Alhzeimer fase 4

No és veritat que no aprenguis. El que passa és que no recordes. Però sents qui et tracta bé i qui no:  amagues les mans quan te les vull agafar si et van fer mal tallant-te  les ungles.
No és veritat que s'ennueguin perquè s'oblidin d'empassar. És que no recorden que estàn bevent, o que tenen un cuidador impacient.
No és veritat que tinguis en el fons la consciència com una llumeta intermitent. No hi ha cap llum, cap persona amagada rere la mirada molts cops indiferent. Però alhora  et molesta que parli de tu com si no hi fossis.
No és veritat que siguis com un vegetal: sents plaer i dolor, benestar i neguit. Si les visites t'agraden, estàs més contenta. Si no, tanques els ulls i t'amagues com una tortuga ... sense closca.
L'Alhzeimer no mata. L'any vinent compliràs vint anys. Amb ell.

Revenja

A certa edat has de començar a amagar els teus oblits. No vull dir els oblits de cites, de compromisos o del NIF, sinó d'altres més humils com: on són les claus? on he deixat les ulleres? i els mitjon verts? a quin lloc vaig aparcar el cotxe? Has d'ocultar aquests moments de buit, de curtcircuit. Quan eres jove, oblidar era accidental, passatger, causat per l'estrès o qualsevol altra cosa aliena a tu. Ara en canvi oblidar qualsevol futesa s'ha tranformat en quelcom del que ets responsable, en un simptoma que pot encendre rostres de preocupació al teu voltant. I que comença a despertar en tu el temor a no poder restablir la connexió, perquè saps que ara un oblit podría ser premonició del crudel "però no te'n recordes?" que queda ressonant a les residències quan els familiars han marxat.

Per això avui he sentit una alegria una mica salvatge quan he vist, palplantat en mig del vestuari, un jove repassant nerviosament les desenes de fileres de taquilles, sens dubte una mica neguitós per no trobar la seva i haver de sortir al carrer només amb el vestit de bany.