dijous, 18 de febrer de 2021

Una dutxa de realitat

Marta Peirano és periodista i autora, entre d'altres, de El enemigo conoce el sistema. Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economia de la atención (2019). Com aperitiu de la seva lectura, miro aquest video. Sé la major part de les coses que diu, però les ordena i diu tan bé i concisament, que em deixa tremolant.

dimarts, 16 de febrer de 2021

Els 10 acords del pacte socràtic (Oscar Brenifier, Jérôme Lecoq)

En tota consulta o taller filosòfic, heus aquí alguns dels principis que forneixen el marc per al diàleg de tipus socràtic i que permeten a la persona treure profit d'aquest enfocament

  1. El nostre marc és la raó, que ha de guiar els nostres pensaments i el nostre diàleg. La raó és una passió exigent, lliure i alegre, sense límits i provocativa, sempre a la cerca de la veritat.

  2. Respondràs a la pregunta i només a la pregunta, a tota la pregunta, acceptant-la com és, sense intentar modificar-la, diluir-la o desviar-la, en la mesura que és una veritable qüestió a la qual es pot respondre. La pregunta és una invitació al diàleg i un desafiament ofert pel vostre interlocutor: si te la fa, és perquè s'interessa per tu i per la teva manera de pensar. Igualment, preguntaràs als altres, encara que sigui difícil.

  3. Confiaràs en el teu interlocutor, sense por d'un suposat pla maquiavèlic, perquè no hi tens res a perdre. Ens reunim per exercir el pensament i confrontar punts de vista, no per entrampar-te, convèncer-te o dominar-te.

  4. El sentit comú serà el teu àrbitre. Pots anar-hi en contra en consciència i en raó, però no pots anteposar-hi l'evidència de la teva pròpia subjectivitat.

  5. No tindràs por dels judicis que es faran sobre tu, o dels que tu faràs sobre les altres, perque el judici és una eina crucial de la raó, que hauràs d'assumir i practicar. Tindràs present que els judicis depenen dels arguments que els fonamenten.

  6. "Coneix-te tu mateixa". Acceptaràs les preguntes que t'interpel·len com a persona, encara que el tema inicial no t'afecti directament i et sigui incòmode. Un discurs s'encarna en qui el sosté, i has de retre comptes tant de tu mateix com del teu discurs.

  7. No negaràs el que has dit: allò que s'ha dit, està dit. Et reveles més pel que dius que pel que volies dir o hauries volgut dir. Acceptar la pròpia parla és acceptar la finitut i la determinació del nostre ser.

  8. No cercaràs estar en el teu dret, ni imposar la teva opinió, ni defensar-te, perquè no hi ha ningú que hi sigui per atacar-te. El diàleg és una reflexió en comú on cadascú es revela i creix, no una competició.

  9. No et disculparàs per allò que has dit, ni t'en penediràs. Tot el que dius té un sentit i expressa el teu ésser, sigui un discurs insignificant o potent,
    fal·lible o sòlid. Es tracta simplement d'examinar què és, d'entendre-ho i d'esdevenir-ne conscient tant com sigui possible.

  10. Deixaràs de costat provisionalment la teva sinceritat per tal de distanciar-te de tu mateixa i de ser més autèntica. No t'aferraràs a les teves opinions. No exhibiràs com a argument les teves emocions o necessitats. Sotmetràs el teu ésser a la crítica, cercant la seva realitat, els seus límits i les seves carències.


Font

Oscar, amb un servidor, al V Congrès català de filosofia
(Vilafranca del Penedés 28 de novembre de 2015) 


dissabte, 13 de febrer de 2021

Ensenyar filosofia és filosofar


Quin gust dóna llegir gent que arriba a les mateixes conclusions que tu! (Malgrat la fotografia, no es tracta d'un article de "filosofia per infants")

dijous, 11 de febrer de 2021

Plató: Symposion

Marcantonio Passeri (1491-1563)
Bibliotheque Nationale, Cabinet des medailles
.

El Symposion (el Banquet, o el Convit, segons traduí Eulàlia Presas) és un famós diàleg de Plató. Reunió festiva de famosos per celebrar la victòria d'Agatò en el concurs de tragèdies de les festes majors d'Atenes, les Panatenees. Acompanyen Agató Sòcrates, Aristòfanes, el famós comediògraf, Fedre, protagonista d'un altre diàleg de Plató, el metge Erixímac i Pausanias. Mentre mengen i, sobretot, beuen, proposen que cadascú faci un discurs sobre Eros, el desig acompanyant d'Afrodita, i també el tercer déu de la Teogonia, el déu que uneix el cel i la terra.  Al final, irromp Alcibíades, el tèrbol militar fatxenda que, completament begut, revela els seus intents de seduir Sòcrates.

L'obra és magnífica en la seva anàlisi del desig, que brilla en el conte (muthos) del naixement d'Eros: Eros és el fill que Penia (la pobresa) es va fer de Poros (el recurs, la capacitat de sortir-se'n). Per això és inesgotable i reneix cada dia. El diàleg també ensenya que l'amor no és "cosa de dos" com diu el tòpic, sinó que cal distingir el subjecte i l'objecte d'amor i que, en tot cas, dues persones mútuament enamorades son alhora subjecte i objecte d'amor. 

Dibuixa una metàfora millor que la de la mitja taronja en l'altre conte, el dels antics humans, homes, dones i andrògins, que explica les diverses tendències sexuals. Aprofita l'experiència de l'enamorament, el fet que la persona de qui ens enamorem resplendeixi per nosaltres, per exposar la teoria de les idees vinculada al seu projecte  pedagògic. 

Foucault, a L'usage des plaisirs, mantenia que la discussió de fons de l'obra era sobre la pederastia en el seu sentit més etimològic d'amor per als joves. El problema de com un jove destinat a ser ciutadà lliure podia ser objecte eròtic d'un adult. Això es planteja especialment en el discurs de Pausanias i en la reacció de Sòcrates als intents d'Alcibiades de seduir-lo. La resposta de Plató és que la relació adult-jove noble ha de ser educativa, pedagògica. Finalment Plató hi fa fa una magnifica exploració de la gelosia, que captà l'atenció de Jacques Lacan, que dedicà un seminari (el de 1966, crec recordar) a aquests diàleg platònic.

Una part del discurs de Sòcrates, cristianitzat i passat per l'amor cortès, dona lloc a la construcció renaixentista de l'amor platònic, present al De amore, de Marsilio Ficino, i també a l'obra de l'hispà exiliat a Itàlia des del 1492 Lleó Hebreu (Judá Abravanel), Diálogos de amor. El Symposion també és la font del personatge Diotima, que segons diu Sòcrates, va ser "qui li va ensenyar tot el que sap", que figura en moltes llistes de filòsofes, tot i que hi ha qui dubta de la seva existència, però que al mateix temps, diem-ho de passada, sosté tranquil·lament la historicitat de Pitágoras (i la de Jesús, posats a dir). Per cert, Xenofont, contemporani de Plató, també descrigué aquesta mateixa celebració, però de forma diferent.

Fa uns anys (1987!), vaig publicar una edició amb gran aparell didàctic i de notes, que es va fer servir en moltes classes de batxillerat. Ens ho vam passar molt bé amb en Rafael discutint la traducció. Una de les coses que proposava a classe era que dibuixessin els antics humans que relata Aristòfanes en el seu discurs. Anys després, vaig trobar la reproducció de la moneda de dalt, amb la imatge exacta del tercer gènere, l'andrògin, que dóna lloc als heterosexuals (... i Zeus ordenà que se'ls castigués tallant-los per la meitat, deixant la pelleringa del tall enrotllada en el melic i girant el cap vers la part tallada per recordar-los el càstig...).

És l'obra que recomanaria a algú que pel carrer em demanés què llegir de Plató. També li aconsellaria que no s'entretingués en els discursos de Pausanias, Fedre i Erixímac

dimecres, 10 de febrer de 2021

Còmic i filosofia

Tebeosfera és una revista de revistes de cómic. En aquest número explora les relacions entre còmic i filosofia. Destaquem aquest article,  on Jesús Gisbert fa un repàs de les publicacions disponibles en castellà i dels principals autors d'historietes que han treballat amb continguts de filosofia. Útil. (No feu cas, tanmateix, del dibuix que relaciona l'al·legoria de la línia amb la de la caverna, que conté uns quants errors)


diumenge, 7 de febrer de 2021

N'hi ha prou amb dir "esperit crític"?

Quan es tracta de determinar les competències filosòfiques, sovint trobem formulacions relacionades amb la racionalitat i l'esperit crític. Aquestes formulacions suposen una teoria de la racionalitat que convé revisar i posar en qüestió. 

Consisteixen en una barreja d'intel·lectualisme moral i de racionalisme, que parteix de dos principis.  Primer, tota acció que es qualifiqui de pròpiament humana és aquella lliurement decidida i conduïda per la racionalitat. Segon, la racionalitat depèn de la coherència lògica i de les creences vertaderes que hom disposa. Els fins els determina la racionalitat. La racionalitat també proporciona la coherència lògica, que estableix, segons les creences disponibles, els mitjans adients per als fins proposats. Les emocions i la manca de voluntat serien obstacles de la llibertat i la racionalitat. Els biaixos cognitius són simplement manca de racionalitat.

Aquesta concepció que acabo de resumir és atacable des de tres punts de vista. En primer lloc, ja els mateixos escrits que la defensen es veuen obligats a afegir que cal tenir en compte les emocions "positives",  les prosocials, l'empatia, el posar-se en el lloc de l'altre. Recordem que el fonament emocional de l'acció va ser desenvolupat àmpliament al XVIII (l'empatia, segons Shaftesbury; la pietat segons Rousseau; la humanitat, segons Hume...). 

En segon lloc, i sobretot referint-se a l'acció moral, ha estat àmpliament acceptat, amb més o menys profunditat, l'atac de Carol Gilligan a la teoria del desenvolupament del raonament moral de Kolberg, que posava l'argumentació kantiana com l'estat màxim de desenvolupament del raonament moral. A In a different voice, Gilligan plantejava que si Kolberg tenia raó, aleshores la majoria de dones estranyament se situaven en un estadi inferior de raonament moral respecte els homes, perquè en els seus estudis empírics trobava que les dones donaven raons de preservació de la relació i la cura de les persones en comptes de raons vinculades a l'imperatiu categòric.

Les crítiques de Gilligan tenien un caire psicològic. El tercer punt de vista prové de la crítica filosòfica de la teoria de l'elecció racional. El màxim representant d'aquest crítica és Jon Elster. A Ulises y las sirenas va examinar com de vegades per aconseguir els fins que lliurement ens hem donat, hem de restringir-nos la llibertat. A Raïm vert (mal traduïda com Uvas amargas) va fer veure que, com la guineu de la faula de La Fontaine, modifiquem les nostres creences en funció de les possibilitats d'acció. A Sobre las pasiones se centrarà en el paper de les emocions i les addiccions. Però la seva obra cabdal sobre les emocions és Alquimias de la mente, un monumental examen de les emocions, així com una proposta epistemològica per a les ciencies humanes.

En aquesta obra estableix diversos "mecanismes" (alquímies) amb què les emocions funcionen, com  la transmutació i la tergiversació. Part de l'atractiu del llibre són els exemples extrets de la història del pensament i de la literatura (paral·lel als exemples sobre justícia que trobàvem a Justicia local). 

L'esquema següent il·lustra les complexes relacions entre els diversos aspectes de l'elecció racional. Segons Elster, les emocions poden conduir directament a l'acció, no necessàriament "irracional", atès que també hi ha racionalitat en les emocions; a més, incideixen en els desitjos i interactuen amb les creences. Les emocions modifiquen les creences, però aquestes també modifiquen les emocions. 

Tots aquests aspectes han considerar-se quan diem que la filosofia ha de desenvolupar competències de pensament crític.
The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion



divendres, 5 de febrer de 2021

Una antologia de El liberalismo del miedo, de Judith Shklar

El liberalismo es una doctrina política, no una filosofia de la vida. (35)

El liberalismo solo tiene un objetivo primordial: garantizar las condiciones políticas necesarias para el ejercicio de la libertad individual. (36)

El liberalismo ha sido muy raro tanto en la teoría como en la práctica. (37)

Sus orígenes se encuentran en la terrible tensión sufrida en el seno del cristianismo entre las demandas de la ortodoxia de credo y las de la caridad, entre la fe y la moral. (39)

(Unos) recalaron en una moral que consideraba que la tolerancia era una manifestación de la caridad cristiana [...] (otros) se convirtieron en unos escépticos que sitúan la crueldad y el fanatismo a la cabeza de los vicios humanos, Montaigne. (40)

El fundamento más profundo del liberalismo está en su sitio desde el principio en la convicción de los primeros defensores de la tolerancia, nacida del espanto, de que la crueldad es un mal absoluto, una ofensa contra Dios o contra la humanidad. (41)

La modestia intelectual no supone que el liberalismo del miedo no tenga contenido, tan solo que es un contenido absolutamente no utópico. (48) 

Ninguno de estos dos santos patrones del liberalismo [John Locke -liberalismo de los derechos naturales- y John Stuart Mill -liberalismo del desarrollo personal-] tenía una memoria histórica excesivamente desarrollada; y es sobre esta facultad de la mente humana sobre la que más se apoya el liberalismo del miedo. (51)

Para este liberalismo, las unidades básicas  de la vida política no son las personas discursivas y reflexivas, ni los amigos y los enemigos, ni los ciudadanos soldados patrióticos, ni los litigantes enérgicos, sino los débiles y los poderosos. (52)

La presuposición ampliamente justificada por todas y cada una de las páginas de la historia política es que, a menos que se les impida hacerlo, la mayoría de las veces algunos organismos del gobierno se comportan en mayor o menor medida de manera ilícita y brutal. (53)

El liberalismo del  miedo no descansa en realidad sobre una teoría del pluralismo moral [contra Berlin]. No ofrece, sin duda, un summum bonum por el que todos los agentes políticos deberían luchar, sino que comienza ciertamente por un summum malum que todos nosotros conocemos y deberíamos evitar, si pudiéramos. Ese mal es la crueldad y el miedo que despierta, así como el miedo al miedo mismo. (55)

El liberalismo del miedo no sueña con el final del gobierno público coercitivo. El miedo que pretende impedir es el que generan la arbitrariedad, los actos inesperados, innecesarios y no autorizados de la fuerza y los actos de crueldad y torura habituales y generalizados llevados a cabo por los agentes militares, paramilitares y policiales de cualquier régimen. (56)

La única excepción a la regla de la evitación es la prevención de crueldades mayores. (58)

[contra els relativistes culturals] A menos que podamos ofrecer a las víctimas heridas o insultadas de la mayoría de los gobiernos del mundo, tanto tradicionales como revolucionarios, una alternativa genuina y viable a su situación actual, y hasta que seamos capaces de hacerlo, no tenemos forma de saber si realmente disfrutan de sus cadenas. (68)

Una parte demasiado importante de la experiencia política pasada y presente queda desatendida cuando ignoramos los informes anuales de Amnistía Internacional y de la guerra contemporánea. [...] Puede ser una repulsiva paradoja que el éxito mismo del liberalismo en algunos países haya atrofiado la empatía política de sus ciudadanos. Ese parece ser uno de los costes de dar por supuesta la libertad, pero podría no ser el único. (73)

Debemos desconfiar de las ideologías de la solidaridad, precisamente por lo atractivas que son para aquellos para quienes el liberalismo resulta emocionalmente insatisfactorio y que en nuestro siglo han continuado creando regímenes opresivos y crueles de un espanto sin parangón. (74)

El primer principio original del liberalismo, el gobierno de la ley, sigue absolutamente intacto y no es una doctrina anarquista. (75)

Sin unos procedimientos bien definidos, unos jueces honrados y oportunidades de recibir asistencia letrada y de poder recurrir, nadie tiene ninguna posibilidad. Tampoco deberíamos permitir que se criminalizaran más actos de los necesarios para nuestra seguridad. Por último [...] esfuerzos legales para compensar a las víctimas de los delitos, en lugar de limitarse a castigar al delincuente.  [...] ver los derechos como esas licencias y capacidades con las que los ciudadanos deben contar para preservar su libertad y protegerse frente a los abusos. (76)

El liberalismo está casado monogámica, fiel y permanentemente con la democracia; pero es un matrimonio de conveniencia. (77)

Si parece que hablo como Cesare Beccaria, o como algún refugiado venido del siglo XVIII, puede ser perfectamente porque haya leído el tipo de informes que ellos leyeron sobre la forma de actuar de los gobiernos. Bastan las noticias internacionales que publica The New York Times, como también sus relatos de la prevalencia del racismo, la xenofobia y la brutalidad sistemática de los gobiernos, aquí y en todas partes. No puedo comprender cómo algún teórico político o ciudadano políticamente alerta puede ignorarlas y no logra protestar contra ellas. Cuando lo hacemos, hemos avanzado hacia el liberalismo del miedo y nos hemos alejado de las formas más estimulantes, pero menos urgentes, del pensamiento liberal. (78)

El liberalismo del miedo. Editorial Herder, Barcelona, 2018.


dimarts, 2 de febrer de 2021

Judith Shklar a les PAAU?

Fa anys (més de deu i més de vint) que es demana afegir la d'una filòsofa entre les obres d'on extreure els textos de selectivitat. Que si Arendt, però és molt difícil; que si Beauvoir, però sembla poc filòsofa (a alguns); que si Weil, però és una mica rara; que si Luxemburg, però potser està una mica passada; que si Butler, però és massa actual i ja ha penetrat en el programa de primer gràcies a les sessions divulgatives del CCCB, que han escampat en bona part de l'alumnat despert el qüestionament del binarisme...; i, posades a fer, no seria millor alguna més representativa del feminisme contemporani? Però quina?

Mentre es dilucida quina pensadora feminista caldria incloure, perquè no provar una temporada amb Judith Shklar? Tenim prou distància per considerar-la a l'alçada d'Arendt. És més entenedora. El fet que el professorat porti anys tractant Locke i Mill donaria profunditat a un estudi enriquidor del seu pensament. El seu antiutopisme i el seu liberalisme de mínims seria molt formatiu per sobreviure amb dignitat en una societat que tendeix al cinisme, la postveritat, el ressentiment i el populisme.

Un bon resum de la seva obra contextualitzada històricament el trobareu en anglès aquí. La revista Filosofia Ara hi dedica un article, que ens remet a d'altres, entre ells, a una exposició breu i clara de les línies mestres del seu pensament, escrita per Alicia García Ruiz, d'on destaquem:

Ser liberal no es gritar “liberticidio” cada dos segundos sino el esforzado aprendizaje de que el mundo moral es intrínsecamente plural y de que “lejos de ser una amoral forma de libertad para todo, el liberalismo es extremadamente difícil y limitante, una práctica demasiado exigente para aquellos que no pueden soportar la contradicción, la complejidad, la diversidad y los riesgos de la libertad”.

Per què no proposar la lectura acompanyada de El liberalismo del miedo? Té diversos avantatges: és breu (50 pàgines). Shklar hi exposa de forma entenedora la seva posició liberal en diàleg amb Locke, Mill, Kant i Berlin, entre els clàssics, i amb Waltzer, Nagel, Taylor, Benhabid i Sandel entre els contemporanis. Afegim-hi el to polèmic, que planteja respostes a les objeccions que s'hi han fet. I com a bonus track, el volum publicat per Herder ofereix un pròleg de 32 pàgines d'Axel Honnet on, a banda de presentar-nos-la, estableix semblances i diferèncias amb Hannah Arendt.

Perquè estudiar filosofia -i Història de la Filosofia- al Batxillerat no és -o no ha de ser- quelcom enclotat en l'àmbit acadèmic, sinó compromès amb el mon on toca viure. El nostre món, on s'esvaiex l'optimisme sobre la llibertat, la democràcia i els drets humans, necessita ser pensat de la mà de filòsofes com Shklar. A la pàgina 38 del llibre, afirma: "Quien crea que, cualquiera que sea su apariencia, el fascismo está muerto y enterrado, debe pensárselo dos veces antes de decirlo". Això, escrit al 1989, no em direu que no és d'actualitat.

Judith Shklar (1966)