Dia internacional de la memòria de les víctimes de l'Holocaust

Hem fet un paquet amb el període  nazi. Un embolcall hermètic que ens lliura de contaminació. Circumscrit a unes dates: del 1933 al 1945, amb uns precedents que es remunten a l'any 1921, quan Hitler crea el partit nazi, i uns conseqüents, com és la cerca mundial dels nazis per tal de castigar-los. Al nostre país, a més, aquest paquet ens sembla aliè perquè ja tenim suposadament empaquetats els nostres propis feixistes i perquè al nostre sistema educatiu la historia mundial del segle XX s'ha considerat que tenia un valor formatiu inferior a temes com la prehistòria, la Revolució francesa o altres variants locals. 

Quan se'ns acara amb algun dels fets que van passar, els escarafalls habituals, l'ús d'adjectius esclerotitzats: "horror", "inefable", "incomprensible". Per poc que es pugui -"sereu com déus"-, la fantasia de l'equidistància: un dels comentaris que he sentit repetits després de veure la película sobre el judici d'Eichman subratlla el testimoni contra el paper d'algun consell jueu -creats pels nazis, recordem-, i d'aqui al problema palestí, etcètera.

Tot plegat, indiferència. Manca de sensibilitat front aquells ciutadans europeus que només es van salvar de l'anorreament com a persones i de l'assassinat cruel si van poder escapar d'Europa. D'Alemanya, d'Austria, de Polònia, de la Unió Soviètica, d'Hungria, però també de França, de Bèlgica, d'Itàlia, d'Espanya. Indiferència com la de molta part de les poblacions d'aquests països quan succeïren els fets: no van ser capaços d'adonar-se del que significava que quan Hitler pujà al poder el 1933 més de mig milió de persones van fugir d'Alemània? Ni del que volien dir al 1935 les "lleis" de Nuremberg? Ells també ho sentien com un paquet aliè.

El sadisme amb que s'acostumen a caracteritzar  els nazis en novel·les i pel·lícules pot ser una manera de fer-nos suportable que els onze milions de víctimes jueves planificades a Wansee van ser determinades amb nom i cognoms, espoliades, deportades, torturades i assassinades en la seva major part en poc més de dos anys per persones la majoria de les quals  es considerarien a si mateixes normals, com nosaltres. I que això fou conegut i contemplat per molta altra gent, indiferent, com nosaltres. A això crec que es referia Hannah Arendt -disset anys fugint- quan parlà de la banalitat del mal. No són els diables qui inflingeixen el patiment. I no hi ha Pare Nostre que ens lliuri del Mal. Són gent normal, com nosaltres, que han decidit participar. Esborreu els dimonis i poseu-hi gent normal, com nosaltres.

font

Contra la indiferència. Actes a Catalunya.

Escola per a la vida?

Parla un noi de 15 anys:

Ese día también reflexioné sobre otro hecho: ese sitio, esa "institución" existía desde ya hacía varios años, nos explicaron, funcionando dia a dia. Tuve la sensación, a lo mejor exagerada, de que de cierta manera me habían estado esperando. En realidad, como nos habían dicho varias personas con una mezcla de reconocimiento y miedo, nuestro comandante llevaba allí exactamente cuatro años. Entonces reparé en lo importante que había sido para mí aquel período de cuatro años, en el que cursé los estudios de secundaria. Me acordé de la ceremonia de apertura del primer curso. Allí estaba yo, vestido con mi uniforme azul marino, decorado con alamares estilo húngaro, el uniforme "a lo Bocsai". Evoqué las palabras del director, un hombre respetable que de algún modo parecía también un comandante: llevaba unas gafas que añadían seriedad a su rostro y lucía un hermoso bigote blanco. Para terminar su discurso citó las palabras de un sabio de la antigüedad: "Non scolae sed vitae discimus", es decir "No estudiamos para la escuela, sino para la vida". Pero entonces, según veo ahora, habría tenido que aprender únicamente cosas sobre Auschwitz. me tendrían que haber explicado todo, con inteligencia, honradez y transparencia. Sin embargo, durante los cuatro años de colegio no me habían dicho una palabra al respecto. Claro habría resultado embarazoso y, en realidad" no formaba parte de la cultura general. La desventaja era que tenía que enterarme de todo sobre la marcha, aprender, por ejemplo, que estábamos en un Konzentrationslager o, lo que es lo mismo, en un "campo de concentración". Esos campos no eran todos iguales, según nos explicaron. El nuestro era un Vermichslungslager, o sea, un "campo de exterminio". 

Imre Kertetsz: Sin destino p 148, 149 (Hi ha edició catalana a Quaderns Crema)

Il·lustrar l'Holocaust?

Sembla que estiguin contemplant el paisatge més enllà del tal·lús que tenen al davant. Fa una llarga estona han estat obligades, malgrat el fred, a despullar-se fins quedar en roba interior, d'aqui el seu aspecte estrafolari. Set dones i dos nois. La tercera per l'esquerra recolza el cap en la del costat, que té les cames encongides, com si li estiguessin fent figa. Al centre, a baix, un braç inert no ha acabat de lliscar al fons de la rasa. Obligades a posar-se d'esquena als seus botxins, esperen, segurament amb les dents apretades, que la bala arribi aviat i que sigui mortífera. Miren el mar. Poc després van començar amb el gas.

Treballant la pàgina 44 del llibre de text, fragment de Si això és un home, de Primo Levi. Busco alguna cosa al Museu de l'Holocaust (en anglès) i a Yad Vashem (en espayol). M'he quedat amb aquesta fotografia.

"Dominick La Capra ha insistido en la necesidad de que la memoria permita enfrentarnos al pasado para intentar superarlo: en términos freudianos, no quedarse en la melancólica contemplación, en la mera repetición compulsiva, sino en un lamento que sirva a través del trauma para ir más allá de éste. La Capra no se refiere tanto a las víctimas, que difícilmente pueden superar a veces los sucesos traumáticos, sino al plano social y al peligro de quedarnos atascados en el recuerdo del pasado en lugar de abrirnos a las posibilidades del futuro. Y especial atención merece la advertencia de La Capra respecto a los historiadores, filósofos o incluso cineastas como Lanzman, o Giorgio Agambem, que en su identificación con las víctimas pueden quedar atrapados y caer en una esecie de transferencia incosnciente que provoca que los resultados de sus investigaciones reproduzcan el trauma pero lo sitúen fuera del marco histórico que debían estudiar, de modo que no salimos de la iranía del pasado. Aplicando estas consideraciones al ámbito educativopodríamos decir que el objetivo de la educación debe consistir en recordar lo suficiente para ser más libres, sabiendo que no podemos comprender todas ls cosas, y que si la memoria pesa sobre nuestras espaldas,también la inocencia del olvido es necesaria para quitar peso. La muerte de Guido permaneció en el recuerdo del narrador de La vida es bella, pero por ello aprendió que valía la pena vivir como si todo estuviera por ser descubierto" . (David Galcerà Padilla: Memòria i Oblit)