Jocs olímpics

Font; Amnistia Internacional

Platja

Divendres tarda a la platja del poble. Un grup de nens i nenes jugant a l'aigua. - Ahmed, tonto, no ploris! Li diu una nena al més petit, que es queixa que l'hagin deixat sol surant amb el pneumàtic. Al fons s'albira un cap negre que se'ls acosta nedant. Ve del límit de les boies, a cent metres. La saluden en ¿àrab? ¿berber?. És una senyora amb hijab, completament vestida.

De la vora estant, un nen rosset se la mira i apreta a córrer cap a la seva mare, senyalant-li insistentment la senyora amb el dit i exclamant-se'n en ¿rus? La mare, que duu tanga, fa un somrís. Per a ell, banyar-se vestit és una transgressió .

Dilema estètic

Fred Astaire o Gene Kelly? Fèlix de Azúa, que quan parla d'estètica és un mestre, analitzava així el dilema:

"Entre Fred Astaire y Gene Kelly las cosas iban en serio. El primero ostentaba el canon de la elegancia, como en otro tiempo aquel Beau Brummel que había logrado imponer la sobriedad en el hábito de los aristócratas ingleses, alejándolos de colorines y afeites. Los movimientos de Astaire respondían a una racionalidad extrema, más próxima a la idealización del cuerpo animal (gacelas, panteras, delfines) que al brutal espasmo peristáltico del proletariado. Su clasicismo era tan sólido, tan pericleo, tan euclídeo, que no sólo se distanciaba de cualquier debilidad romántica sino que las anulaba y arrasaba con una equis de pierna diseñada a tiralíneas. Como no podía ser de otra manera, con su pareja, Ginger Rogers, mantuvo una férrea imagen conyugal a pesar de la atonalidad sexual de todos conocida.
Por el contrario y como puede constatar cualquiera que revise la película antes mencionada (una obra maestra muy parecida a Esperando a Godot), el estilo de Gene Kelly era un ataque salvaje, desalmado, ordinario, contra lo que aún entonces se consideraba "elegancia" y "clasicismo", sin caer tampoco en el romanticismo que arruinaba toda la producción europea, obsesionada con los restos humeantes de la religión cristiana, especialmente entre los ateos. Disfrazado de payaso, de enano, de comparsa en un burlesque, de amante daliniano, de centro topológico en un aparatoso caleidoscopio a lo Busby Berkeley, o de Fred Astaire (a quien parodia en uno de sus innumerables bailes), Gene Kelly era siempre la vanguardia de todo lo que había defendido Nietzsche con su atropellada filosofía, la pura vitalidad destructiva, el dionisismo, la autoparodia, la astucia del músculo, el nihilismo que ama la ternura del caos. Su pareja no era Debbie Reynolds, una virgen de 19 años, sino el psicópata autodestructivo Donald O'Connor.
Si Fred Astaire idealizaba al animal humano, Kelly lo elevaba por encima de cualquier melancolía zoológica. El cuerpo que baila en los números de Kelly es un cuerpo lúcido sobre su poder, sarcástico con la petulancia del poderoso, irónico con la vanidad del apolíneo, despiadado con el grotesco espectáculo de la bondad humana. No con la bondad, sino con el espectáculo de la bondad."

Dilema moral

Trailer de Blue in the face (1995). Als 1,5' hi ha l'escena completa de la discusió dels personatges interpretats per Harvey Keitel i Mira Sorvino sobre si deixar escapar un nen atrapat quan s'enduia la bossa de Sorvino. Justícia? Compassió? Al final s'acaba parlant d'educació ... cívica.

Si tens dificultats amb l'anglès, consulta les pàgines 202-206 de l'edició castellana de l'obra d'AUSTER. Dedicarem altres posts a l'enquesta de Michael J. Fox (fer preguntes) i al conte de William Hurt (veritat o mentida?).

Comunicació

Vaig a sortir per l’escaleta de la piscina i assegut en el banc del davant em trobo F, un noi sord que conec des dels dotze anys. Ara és un adolescent de setze. Espera que comenci el seu curset. Des de l’aigua estant veig venir la seva monitora. El miro i aprofito que encara no ha arribat per dir-li movent els llavis però sense fer soroll: Quina seño més guapa que teniu. Em respon també amb els llavis: Quina què? Quina seño! Torno a dir-li. Es posa vermell. Ens hem entès. Ningú ens ha sentit.

Aclaparador

Al Trenta minuts han emès un reportatge que -significativament- va estar ajornat per celebracions futboleres fa unes setmanes. Està fet per Montserrat Besses i Lluís Monserrat i es titula "30 segons per a un destí". Il·lustra les grans paraules: justícia, riquesa, igualtat, ètica, comunitat, ciutadania, veritat, confiança, poder, autoritat ... amb espots televisius de varis paisos. Aznar parlant català. Tots prometent. Molt instructiu. Proposo començar l'EpC amb un visionat i comentari del reportatge. Seria una bona manera d'evitar la ideologia -en el sentit marxià- que pot ser una de les tendències de l'assignatura.

No es tracta d'apuntar-me al cor del desprestigi dels polítics. Sempre que algú engega el discurs que el polítics són una merda, recordo la rèplica d'una amiga argentina de Pepe Carvalho: "Entonces vos ¿preferís a los militares?

Al Palau de la Virreina hi ha una exposició sobre el tema els autors de la qual també apareixen als títols de crèdit del reportatge.

Sortida a la crisi? III

Poetes aplegats ... Pujols esclata!

Un dia parlarem del Francesc Pujols filòsof. Avui només certifiquem que hem gaudit el que els poetes ens n'han ensenyat. I del que també es pot escoltar.

Esclata Pujols

view presentation

Sortida a la crisi? II

Manuel Satué Sillué

Es fa difícil escriure quatre de juliol del 2008. Ens havíem acostumat a la teva cada cop més fràgil figura física perquè l'animava la jovial tenacitat de sempre. T'agraïm que hagis estat una persona molt ocupada en moltes bones causes. Entre elles, la professió de professor de filosofia de secundària. També ens has ensenyat que aprendre és una dèria que mai no s'acaba. I molts et devem una part important del que som.

Amic, segueix vetllant el nostre diàleg. Sic tibi terra leuis.

Sortida a la crisi?

Rastre

Des del cotxe, sento una escala ascendent, una descendent i un glissando amunt. Un esmolet pels carrers de Barcelona. Maniobro per seguir-ne la crida. El trobo en una cantonada. Acaba de muntar la seva portàtil indústria impulsada per una Derbi Variant, invariablement. Per completar l'estampa, ha aparegut un nen que se'l mira, plantat al davant, llatí.

Va ser fa més de deu anys que el darrer esmolet va passar prop de casa. Filantròpicament arrauxat, li vaig dur unes tisores de cosir. Me les va tornar destrossades: el polit acabat cromat havia saltat deixant veure l'acer, el cargol del mig estava irreversiblement fixat amb un cop de martell.

Sento el claxon del cotxe del darrere. Primera.

Reconec que les tisores encara tallen.

Són d'acer.

Treure la llengua

Feia temps que no en sabia res d'Agustín Garcia Calvo. Ahir llegeixo a El País "La lengua, señores ...", reflexió en forma de discurs que suposo que el diari publica al fil de les darreres agitacions. Controlar la llengua, segons l'hel·lenista, és un esforç patètic i inútil. El subjecte de la llengua, que ell anomena el poble, està més enllà dels intents de conduir-lo. El poble no és personal ni conscient ni -per descompat- adopta la forma de nació, que suposo que l'anarquista que és veu com un exemple d'estructura jeràrquica. L'ordre de les llengües escapa al de les normes.

M'ha alegrat saber que es troba en plena forma i que segueix amb les suggerents tesis que va exposar quan la Comissió de filosofia del Col·legi de Llicenciats el vem convidar per celebrar un pretenciós (?) "Contrahomenatge a Orwel". Eugenio Trias parlà de la posguerra nuclear i Garcia Calvo exposà tesis emparentades amb l'article que avui ens fa pensar. Quina època poptimista! (havia escrit "optimista" però m'ha saltat la pe, amagada sens dubte al laberint del meu inconscient).

Per cert, la Viquipèdia ha esborrat l'article "Grup "Pánta rei"" per manca de referències. Resignació. L'article "Avi" remet a Audio Video Interleave ... El que deia, quina època.

Concursos

A través de PHILOS, una interessant llista de correu per a professionals de la filosofia que Ramón Sanchez ens aconsellà, arribo a la convocatòria de l' Essay Prize for Year 12/Lower 6th, organitzada pel Saint Peter's College. És un premi de filosofia per a estudiants del darrer curs de secundària. A diferència dels nostres Arnau de Vilanova, que són de tema lliure, es tracta de respondre preguntes tancades. Aquestes són les de la convocatòria del 2008:

1. Saps que estàs llegint aquesta pregunta?

2. Tenim raó en suposar que hi ha coses que la ciència no podria descriure?

3. La teva mort, serà dolenta per a tu?

(Questions for the 2008 competition
1. Do you know you are reading this question?
2. Do we have reason to suppose that there are things which science could not describe?
3. Will your death be bad for you?)

Són llagostins, oi?