camina cap a ell. En apropar-se-li, pot contemplar al propietari del cotxe amb l'afavoridora armilla reglamentària duent a la mà, amb la mateixa cura que portaria un ram de núvia, un gros manat d'espàrrecs silvestres, gruixuts i tendres.

- Malaguanyats! Sent que li diu com a excusa pel retard.

Per molts anys, J.