No sé si l'any és una bona mesura del temps humà. Infantesa, joventut maduresa i vellesa són mesures massa llargues i les vivències concretes són massa curtes. En tot cas, la convenció arriba un altre cop tot anunciant l'escurçament del que les estadístiques anomenen esperança de vida.
HeLa Hoechst 33258He arribat a la mateixa edat que les cèl·lules HeLa (pronuncieu gila, com el còmic). Es tracta d'una de les primeres línies cel·lulars que es fan servir en investigació, com les JurKat o les Hek (gràcies, jove tossuda). L'escreix de telomerasa que secreten les fa capaces de reproduir-se indefinidament sense envellir i de moment han demostrat ser pràcticament immortals. Li van ser sostretes sense consentiment a Henrietta Lacks, una dona que patia càncer de cervix i que morí poc després, l'any 1951. La història sencera és un bon exemple d'allò que anomenem "progrés": cap familiar s'assabentà de que les HeLa s'estaven fent servir per investigació, i que fins i tot s'estaven comercialitzant, tot i que els estranyava la insistència dels metges en fer-los anàlisis a ells, que vivien en pobres llogarrets on els seus avantpassats havien treballat com a esclaus. Es calcula que el nombre de cèl.lules HeLa existents és superior a les que formaven el cos de la seva propietària biològica.
Però les piles de cèl·lules més organitzades tenim una caducitat. I aquesta pila recorda avui una columna de Fèlix de Azúa que, amb el permís de Joan B. Culla, em sembla adient. Descrivia una escena d'estiu on els nens jugaven a la platja. De tant en tant, algun mostrava orgullós el seu efímer castell de sorra abans que l'onada se l'endugués: "Mira mamá!". La mare deixava per un moment la conversa i assentia amb un somriure distret. L'ànsia de ser reconeguts, especialment per aquells que ens importen, sembla una manera de lluitar contra la fugacitat, una innocent manera de mantenir-se.
Mira mamá!
5 comentaris:
Felicitats!
Muchas felicidades,Jordi,también por el texto, me ha encantado.
besitos felicitadores
Isa
y una cosa más...ya ves, mamá mira.
Isa: Glups, no imaginaba que estuvieses ahí. Gracias por las felicitaciones y por el asentimiento. ¿No te parece que eso de la necesidad de aprobación es una cosa más de chicos que de chicas?
Jordi: Moltes gràcies, veig que en aquest blogs ja ets com a casa.
Publica un comentari a l'entrada