Brenifier defensa la IA!

Un problema pot esdevenir un regal?

Hi ha un principi que he sentit en entrenadors d'esportistes i que em sembla aplicable a  molts altres àmbits de la vida. En qualsevol itinerari, es tracta de no pensar on vols arribar, sinó pensar en què has de fer en aquest moment. 

Caminar vers un cim mirant contínuament el punt més alt de la muntanya és la millor manera d'acabar rendint-nos al cansament. Has de mirar el terra on haurà de fer el proper pas. Estudiar per a un examen pensant en quan acabaras el curs és la millor manera de distreure's de la preparació de l'exàmen. Has de concentrar-te en l'examen.

Crec que això té a veure amb la psicologia del desig. El desig comporta una urgència, una necessitat de satisfacció immediata. Allò que Freud anomenava el principi del plaer, de realització immediata dels desitjos. Freud hi contraposava el principi de realitat, que era sota el que actuava el jo, intentant sobreviure en la lluita de entre l'allò i el superjò.

Sense necessitat d'adoptar la creença en l'existència de l'inconscient, el que proposa el principi de què parlàvem és simplement una satisfacció diferida dels desitjos. Es tracta, ni més ni menys de vèncer la impaciència connatural al desig. I per això hem de disminuir el desig, limitant-lo al proper pas.

Tot això m'ho fa pensar Brenifier quan proposa convertir un problema en un regal. En el video indicat  proposa una mena de tècnica zen: donar la benvinguda al problema, acceptar-lo com a tal. Això permet un distanciament respecte ell, començant per la seva problematització: per què el problema és un problema?

Brenifier, sempre:

https://drive.google.com/file/d/1Gtmg3uUiqmyZcgPWiMBpGC_dz9eR9ED4/view?usp=sharing

No pensis en la fita on vols arribar, pensa en el proper pas que has de donar.

Els 10 acords del pacte socràtic (Oscar Brenifier, Jérôme Lecoq)

En tota consulta o taller filosòfic, heus aquí alguns dels principis que forneixen el marc per al diàleg de tipus socràtic i que permeten a la persona treure profit d'aquest enfocament

1. El nostre marc és la raó, que ha de guiar els nostres pensaments i el nostre diàleg. La raó és una passió exigent, lliure i alegre, sense límits i provocativa, sempre a la cerca de la veritat.

2. Respondràs a la pregunta i només a la pregunta, a tota la pregunta, acceptant-la com és, sense intentar modificar-la, diluir-la o desviar-la, en la mesura que és una veritable qüestió a la qual es pot respondre. La pregunta és una invitació al diàleg i un desafiament ofert pel vostre interlocutor: si te la fa, és perquè s'interessa per tu i per la teva manera de pensar. Igualment, preguntaràs als altres, encara que sigui difícil.

3. Confiaràs en el teu interlocutor, sense por d'un suposat pla maquiavèlic, perquè no hi tens res a perdre. Ens reunim per exercir el pensament i confrontar punts de vista, no per entrampar-te, convèncer-te o dominar-te.

4. El sentit comú serà el teu àrbitre. Pots anar-hi en contra en consciència i en raó, però no pots anteposar-hi l'evidència de la teva pròpia subjectivitat.

5. No tindràs por dels judicis que es faran sobre tu, o dels que tu faràs sobre les altres, perque el judici és una eina crucial de la raó, que hauràs d'assumir i practicar. Tindràs present que els judicis depenen dels arguments que els fonamenten.

6. "Coneix-te tu mateixa". Acceptaràs les preguntes que t'interpel·len com a persona, encara que el tema inicial no t'afecti directament i et sigui incòmode. Un discurs s'encarna en qui el sosté, i has de retre comptes tant de tu mateix com del teu discurs.

7. No negaràs el que has dit: allò que s'ha dit, està dit. Et reveles més pel que dius que pel que volies dir o hauries volgut dir. Acceptar la pròpia parla és acceptar la finitut i la determinació del nostre ser.

8. No cercaràs estar en el teu dret, ni imposar la teva opinió, ni defensar-te, perquè no hi ha ningú que hi sigui per atacar-te. El diàleg és una reflexió en comú on cadascú es revela i creix, no una competició.

9. No et disculparàs per allò que has dit, ni t'en penediràs. Tot el que dius té un sentit i expressa el teu ésser, sigui un discurs insignificant o potent,
   fal·lible o sòlid. Es tracta simplement d'examinar què és, d'entendre-ho i d'esdevenir-ne conscient tant com sigui possible.

10. Deixaràs de costat provisionalment la teva sinceritat per tal de distanciar-te de tu mateixa i de ser més autèntica. No t'aferraràs a les teves opinions. No exhibiràs com a argument les teves emocions o necessitats. Sotmetràs el teu ésser a la crítica, cercant la seva realitat, els seus límits i les seves carències.

Font

Oscar, amb un servidor, al V Congrès català de filosofia
(Vilafranca del Penedés 28 de novembre de 2015) 

L'art de la pregunta (Oscar Brenifier)

Exposició de Brenifier en una recent trobada de formació. L'exposició va fins 01:05:11. Després hi ha preguntes. A 01:41 hi ha consideracions sobre l'art de preguntar a nenes i nens.
Heus aqui alguns apunts. Les negretes són meves.

Para hablar del arte de la pregunta hay que hablar de negatividad, de la fractura interna que ocurre en la realidad. Sería como la serpiente del Génesis después que Dios crea el mundo. 

Negatividad no es lo mismo que mal, sino que es imperfección, fractura. 

Preguntar es trabajar la fractura, algo contrario a ingenuidad o rigidez. Pregunta en chino es la misma palabra que problema.

Así, preguntar es reconocer los problemas, querer saber, entender, llenar un vacío:

    Buscar puntos ciegos, aquello olvidado, escondido.
    Revelar contradicciones:

• internas al discurso
• performativas: entre lo que se dice y la actitud o lo que se hace.
• empíricas: "si lo pesado cae, por qué los aviones no se caen?

(Hay que decir que hay preguntas que son peticiones: dónde está la sal? todo va bien? expresiones de inseguridad, pedir confirmación, ganar tiempo, del maestro (verificación de conocimientos), regañar (por qué has pegado a tu hermano?)

Sin embargo, preguntar es visto muchas veces como una agresión. No se percibe como tener un verdadero interés sobre otra persona, parece que solo tenemos interés para confirmarnos. Si quieres hacer preguntas, debes estar listo para las diferentes respuesta. la pregunta socrática, que quiere saber lo que pienso, es tomada como hecha con mala intención, "me obligas a decir lo qué tú quieres" (Platón).

Por eso, si alguien quiere iniciarse en el arte de preguntar, no debe ser ingenuo, debe saber que la pregunta no se escucha como pregunta sino que es vista como una agresión.

Pero eso tiene un sentido, que sea visto como agresión, es negatividad. Se ve como agresión porque nos gusta que las cosas sean positivas. Preguntar es hacer ver la sombra de las cosas, no es natural, no es agradable enseñar el punto ciego. Pedir que clarifiques implica que eres confuso, si dices que hay contradicción implica que eres tonto. 

Invitar al otro a ver el lado oscuro de su pensamiento es visto como una agresión.

Cuando pides a alguien definir algo, la mayoría de la gente no somos capaces de definir las palabras que usamos: el bien, lo bello, la verdad... (por eso los diálogos socráticos suelen acabar en aporías). 

Ser preguntado es percibido como estar puesto bajo sospecha. Hegel lo llama la lucha a muerte por el reconocimiento, la gente se pelea cuando no está de acuerdo, porque quiere ser reconocido por el otro.

El que más habla, que más tiene la palabra quiere el asentimiento de los otros. Vemos como los políticos tratan de escapar a las preguntas de los periodistas y hablar, hablar.

La función principal de la pregunta es crear una de-coincidencia, de alienar. El trabajo de negatividad es un trabajo de alienación, debes salir de ti mismo. Te invita a crear un antagonismo contigo mismo, pero como decía Spinoza todos queremos perseverar en la existencia. Si me confrontas, mi imagen es un ídolo con pies de barro.

No aceptamos la versión arbitraria, frágil, de la existencia humana, de nosotros mismos. La filosofía por eso no es popular.

El arte de preguntar tiene una dimensión psicológica:

Cuando preguntas, van a desencadenar resistencias (las tres f en inglés: fight, free, freeze): lucha, escapa o paralízate. la tres maneras como la gente evita tus preguntas. (28:21 Repuestas si/no) 

Lucha: no querer contestar si/no y si te pregunto si crees en Dios si o no. Responder es aceptar un desafío. 

(31'Aparece el problema del otro) Cómo se reconoce el otro, por su olor. El problema del otro es que es otro, tiene un olor particular... Yo no tengo olor, el otro sí. Mi sucio no es sucio, lo sucio es el otro. Luchar: El otro, con su pregunta, ensucia. Entonces acepto la suciedad como oportunidad de alienarme de mi mismo. Me distorsionas mi mente, me obligas a cambiar de forma, de ritmo, me obligas a pasar por un camino que no es mío.

La existencia es un hábito, básicamente (no podríamos vivir en un mundo constantemente cambiante, tampoco preguntándonos por qué hacemos todo.) Preguntar es romper este hábito, obligación, rutina.  Por eso hay gente que te ataca: tu quieres manipularme, humillarme. Pero lo único que haces es hacer llegar un lugar donde lleva la lógica básica.

Escapar: y otros se paralizan y te miran como si fueras un marciano o respuesta "no sé". Te gusta la vida o no te gusta? No se puede responder "no sé". Has vivido suficientemente para saberlo. La vida es un asunto que no cubre sus gastos (Schopenhauer). Aceptar o cambiar su vida. 

También provocan reacciones emocionales (ya está en Platón). No es una voluntad antecedente, no queremos provocar emociones, pero a veces la pregunta enfada (la question qui fâche).

El arte de la pregunta implica una cuestión psicológica y una cuestión cognitiva. Ambos necesitan tranquilidad para que haya un diálogo, como proponen los filósofos orientales o los de la antigüedad griega. Para hacer una practica filosófica, como diálogo, si no hay tranquilidad no puedes hacer práctica filosófica, porque vas a tener miedo, porque tu sabes que la gente va a reaccionar con ansiedad, debes tener la paz interna suficiente para ser capaz de preguntar. La idea de Marco Aurelio es interesante: en época tumultuosa tiene un momento cada día de repliegue en su alma, el caos del mundo del que debe ocuparse, pero necesita un lugar que escape a esto, el sujeto empírico vive en el caos, pero el sujeto trascendental vive fuera de este caos. cada día deberíamos tener este momento y desde la perspectiva de la distancia examinar tu vida, desde la perspectiva de Sirius. 

En el momento trascendental hay una alienación de tí mismo. Es lo que hacía Marco Aurelio.

Hacer el filósofo no es enseñar, sino hacer un trabajo sobre uno mismo para recordar esa dimensión trascendental del ser. En ese lugar hay libertad. 

La mala fe del mesero (Sartre) es ser prisionero de tu función, trabajo, familia, comida de navidad, de tus deseos; incapaz de preguntarse. Invitar a un lugar trascendental donde no hay nada a perder.

Cuando la gente no hace preguntas es porque no quiere perder alguna cosa, que no te amen más, que no te reconozcan más. Verdad y amabilidad no van juntos. Cuando quiero que él me ame uso al otro como instrumento, no soy honesto. Un dentista que no le dice qué le va a hacer al paciente porque quiere que le ame... es peor que querer ganar dinero con la gente. La corrupción del dinero no es nada comparada con la corrupción del amor, Mendigos de amor, de reconocimiento, de poder, de deseos, de placer. Y entonces la gente vive una vida de mierda.

Preguntar es un proceso que Platón llamaba proceso anagógico: llevar a la persona a ese lugar transcendente donde seremos libres. Preguntar es alienar a la persona i llevarla a un lugar donde es posible la libertad (filosofar es aprender a morir) volver al origen, parar de vivir.

También tiene una dimensión cognitiva. 

Hay tres tipos de preguntas: de profundizar, de problematizar, de conceptualizar.

Profundizar: argumentar por qué dices esto, de análisis, de ejemplificar.

Problematizar: identificar puntos ciegos. introducir negatividad.

Conceptualizar: como se llama. como se define, cómo se utiliza la palabra. Es la dimensión más cognitiva del arte de la pregunta: Qué, por qué (hay una tendencia a ir más rápido al por qué, pero antes hay que delimitar el qué), cuando, cuál es la condición de posibilidad de eso, dónde. Me fascina cuando preguntar a la gente por un cuando y te dan un qué, o preguntar un qué y te dan un por qué.

Brenifier, retalls de vida

La filosofia és un art marcial, sosté Oscar Brenifier. Terricabras afirma una cosa semblant quan diu que la filosofia és una arma de defensa personal. Filosofar és una lluita.

Una de les mostres més paleses del caràcter agònic (en sentit etimològic de lluita) de la pràctica filosòfica que he viscut ha estat fa tres anys a Vilafranca. Brenifier s'embrancava ell sol en un diàleg erístic contra un potent grup d'alumnes del màster del professorat de filosofia. 

Ara veig que ha publicat un opuscle descarregable gratuitament que titula Retalls de vida. Son comentaris filosòfics d'anècdotes viscudes. La fascinació infantil per veure com el foc crema les coses. Fer la cua a la peixateria. Un accident de motocicleta. Una reunió sobre el poder formatiu de la filosofia.
En  fullejar-lo, copso un tombant líric en el seu to. Benvingut. I la percepció del canvi de to es referma en el retall on reflexiona sobre l'episodi en que va ser interrompu per un "why you don't stop bullshitting?":

En théorie, et dans ma pratique habituelle, toute agression de l'extérieur, en particulier verbale, recevait en guise de représailles une contre-attaque au moins aussi violente que l'attaque. Mécanisme d'autodéfense qui réclame au minimum un œil pour un œil, une dent pour une dent. Mais cette fois-ci, à ma grande surprise, je restai coi. Très étonné, je ne réagis pas. Un sentiment étrange dominé par la surprise, auquel venait se mêler un état d'esprit d'un genre inattendu : quelque chose comme un soulagement. Comme si l'on m'avait débarrassé d'un fardeau, un fardeau dont je n'espérais pas ou plus être débarrassé. (pàgina 18)

Congrés català de filosofia, 2. Crònica personal, 3

Oscar Brenifier

El convidat estranger. Expectació. Oscar Brenifier és conegut per les seves obres, moltes traduïdes al català i al castellà, però la millor manera de copsar el missatge d’aquest filòsof pràctic és en persona. Conferència del matí: segueix el seu article “Els principis de la pràctica filosòfica” que pot trobar-se al seu lloc web. Pensar és com un art marcial. Consisteix a donar-se desafiaments. Cal aprendre la tècnica i confiar-s’hi, treballar la subjectivitat. Prendre l’altre no com algú en qui trobarem complaença, sinó com una oportunitat d’enfrontar-se a un mateix. Repetir els gestos, com si aprenguéssim karate: aprofundir, problematitzar, conceptualitzar seguint la lògica, no difuminar-la sobre cúmuls de paraules. No respectar les idees u opinions; respectar només l’activitat reflexiva; no témer l’altre, no amagar-se rere els mots. De seguida comença la interacció. Qui presencia o, fins i tot, té la sort de ser interrogat per aquest filòsof pràctic i ignora tot l’anterior pot concloure precipitadament que és un mal educat, perquè agafa es teves paules en serio, i això no et permet escapar al discurs ni fer broma o efectuar reparacions sobre el que has dit. Qui en canvi, entengui el joc, es trobarà amb un exercici, no necessàriament plaent ni necessàriament dolorós, però si intens, en el que es veurà pensar. 

A la tarda, al taller, màxima experiència d’interacció. Algú ha assistit a alguna conferència d’un filòsof que hagi provocat tal diversitat de reaccions? Em tocava moderar i vaig preguntar-li quan de temps estava previst que durés el taller (alguns alumnes de Màster tenien pressa per retornar a Barcelona). Em respon: “- Quan vas a ballar, preguntes quan durarà el ball?”. Es tractava d’examinar enunciats que qui els proposava cregués que eren vertaders i cercar-ne els criteris de veritat. Només vam tenir temps, en les més de dues hores, d’examinar “Ara no estic somniant” i “Una tortuga no és un elefant”. Exigència de compromís amb el que es diu, fascinant joc del pensar. Retret: “- És que tu poses les regles”. Acceptació d’invertir el joc, de ser interrogat. Més de vuitanta filòsofs -alguns després de copioses libacions, tot cal dir-ho- sacsejats, sotragats, sorollats incansablement. Mestria en conduir una discussió col·lectiva, en controlar les intervencions impertinents. Diversió però no per la broma, sinó per sorpresa, per anar en serio, perquè efectivament ens veiem pensar. Al final, l’assistent que destacava per graciós, exclama, entre agressiu i sincer: ”Ara entenc per què van matar Sòcrates!”. Un mostra molt autèntica d’allò que ens deia el Nicies de Plató: “Si un es troba enfront d’ell en una discussió es veurà obligat, sigui quin sigui el motiu inicial de la trobada, a veure’s arrossegat per la trama inicial del diàleg, a donar compte d’ell mateix, del seu mode de vida actual i del que ha portat en el passat. I un cop hom ha caigut en això, Sòcrates no el deixarà fins que ho sospesi tot prou i bé” (Laques 187e-188a). Al matí ja s’havia anunciat que el que proposa Brenifier no te res a veure amb una pràctica terapèutica, no tranquil·litza ni pacifica, sinó que  inquieta, obliga a filosofar. El presoner  arrabassat a la força fora de la caverna ...

Brenifier i Tozzi

Ha sortit el nou número de la revista on-line Diotime-L'agora. Està dedicada a didàctica de la filosofia i a més presta una atenció especial al que anomenen "noves pràctiques filosòfiques" (filocafè, filosofia per nens, universitat popular de Caen, de Lyon ...). Articles i notícies sobre tot en francès, però també en anglès i espanyol. Registre gratuït.

El tema central d'aquest número és la filosofia amb joves malalts. A banda de fer un cop d'ull al que s'hi cou, recomano en la secció internaional, els articles de Michel Tozzi, que construeix els pilars del sustrat filosòfico-ideològic de l'èxit mondial de la filosofia per nens en sentit ampli. També el d'Oscar Brenifier, que fa una demarcació rigorosa i molt interessant entre filosofia pràctica i autoajuda. Tozzi és un dels pocs doctors francesos específicament en didàctica de la filosofia (a més, mereix el títol). Treballa a Montpeller i el va portar l'IREF a Girona fa tres anys. Brenifier és impulsor del congrés de la Unesco sobre filosofia, i personatge a qui val la pena conèixer Esperem que segueixi el costum de venir el juliol proper com ha fet els dos passats.

Brenifier a Barcelona

Els propers divendres 4 i dissabte 5 de juliol, Oscar Brenifier serà a Barcelona. Aquest maitre à penser representa un model de filosofia en acte que val la pena conèixer directament. Si et deixessis endur per l'entusiasme, diries que és una bona versió del Sòcrates del que alguns atenesos es queixaven que els encaixava en les seves pròpies respostes. Intentant ser més equànimes, direm que Brenifier és una mostra esplèndida del que es coneix com a noves pràctiques filosòfiques. Ell mateix és l'animador de trobades internacionals sobre el tema a la seu de la Unesco a Paris .

Pels interessats en la didàctica de la filosofia, té diversos llibres, el més important dels quals és El diálogo en clase, editat per Idea a Santa Cruz de Tenerife, que serveixen molt bé per correu. La introducció, traducció i generoses notes són de Gabriel Arnaiz, profe de secundària vinculat a la Universitat de Sevilla i membre del grupo ETOR. Ediciones del Laberinto també li ha traduit uns llibrets amb els temes del programa francès (Art i bellesa, llibertat i determinisme, Treball i tecnologia, Estat i societat, etc) que contenen preguntes per al debat, diàleg simulats i textos complementaris. Una altra colecció d'obres l'ha piblicat un dels adoradors barcelonins de Brenifier, els llibres de "Superpreguntes" per a infants publicats per Edebé (Què ès la vida? Què són els sentiments? ...). A més, Brenifier dirigeix, junt amb Michel Tozzi, la revista internacional del didàctica de la Filosofia on-line Diotime-L'agora, plenament recomanable.

A banda de les idees que es poden extreure per a classe i de servir de model sobre com interrogar, recomano fer-se una sesió de consulta amb ell. Per un mòdic preu (viu d'això) t'ajuda a respondre't una pregunta. No està mal per als profes de de filo situar-se, per una vegada, en la posició d'interrogat. Dura una hora, les grava en video i te les envia. A la seva web en trovareu en castellà, francès i anglès.

On el prodrem trobar? Misteri. El porta aqui el Master de pràctica filosòfica de la UB a través de Rayda Guzmán (divendres), i farà una sessió a la Biblioteca de la Facultat de Filosofia dissabte matí de 10 a 14 (contacte). Amb una mica més de coordinació hauríem pogut convidar-lo a l'escola d'estiu de Col·legi de Llicenciats.