dijous, 29 de gener del 2009

Dos vells am(ene)ics es retroben

Lisboa, matí de tots Sants de l'any 1755. De sobte, la terra comença a tremolar. Després dirien que els gossos no havien deixat d'udolar tota la nit. Sis minuts tremolant. Els que sobreviuen a l'esfondrament de les cases corren a Baixa, sortejant les escletxes que s'han obert, als molls sense edificis que els puguin colgar, i des d'on contemplen com les guspires de les xemeneies malmeses van calant foc als habitatges. En una de les sis rèpliques, la taulada de l'esglèsia do Carmo cau damunt els fidels que s'hi havien refugiat. Encara avui ningú ha tingut l'esma de reconstruir-la, esquelet de runa grisa plantat camí del Chiado. Però un altre fenòmen crida l'atenció de la gentada: les aigües del Teixo s'estan retirant i comença a veure's el fons. Els més atrevits o curiosos hi baixen i aviat la llera buida s'omple de gent que tafaneja per les restes de navilis enfonsats i càrregues perdudes. 900 seran engolits pel tsunami de tres onades de més de sis metres amb què el mar torna a apropiar-se de la llera. Una tercera part des habitants de la capital han mort. Queden registres de destrucció a Cadis, Conil, Barbate, Fes, Meknes ...

Voltaire prendrà aquest fet com a tema de reflexió teològica al Candide i al Poema sobre el desastre de Lisboa, significativament subtitulat "ou examen de cet axiome: "Tout est bien". Hi criticarà el racionalisme descarnat d'arrel leibniziana. El desastre li serveix per questionar l'existència de Déu: el terratrèmol ha portat patiment a múltiples innocents; Déu no existeix, perquè si existís hauria de ser tan omnipotent i bo com per no permetre aquest patiment d'innocents. Si el permet, no és bo; i si és bo, hauria d'impedir-lo; per tant no és omnipotent. No hi ha, en conclusió, cap ésser infinitament bo i omnipotent. El poema esdevindrà famós en tota l'Europa il·lustrada:

(...) Mais comment concevoir un Dieu, la bonté même,
Qui prodigua ses biens à ses enfants qu'il aime,
Et qui versa sur eux les maux à pleines mains?
Quel oeil peut pénétrer dans ses profonds desseins?
De l'Etre tout parfait le mal ne pouvait naître;
Il ne vient point d'autrui, puisque Dieu seul est maître:
Il existe pourtant. O tristes vérités!
O mélange étonnant de contrariétés!
Un Dieu vint consoler notre race affligée;
Il visita la terre et ne l'a point changée!
Un sophiste arrogant nous dit qu'il ne l'a pu;
"Il le pouvait, dit l'autre, et ne l'a point voulu:
Il le voudra, sans doute"; et tandis qu'on raisonne,
Des foudres souterrains engloutissent Lisbonne,
Et de trente cités dispersent les débris,
Des bords sanglants du Tage à la mer de Cadix. (segueix)





Rousseau, molt menys famós a l'època i sense els suports de Voltaire, s'encaparrarà a contradir-lo. Li envia una carta que, en escampar-se, donarà lloc a un seguit de malentesos que acabaran en una profonda enemistatdels dos autors, la Lettre à Voltaire sur la providence. En ella rebat l'argument del mal de Voltaire. El mal general no existeix. Vista en la seva globalitat, a la natura no hi predomina el mal. El mal particular, com els efectes del terratrèmol, és producte de l'acció humana: atapeïment de les cases, vida anti-natural ... Déu (o la Naturalesa) és bona, som nosaltres els que la pervertim.
(...) Tous mes griefs sont donc contre votre Poème sur le désastre de Lisbonne, parce que j’en attendais des effets plus dignes de l’Humanité qui paraît vous l’avoir inspiré. Vous reprochez à Pope et à Leibniz d’insulter à nos maux en soutenant que tout est bien, et vous amplifiez tellement le tableau de nos misères que vous en aggravez le sentiment : au lieu de consolations que j’espérais, vous ne faites que m’affliger ; on dirait que vous craignez que je ne voie pas assez combien je suis malheureux, et vous croiriez, ce semble, me tranquilliser beaucoup en me prouvant que tout est mal. (...)
Després d'haver comprovat les destrosses del temporal de dissabte passat i a banda de sorprendre'm de què encara no s'hagin produït més desgràcies, em vé a la memòria aquesta polèmica: Voltaire/Rousseau? O aquesta altra: qui guanya, la naturalesa o la cultura?
Una Proposta de treball sobre els dos textos (en francès) .

dimarts, 27 de gener del 2009

Entre les murs. La classe




El millor, la traça amb què Cantet ha aconseguit ficar la càmera en un institut: dins la classe, a l'alçada d'un alumne assegut, endevinant les intervencions dels altres a través d'un bosc de caps i braços; a la sala de professors, des de la mirada d'un company que aixeca la vista dels exàmens que està corregint per escoltar com es desbrava un altre company. Destacable la interpretació de l'alumnat, que supera de vegades la del professor François Begaudeau. La comoditat amb què es troben els intèrprets-alumnes dona un ritme i un to emocional més alt del que acostumen a tenir les classes, que és el que distingeix la pel·lícula d'un documental. Moments superiors: l'autorretrat de l'alumne antillà; el director, mesuradíssim i amb un punt d'ironia; els pares, diversos; el claustre, ningú completament bo, ningú completament dolent; els retrats d'alguns alumnes: Suleiman en el seu imperceptible i progressiu augment de mala llet. Wei. També Esmeralda i la seva companya prenent-se potser a broma la sessió d'avaluació. De passada, lliçó a col·legues que idealitzen l'ensenyament a França: als profesors se'ls ha de tractar de vosté, però els alumnes assisteixen a les avaluacions i se'ls ha d'aguantar. Insatisfacció final: neguit d'una alumna preocupada perquè creu que no ha après res; la vitalitat tancada dins els murs de la classe tem sortir fora. Sortir de l'escola permet esbargir-se, però fa perdre la seva protecció.
Què hi veu un professor? Una classe extraordinàriament real, potser amb una proporció inusualment alta d'alumnat d'origen estranger (o amb una atenció preferent als alumnes més pintorescs). Qui no sigui del gremi segurament destacarà, a banda de la frescor dels protagonistes, la paciència del professor, que nosaltres diríem que és tenacitat en aconseguir els objectius, control de la classe, evitació de les disrupcions i una mica d'inexperiència en la conducció de la classe que li porta a no refredar-ne el to emocionali i per tant a respondre les intervencions dels alumnes amb sarcasme o ironia en comptes de fer servir més l'humor o simplement, en algunes ocasions, no picar a certes provocacions. Comentari de La Vanguardia, com sempre tirant amb bala contra l'ensenyament públic, "Muestra de lo que ocurre en la enseñanza pública" (del futlletó), oblidant que a França la major part de l'ensenyament és públic, però com que aquí s'acosta la preinscripció ...

dilluns, 26 de gener del 2009

Al·leluia!

Per fi una obra de Shermer en castellà! Ens queixavem en un altre post de la manca de bibliografia sobre credulitat i ara ens arriba la recent edició d'aquesta obra que fa anys que treballàvem en la seva edició en anglès. L'editorial Alba ens fa avençar uns llocs com a potència cultural. 
Els capítols més interessants són el 3 "Cuando el pensamiento se equivoca" on recull i sintetitza diverses formes de manca de racionalitat, i el 15 i el 16, on explica les fonts de la credulitat. La resta examina temes concrets que sovint els alumnes ens consulten, des de la hipnosi a la caça de bruixes i la propalació de rumors, les abduccions extraterrestres, la comunicació extrasensorial, el negacionisme. Potser alguns filòsofs tiquismiquis li retreguin el seu positivisme. Està clara l'adscripció de Shermer, però crec que com que aquestes qüestions es plantegen precisament en el pla de la vida quotidiana i de la "realitat immediata", és a dir  en el pla d'allò positiu, sortir-s'en amb fàstics epistemològics o metafísics és una manera d'ignorar les preguntes que ens fa l'alumnat sobre aquests temes. Un dictum de Spinoza,  que Shermer cita (p. 121), expressa esplèndidament l'actitud amb què crec que el professorat hauria de respondre aquestes preguntes: "Sempre m'he esforçat en no riure'm de les accions humanes, ni en lamentar-les, ni abominar d'elles, sinó en comprendre-les".
Dos defectes menors, però que hagués estat fàcil esmenar: a banda d'equivocar-se en programar els sagnats de les cites per exemple 84, 119, 320, o 425, el dissenyador gràfic, una vegada més, s'ha imposat sobre el lector, ideant un insòlit interliniat absurdament ample, que dificulta la lectura d'una traducció decent. La manca de qualitat de les il.lustracions originals augmenta en la nostra edició. Avencem llocs en el ranking de potències culturals, però menys dels possibles.

dijous, 22 de gener del 2009

Llegint les Meditacions Metafísiques II

Pensar: Borrar primero, para pintar después.
Y quien borrar no sabe camina a cuatro pies.

Antonio Machado: Los Complementarios.

dimecres, 21 de gener del 2009

Llegint les Meditacions Metafísiques I

La didàctica de la filosofia ha de fer peu en els textos, que la doten de vitalitat i rigor. Per això, a segon de batxillerat, molts procurem que els alumnes hagin llegin la major part de les obres d'on se seleccionaran els fragments per als exàmens de selectivitat. Ara bé, perquè aquesta lectura sigui efectiva, ha de ser quiada, pautada i acompanyada. Guiada: que destrii allò adient a la capacitat de comprensió de l'alumnat i eviti dificultats innecessàries. Pautada: que marqui el ritme de la lectura. Acompanyada: que respongui els dubtes, confirmi o refuti interpretacions, animi a superar els obstacles, ajudi a fer ponts entre el text i allò que pensem.

La condició de possibilitat d'aquest contacte dels joves amb els textos de la història de la filosofia és una lectura aprofundida que cada professor o professora ha de (re)fer. A més, cal superar un obstacle bàsic: la manca de textos adients. L'estanyol serà la vuitena potència mundial, però culturalment està una mica més endarrera. Encara corre en castellà la traducció de Garcia Morente per a Austral plagada d'errades que ningú no ha corregit malgrat haver estat assenyalades amablement per Vidal Peña en la seva edició dels 80 per a Alfaguara, recentment reeditada. La seva edició també contenia gran part de les objeccions i respostes que el mateix Descartes inclogué, que són molt útils per aclarir el text principal. En català i per a aquesta obra tenim la sort de disposar d'una traducció rigorosa i recent, encara que una mica desorientada en els apectes didàctics .

He elaborat unes guies de treball de les Meditacions I a IV amb referència als paràgrafs de l'edició catalana de M. Costa. He intentat fer-les breus -set preguntes per a cada Meditació i amb poc text explicatiu- perquè no passi allò que la lectura de la guia sigui més llarga i dificultosa que la del text que pretén guiar.

Finalment, una vegada més, l'entrada de la Wikipedia en anglès resulta la més completa, clara i rigorosa exposició divulgativa. Fa una mica de vergonya aliena que la francesa comenci amb la tòpica recriminació a "le glacial palais royal de Suède" per la mort del filòsof. En català és un manualet que adreça a d'altres manualets. No sé quina potència serem, però la distància respecte la primera és galàctica.
Trobareu més informació sobre Descartes en aquest blog aqui, aquí i aquí.

dimarts, 20 de gener del 2009

De l'oral a l'escrit

- (jo) Aureli Agustí, àlies Sant Agustí, va modelar una concepció del temps que encara tenim ara, la concepció linial de temps ...
- Zzzz
- (jo) Eo, escolteu, què és el temps?
- mmmm.
- (jo) Un minut dura sempre un minut?
- (somriure de suficiència) És clar!
- (perspicaç) De vegades no ...
- (col·laboradora) De vegades un minut passa ràpid, dura poc, i de vegades dura molt.
- (ocurrent) El temps és subjectiu!
- (coherent) Llavors els rellotges marquen l'hora segons qui els porta?
- (col·laboradora) És que els rellotges no són el temps!
- (jo) Deia Aristòtil que el temps era la mesura del moviment.
- (sorneguer) Llavors si una cosa està quieta, no passa el temps?
- (impacient) Deixa-ho, Jordi.
- (jo) Recordeu que la ciència actual considera que el temps és una de les dimensions de l'univers.
- mmm.
- (jo, dibuixant una línia a la pissarra) Segons la concepció del temps lineal, podem dividir-lo en passat, present i futur.
- (varis, aixecant el cap) Ah! (apunten).
- (jo) P, el passat, existeix?
- (pensatiu) Sssssi ... No!
- (aclaridora) El passat ja ha passat!
- (jo) El passat no existeix. I el futur, existeix?
- (a cor) Nooo.
- (jo) Llavors, només ens queda el present. Vejam, quant dura el present?
- (ràpida) Això!
- (jo) Assenyala'm el present, que no ho he entés.
- (ràpida) Ara!
- (jo) Ara?
- (divertida) Araaraaraaraaraaraaraara ....
- (didàctic) El present és un moment.
- (jo) Un moment és el mateix que un instant?
- (a cor) Siiiii.
- (jo) Quant dura un instant?
- (meticulosa) Trenta milionèssimes de mil·lèssimes de segon ...
- (jo, cara d'incrèdul) No.
- (coherent) No dura res.
- (geni, com despertant) El present és etern!
- (col.laboradora) Per tant, l'ùnic temps que existeix, el present, no dura!
- (a cor) Aaaalsa!
- (veus) És clar! quin embolic! Ostra Jordi!
- (jo) Demà seguirem.


Traducció:
“¿Qué es, pues, el tiempo? Si nadie me lo pregunta, lo sé; pero si quiero explicárselo al que me lo pregunta, no lo sé. Lo que sí digo sin vacilación es que sé que si nada pasase no habría tiempo pasado;y si nada sucediese, no habría tiempo futuro; y si nada existiese, no habría tiempo presente. Pero aquellos dos tiempos, pretérito y futuro, ¿cómo pueden ser, si el pretérito ya no es y el futuro todavía no es? Y en cuanto al presente, si fuese siempre presente y no pasase a ser pretérito, ya no sería tiempo, sino eternidad. Si, pues, el presente, para ser tiempo es necesario que pase a ser pretérito, ¿cómo deciros que existe éste, cuya causa o razón de ser está en dejar de ser, de tal modo que no podemos decir con verdad que existe el tiempo sino en cuanto tiende a no ser?””. (Ciuitas Dei, XI, 14, 17)

Postals urbanes

I
Una veu sobresurt entre la gent. És una jove que passa de pressa parlant pel mòbil. Realment parla molt alt. Al darrera seu, un home d'uns cinquanta va fent sssh!
II
Dos nens d'un deu anys caminen cap a casa, bossa escolar a l'esquena. L'un es mira un lletrero i li diu a l'altre: - No savia que parking s'escrivia amb k. - És que està en castellà! Li respon l'altre. La dona que els acompanya, amb vestit pakistanès, els fa mirar abans de creuar el carrer. Parking. Se vende.
III
Caixer. Dos cossos estirats embolcallats amb la mateixa manta verda. Encara no són les nou de la nit. S'han tapat el cap. Només els sobresurten els peus. Fred.

dimecres, 14 de gener del 2009

El darrer CAP?

"Diu el MEC que per impartir el BUP s'ha d'haver fet el CAP" jugava amb les noves sigles un professor de matemàtiques acabat d'arribar de l'exili mexicà. Ho deia en una sala de professors el curs ¿73-74? Reiem l'ingenu joc de paraules d'en Pujades sense sospitar que al 2009 no tindriem ni el MEC ni el BUP, però seguiria el CAP.

Encara que crec que amb els anys el curs s'ha anat fent més rigorós i complex, és completament insuficient com a formació inicial. La majoria d'alumnes de CAP ho declaren en les valoracions de fi de curs. Semblaria un acte de masoquisme, atès que afirmen això després d'haver-se entregat generosament, de manera majoritària, a cursar-lo dins la seva atrafegada construcció d'un curriculum que els allunyi de la condició de mileuristes. Però és una declaració lúcida que demostra que han començat de veritat el camí que els durà a ser uns bons professionals.
X, tenies raó, faltava un brindis amb una copa de cava el darrer dia. Perquè els fats us siguin propicis.

dimecres, 7 de gener del 2009

Un oxímoron: la guerra justa


font: Gamla


Un cop més, es fa present aquell vell conflicte que s'adiu estranyament amb la iconografia i la geografia nadalenques. Els qui no ens ha tocat la rifa d'haver de viure en una zona geoestratègica inestable basculem entre dues posicions, la polarització i l'irenisme. Polarització: necessitat imperiosa d'esbrinar qui té raó, de donar-la a uns i de treure-la als altres, fins que poguem sospirar alleujats per haver trobat algú a qui carregar el(s) mort(s). Pessigolleig d'excitació per estar-hi implicat. I descobriment de l'enemic, dels seus còmplices, dels companys de viatge, dels espies, dels que escriuen al servei de, dels sepulcres blanquejats ... Caça de bruixes. Disquisicions ridícules sobre la guerra justa.

Però siguem assenyats: basculem vers l'altra posició. L'irenisme: hi ha unes úniques víctimes, la població civil, les dones, els vells, els infants. La fantasia de ser al mig, de ser per damunt. Un bon truc, perquè és la manera d'acabar tenint sempre la raó. Intent absurd de situar-se en la perspectiva de l'Esperit Absolut. Mercadeig dels cadàvers, traginar-los i posar-los en els platets de la balança, dividir-los entre combatents i no combatents ... fins que veus que tots diuen lamentar les víctimes innocents. Conclusió: estan bojos, millor deixar-los estar i que es matin entre ells. Però uns maten més que els altres ... Tornem a bascular ...

Crec que al capdavall el cal fer és donar suport sostingut a la gent d'allà que treballa per la resolució del conflicte per via pacífica. Palestins i israelians que fa molt de temps que hi lluiten. No val argüir que no han estat capaços d'acabar amb el conflicte, perquè els militars porten més temps, no han augmentat la seguretat en res i més aviat l'estan fent més complicat. Suport. Sostingut. No només quan a tele o els emails ho diuen.

diumenge, 4 de gener del 2009

Problemes de coordinació

Isaac Newton va néixer tal dia com avui fa 466 anys. Era el dia de Nadal. No, no t'has equivocat en la data del post. El que passa és que en l'època de Newton, a Europa es feien servir dos calendaris: el julià, o antic, en les Illes Britàniques i el nord i est protestants, mentre que la part catòlica es feia servir el nou calendari gregorià, que anava deu dies endavant. L'esglèsia ortodoxa russa encara segueix aquell calendari.
El calendari Gregorià fou adoptat a les Illes Britàniques el 1752. El 1752 va ser el 1130 de l'any musulmà, i ara estem en 1429. De la mateixa manera, haurem d'esperar al nostre 25 de gener de 2009 perquè s'acabi l'any de la rata i comenci l'any xinès de 4706 i per tant, poguem celebrar el cap d'any adequadament. En l'Anglaterra de Newton l'any no començava el primer de gener, sinó el 25 de març, el dia l'Anunciació. Més encara: avui és dijous (els mesos sempre començaven en dilluns) quatre de Moisés (tretze mesos amb noms de personatges històrics) de l'any 220 de l'era positivista segons Auguste Compte. El calendari positivista, com el revolucionari francès, segons el qual avui seria el decadi de Nivose, no van tenir molt èxit.
Si el començament i la durada dels anys i dels mesos és un problema també ho és el dels dies: quan comença el dia, en sortir el sol o en pondre's? Com el dividim en hores, en parts? I com els anomenem. I què hi celebrem? En el nostre entorn aparentment uns celebrem divendres, altres dissabte i altres diumenge, encara que els ho diguin les persones que treballen de dependents de grans superfícies, que excepte Nadal, Sant Esteve i cap d'any no han tingut cap altra dia festiu, per no parlar dels qui treballen per torns ...
En fi: la Wikipedia no menciona ni tres ni quatre, sinó 41 calendaris vigents actualment en el món. Tots pretenen coordinar les activitats humanes de cada societat, elsrituals i algunes exigènciesastronòmiques, com les fases de la lluna, les estacions, la insolació, etc.
Tot això per dir-vos bon any!