Parlia, una eina per opinar (gràcies, VBS)

Sovint, quan volem crear debats a classe, hem d'incentivar que es vagi més lluny dels discursos existents, sovint tòpics. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és en braisntormings ben preparats i conduits entre tota la classe (primer que escriguin, després que llegeixin l'escrit... si no, promous el "jo, igual que ell", que no afavoreix el pensament autònom i creatiu, escriure totes les respostes a la pissarra)

Una altra és creant jocs de rol, amb les diferents postures. Per això cal determinar els personatges, i les seves opinions. Per això ens podem ajudar d'eines com Parlia.

Aquest lloc web té la pretensió de dibuixar "totes les opinions del món sobre qualsevol tema". Pot semblar una mica pretenciós, però és útil per tal d'ajudar-nos a copsar, amb diversos nivells de profunditat els punts de vista sobre un tema. Es presenta també com un lloc wiki, és a dir, que t'hi pots afegir i col·laborar-hi. Heus aqui un exemple:

Convèncer: algunes aportacions de la psicologia social

Una teoria de la Justícia, el musical

John Rawls, inspirat per la seva fada padrina Kant, cerca la Fairness que l'ajudi a trobar l'equilibri entre Llibertat i Justícia. Per això haurà d'escapar dels malvats llibertaris Robert Nozick i Ayn Rand gràcies a l'ajut, entre d'altres, de Plató, Locke, Rousseau i Mill. Destaquen els números musicals com el rap Locke-Hobes "Estat de natura", l'himne rock cantat pel personatge Rousseau "L'home ha nascut lliure", o el tango que interpreten a duo Nozick i Rand, "Un amor egoista".

Crítiques escèniques, filosòfiques de Nigel Warburton, pàgina de la companyia i facebook. L'han escrit tres estudiants d'Oxford. I aqui no es atrevim a incloure cap a filòsofa o filòsof del segle XX en les lectures per a PAU!

Concurs de microrelats sobre corrupció

Una bona idea de l'amenaçada Oficina Antifrau de Catalunya: Promoure un concurs de microrelats (fins 3 fulls a doble espai) sobre corrumpció per a alumnat de tercer i quart d'ESO. Bases aqui.

Reflexions prenadalenques

Heus aqui un exemple de problematització: fer el bé, sentir que es fa el bé, mostrar que es fa el bé? (La República, llibre II; utilitarisme). Fer el bé de veritat és actuar desinteressadament? (Kant, egoisme ètic) ....

Èxit o fracàs?

J., alumna de tercer, avaluant el trimestre de Ciutadania:

"Ha d'haver més col·laboració per part del professor, perquè ell treu un tema sobre el que debatem en una classe, però després ell no ens diu el que està bé i el que no sobre aquell tema"

R, del mateix curs:

"El millor ha estat poder dir l'opinió de cada tema que tractàvem sense que ningú et jutgés i sense por, debatre i canviar d'opinió de les coses"

Sigues qui ets

font

Memòria

He vist Pa negre. És una producció catalana molt digna en la que destaca una excel·lent direcció d'actors, especialment la dels més joves. Els diàlegs haguéssin pogut millorar, perquè la seva artificiositat, sobre tot en el cas dels adults delata el seu origen literari. Pal per al guionista ... que és el mateix director.
En sortir dels entranyables Verdi m'ha sorprés sentir un cop més l'argument que no és moment de treure el tema de les venjances i la repressió en la immediata posguerra, que millor "deixar els morts en pau". Un argument dels vencedors, no d'aquells que van haver d'aguantar anys, tota una vida per explicar en públic que el seu pare, la seva tia, el seu germà, geia assassinat i enterrat al costat de la carretera. Per això cal un suport seriós a tot el que es faci per aprofundir-la i ampliar-la, com aquest projecte d'investigació de CSIC. I no pas per ressentiment, sinó per sanitat moral i política.

Parlar d'ETA

L'Escola de Cultura de Pau de la UAB acaba de publicar un document del seu director, Vicens Fisas, on recapitula sobre la trajectòria d'ETA a les portes de la seva dissolució. El cos és la presentació i comentari dels diversos plans de pau. Pot ser molt útil si el tema sur a classe.

font

Prohibició

Quina et sembla més efectiva?

A la vaga general

José Manuel de la Pezuela "Laberint I" recollit per Muriel Duran: La poesía visual en España. Almar, Salamanca, 2000

Dos episodis de confusionisme:

1. Què vol dir contraposar el dret de vaga al dret al treball? El contrari de dret de vaga és no tenir dret de vaga. I el contrari del dret a fer vaga és la llibertat de no fer-ne. Molts que s'omplen la boca amb el suposat dret a no fer vaga el que segurament voldrien és que no existís el dret a fer vaga.
2. Al meu centre, en nom de la intimitat han despenjat la llista dels que anunciávem que fariem vaga. Volen que sigui una vaga secreta, o s'alineen entre els dels desitjos emmascarats?

Però si jo no sóc racista!

"És broma", "se m'ha escapat", "alguns com tu si, pèrò tu no". L'excusa quan qui no es vol ni racista, ni sexista, ni xenòfob ni homòfob, s'ha comportat com algú racista, sexista, xenòfob, homófob. La discrepància entre el que es pensa i el que es fa o diu és molt habitual. És un dels vessants de la kantiana qüestió "Bo en teoria dolent a la pràctica" que podeu trobar aqui. En altra època li déiem tenir contradiccions internes, però avui s'ha afinat una mica més. Com a ensenyants -i com a persones, que també ho sóm-, ens agradaria creure que les creences influeixen en les accions, però sembla ben establert en psicologia de les actituds que és més veritat que són les accions les que configuren les creences. Hi ha vàries línies d'investigació que afinen més en aquesta discrepància. Per uns, com Eric Schwitzgebel, es tracta d'una incoherència en el sistema de creences. Altres con Tamara Gendler ho expliquen afirmant que a banda del sistema de creences (belief), tenim un sistema de disposicions, que ella denomina alief que seria el responsable de les discrepàncies entre creences i accions.

Se m'acut que propostes com el video o l'stick adjunts són efectius perquè enfronten a qui discrimina a la hipèrbole del seu prejudici, sigui misbelief o alief. Sobreexposició al prejudici. per portar-les a la consciència. Dirigides a fer de mirall a qui mira, a qui jutja, al que se li escapa, al que fa broma. L'stik o la samarreta de les Guerrilla girls, d'una època una mica llunyana, però dissortadament no superada i el més recent rap de Frank-T.

(afegit) Gràcies a un membre de la saga A.-R. en disposem d'una possible traducció al català:

Vergonya

"Amnistía Internacional considera insólito que el juez Garzón pueda ser juzgado por investigar las desapariciones de más de 100.000 personas ocurridas durante la Guerra Civil y la dictadura franquista.
La “Ley de Amnistía de 1977” ha sido invocada para perseguir al único juez que ha intentado dar respuesta a víctimas de desaparición forzada y sus familias. Si este juicio se produce, será la primera vez en todo el mundo – al menos que tengamos constancia en Amnistía Internacional - que un magistrado, en democracia, es sentado en el banquillo por intentar conseguir verdad, justicia y reparación para las víctimas de crímenes internacionales. Además, enviará un mensaje tremendamente negativo a otros jueces que lo intenten."

Messi i els fins últims

Llegim Utilitarisme, primeres linies del capítol 4: "ja hem fet notar que les questions relatives als fins últims no admetien prova en l'acepció ordinària del terme".
- Què són "fins últims"?
- Són aquells que no volem per a res més.
- mmmm.
- Les finalitat que volem acostumen a ser mitjans per a altres finalitats: estudiem per aprovar, volem aprovar per poder ingressar a la universitat, volem anar a la universitat per tenir una feina que ens agradi ....
- Vols dir que hi ha coses que són fins peró que alhora són mitjans?
- Exacte. Altres exemples que els filòsofs han fet servir són el poder, la fama, els diners. Tanmateix, hi ha alguns fins que no els volem per a res més, no són mitjans per a res. Són el que anomenem fins últims: el coneixement per sí mateix, el plaer, la felicitat, el joc. No tenen justificació.
- És veritat, com justificar per qué faig una cosa que m'agrada?
- Per què t'agrada i s'ha acabat!
- Exacte.
- Però hi ha massa gent que troba que ha de justificar-ho tot. És incapaç de fer alguna cosa per sí mateixa. Balla no pel plaer intrínsec de ballar, sinó per aprimar-se. S'apunta a un equip de vollei per tenir amistats. Estudia idiomes per mantenir el cap clar. Fa l'amor per relaxar-se ...
- Ostra, però és veritat que fer l'amor relaxa!
- Serà que en saps molt d'això, tu que deus ser el "d'una, o ninguna" ...
- Ep, escolteu. El problema és que tot actuant amb aquest pensament, el que es fa és rebaixar els fins. Fer l'amor, saber, ballar, queden relegats a mitjans. I quan jugues per fer amics, per només guanyar o per veure si et fas ric estas devaluant el fi últim que és el joc. Potser el que ens acaba d'encisar de Messi és que sembla jugar només pel plaer de jugar, que el posaries en un pati d'escola o en un descampat i hi jugaria igualment.
Heus aquí la lliço de Messi sobre els fins últims.
El futbol espectacle, aquell territori curiosament lliure d'homofòbia, on els homes poden plorar, abraçar-se i petonejar-se en públic sense perdre virilitat.

Eines de cultura de pau

L'Educació per a la Ciutadania ha de col·laborar activament en la construcció i manteniment de la cultura de pau. Estar a favor de la pau és la cosa més fàcil del món ... fins que es declara la guerra. El magistral inici de La por, de Gabriel Chevallier descriu detalladament aquesta mena de catarsi que fa lliscar qui es creia gent de pau vers el bel·licisme pur. I si algú no s'ho creu, que examini cap on anaven les propostes que se sentíen per "resoldre" el segrest de l'Alakrana incloent la destrucció d'embarcacions i pobles, amb les corresponents víctimes col·laterals, és clar. De la mateixa arrel vindràn la petició de rigor policial i d'augment de penes davant de delictes que previsiblement augmentaran si més no la sensació d'inserguretat a mesura que els efectes de la crisi econòmica esdevinguin insuportables.

Per això cal insistir en missatges com:
- L'enemic s'alimenta de paraules. Les guerres tenen múltiples causes, però en la seva preparació i acceptació hi ha anys de construcció de l'imaginari de l'enemic. Es part del procés del procés de polarització.

- Totes les accions armades són injustes, encara que n'hi ha de més legitimades (consens internacional, petició de la població afectada ...). I fins i tot les més legitimades tenen unes derives militaristes que cal controlar. Només cal veure els repartiments d'aliments fets per militars en situacions d'emergència.
- El perill de guerra no disminueix. I la idea que anem cap a una major pau és una concepció esbiaixada d'alguns privilegiats que no ens ha tocat viure cap guerra. Les guerres més sagnants han estat al segle XX, com mostren els recomptes de víctimes que ha fet el projecte Correlates of War. I si no hi dediquem esforços, no sembla que la tendència del segle XXI sigui la pau.

- Les guerres no resolen problemes, sinó que en creen. Les guerres el màxim que fan és canviar les correlacions de forces entre els actors. Els efectes d'una guerra per a totes les parts són més negatius i duradors que la guerra mateixa. Que els preguntin als nostres avis què va ser pitjor, la guerra o la posguerra. Per tractar-les des d'una perspectiva de pau es pot consultar el recent lloc web d'informació sobre conflictes de l'Escola de Cultura de Pau de la UAB que dóna informació entenedora i actualitzada sobre els conflictes presents.
- La perspectiva general dels conflictes segueix estant admirablement resumida per Paco Gascón, en Educar en y para el conflicto.
- Els diners, els esforços i la intel·ligència dedicats a la construcció de la cultura de pau són escandalosament inferiors als dedicats a la "defensa". Cal reclamar l'enfortiment d'institucions com l'Institut Català Internacional per la Pau i el suport a organitzacions com la Fundació per la Pau, que entre les múltiples activitats tradueix al català els resums annual del prestigiós Centre d'investigació per la pau d'Estocolm, el SIPRI.
Àpale.

Avaluació

Una manera de fer interessants la correcció de treballs, exàmens o llibretes és demanar que ells facin l'avaluació de la matèria. Així llegeixes fragments com aquest i et poses a pensar:

"Ètica està bé perquè parlem de temes que no surten en d'altres assignatures. Però moltes coses són les que t'ensenyen els pares dia a dia: respectar els homosexuals, posar-se d'acord, etc. Són coses que et repeteixen i que afirmes sense escoltar, per tant és important que t'ho repeteixin a classe perquè quedin aquests ideals soldats a la ment". (G., alumne de quart)

25 arguments

La Fundació per la Pau ha quintaessenciat en 25 paràgrafs les raons per la pau i Phlow les ha il·lustrat amb molt bona música d'avanguarda.

Els objectius del Mil·leni

Hi ha un lloc web que permet generar pósters amb els objectius del Mil·leni. És del que parlàvem l'altre dia. Semblen senzills, i estan formulats de manera realista, però fets com l'impacte del terratrèmol a Haití ens fan adonar que cal lluitar fermament per a ells.

Tot treballant la Declaració

Fa temps que faig servir els mapes conceptuals per treballar el contingut dels trenta articles de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquest recurs, que ens obliga a destriar els conceptes fonamentals i les seves relacions, ens permet determinar i definir amb precisió els diversos drets, llibertats i prohibicions que s'hi proclamen. Hi ha qui, sense haver-ho pensat, demana als alumnes resums dels articles, com si es pogués resumir, per exemple, "dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat" sense mutilar greument els drets proclamats. No treiem drets innecesàriament: a la pràctica, els poderosos no deixen de voler retallar-los ... i nosaltres de reivindicar-los.

(NB. Criteri per triar-los: que sigui un bon mapa i el que es vegi millor. Falten alguns articles. Sembla que a algú -de moment, esperem- no li importa començar ell mateix a retallar la Declaració)

DUDHmapes conceptuals09

View more presentations from jbeltran.

Una lliçó

- (Classe d'Ètica de quart) Recordeu Aminatu Haidar?

- És clar, l’altre dia en vam parlar! Porta 25 dies en vaga de fam. Diuen que, si segueix sense prendre més que aigua ensucrada, morirà.

- Hem de deixar que algú es perjudiqui?

- mmmm

- Vull dir que si deixaries que una persona es suïcidés, per exemple?

- Home, no, perquè la gent es suïcida perquè es troba malament, o no vol viure, o ha tingut un problema que no sap com resoldre.

- Però ella no es vol morir ...

- I no poden obligar-la a menjar?

- Sembla que legalment no es pot

- Però, què vol?

- Pressionar

- Per què? Què va passar?

- (FA) Al 1975 Espanya es va retirar del Sàhara i la colònia va ser ocupada per Marroc. Es va acordar fer un referèndum perquè els habitants decidissin si volien ser independents o pertànyer al Marroc. I encara no s’ha fet. (Murmuris d’admiració)

- Però qué ha passat ara? Ella perquè és a l’aeroport de Lanzarote?

- Va sortir als Estats Units per recollir un premi, i en tornar va posar “Saharaui” en el lloc de la nacionalitat dels papers d’entrada. I van dir-li “Llavors, si no ets marroquina, no pots entrar”, i li van treure el passaport i la van fer anar a Lanzarote, que és una illa canària del davant. Té la seva mare i es dos fills a El Aaiún, la capital del Sahara.

- Però ella què demana amb la vaga de fam?

- Tornar a el Aaiún

- Doncs que digui que s’havia equivocat en emplenar l’imprès.

- Però ella té dret o no a reivindicar la seva identitat saharaui?

- Que ho faci, però que no ho digui, perquè si no, és una provocació al Marroc.

- És una provocadora!

- Però com es pot reivindicar quelcom, si no es fa públicament?

- Els seus fills no han de patir perquè la seva mare faci una lluita política!

- Imagina’t que no est deixen parlar català, què faries, deixar de parlar-ho, fer-ho d’amagat?

- Jo no deixaria que els meus fills patissin. Els fills no han de pagar el que facin els pares.

- Doncs ja que sóm al Marroc, els 6 fills d’un general que va atemptar contra el pare de l’actual rei de Marroc es van passar 17 anys en una presó. En entrar, el més petit tenia tres anys.

- Estic segur que els seus fills li han dit que estan amb ella, que faci el que hagi de fer i que no es preocupi d’ells.

- Però que li preguntin als d’UFkir si estaven d’acord amb ell!

- Fins a quin punt hem de conformar-nos amb les coses que considerem injustes?

- La culpa la té el govern espanyol, per no obligar a Marroc a haver fet el referèndum.

- Es que hi ha interessos comercials.

- Però ella és una ingènua, es pensa que arreglarà alguna cosa morint-se a Lanzarote.

- Hi ha algú de vosaltres que cregui que els problemes s’arreglen en un plis?

- ....

- Penseu a casa vostra, una porta que grinyola, una aixeta que no tanca, s’ha d’arreglar, però ningú no fa res. Els problemes mundials són molt més complicats, i cal que moltes persones posin un gra de sorra. Mireu, si no, el cas de Rosa Parks

- (El que té tres nacionalitats i ha viscut en quatre paisos desperta) Rosa Parks!

- Explica: Era una mujer negra que se sentó en los asientos de delante del autobús ...

- Quan per les lleis de segregació dels anys 50 i 60 no es podia. Ella podia haver-se conformat, dissimular, dir que s’havia equivocat, que no ho faria més, però va aguantar i va aconseguir fer un pas més en l’abolició de les lleis segregacionistes. Heu vist Forrest Gump, oi?

- Total, que ella té el dilema de seguir fins la mort o retirar-se perdent la seva dignitat i quedant-se amb els seus fills. El govern espanyol està en el dilema de forçar massa Marroc o permetre que mori una persona innocent en el seu territori. El govern marroqui té el dilema de donar ales a l’independentisme saharahui o mostrar la debilitat del rei. I cadascú de nosaltres té el dilema de si quedar-nos esperant a veure què passa o fer alguna cosa.

- Tots tenim un dilema moral.

- Si, senyora Haidar. Gràcies a vosté.