dimecres, 7 de febrer de 2018

Nemrod Carrasco, el coach i el filòsof

Escandalitza Nemrod Carrasco en una recent contraportada de La Vanguardia: "El filósofo es un aguafiestas".

Tot i que una mica de comèdia va bé per tal per remarcar la clara diferència entre la filosofia i el coaching, em sembla que és una mica hiperbòlic. Per cert, què ha passat perquè l'"autoajuda" s'hagi metamorfosejat en coaching, és a dir,  en "heteroajuda"? Seran coses del mercat?

Tot i que algunes temàtiques poden ser semblants, perquè al capdavall hi ha problemes que interessen a totes les persones, hi ha diferències abismals. El coaching cerca tranquilitzar, dissoldre les angoixes, apaivagar passions, treure temors, trobar l'harmonia.

En canvi, la filosofia pretén inquietar, despertar angoixes, aixecar la discrepància. Al mateix temps, la filosofia s'acompanya de sentiments positius: la curiositat, l'admiració, el dubte, l'enigma, l'eureka! A més, sovint la filosofia s'ha produit en un context d'amistat (i d'humor!) des dels diàlegs de Plato, passant pels peripatètics, o els salons il·lustrats, el mateix Kant, Hume. 

És veritat que hi ha llicenciats que convençuts que són filòsofs que volen persuadir que ho són practicant la mala bava i el menyspreu,  la mirada malhumorada i anomenant això "esperit crític". Però en ells hi ha molt poca filosofia.

Aixafaguitarres en cap cas. Torracollons? Potser. Front el pronto,  el "faré el que em surti", la manca de reflexió disfressada d'espontaneitat. Contra el "No problem, tinc la solució que necessita".

dilluns, 5 de febrer de 2018

A todo trapo

Fa riure.
El Diccionari català-castellà de l'Enciclopèdia Catalana tradueix l'expressió "a tot estrop" per "a todo trapo".
L'estrop és la corda que serveix per lligar el rem a l'escàlem i poder remar. En canvi, es navega "a todo trapo" quan es fan servir totes les veles de què disposa el vaixell. 
Heu navegat a vela? Excepte en els moments de maniobra, l'únic que treballa és el timoner. La resta de la tripulació pot dedicar-se a contemplar el mar. 
Però remar, i sobre tot remar ràpid, és un exercici esgotador, tan esgotador que la condemna a galeres  durant molt de temps va ser una de les més temibles.
O sigui, que en castellà per anar ràpid hisses totes les veles i jeus, però en català cal que et trenquis l'esquena i els braços remant...
Caràcter nacional? No anem bé...