Un video filosòfic

 

 

 Visca els companys de Filosofia d'estar per casa! (especialment AAP)

Kate Millett: Política sexual

Només unes notes sobre aquesta voluminosa i enciclopèdica obra. Vertebrada sobre el concepte de política sexual,  recorre la història de la revolució sexual (especialment als USA) i els exemples literaris de la política sexual existent.  

Aroma de contracultura anys seixanta: Marcusse, Reich, Adorno, Erikson... Millett batejà al 1971 el seu feminisme com la "segona onada".

La revolució sexual és el canvi en el temperament, l'estatus i el rol de totes les persones vers una societat sense opressió. És per tant una revolució completa, en les estructures socials, amb la supressió del patriarcat i l'explotació, els canvis en el matrimoni i la família, i una revolució cultural, en les actituds i les mentalitats. Ha estat i estarà impulsada per les dones, els negres, els pobres i, en la segona meitat del XX, pels joves. 

Repassa la revolució sexual des del sufragisme, fins a finals dels seixanta (l'obra és del 1969) i els moments de contrarevolució, fent servir sobretot fonts secundàries. Les sufragistes van perdre moltes energies reivindicant el dret de vot i tingueren dues forces contràries, la misogínia i la cavallerositat. A la història del feminisme hi ha trampes que alerten les feministes per no tornar-hi a caure.

Anàlisi crítica d'Engels, a partir de Masters i Johnson. A la Unió Soviètica va fracassar la revolució sexual iniciada per no tenir en compte que la revolució autèntica implica un canvi de mentalitat.

Anàlisi crítica de Freud:  masclista, antifeminista, patriarcal i falocèntric. Tot i això, el fa servir com a diríem, filòsof de la sospita per a les seves anàlisis literàries, tant de l'època victoriana (Tom Hardy, Meredith, etc.) com posteriors.

El nazisme destrueix el vigorós moviment feminista alemay i és el trionf del patriarcat.

L'antipuritanisme que comença als anys 20 fins els 60 del segle XX és reaccionari. Fa un ampli examen de D.H. Lawrence, Henry Miller i Norman Mailer, per revelar la seva misogínia i antifeminisme. Per cert, llegit des de la perspectiva masculina, ens desperta ecos del propi imaginari adolescent (vergonya aliena... i pròpia!): "Lawrence se conformaba con manipular y Miller con mostrar su desprecio, pero Mailer tiene que luchar. Como es imposible exorcizar el espectro de la mujer rebelde mediante unos cuantos epítetos, recurre a una hostilidad sexual más violenta" (544).

El millor: l'esperit polèmic. La idea que allò personal és polític: "política sexual" és precisament situar allò considerat privat (sexualitat), com a públic (política). La insistència en la reeducació de les persones, en el canvi de mentalitats. El retrat d'un imaginari masculí encara persistent a través d'acumular fragments d'obres literàries. I molt més.

El pitjor: la identificació dels personatges amb els autors, en una mena de psicoanàlisi amateur que fa innecessàriament complicades les seves tesis.

Sobre l'edició: 

Li manquen les introduccions de l'autora de 1990 i del 2000, que contextualitzen l'obra i palesen la combativitat de Millet.

Traducció que es vol castissa, però sovint fa confuses les idees. Compareu:

"Las orgías que Miller [Henry Miller], con loable intención didáctica, presenta como ejemplos de esa sensualidad alegre y desenfadada que ha conseguido desembarazarse de las restricciones del puritanismo americano, no son sino paradigmas de la mentalidad autoritaria en los que el macho goza de una libertad absoluta." (515)  

Even the orgies which Miller presents to us as lessons in a free and happy sensuality, far removed from the constraints of American puritanism, are really only authoritarian arrangements where male will is given absolute license. (305)

Diríem: Incluso las orgías que Miller nos presenta como lecciones de una sensualidad libre y feliz, lejos de las prohibiciones del puritarismo americano, en realidad son solo disposiciones autoritarias en las que la voluntad del macho dispone de libertad absoluta.

Només un altre exemple: la insistència a traduir "double standard" ("doble raser moral", o "doble moral") cada vegada d'una manera diferent: "dualidad normativa" (128); "dualidad de criterios"; "duplicidad moral (174); "código moral doble" (222); "duplicidad de las normas morales"(228); "duplicidad ética" (263); "duplicidad normativa" (543).

Valors i antivalors al tombant del segle XVIII

• Las tardes de la granja. Volumen I / nuevamente traducidas y refundidas por José Losañez (formato PDF) 1855
• Autor: Ducray-Duminil, François-Guillaume, 1761-1819

• 

Tomo II

Los intrigantes

Los litigios

La corrección

La desobediencia

La indulgencia

La docilidad

El orgullo

El arrepentimiento

El coquetismo

La economía

El desprendimiento

La delicadeza

El talento

Contracte sexual

L'expressió s'està posant de moda. La trobo en el subtítol d'un llibre antifeminista que proposa "solucions" "assenyades" per a després del MeToo, i també en l'anunci d'unes xerrades en el marc del CCCB titulades Instàncies de violència. 

Les dues referències mencionades, i d'altres que fan servir l'expressió "contracte sexual" donen a entendre que homes i dones establim o hauríem d'establir la nostra relació, especialment pel que fa a la sexualitat, a la manera d'un contracte, és a dir, d'un compromís entre individus lliures i iguals, segons el qual acorden certs drets i deures recíprocs.

Aquesta expressió sembla provenir d'ecos de la important obra de filosofia política The Sexual Contract, de Carole Pateman. Tanmateix,  s'equivoquen radicalment en el què és, segons Pateman, el "contracte sexual", perquè donen a entendre que el model contractual és la millor expressió de la relació entre éssers humans en les societats contemporànies. Res més lluny de la concepció de Pateman, a qui la SEP considera precisament representant del subversive contractarianism.

Pateman sosté que el patriarcat contemporani no és una estructura immemorial caduca, sinó que té els seus origens en la modernitat. L'organització sociopolítica de les societats modernes ha estat fonamentada pels teòrics contractualistes, tant clàssics (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant) com contemporanis (Rawls). En la seva formulació clàssica, imagina que la civilització, amb la consegüent desaparició de la guerra de tots contra tots que es produïa en estat de naturalesa, comença en el moment que els homes lliures i iguals acorden cedir el seu poder i la seva llibertat a la comunitat per tal de constituir la societat civil.

Pateman critica aquest relat fundacional en dos aspectes. El primer, que el pacte deixa fora les dones, i per tant segueixen en estat de naturalesa i fora també de l'àmbit públic, quedant relegades a l'àmbit privat. D'aquí també la consideració de les dones com a més properes a naturalesa. En segon lloc, i aquí la justificació del títol del seu llibre, el contracte social amaga un pacte anterior, que és el contracte sexual. 

El contracte sexual és el que realitzen els homes entre sí per tal de repartir-se les dones. I es relata així: derrotat el vell patriarcat en el moment que han matat el pare, que és qui tenia accés a totes les dones (no se li podria dir pare si abans no hagués accedit sexualment a una dona) els germans acorden no barallar-se per les dones i repartirse-les. Aquest pacte fratern explica la institució del matrimoni i la família. Un cop fet el contracte sexual, els homes acorden el contracte social. El poder del pare ha estat substituït pel poder fraternal i amb ell s'ha creat el patriarcat modern. I les dones han quedat subordinades als homes com a col·lectiu, per la subordinació política, i també individualment, subordinada cadascuna a un espòs. És el sentit literal de l'emblema "llibertat, igualtat, fraternitat".

Aquests contractes, segueix Pateman, són l'origen i el model de les relacions socials en les societats modernes: acords entre individus racionals, lliures i iguals. Però les dones només són reconegudes com a individus lliures i iguals en el moment de signar el contracte matrimonial. Immediatament després de consentir al matrimoni, han tornat a l'àmbit privat. Han signat la seva subordinació al marit: els béns que tenien passen al marit, la seva representació política la té el marit, no poden administrar bens, etc. A més del contracte matrimonial, tot analitzant l'esclavatge, els contractes de treball, el matrimonial, el de prostitució i el de ventres de lloguer, fa veure que tot contracte entre desiguals és un contracte de subordinació.

Pateman fa un paral·lelisme entre la servitud de les dones i els esclaus, recordant com es va fer una defensa contractualista de l'esclavatge a les plantacions americanes: quan es va difondre el contractualisme, es va justificar l'esclavatge en un suposat contracte on l'amo es comprometia a la manutenció i la persona esclava a prestar servei. També Pateman compara aquest contracte amb els contractes de treball. La diferencia és que s'era esclau de per vida, mentre que el contracte de treball no era vitalici. El contracte matrimonial, en canvi, era una esclavitud de per vida. Fins i tot autors com Mill, a diferència de Harriet Taylor, desaprovaven el divorci, tot i que no va ser fins ben entrat el segle XX que va anar estenen-se l'aprovació del divorci en alguns països. Recordem que al nostre estat no hi comença a haver legislació igualitària fins la Constitució, tot i que el divorci o la despenalització de l'adulteri femení per exemple, encara van trigar. 

Com en el contracte matrimonial, la prostitució sempre, i els ventres de lloguer actualment, es fonamenten en la consideració de les dones com a individus racionals i iguals que lliurement signen contractes. Aquests contractes tenen, però, una diferència amb els contractes d'esclavitud i els de treball: en aquests no es ven la força de treball a canvi de manutenció o salari, sino que s'acorda la possessió -temporal- del cos de la dona. I el cas del ventre de lloguer, el contracte amaga el que d'altra manera seria un cas de venda d'infants.

Pateman sosté que la reivindicació del contracte en les relacions homes-dones (ja proposat pel que fa al matrimori per Olympe de Gouges) que fan certs feminismes liberals no apunta a l'abolició del patriarcat, perquè ignora la diferència sexual. La prostitució, els ventres de lloguer i el matrimoni són contractes que es fan específicament per a l'accés al cos de les dones, i la teoria liberal del contracte no fa més que justificar aquest patriarcat.

Segons tot això, crec que no es poden entendre les relacions entre dones i homes si no és contextualitzant-les en el patriarcat. No podem defugir aquesta estructura. Òbviament, la situació de les dones en els països considerats democràtics és millor, i sovint molt millor, que la de les dones d'altres països o èpoques. Però les dones dels segles XVII, XVIII, XIX que tenien un marit paternalista potser vivien millor que una dona actual assetjada sexualment en el seu treball precari i amb un home maltractador de parella. 

Essent conscients d'aquest context, potser en comptes de concebre les relacions sexuals entre dones i homes com un contracte, hauríem d'interpretar-les (play) com un procés dialèctic d'exploració i de tempteig mutu entre desig i plaer. Per descomptat tenint sempre en compte que només si és si, però això ja és una qüestió legal. Òbviament, els aspectes que van més enllà d'allò que comparteixen sexual i afectivament dues persones, està bé que es reguli de mode contractual. 

PS: Per cert: L'edició espanyola de l'obra de Pateman a l'editorial Ménade, feta sobre una anterior de l'editorial Anthropos, és molt deficient. Conté imprecisions i errors, alguns bàsics. Per exemple, en referirse a relat imaginari dels contractes sexual i social, tradueix reiteradament story (relat) per "historia" que en anglès és history. El contracte sexual i el social són construccions imaginàries, són supòsits, no fets històrics. 

Filosofes en streaming

 Aqui

Què amaga la denúncia de la dictadura del "políticament correcte".

"Así pues, los liberales consideran que la CC [Cultura de la Cancelación] da cuenta de expresiones restringidas, estrategias diabólicas, minorías enardecidas, puritanismos teatralizados, movimientos espontáneos de estampida, persecuciones concertadas, infantilización generalizada, clasificaciones maniqueas, introspección del miedo que nos lleva a la autocensura, una enfermedad que nos acecha, destierro, suspensión de la voz, silencio, aniquilación, control moral, ejecución de los impuros, tribus lloronas, verdugos doctrinarios, religión obligatoria, juicios sumarísimos, iluminados de verdad única, curas posmodernos, nuevos credos, histerismo victoriano, furia descontrolada, liberticidas, bandas justicieras, vanidosos vigilantes, militancias obsesivas, dogmas cools, ritos de castigo, autoritarismos disfrazados, leviatán suavizado, psicosis colectiva, narcisos censores, puñales digitales, lo irracional, lo histérico, muchedumbre resentida, moral sacerdotal, cólera, condenas a priori, ostracismos, control hermenéutico sobre las representaciones y el lenguaje, control sobre la recepción de los productos culturales, diálogos asfixiados por la permanente atención a las nuevas sensibilidades y ofensas, elaboración de listas negras, clima de purificación, nuevas formas de intimidación pública, personificación del boicot, escarnios públicos, encarcelamientos algorítmicos, odio virtual, macartismo de izquierdas, nuevo catecismo, oficinas digitales permanentes de denuncia, patrones sociales de sumisión, dictadura woke, demagogos oportunistas, supremacía de sensibilidades particulares, hipertrofia del yo, moralismo pecato e intransigente, susceptibilidades empobrecedoras, fangos post-alfa, clichés fantasmales, caza de brujas digitales, punitivismo plebiscitario, activismo liberticida, rabietas terapéuticas, puritanos sin frontera, maniqueísmo progre, educadores ortodoxos, minorías mojigatas, hipocresía biempensante, casta de censores, fanatismo paranoico, hostilidades identitarias e intelectuales calenturientos, que buscan cancelar posiciones incómodas y anular moralmente al otro señalando, desprestigiando y atacando."

[...]

"Entiéndase, ningún liberal querría ver resucitar los impulsos revolucionarios del movimiento obrero de principios del siglo xx ni el derrocamiento del orden burgués. Lamentan que la izquierda haya abanderado las luchas identitarias y se abstraiga de la lucha de clases como manera de buscar la polarización social. Hemos de suponer, entonces, que la lucha de clases, vista desde la óptica liberal, siempre tuvo como objetivo lograr grandes consensos y armonía social. Es evidente que la impostura nostálgica del lamento «rojo» con el que se presenta la crítica liberal a la CC y a las «políticas de la identidad» ha de ser entendida desde otro lugar. Lo que está en juego es la defensa liberal tanto de un materialismo que reduce el cuerpo a la razón cartesiana como de una concepción abstracta del individuo, sin sexo, sin raza, sin género."

Antonio Gómez Villar: "El lamento hipócrita del 'ofendido' liberal"

El nom de la cosa

• Supremacia blanca
• Privilegi blanc
• Fragilitat blanca
• Salvació blanca
• Apropiació cultural
• Daltonisme racial
• Antiracisme performatiu
• Passivoagressivitat

I també a https://www.desireebela.com/

Ressonància i aroma

Hartmut Rosa dedica un voluminós llibre a desenvolupar el concepte de ressonància, front l'acceleració i l'alienació. Byung Chun-Han proposa el concepte d'aroma, el sentir l'aroma del temps per tal de lliurar el temps modern de la seva acceleració i el seu caos, la seva dissincronia. Curiós el recurs de pensadors contemporanis  a conceptes estètics. 

Feminisme Posthumà

"El feminisme posthumà és capaç de fer una anàlisi pertinent de les relacions de poder contemporànies, perquè ha renunciat tant a la visió liberal de l'individu autònom com a l'ideal socialista del subjecte revolucionari privilegiat."

Rosi Braidotti: Feminisme posthumà 

"Nosaltres, que no som-tots-el-mateix-però-que-estem-junts-en-això.2

Cal coneixement posthumà per afrontar:

• les desigualtats
• la destrucció planetària
• les biotecnologies i la digitalització

(70 pàgines de bibliografia!)

Filosofia i autoajuda

A les llibreries, els llibres de filosofia se situen prop dels d'Autoajuda. Als nostres cafès filosòfics, de tant en tant un assistent intervé confesant els seus sentiments o vivències, esperant trobar consol o consell. A més, hi ha professionals de la filosofia que gaudeixen proclamant el caràcter aixafaguitarres de la seva disciplina. 

Nosaltres som més modestos: la filosofia no pretén tranquilitzar, com l'autoajuda, i tampoc complaure. La filosofia pretén inquietar. Tanmateix després de dedicar-hi una estona, sovint experimentareu el plaer del coneixement. No haureu respost les preguntes que us heu formulat, però en sabreu més. 

Bèsties de la Mitologia Grega

 

Una de les filòsofes contemporànies

Ana Carrasco Conde

Neurologia de la maldat. Contra-pedagogías de la cruedad, Rita Segato. Denúncia del "pensamiento edificante" (per exemple, atribuir el mal a psicòpates). Vergonya d'espècie. Naixem ja començats. Som animals intersubjectius; jo soc un teixit de relacions. Deshumanitzar l'altre no és l'única forma de mal, hi ha vegades que no deshumanitzes, sino que humanitzes, per exemple perjudicar algú a la feina. Indiferencia quotidiana respecte el mal. Diferència entre reaccionar i respondre. Respondre és reflexionar abans de donar resposta.