Un dia, a la tarda, aparegué plorosa al meu despatx de director una senyora de la neteja amb el front i el voltant dels ulls ensangonats. Duia les ulleres a la mà, trencades. Al darrera una nena de tercer, més espantada que compungida, custodiada per una altra dona de la neteja:
- Ha estat mala sort, jo no volia!
- Però anaves corrents pel passadís!
- És que vostè sortia sense mirar!
- Com havia de mirar, si arrossegava una bossa de la brossa amb les dues mans, i per això quan m'ha empentat he anat a picar de cap amb el cantó de la porta! Qui em pagarà les ulleres?
Cal dir que en aquella època no hi havia assegurança de responsabilitat civil dels centres, i que a més del problema de la responsabilitat de la noia, hi havia el de qui pagava les ulleres. La qüestió de la reposició de les ulleres (per sort les ferides eren lleus i no afectaren als ulls) es va resoldre després de moltes negociacions amb l'assegurança de responsabilitat civil dels pares de la noia (per sort no van reclamar que estava sota la nostra custòdia i que precisament anava pel passadís a cercar guix perquè era la delegada del curs).
Entre l'alumnat, es generà un cert corrent de solidaritat amb la noia, que obligà a plantejar a la classe d'Ètica del seu curs aquesta qüestió: Som responsables de totes les consequències dels nostres actes?
Distingirem diversos tipus de conseqüències: Previstes, Previsibles, Imprevisibles. Però encara no quadrava amb el nostre cas. No era previsible que esdevingües una topada, però tampoc era imprevisible, si considerem que era prou explicable que la dona sortís d'esquenes. Havíem de distingir entre responsabilitat moral i culpa. Semblava que encara que fos imprevisible, el dany a la senyora calia atribuir-lo a l'acció de la noia i per tant ella se n'havia de fer responsable. Però la noia no havia actuat negligentment per córrer pel passadís per la banda dels despatxos (a diferència de les aules, s'obren per dins), i a més anava complint una ordre del seu professor, per la qual cosa no se la podia censurar moralment. Em sembla que ella no va deixar de pensar que qui tenia la culpa era la dona per sortir sense mirar, o que en toc cas, havia tingut mala sort que si el professor no li hagués dit que anés a buscar guix i no fos la delegada i ...
Entre alguns professors bullia la idea de prohibir córrer pels passadissos especialment a les hores en què es netejaven els despatxos. Hi havia qui proposava canviar els horaris de les senyores de neteja, cosa que elles rebutjaven ...
El cas pot ser un exemple per tractar el tema de la sort moral, tal com el van planteja
Thomas Nagel i
Bernard Williams. Sembla que només sóm responsables d'allò que està sota el nostre control (Principi de control), però resulta que, malgrat que si la noia hagués anat corrents a cercar el guix no hagués rebut cap censura, com que el seu acte va produir un dany trobem rebutjable que anés corrents pel passadís. Una bona explicació sobre la qüestió de la sort moral es pot trobar
aquí, de l'editor i prologuista de la
recent edició en castellà dels dos articles de Nagel i Williams. Com a curiositat, en el volum
La filosofia de House hi ha un capítol on s'illustra el problema plantejat per aquests dos filòsofs analítics amb un capítol de la sèrie House.
Per als nostres personatges, en un món aparentment caòtic, es tracta només de no perdre la serenitat de l'ànim i en tot cas esperar que la sort canvii de banda!
