divendres, 18 de desembre de 2020

Campofrio Profem?

S'acosta l'onada de publicitat nadalenca. La crida a sentir-se bona persona... i a esperar a actuar com a tal l'any vinent. A això se sumaran anuncis amb els diferents rentats:  el greenwashing (rentat ecologista), el purplewashing (proposo traduir-lo com lilejat) i el pinkwhashing (enrosat ?).

Estic rumiant un anunci  de 2016 que encara volta per les xarxes socials: Deliciosa calma. Tres conegudes actrius: Maura, Barranco i de Palma, s'apleguen en un restaurant especial on se serveixen plats imaginaris que compensen mals relacionats amb la vida estressada de moltes dones. Em sembla que sota un envoltori feminista, el missatge és consolar de les obligacions imposades pel rol de gènere atribuit a les dones.

I de passada (o principalment?), té la finalitat de promocionar del seu gall d'indi com a menja que ajuda a mantenir la línia. Fins a quin punt fa purplewashing de la publicitat d'un fiambre (que conté 54% de proteina per 100 grams)?

Yolanda Dominguez examina uns quants anuncis i dona criteris per analitzar-los, tot contrapesant les seves crítiques amb alguns aspectes positius: "ayuda a combatir el rechazo popular que en ocasiones genera el propio término (es refereix a feminisme), activa a las mujeres en las redes sociales que comparten esos contenidos, estimula y empodera a cada una de nosotras de distinta forma... Esto no significa que no haya que cuestionarlo para ir puliéndolo y exigir mucho más."

Maria Medina-Vicent, Sonia Reverter-Bañón i Irene Strazzeri, a "Feminismos en torsión", proporcionen una valuosa cita d'un article d'Isabel Menendez sobre això.

divendres, 11 de desembre de 2020

Panfleto para la DesCivilización

Gustavo Duch, concís: https://gustavoduch.wordpress.com/2020/11/29/panfleto-para-la-descivilizacion/

Com no deixar-se portar pel desesper? Què fer?

dimecres, 2 de desembre de 2020

Simone de Beauvoir (iconografia)

 

 
Adreçada al gran públic francès, i sense grans aportacions, però visible. No sé si el que hi diu Lanzman és molt encertat, tot  i haver dirigit l'extraordinaria Shoah.

També hi ha materials interessants al Centre Audiovisuel Simone de Beauvoir.

I aquesta, en moments d'intrepidesa.


dimarts, 24 de novembre de 2020

Llibertat vs sobirania

Sobre certes reivindicacions de la llibertat que obtenen ressó en alguns mitjans de comunicació, crec que illumina aquest recent article del filòsof Antonio Campillo:

"Quienes se erigen en defensores de la libertad y la reclaman como el ejercicio de un poder individual completamente arbitrario e irresponsable, no limitado por los otros ni regulado por ninguna institución pública, en realidad están reclamando el «estado de naturaleza» del que hablaba Hobbes, en el que cada individuo es «soberano» para disponer de su vida y de la de sus semejantes. Es decir, están reclamando la libertad para matar, para ser contagiados y contagiar a otros, aun a riesgo de causarles la muerte. 

La confusión entre libertad y soberanía

Esta confusión entre libertad y soberanía es heredera de la vieja moral guerrera, aristocrática y patriarcal, que exalta la lucha violenta contra los otros para imponerles de forma tiránica la propia voluntad, y en cambio menosprecia como femenino, servil y cobarde todo lo que hace posible la vida humana y sustenta las instituciones colectivas: el cuidado, el apoyo mutuo, la responsabilidad, la cooperación, la solidaridad."


dijous, 12 de novembre de 2020

Fer classe en temps de pandèmia

Dolors Alcàntara va escriure fa unes setmanes una reflexió sobre l'ensenyament en època de pandèmia (Alcántara Madrid, Dolores (2020) Dar clases en tiempos de pandemia.)

La versió catalana és al seu blog de centre.

Com sempre, obre camins.

dilluns, 28 de setembre de 2020

Ocells conscients?

La intel·ligència de certs ocells, com els corbs de Nova Zelanda, fa temps que ha estat estudiada, com exemplificàvem fa temps. Ara Science publica un estudi que suggereix que uns còrvids europeus tenen consciència. On anirem a parar!



dilluns, 29 de juny de 2020

Noms de nadó

Trobo el paper on vaig apuntar-me, per no oblidar-ho, els noms dels oncles de l'estimat Juanma. Explicava que quan li naixia un fill, el seu avi anava a la parròquia, consultava el santoral i triava el nom que més li abellia. Van ser aquests:

Eulogio 
Zósimo
Boisilo
Temístocles
Auromágita
Eutiquia
Virilia
Gudella

Jo només puc presumir d'una rebesàvia materna que, molt pròpiament, es deia Primitiva. Ah, i de rebesàvies de la banda paterna el cognom de les quals era, respectivament, Puigdengolas i Campreciós.
T.M. Campreciós als 100 anys

Ho poso aquí per recordar-ho. I per contrastar amb Kais i Tians.

dilluns, 15 de juny de 2020

Filosofia y coaching: no li diguis filosofia, digues-li psicoterapia.

La classificació decimal de les biblioteques fa la filosofia veïna de la religió. En algunes biblioteques fins i tot comparteixen prestatgeries. I la incultura o, aplicant el principi de caritat, el lapsus, dona lloc a classificacions que semblen acudits. Per exemple, en el catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries de Catalunya, la important obra sobre lògica de Hamblin, Fallacies, està catalogat, des de fa temps i sense que s'hagi esmenat, dins "sufisme". Com si tractés sobre aquella branca de l'Islam! Segurament algun inepte no sabia que un tipus de fal·làcies son els sofismes
És clar, estava escrit en anglès! Tenim curiositat per saber com es classificarà l'exemplar  de la traducció castellana de l'obra.  Feta el 2016, ha hagut d'esperar gairebé mig segle per aparèixer, prologada per un dels més importants especialistes en teoria de l'argumentació de l'Estat, Luis Vega Reñón.
Als prestatges de les llibreries s'ha produït també un altre veinatge, que ha arribat inclús a la suplantació, en alguns casos.  Es tracta de les obres d'autoajuda,  potser substituïdes ara mateix per les de coaching o mindfulness. 
De fet, hi ha persones que es presenten amb acreditació filosófica que mantenen que la filosofia és, literalment,  una psicoteràpia. Sovint fan un col·lage entre hinduisme, budisme i psicoteràpia, com es pot constatar per exemple en un recent article, colat en una revista filosòfica (!). Es coneixen perquè, tot i presentar el que afirmen com a  filosofia, sense solució de continuitat, comencen per citar reverencialment Buda o els Vedas tot fent servir una la fraseologia de paraules gruixudes: saviesa, filosofia perennne, biologia mol·lecular, pràctica ancestral, saber mil·lenari, espiritualitat, amanits altres cops amb teosofia i Jung. Sovint també juguen a fer etimologies  del sànscrit.
No critiquem les psicoterapies.  És evident que una bona psicoteràpia és importantíssima per alleujar el patiment mental. El problema apareix quan es dóna gat per llebre. Si es dona filosofia per psicoteràpia malament per a la salut mental; si es dona psicoteràpia per filosofia, malament per la filosofia.
Algú dirà: És que la pregunta sobre el sentit de la vida, el suïcidi, les relacions humanes, l'univers, no interessen tothom, no interessen la filosofia? És que la reflexió filosòfica no té a veure amb la meditació o el mindfulness? És que Epicur no proposava una mena de tetrapharmakon (quàdruple medecina)?
La diferencia fonamental entre ambdós camps, tanmateix, és que l'un, el mindfulness o la meditació cerca la calma, l'assossegament. En canvi, el filosofar alerta, inquieta. Revela la tensió entre teoria i praxi, no reconcilia o apaivaga les discrepàncies, sinó que les aborda. Explora respostes, perquè no creu que n´hi hagi de definitives.
El filòsof o filòsofa a qui acudeixis farà que tu siguis el filòsof o filòsofa. El psicoterapeuta no farà que tu siguis psicoterapeuta. Aquest potser et curi. Aquella o aquell t'ajudarà a viure más humanament, més conscientment. El filòsof o filòsofa pot ser amic teu. De fet, la filosofia demana un context d'amistat. El psicoterapeuta, en canvi, el que farà es gestionar la transferència.
L'aigua clara i la xocolata espessa.

diumenge, 7 de juny de 2020

Filosofia fora de l'aula

V Cafè filosòfic virtual 5/6/20
Vem fundar fa cinc anys el Cafè filosòfic del Raval convençuts que el lloc de la filosofia és al carrer, a més de   les aules.  Tanmateix, decretat el confinament, i amb una feliç sinèrgia amb l'amiga Angélica Sátiro (i aquí) y el Cafè filosòfic d'Esplugues, vem seguir les nostres sessions virtualment. Sembla que la nova normalitat serà entre altres coses, una alternança entre el real i el virtual.

Veig anunciada l'Escola de Pensament del Teatre Lliure. El fet que la dinamitzi Marina Garcés n'és un atractiu. Tot i així, encara és més aviat com una classe informal: la teatralitat, el experts amb veu preponderant, el mateix nom "Escola", el lloc on t'ensenyen.

Més interés té una de les línies de treball de la Sala Becket que promou la reflexió filosòfica. Es tracta de l'Obrador de filosofia. Investiguen la fusió de filosofia i arts escèniques en un grup de procedències diverses. Han fet algunes performaces notables. Anuncien un interessant acte el 20 de juliol sobre la dita "nova normalitat", amb Roger Bernat, Sira Abenzoa i David Fernández (l'autèntic DF!). Promet.
V Cafè filosòfic virtual 5/6/20

En un altre nivell, el Club Cronopios, que recentment ha entrat en una activitat virtual frenética, experimenta amb formes de presentació de la filosofia com "Combates filosóficos" "Charlas filosóficas". El que més m'interessa és la"Filosofía para pingüinos".  Joan González Guardiola, amb el contrast d'alguns poemes recitats per una rapsoda del club, fa exposicions divulgadores d'autors de la filosofia.

Al setembre, seguirem el camí virtual i examinarem com podem seguir el real, així com seguir la participació del Cafè filosòfic del Raval en el Barcelona Pensa.

dijous, 21 de maig de 2020

L'art de la pregunta (Oscar Brenifier)


Exposició de Brenifier en una recent trobada de formació. L'exposició va fins 01:05:11. Després hi ha preguntes. A 01:41 hi ha consideracions sobre l'art de preguntar a nenes i nens.
Heus aqui alguns apunts. Les negretes són meves.

Para hablar del arte de la pregunta hay que hablar de negatividad, de la fractura interna que ocurre en la realidad. Sería como la serpiente del Génesis después que Dios crea el mundo. 
Negatividad no es lo mismo que mal, sino que es imperfección, fractura. 
Preguntar es trabajar la fractura, algo contrario a ingenuidad o rigidez. Pregunta en chino es la misma palabra que problema.
Así, preguntar es reconocer los problemas, querer saber, entender, llenar un vacío:
    Buscar puntos ciegos, aquello olvidado, escondido.
    Revelar contradicciones:
  • internas al discurso
  • performativas: entre lo que se dice y la actitud o lo que se hace.
  • empíricas: "si lo pesado cae, por qué los aviones no se caen?
(Hay que decir que hay preguntas que son peticiones: dónde está la sal? todo va bien? expresiones de inseguridad, pedir confirmación, ganar tiempo, del maestro (verificación de conocimientos), regañar (por qué has pegado a tu hermano?)

Sin embargo, preguntar es visto muchas veces como una agresión. No se percibe como tener un verdadero interés sobre otra persona, parece que solo tenemos interés para confirmarnos. Si quieres hacer preguntas, debes estar listo para las diferentes respuesta. la pregunta socrática, que quiere saber lo que pienso, es tomada como hecha con mala intención, "me obligas a decir lo qué tú quieres" (Platón).

Por eso, si alguien quiere iniciarse en el arte de preguntar, no debe ser ingenuo, debe saber que la pregunta no se escucha como pregunta sino que es vista como una agresión.
Pero eso tiene un sentido, que sea visto como agresión, es negatividad. Se ve como agresión porque nos gusta que las cosas sean positivas. Preguntar es hacer ver la sombra de las cosas, no es natural, no es agradable enseñar el punto ciego. Pedir que clarifiques implica que eres confuso, si dices que hay contradicción implica que eres tonto. 
Invitar al otro a ver el lado oscuro de su pensamiento es visto como una agresión.
Cuando pides a alguien definir algo, la mayoría de la gente no somos capaces de definir las palabras que usamos: el bien, lo bello, la verdad... (por eso los diálogos socráticos suelen acabar en aporías). 
Ser preguntado es percibido como estar puesto bajo sospecha. Hegel lo llama la lucha a muerte por el reconocimiento, la gente se pelea cuando no está de acuerdo, porque quiere ser reconocido por el otro.
El que más habla, que más tiene la palabra quiere el asentimiento de los otros. Vemos como los políticos tratan de escapar a las preguntas de los periodistas y hablar, hablar.
La función principal de la pregunta es crear una de-coincidencia, de alienar. El trabajo de negatividad es un trabajo de alienación, debes salir de ti mismo. Te invita a crear un antagonismo contigo mismo, pero como decía Spinoza todos queremos perseverar en la existencia. Si me confrontas, mi imagen es un ídolo con pies de barro.
No aceptamos la versión arbitraria, frágil, de la existencia humana, de nosotros mismos. La filosofía por eso no es popular.

El arte de preguntar tiene una dimensión psicológica:
Cuando preguntas, van a desencadenar resistencias (las tres f en inglés: fight, free, freeze): lucha, escapa o paralízate. la tres maneras como la gente evita tus preguntas. (28:21 Repuestas si/no) 
Lucha: no querer contestar si/no y si te pregunto si crees en Dios si o no. Responder es aceptar un desafío. 
(31'Aparece el problema del otro) Cómo se reconoce el otro, por su olor. El problema del otro es que es otro, tiene un olor particular... Yo no tengo olor, el otro sí. Mi sucio no es sucio, lo sucio es el otro. Luchar: El otro, con su pregunta, ensucia. Entonces acepto la suciedad como oportunidad de alienarme de mi mismo. Me distorsionas mi mente, me obligas a cambiar de forma, de ritmo, me obligas a pasar por un camino que no es mío.
La existencia es un hábito, básicamente (no podríamos vivir en un mundo constantemente cambiante, tampoco preguntándonos por qué hacemos todo.) Preguntar es romper este hábito, obligación, rutina.  Por eso hay gente que te ataca: tu quieres manipularme, humillarme. Pero lo único que haces es hacer llegar un lugar donde lleva la lógica básica.
Escapar: y otros se paralizan y te miran como si fueras un marciano o respuesta "no sé". Te gusta la vida o no te gusta? No se puede responder "no sé". Has vivido suficientemente para saberlo. La vida es un asunto que no cubre sus gastos (Schopenhauer). Aceptar o cambiar su vida. 
También provocan reacciones emocionales (ya está en Platón). No es una voluntad antecedente, no queremos provocar emociones, pero a veces la pregunta enfada (la question qui fâche).
El arte de la pregunta implica una cuestión psicológica y una cuestión cognitiva. Ambos necesitan tranquilidad para que haya un diálogo, como proponen los filósofos orientales o los de la antigüedad griega. Para hacer una practica filosófica, como diálogo, si no hay tranquilidad no puedes hacer práctica filosófica, porque vas a tener miedo, porque tu sabes que la gente va a reaccionar con ansiedad, debes tener la paz interna suficiente para ser capaz de preguntar. La idea de Marco Aurelio es interesante: en época tumultuosa tiene un momento cada día de repliegue en su alma, el caos del mundo del que debe ocuparse, pero necesita un lugar que escape a esto, el sujeto empírico vive en el caos, pero el sujeto trascendental vive fuera de este caos. cada día deberíamos tener este momento y desde la perspectiva de la distancia examinar tu vida, desde la perspectiva de Sirius. 
En el momento trascendental hay una alienación de tí mismo. Es lo que hacía Marco Aurelio.
Hacer el filósofo no es enseñar, sino hacer un trabajo sobre uno mismo para recordar esa dimensión trascendental del ser. En ese lugar hay libertad
La mala fe del mesero (Sartre) es ser prisionero de tu función, trabajo, familia, comida de navidad, de tus deseos; incapaz de preguntarse. Invitar a un lugar trascendental donde no hay nada a perder.
Cuando la gente no hace preguntas es porque no quiere perder alguna cosa, que no te amen más, que no te reconozcan más. Verdad y amabilidad no van juntos. Cuando quiero que él me ame uso al otro como instrumento, no soy honesto. Un dentista que no le dice qué le va a hacer al paciente porque quiere que le ame... es peor que querer ganar dinero con la gente. La corrupción del dinero no es nada comparada con la corrupción del amor, Mendigos de amor, de reconocimiento, de poder, de deseos, de placer. Y entonces la gente vive una vida de mierda.
Preguntar es un proceso que Platón llamaba proceso anagógico: llevar a la persona a ese lugar transcendente donde seremos libres. Preguntar es alienar a la persona i llevarla a un lugar donde es posible la libertad (filosofar es aprender a morir) volver al origen, parar de vivir.

También tiene una dimensión cognitiva
Hay tres tipos de preguntas: de profundizar, de problematizar, de conceptualizar.
Profundizar: argumentar por qué dices esto, de análisis, de ejemplificar.
Problematizar: identificar puntos ciegos. introducir negatividad.
Conceptualizar: como se llama. como se define, cómo se utiliza la palabra. Es la dimensión más cognitiva del arte de la pregunta: Qué, por qué (hay una tendencia a ir más rápido al por qué, pero antes hay que delimitar el qué), cuando, cuál es la condición de posibilidad de eso, dónde. Me fascina cuando preguntar a la gente por un cuando y te dan un qué, o preguntar un qué y te dan un por qué.



dimecres, 20 de maig de 2020

Parlia, una eina per opinar (gràcies, VBS)

Sovint, quan volem crear debats a classe, hem d'incentivar que es vagi més lluny dels discursos existents, sovint tòpics. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és en braisntormings ben preparats i conduits entre tota la classe (primer que escriguin, després que llegeixin l'escrit... si no, promous el "jo, igual que ell", que no afavoreix el pensament autònom i creatiu, escriure totes les respostes a la pissarra)
Una altra és creant jocs de rol, amb les diferents postures. Per això cal determinar els personatges, i les seves opinions. Per això ens podem ajudar d'eines com Parlia.
Aquest lloc web té la pretensió de dibuixar "totes les opinions del món sobre qualsevol tema". Pot semblar una mica pretenciós, però és útil per tal d'ajudar-nos a copsar, amb diversos nivells de profunditat els punts de vista sobre un tema. Es presenta també com un lloc wiki, és a dir, que t'hi pots afegir i col·laborar-hi. Heus aqui un exemple:


dijous, 19 de març de 2020

Què vol dir escola pública?

- A quina escola va el teu fill?
- A l'escola X.
- És privada?
- No, és concertada.
- Però és privada, no?
- Sssssí.

Hi ha el costum d'esborrar "privada" de l'expressió "privada concertada". Sembla donar a entendre que aquella no és una escola privada, sinó que és una mena de pública.
Tanmateix, hi ha certes diferències.  I no entrem en la qüestió de les quotes.
Aquestes són:
L'escola pública és una escola pluralista, perquè conté, acull i respecta la varietat de creences, valors i estils de vida presents a la nostra societat.
L'escola pública és una escola participativa. Tota la comunitat educativa -alumnat, professorat, famílies, personal no docent- intervé en la determinació dels seus objectius i en l'orientació de la seva gestió.
L'escola pública és una escola coeducadora, atès que les nenes i els nens tenen ocasió de conviure i créixer en el respecte i coneixement mutus.
L'escola pública és una escola interclasista: hi són benvinguts nens i nenes de tots els grups socials. Aquesta és part de la seva riquesa.
L'escola pública és una escola arrelada al medi natural i social: en la mesura en què hi està integrada, promou el coneixement i el respecte al nostre entorn i al nostre país.
L'escola pública és una escola de qualitat: dotada de professionals especialistes acreditats i de mitjans idonis per tal que l'alumnat hi aprengui les competències vinculades a l'esperit humanístic, el rigor científic, els hàbits de treball i als valors cívics i de convivència.

Aquestes diferències són estructurals, de tal manera que, tot i que una escola privada, concertada o no, pot compartir algunes de les característiques de la pública, mai les pot reunir totes.



diumenge, 8 de març de 2020

Formes de la comicitat


  • Ironia
  • Sàtira
  • Paròdia
  • Acudit
  • Sarcasme
  • Farsa
  • Caricatura
  • Pastitx
  • Transvestiment
Maestre Brotons, Antoni: 
Humor i persuassió: l'obra periodística de Quim Monzó.

dimarts, 3 de març de 2020

Delgado fa pensar, com sempre

Ara que tornem a sonar tamtams de reformes educatives, desenterro un article de Delgado a El País el 30 d'octubre de 2007. Es discutia la LOE, enèssima reforma educativa que seria al seu torn reformada per la LOMCE, amb el PP.
Es titula "Por una ciudadana virtuosa". Droga dura.

dilluns, 2 de març de 2020

En favor de la tolerància

En pro de la tolerància:
  • la fal·libilitat de les nostres creences,
  • la impossibilitat d'imposar una creença religiosa genuina,
  • el respecte per l'autonomia personal,
  • el perill de lluita civil
  • el valor de la diversitat
apud Locke, Voltaire, Mill

La sentència del desprestigiat Tribunal Suprem sobre l'objecció de consciència a l'assignatura d'Educació per a la ciutadania es pronunciava en contra del dret a l'objecció, y sobre tres questions més:
  • el dret dels pares i el deure de l'Estat en matèria educativa es limiten recíprocament.
  • en la societat, hi ha valors comuns i valors controvertits. Cadascun requereix un tipus de tractament diferent a l'aula.
  • els docents estan subjectes a un deure de neutralitat davant dels valors controvertits.
(més anàlisi de la sentència a Cuadernos de PedagogiaAño 2009, Número 393)