Carpe diem...

De com va aparèixer la joventut

"En la época de Zaratustra, la juventud burguesa todavía quería parecer vieja. Entonces ser joven era más bien un inconveniente para hacer carrera. Se recomendaban medios para acelerar el crecimiento de la barba, y las gafas eran símbolo de estatus. Se imitaba a los padres y se exhibía el rígido aspecto de asesino del padre, los jóvenes adolescentes se escondían detrás de levitones, y se les enseñaba andares comedidos. Antes, la "vida" se tenía por algo desencantador, la juventud tenía que romperse los cuernos contra ella. Ahora, en cambio, la "vida" es lo fogoso y "marchoso", y con ello, lo juvenil mismo. "Juventud" ya no es una mancha que deba ocultarse. Por el contrario, lo que debe justificarse ahora es la edad avanzada, que se halla bajo las sospechas de estar paralizada y enfermiza."

Rüdiger Safranski: Nietzsche, pàgina 343.

Bombardeo, poca gente

Matí de dissabte. Coincideixo al mateix del vagó amb un conegut del barri. Seiem junts. Xerrem de com ocupar la jubilació. M'explica que ha autoeditat un llibre inspirat en anotacions d'una bibliotecària barcelonina durant la Guerra civil. -Si tienes 16 € te vendo uno-. D'acord, responc. I treu de la motxila un llibre. A la portada, una fotografia antiga d'una dona jove. -Es esta-, diu mentre intercanviem diners per llibre.

I la transacció esdevé un regal, perquè és un llibre que t'arriba al fons, que conmou. Per la seva estructura, que fa un collage amb anotacions de la bibliotecària real,  cartes fictícies, inclús una redacció infantil. Pel seu narrador enamorat  més que omniscient, que es pemet ensenyar-nos com posa i treu personatges, que comenta la seva pròpia narració, ens anuncia el que vindrà, ens avisa que farà una ellipsi, contradiu el que conten els personatges.

Tot i que és un sedicent recull de contes, en realitat és una novel·la. Una novela amb els sentiments a flor de pell, que manté la intensitat en tot moment. I que reserva al final de cada capítol un pessic al cor (aún se me encoge el alma o lo que haya por dentro).

Per si no us el trobeu en el mateix vagó: Rodolfo Hoyuelos:Bombardeo, poca gente. Stendhal Books, Barcelona 2015.

Apunts sobre el suicidi

Apuntes sobre el suicidio. Llibre clar i lluminós, no pas perquè abordi el suicidi de forma optimista ("els pessimistes no se suiciden"), sinó per la seva concisió, l'anar al tema de dret sense retòriques. Critchley dirigeix l'excel.lent secció The Stone del New York Times. Res a veure amb tractaments estandarditzats del tema.
"Només els vius semblen incoherents",  d'aqui el desig inútil de tothom de trobar coherència i sentit al suicidi.

Amb els millors desitjos!

font

Dibuix infantil, expressió del subjecte

Objecte de tests, mirada escrutadora a l'interior d'una ment infantil per tal de descobrir-hi un suposat innocent desvetllament de les relacions familiars, test projectiu, psicoanàlisi d'estar per casa.

Però siguem seriosos: Intenció, valoració, acció, traç, expressivitat, brillantor, poiesis, creació. Subjectivitat de prop dels quatre anys cronològics. Inici de biografia, de concepció del món.

Acció transcendent a la persona, més enllà del mer menjar, beure, cagar, riure o plorar.

Històries urbanes

I

L'escampall de criatures s'ha dissolt. Una mica més amunt de la porta de l'escola, arrambades a la paret, romanen tres nenes crescudetes, d'uns 14 anys. Escolten amb posat seriós una dona jove ben vestida que branda una revista i tot assenyalant-la diu:

- Con esto podréis comer y beber lo que queráis!

II

A la cua per pagar la fruita, una dona canosa que m'havia estat mirant em diu: - Jo vaig ser alumna teva! A l'instant la reconec. Ella prova de disculpar-me explicant que també és mestra i que a ella sempre li ha costat reconèixer els seus antics alumnes. Jo em precipito a dir-li que les mestres ho tenen més difícil que nosaltres perquè els infants canvien més. A més, intento demostrar que jo  la recordo bé i li parlo de la seva família mentre desesperadament intento trobar el seu nom. Ella s'ha adonat de la meva incomoditat en no haver-la reconegut, i per això no pronuncia la frase que havia de dir: - Sóc la X. M'arriba el torn de pagar i ens despedim.
Camino una bona estona. De sobte, se m'apareix el nom: C.C.! Aturo l'impuls de tornar corrents a buscar-la. Fora patològicament impropi. A més, demostraria, com a mínim, que la meva memòria s'ha fet lenta, tot i que fa 28 anys que la vaig tenir a classe.

III

L'acordió que ha interpretat entre dues estacions el popurri d'una revetlla completa fins l'apoteosi final enmudeix. Com en una pel·lícula de terror, és substituit per una veu suplicant, llastimosa:
- Ayudenme! Nadie tiene trabajo en casa!
No sé si ha estat la sobtada transfiguració o què, però ningú li ha fet l'almoina cuitada.

Presumir

Tot el día presumint de tenir una festa d'aniversari a la nit. És que de festes d'amigues que fan vuitanta anys no n'hi ha moltes!

Que siguin bons, S.!

Bon 2015!

I

Havia de comprar bombetes de recanvi a l'única botiga que era oberta al migdia. El pakistanès m'ha desitjat bon any.

II

Surto de comprar-me roba interior -no de color vermell, ho juro!- d'una botiga on m'ha sorprès l'amable però enriolada -encara que previsible- familiaritat amb què les depenendentes -de la meva edat, baixetes, canoses- m'interrogaven sobre com els preferia. S'han acomiadat desitjant-me un bon any. Miro et ticket de caixa i veig que hi surt el nom jueu del propietari, que restava en segon pla, també baixet.

III

Cedeixo a la temptació un cop més i entro a la meva botiga de llaminadures preferida. En pagar, ens fem un embolic de cortesies felicitant-nos l'any nou però recordant que ens felicitarem també l'any nou xinès.

IV

Rellegeixo fascinat la intervenció de Joan Gonzalez Guardiola en els XVII Col·loquis de Vic sobre el Calendari. La celebració d'aquesta nit se m'obre en una simfonia d'equinoccis i solsticis, de llunes plenes i llunes noves, de temors i anhels, del fast i el nefast, de sedentaris i viatgers, de cultures joves i mil·lenàries ...

V

Esperit positivista

font

Retrat

Els llibres manllevats d'una biblioteca pública sovint conserven  les petges de qui els ha llegit: un subratllat sistemàtic que, de no haver-se interromput -pel nostre consol- a meitat del segon capítol, hauria revelat una lectura aprofundida, que tanmateix hagués deixat el volum il·legible; uns punts gairebé invisibles, però conspicus, que marquen els passatges importants; una correcció maniàtica i obsessiva dels signes de puntuació com la que recordo que em va fer gairebé insuportable la lectura de les Les veus del Pamano; una anotació, relacionada o no amb el contingut del llibre, un número de telèfon, una adreça, el nom d'un medicament.

Per tal de trobar un exemplar del descatalogat La vejez de Beauvoir, havia hagut d'anar a la Biblioteca d'una ciutat veïna per poder endur-me'l de vacances. En obrir-lo, apareix un bocí de paper amb una llista escrita amb una ortografia pintoresca: Caïxa, jersey, dinar, Biblio. 

Missatge en l'ampolla d'algú que no ha après a escriure en català? Algú catalano parlant major de cinquanta anys? Més adient és pensar que és la llista de coses a fer durant el dia pròpia d'una persona poc ocupada. Passar per la Caïxa a recollir la pensió, anar a buscar el jersey a la tintoreria perquè ja comença a refrescar, o anar-lo a buscar allà on se'l va deixar, o potser comprar-se'l amb els diners trets de la Caixa. ¿Dinar fóra el recordatori que avui toca anar a dinar amb la família, a casa la filla, i per això ha d'anar-hi amb el jersei nou, no amb l'arnat que va adoptar des que es va jubilar? Però la seva posició abans de "Biblio" suggereix més aviat que cal anar a comprar el dinar -amb els diners trets de La Caixa. 

L'haurem, doncs, d'imaginar (a ella? a ell?) entrant a la Biblio de la ciutat veïna carregant el cistell amb les cebes, el mig pollastre desossat i una mica d'api per fer sopa amb els ossos, o els talls de fetge -diuen que fa sang- i les fulles ufanoses de les bledes  emergint de la bossa tot duent a la mà el llibre per retornar mig tapat pel jersei que penja de l'avantbraç?

Però el llibre té 676 pàgines i en 27 hi he trobat el rastre d'una ratlla en el paper de l'angle superior que palesa que s'ha llegit tot. Aleshores, no és el jubilat o jubilada que arrossega lentament la bossa de la compra i el jersei que s'ha llegit el llibre sinó una persona que escriu el català amb faltes, però capaç d'empassar-se les 676 pàgines de lletra petita. Aleshores la llista podria ser com un resum irònic del llibre, a l'estil del "mam, caça i non" que servia per acusar els adolescents que no paraven a casa, però aplicat als vells: "caixa, jersei, dinar, biblio".

No obstant, el que em crida ara l'atenció és la degeneració cal·ligràfica. Els dos primers mots tenen una ortografia impecable, "dinar" revela haver estat escrit en un altre moment, potser amb pressa. Però el mot abreujat sembla indicar un defalliment cognitiu que li ha fet escriure'l més a poc a poc, sense alineació, disminuint el tamany, lluny del prurit que li ha fet posar dièresi a la impecable primera paraula.

Coda: Ara m'adono que potser és una llista feta per vàries persones que em convida a completar-la. Quan hagi llegit el llibre, pensaré un mot i l'afegiré a la llista.

Històries urbanes: Bye bye Barcelona

Havia quedat en el banc del davant de la Pedrera. Però no hi és, ha estat abduït per la terrassa d'un bar. Espai públic privatitzat. No estic parlant d'una manifestació, ni d'un pelotazo immobiliari, ni d'un desallotjament d'una casa ocupada. Es tracta simplement de la possibilitat de circular pel carrer, d'estar-se en el literal espai públic. Els ajuntaments, aliats amb la amb la llei del tabac i els operadors turístics han descobert (?) un filo recabdatori. 

A més en molts llocs el que es troba és un magatzem de piles de taules i cadires encadenades tot el dia esperant la nit, la festa o el cap de setmana. Ah, i a l'hivern la terrassa es tanca i es converteix en un lloc tancat on es permet fumar!

Bye bye Barcelona, Tarragona, Girona, Palamós ...

D'un temps, d'un pais, d'una professió

S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.

Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.

Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.

En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.

Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.

Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 

Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.

Postals urbanes

I

Sortida de les escoles. Una mare camina inclinada vers un nen d'uns deu anys, una mica grassonet i que duu xandall.
- Si tu creus en tu, ho aconseguiràs, vida meva. I jo crec en tu.

II

Entrada a les escoles.
- Papá, ¿qué es más, bien, o bastante bien?

III

Adolescent crescudet, parla per mòbil als ferrocates. 10 de la nit.
- Pots enviar un WhatsApp als meus pares, o trucar-los i dir-los que estic anant a casa teva i que jo no tinc bateria?

Avui

Joan Brossa
La massa del temps

Poema visual

En un local de la plaça Octavià de Sant Cugat
17-5-14

Pobre Epicur!

Epicur proposava una vida comunitària de joves i vells, dones i homes en amistat, tot exercitant-se en el combat contra les pors que perturben el gaudi de la vida: la por a la mort, als déus, al destí, al dolor. A aquest quàdruple remei  per assolir la imperturbabilitat (ἡ ἀταραξία) l'anomenà tetrapharmakon (τετραϕάρμακον).

La posmodernitat farmacèutica el redueix a comprimits de 25 mg d'Hidroxicina dihidroclorur! Una mostra més de la pèrdua del poder sobre nosaltres mateixos que es dóna sota l'aparent progrés que significa el triomf de la tècnica.

Per Sant Jordi, un llibre, una rosa i un cafè amb llet

El número en digital, aquí.

Bona educació

Divendres, sessió de tarda. A la cua davant nostre, un pare i la seva filla.  Arriba en moto una dona amb una nena  i l'aparca  al costat de la cua. Se'ns posen al davant. Són la mare i la germana. Deuen tenir uns 11 i 13 anys. Parlen de pel·lícules. Penso que són una mica esnobs, perquè mentre deliberen animadament sobre el film que volen veure, sento la petita tot afirmant lapidàriament que només li agraden els films en blanc i negre. 

Em fixo en els cartells, però no hi veig cap film infantil: Nebraska, El llop de, una de naufragis, una espanyola ... . La cua comença a caminar. M'he distret i no sé quina han acabat decidint, però quan arriben a la taquilla sento la mare que demana: "quatre per a Agost". Nenes ben educades!

No anem bé

Sempre ens havíem dit que els animals no mengen, devoren.
Els humans mengem: la cuina, els àpats, els dinars de celebració, els sopars rituals.
Però ara sembla que per a molta gent, menjar s'ha convertit en un acte mèdic. No s'alimenten, tampoc devoren, no mengen. Es mediquen.


Megustacomersano
Todosobreltransitoylasaluddigestiva

"Los expertos, y Manolo Escobar y Vicente del Bosque dicen que funcionan. Los estudios de la agencia europea EFSA, y también agencias independientes, como la OCU, así lo aceptan. La eficacia que tienen estos productos viene dada por la reducción del colesterol total en sangre después de tomarlo durante unas tres semanas. Afirman que se logran reducciones de entre el 7 y el 10% del colesterol total, debido a que reducen la presencia en sangre de las LDL, el colesterol malo. No modifica ni el nivel de HDL ni el de triglicéridos. Por esta última razón ciertos círculos minusvaloran estos productos, afirmando que la mejora que aportan no compensa su precio, ni es una mejora asegurada para todo el mundo." (font)