La darrera (?) lliçó de Manuel Rodriguez Delgado

 

Tallar-se els cabells?

Dubtava si tallar-me els cabells, que duc bastant llargs. Però he llegit una anècdota que recull Rebecca Solnit a Records de la meva inexistència. Catherine Harris, una amiga a qui visita, li explica que les dones pueblo duen els cabells llargs fins els genolls. Una nena pueblo s'havia tallat les llargues trenes: "després li feia vergonya anar a casa seva, i quan per fi hi va arribar, el seu avi la va renyar amablement i li va dir que els seus cabells contenien tots els seus pensaments i records". (p 122)

A la ràdio: De boca a orella

Dimarts passat vaig tenir el gust de participar en una taula rodona centrada en el model de les residències de la "tercera edat" a Ràdio 4. Veus més autoritzades que la meva pel que fa a la situació real i les alternatives factibles, com les d'Ingrid Roca i Diana González, infermeres amb diverses responsabilitats a salut i a residències, i Mercè Civit, del Col·legi de treball social de Catalunya. Vaig centrar la meva intervenció en contextualitzar la questió en l'edatisme i el treball de cures no monetitzat (sobre els minuts 7 i 37).

No era una bufanda, eren els cascs

La presentadora va començar preguntant-me perquè ens és tan difícil tenir present la mort. Encara rumio la resposta. Volia anar més enllà del tòpic "hem de parlar més de la mort".  En comptes de deixar anar el discurs d'augmentar la consciència de la nostra caducitat, de no ocultar la mort, etc., se m'acudí referir-me a Schopenhauer. A El món com a voluntat i representació crec recordar que escriu, com de passada, que una de les proves empíriques  més clares que som posseïts per la Voluntat és que tot i la nostra caducitat, la vitalitat de la Voluntat ens impulsa a viure sense pensar-hi. Trobo una cita semblant aquí:  "pues, de ser así, no habría la diferencia que hay entre el estado de ánimo de un hombre en general y el de un condenado a muerte". Diuen que me'n vaig sortir... Seguirem pensant-hi.

Paleoinformàtica (1998)

Halt & Catch Fire nostrat...

Noms de nadó

Trobo el paper on vaig apuntar-me, per no oblidar-ho, els noms dels oncles de l'estimat Juanma. Explicava que quan li naixia un fill, el seu avi anava a la parròquia, consultava el santoral i triava el nom que més li abellia. Van ser aquests:

Eulogio 

Zósimo

Boisilo

Temístocles

Auromágita

Eutiquia

Virilia

Gudella

Jo només puc presumir d'una rebesàvia materna que, molt pròpiament, es deia Primitiva. Ah, i de rebesàvies de la banda paterna el cognom de les quals era, respectivament, Puigdengolas i Campreciós.

T.M. Campreciós als 100 anys

Ho poso aquí per recordar-ho. I per contrastar amb Kais i Tians.

Diagnòstic

Fas broma quan et fan descobrir que t'has equivocat ("És que ara m'agrada posar una mica de farina al cafè, en comptes de sucre, diuen que és més sa"). 

Però t'adones que l'altre pensa que no has fet una broma, sinó que has dit una tonteria. Una tonteria que li confirma el seu diagnòstic d'Alzheimer incipient. 

Diagnòstic de pretés "especialista", penso jo. Bicicleta, cullera, poma.

La razón sin esperanza

Llibres llegits i rellegits que em/ens van formar. Els bàsics de la Filosofia analítica, Russell, Moore, Habermas, Bloch. Obro La razón sin esperanza del 1977 i em sorprén que conservi l'olor del tabac de les incontables cigarretes que fumàvem... 

Avui que la llei Wert, encara vigent, obliga a estudiar Ortega, cal recordar que Muguerza, com molts professors de filosofia espanyols, no s'estalviava de citar Ortega i Aranguren, com vaig comprovar en el parell de conferències que vaig poder sentir-li. Però em sembla que ho feia més per amabilitat que per consideració intel·lectual, perquè en els seus llibres i antologies no trobem rastres del fallit sistema de l'un ni de la fràgil superficialitat de l'altre. 

En canvi, dedicava La razón sin esperanza a Manuel Sacristán: "a quien -desde otras perspectivas y en un diverso frente- han interesado los temas de que trata este libro, habiendo sabido arrostrar ejemplarmente las consecuencias"

Ortega i, sobretot, Aranguren havien estat víctimes de la catàstrofe cultural que significà el cop d'estat feixista, la guerra, l'exili, la repressió i la dictadura franquista. No val la pena tornar-hi. Muguerza, com Sacristán, ja eren més enllà, i per aixó poden ser interessants avui.

Per cert, una de les conferencies a les que vaig assistir, al Col·legi de Llicenciats, va versar sobre la impossibilitat, segons l'ètica kantiana, de justificar moralment el tiranicidi. Només se'n podien donar justificacions prudencials. El dictador encara era viu...

Vegeu-ne notes necrològiques de Cruz aquí i de Valcàrcel aquí.

Permagel

Agafo l'escala per desar el llibre al prestatge de dalt (és el lloc on deso els llibres que insensatament dic que conservaré). Abans, el fullejo. I m'imanta perquè en torni a assaborir uns tasts:

Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. (17)

La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (21)

Percebo l'embalum llunyanament sonor, les seves vibracions que podrien ser insectes però que no ho són perquè els insectes són metàl·lics d'una manera més elegant. (23)

La por, mama dominant. Resulta gairebé impossible desenganxar-se de seu mugró. (34)

No és fins als quaranta que t'adones que encara ets a temps, si no de tot, al menys de tot el que importa. Al capdavall, t'has passat més d'una dècada dedicada a aprendre el que importa. (35)

Com hi ha món que els filòsofs són gent endreçada. Els alemanys, especialment, són insuperables, complexos, però endreçats. Els francesos, en canvi, evoquen aquella sorpresa d'arribar a casa i constatar que algú molt estimat hi ha fet dissabte, ha regat les plantes i ha marxat, deixant rere seu aquella sensació expansiva de llibertat. (48)

Per primer cop em vaig sentir descolorida, una espantosa barreja de tons, una mena de gris verdós somort innominable. La pell se'm va tornar com una closca de musclo i tenia el cos eixut, els músculs fibrosos com espart i una aroma de pàrking per dins. (56)

Potser ve d'aquí, aquesta necessitat de recerca constant, aquesta ànima de rosegador.  (93)

A la seva boca, el català sonava tal com hauria d'haver sonat per ser una llengua perfecta. (126)

Què vols sopar?, preguntava. I ho preguntava així, en cursiva, perquè ella era capaç d'aplicar estils a la parla. (126)

Tanco el calaix. la fusta massissa llisca per les guies com una sol·licitud de silenci i acaba en sec.  (164)

Em ploro a sobre, sense voler-ho ni voler evitar-ho. (176)

8 de març

Felicitació

De com va aparèixer la joventut

"En la época de Zaratustra, la juventud burguesa todavía quería parecer vieja. Entonces ser joven era más bien un inconveniente para hacer carrera. Se recomendaban medios para acelerar el crecimiento de la barba, y las gafas eran símbolo de estatus. Se imitaba a los padres y se exhibía el rígido aspecto de asesino del padre, los jóvenes adolescentes se escondían detrás de levitones, y se les enseñaba andares comedidos. Antes, la "vida" se tenía por algo desencantador, la juventud tenía que romperse los cuernos contra ella. Ahora, en cambio, la "vida" es lo fogoso y "marchoso", y con ello, lo juvenil mismo. "Juventud" ya no es una mancha que deba ocultarse. Por el contrario, lo que debe justificarse ahora es la edad avanzada, que se halla bajo las sospechas de estar paralizada y enfermiza."

Rüdiger Safranski: Nietzsche, pàgina 343.

Bombardeo, poca gente

Matí de dissabte. Coincideixo al mateix del vagó amb un conegut del barri. Seiem junts. Xerrem de com ocupar la jubilació. M'explica que ha autoeditat un llibre inspirat en anotacions d'una bibliotecària barcelonina durant la Guerra civil. -Si tienes 16 € te vendo uno-. D'acord, responc. I treu de la motxila un llibre. A la portada, una fotografia antiga d'una dona jove. -Es esta-, diu mentre intercanviem diners per llibre.

I la transacció esdevé un regal, perquè és un llibre que t'arriba al fons, que conmou. Per la seva estructura, que fa un collage amb anotacions de la bibliotecària real,  cartes fictícies, inclús una redacció infantil. Pel seu narrador enamorat  més que omniscient, que es pemet ensenyar-nos com posa i treu personatges, que comenta la seva pròpia narració, ens anuncia el que vindrà, ens avisa que farà una ellipsi, contradiu el que conten els personatges.

Tot i que és un sedicent recull de contes, en realitat és una novel·la. Una novela amb els sentiments a flor de pell, que manté la intensitat en tot moment. I que reserva al final de cada capítol un pessic al cor (aún se me encoge el alma o lo que haya por dentro).

Per si no us el trobeu en el mateix vagó: Rodolfo Hoyuelos:Bombardeo, poca gente. Stendhal Books, Barcelona 2015.

Quina sort, capicua!!!

Ai ai ai ..:

Simone de Beauvoir

Uns fragments de Sobre la vellesa:

Como se ve, hay que descartar radicalmente un prejuicio: la idea de que la vejez trae la serenidad. Desde la Antigüedad el adulto ha tratado de ver bajo un aspecto optimista la condición humana; ha atribuido a las edades que no son la suya las virtudes que no poseía: la inocencia al niño, la serenidad a los viejos. Ha querido considerar el final de la vida como la solución de todos los conflictos que la desgarran. Por lo demás, es una ilusión cómoda: permite pensar que, a despecho de todos los males que como se sabe los abruman, los viejos son felices, y abandonarlos así a su suerte.

Sobre la vejez, 574.

De pronto una descubre que no va a ninguna parte, sino a la tumba. Se está en lo alto de la cima y es el punto de partida de una caída  (...) llega un momento en que uno sabe que no se prepara ya para nada y comprende que se ha engañado creyendo ir hacia un objetivo. De esa finalidad que se atribuía nuestra historia se ve indiscutiblemente despojada. Entonces se revela su carácter de "pasión inútil".

Sobre la vejez, 581.

La libertad, la lucidez, no sirven de mucho si no nos solicita ningún objetivo; tienen un gran valor si se está todavía habitado por proyectos. Activo, útil, escapa al tedio y a la decadencia. El tiempo en que vive sigue siendo el suyo y las conductas defensivas o agresivas que caracterizan habitualmente a la edad provecta no se le imponen. Su vejez madura, por así decirlo, en silencio. Ello supone que en su edad madura se ha empeñado en empresas que desafían al tiempo; en nuestra sociedad de la explotación, esta posibilidad es negada a la inmensa mayoría de los hombres.

Sobre la vejez, 583.

¿Qué debería ser una sociedad para que en su vejez un ser humano siga siendo un ser humano? La respuesta es sencilla: sería necesaria que siempre hubiese sido tratado como un ser humano  En la suerte que asigna a sus miembros inactivos, la sociedad se desenmascara. Siempre los ha considerado como material.

Sobre la vejez, 641.
(Seleccio J.B.)

A partir del minut 5:37, es posa en relació Sobre la vellesa (1970)  amb El segon sexe (1949).

Avui fa 30 anys de la seva mort. Simone, et seguim ... 

Critterati Foto Contest 2009
L'he trobada aqui

Fins el 29 d'abril, hi ha una Exposició a l'Institut francès de Barcelona.

Històries urbanes

I

L'escampall de criatures s'ha dissolt. Una mica més amunt de la porta de l'escola, arrambades a la paret, romanen tres nenes crescudetes, d'uns 14 anys. Escolten amb posat seriós una dona jove ben vestida que branda una revista i tot assenyalant-la diu:

- Con esto podréis comer y beber lo que queráis!

II

A la cua per pagar la fruita, una dona canosa que m'havia estat mirant em diu: - Jo vaig ser alumna teva! A l'instant la reconec. Ella prova de disculpar-me explicant que també és mestra i que a ella sempre li ha costat reconèixer els seus antics alumnes. Jo em precipito a dir-li que les mestres ho tenen més difícil que nosaltres perquè els infants canvien més. A més, intento demostrar que jo  la recordo bé i li parlo de la seva família mentre desesperadament intento trobar el seu nom. Ella s'ha adonat de la meva incomoditat en no haver-la reconegut, i per això no pronuncia la frase que havia de dir: - Sóc la X. M'arriba el torn de pagar i ens despedim.
Camino una bona estona. De sobte, se m'apareix el nom: C.C.! Aturo l'impuls de tornar corrents a buscar-la. Fora patològicament impropi. A més, demostraria, com a mínim, que la meva memòria s'ha fet lenta, tot i que fa 28 anys que la vaig tenir a classe.

III

L'acordió que ha interpretat entre dues estacions el popurri d'una revetlla completa fins l'apoteosi final enmudeix. Com en una pel·lícula de terror, és substituit per una veu suplicant, llastimosa:
- Ayudenme! Nadie tiene trabajo en casa!
No sé si ha estat la sobtada transfiguració o què, però ningú li ha fet l'almoina cuitada.

A la bona gent de París, i de Beirut

Barbara la cantava el 1964.
Fa poc l'he tornada a sentir, molt ben dita per Cecile Maclorin Salvant.
Ara l'entenc millor.

Le mal de vivre

Ça ne prévient pas quand ça arrive,
Ça vient de loin,
Ça c'est promené de rive en rive,
La gueule en coin,
Et puis un matin au réveil,
C'est presque rien,
Mais c'est là, ca vous ensommeille,
Au creux des reins
Le mal de vivre,
Le mal de vivre
Qu'il faut bien vivre
Vaille que vivre,
On peut le mettre en bandoulière,
Ou comme un bijou à la main,
Comme une fleur en boutonnière,
Ou juste à la pointe du sein,
C'est pas forcément la misère,
C'est pas Valmi, c'est pas Verdun,
Mais c'est des larmes aux paupières,
Au jour qui meurt, au jour qui vient,
Le mal de vivre,
Le mal de vivre
Qu'il faut bien vivre
Vaille que vivre,
Qu'on soit de Rome ou d'Amérique,
Qu'on soit de Londres ou de Péin,
Qu'on soit d'Egypte ou bien d'Afrique,
Ou de la porte Saint Martin,
On fait tous la même pri&egrav;re,
On fait tous le même chemin,
Qu'il est long lorsqu'il faut le faire,
Avec son mal au creux des reins
Ils on beau vouloir nous comprendre,
Ceux qui nous viennent les mains nues,
Nous ne voulons plus les entendre,
On ne peut pas, on n'en peut plus,
Et tous seuls dans le silence,
D'une nuit qui n'en finit plus,
Voilà que soudain on y pense,
A ceux qui n'en sont pas revenus,
Du mal de vivre,
Leur mal de vivre
Qu'ils devaient vivre
Vaille que vivre,
Et sans prévenir, ca arrive,
Ça vient de loin,
Ça c'est promené de rive en rive,
Le rire en coin,
Et puis un matin, au réveil,
C'est presque rien,
Mais c'est là, ça vous émerveille,
Au creux des reins,
La joie de vivre,
La joie de vivre,
Oh, viens la vivre,
Ta joie de vivre...
(Barbara/Barbara, Éditions Tutti)

---

Goita què bé!

http://population.io/#/1950/12/01/male/Spain/death

El més impressionant:

¿Crees que estás entre los jóvenes o los viejos? Eres la persona número 6714279417 viva en el planeta. Eso quiere decir que eres mayor que 92% de la población mundial y mayor que 82% de la gente en Spain

Somni

Avui, he somiat que tenia alumnes. Era feliç. Aristotèlicament i utilitària.

La mateixa edat ...

font