Lliçons de retòrica 3

L'entrepà de la veritat

Hi ha qui culpa vattimos i rortys de la debilitació del concepte de veritat, ja iniciat pel perspectivisme. Crec que en molts casos confonen el que seria la veritat en ciència (o la versemblança), les veritats factuals i la veritat dels valors i els fins. 

Sense entrar en la discussió, em centraré en la banalització de la diferència entre la veritat i la mentida factuals. L'èxit de webs com Maldita.es ha posat de moda la comprovació dels fets i ha originat la proliferació de factcheckers amateurs, que molts cops el que han fet sense voler és propalar les mentides i per tant col·labora al soroll. 

Per això em sembla útil el consell de Lakoff, que avisa que segons com abordem el rebatre una mentida, el que fem és situar-nos en el marc de la mentida i per tant en realitat el que fem és difondre-la. Es tracta de The truth sandwich:

1. Comença amb la veritat. El primer marc té l'avantatge.
2. Indica la mentida. Evita amplificar el llenguatge que fa servir.
3. Torna a la veritat. Repeteix sempre més veritats que mentides.

L'entrepà de la veritat explicat didàcticament i amb exemples (en anglès).

Lliçons de retòrica 2

 Ser conscients dels marcs interpretatius

En segon lloc, en tot debat cal tenir en compte la creació de marcs interpretatius (framing, enquadrament). 

"Frames are principles of selection, emphasis and presentation composed of little tacit theories about what exists, what happens, and what matters." (Els marcs son principis de selecció, èmfasi i presentació composats per teories poc explícites sobre allò que existeix, allò que s'esdevé i allò que importa.)
(Gitlin 1980: 6)

"[t]o frame is to select some aspects of a perceived reality and make them more salient in a communicating text, in such a way as to promote a particular problem definition, causal interpretation, moral evaluation, and/or treatment recommendation." (Emmarcar és seleccionar alguns aspectes de la realitat percebuda i destacar-los en un discurs comunicatiu amb la finalitat de promoure una determinada definició d'un problema, una interpretació causal, una avaluació moral, o una recomanació
(Entman 1993: 52) (font)

El lingüista  George Lakoff ha divulgat la temàtica del framing, i n'ha aportat exemples especialment en la polèmica política de demòcrates i republicans en l'obra No pensis en un elefant!. Acaba recomanant.

“Evita los errores habituales. Recuerda: no te limites a negar las reivindicaciones de otras personas; reenmarca. Los hechos que no hayan sido reenmarcados no te harán libre. No puedes ganar exponiendo simplemente hechos ciertos y mostrando que contradicen las reivindicaciones de tu oponente. Los marcos prevalecen sobre los hechos. Los marcos de él se mantendrán y los hechos rebotarán. Reenmarca siempre.” (pàgina 153. edició castellà)

Un altre exemple que ofereix Lakoff, en aquest cas vinculat a la retòrica en les xarxes socials és sobre els tuits de l'anterior president dels Estats Units. Poden classificar-se en quatre categories:

1. Emmarcat preventiu: sigues el primer crear el marc d'una idea.
2. Distracció: desviar l'atenció dels problemes existents.
3. Desviament: atacar el missatger, canviar la direcció.
4. Globus sonda: provar la reacció del públic.

Lliçons de retòrica 1

Les competències vinculades amb la retòrica formen part de les competències a treballar dins les classes de filosofia

Des de Plató, els sofistes han tingut mala premsa en filosofia. Gairebé tanta com els poetes i literats expulsats a continuació de la seva República racionalment instituïda. L'herència platònica perviu encara en les nocions compartides per molts membres de la comunitat filosòfica. En aquesta mena de koiné, l'important és la racionalitat, la veritat i l'argumentació lògica, preferentment deductiva. Convèncer algú a través del diàleg només es pot fer a la manera del Sòcrates platònic: fent-lo raonar fins que la veritat resplendeixi. 

Tot i els ensenyaments que ens llegà Aristòtil a la seva Retòrica, en filosofia segueix essent mal vist fer servir arguments que incloguin connotacions, apel·lació a emocions o que facin servir trucs com el kairòs. Això queda despectivament relegat al món de la doxa: periodisme, tribunals, publicitat,  política.

Però en educació crec que no podem permetre que els nostres alumnes s'endinsin, amb el lliri a la mà de la benintencionada idea que "totes les opinions són respectables", en xarxes socials ultres, conspiranoiques i propaladores de l'odi. És com a mínim una ingenuïtat pretendre que ensenyant-los lògica podran sobreviure i formar-se un pensament propi -com prescriuen els curriculums actuals- en aquest món de "soroll, crits, sentimentalisme i ocurrències", com el caracteritza Daniel Gamper en l'excellent Las mejores palabras. 

Vaig defensar fa temps que calia canviar l'educació del debat a les classes de filosofia de secundària. Proposava  introduir-hi aportacions de la lògica informal i de la pragmadialèctica. El context actual, amb a proliferació de les xarxes socials virtuals, la progressiva importància de la propaganda digital i la consolidació política de l'extrema dreta, crec que demanen acollir-se també a les aportacions de la psicologia cognitiva.

Examinar el lèxic

La novaparla era un dels elements essencials de la societat totalitària imaginada per Orwell a 1984. Part de l'opinió pública contemporània es mou en el terreny del lèxic creatiu, especialment la ultradreta. Aqui un diccionari amb les paraules que cal agafar amb pinces.

Brenifier, retalls de vida

La filosofia és un art marcial, sosté Oscar Brenifier. Terricabras afirma una cosa semblant quan diu que la filosofia és una arma de defensa personal. Filosofar és una lluita.

Una de les mostres més paleses del caràcter agònic (en sentit etimològic de lluita) de la pràctica filosòfica que he viscut ha estat fa tres anys a Vilafranca. Brenifier s'embrancava ell sol en un diàleg erístic contra un potent grup d'alumnes del màster del professorat de filosofia. 

Ara veig que ha publicat un opuscle descarregable gratuitament que titula Retalls de vida. Son comentaris filosòfics d'anècdotes viscudes. La fascinació infantil per veure com el foc crema les coses. Fer la cua a la peixateria. Un accident de motocicleta. Una reunió sobre el poder formatiu de la filosofia.
En  fullejar-lo, copso un tombant líric en el seu to. Benvingut. I la percepció del canvi de to es referma en el retall on reflexiona sobre l'episodi en que va ser interrompu per un "why you don't stop bullshitting?":

En théorie, et dans ma pratique habituelle, toute agression de l'extérieur, en particulier verbale, recevait en guise de représailles une contre-attaque au moins aussi violente que l'attaque. Mécanisme d'autodéfense qui réclame au minimum un œil pour un œil, une dent pour une dent. Mais cette fois-ci, à ma grande surprise, je restai coi. Très étonné, je ne réagis pas. Un sentiment étrange dominé par la surprise, auquel venait se mêler un état d'esprit d'un genre inattendu : quelque chose comme un soulagement. Comme si l'on m'avait débarrassé d'un fardeau, un fardeau dont je n'espérais pas ou plus être débarrassé. (pàgina 18)

Com fer un debat?

Una aplicació pràctica dels Deu manaments de van Eemeren i Grootendorst

Sobre les classificacions

I

"Qui pot dibuixar en l'arc iris la línia on acaba el color violeta i comença el color taronja? Veiem distintament la diferència dels colors, però on comença exactament l'un a entrar en l'altre per barrejar-s'hi? Passa el mateix amb el seny i la bogeria."

Herman Melville: Billy Budd (1924)

La cita prové de Psicologia de Myers, pàgina 426, per i·lustrar la dificultat intrínseca de classificar els trastorns mentals. L'analogia  de l'arc del cel pot fer-se servir per moltes altres classificacions, per exemple les que fem servir per construir el coneixement social i que aparentment estableixen línies clares entre els grups socials.

Si tenim present la imatge de l'arc del cel  entendrem millor el fracàs dels intents de categorització dels individus que presenten una variabilitat amb solució de continuïtat. Fins a quin punt l'analogia és aplicable  la rics/pobres, blancs/negres, joves/vells, catalans/no catalans, assalariats/no assalariats, capitalistes/proletaris...?

II

Un altre aspecte de la qüestió és el de les dites classes naturals: les roques metamòrfiques, els rossinyols, la farigola. El vell problema aristotèlic també present la filosofia de la biologia: en la història evolutiva, en quin moment una espècie deixa de ser aquella espècie i passa a ser una altra? I també la qüestió d'actualitat: la diferència sexual binària home/dona, és una classe natural? O hem de considerar que és performativa? O construir dues categoritzacions separades: classe genètica XX/XY, com a classe natural i una altra com cisgènere, transgènere i genderqueer?

III

Potser el camí de la resposta consisteix en descobrir i examinar els prejudicis que suposa qualsevol classificació. Aquests prejudicis són molts cops implícitis i sovint s'amaguen. La distinció pollastre/gallina només funcionava en l'àmbit de la ramaderia antiga, quan les gallines no es menjaven, perquè es dedicaven a la posta d'ous. El pollastre a l'ast que ens mengem avui, producte de la ramaderia intensiva, pot ser que sigui mascle o femella. Una cosa semblant passa amb la carn de vedella, que no necessàriament és la  d'un animal femella.

Hi ha classificacions menys innocents. La classificació binària home/dona concebuda com a classes naturals,  naturalitza els rols tradicionals de gènere i la sexualitat reproductiva i falocèntrica. Així ha estat l'excusa per excloure, oprimir i perseguir per "antinaturals" altres formes d'adopció de rols, de relacions de convivència, d'expressió sexual. La lluita contra aquestes exclusions i persecucions h a d'incloure la tasca de desvetllar els supòsits de la classificació binària naturalitzada.

El mateix passa amb d'altres: perquè acceptem "immigrant de tercera generació?". De què ens informa realment que l'avi o àvia de la persona provingués d'un altre lloc en el que viu la neta o nét. Quines formes d'explotació i exclusió justifica? Quins prejudicis aferma? Quants anys han de passar perquè una persona deixi d'immigrar?

L'examen dels prejudicis que donen suport a les etiquetes ha de tenir en compte la pragmàtica de la llengua. Sovint recorrem al diccionari per precisar significats. És una manera de perdre's en una investigació essencialista del concepte, en aquest cas el d'immigrant. Tractarem inútilment d'establir criteris, com els anys que cal que hagin passat des de la seva arribada, la distància que ha hagut de recórrer, la diferència amb la cultura d'origen... Fins que s'adoni que quan etiquetem una persona d'immigrant no informem, sinó que ho fem en un context on parlem amb no immigrants i l'estem excloent del sistema de drets i deures que considerem que tenim.

IV

Per últim, una altra imatge. Fem servir, com Foucault  al començament de Les paraules i les coses,  un fragment de Borges. Evidencia l'arbitrarietat -o l'apriorisme- de qualsevol classificació. Es tracta de la classificació d'animals que apareix en "cierta enciclopedia china":

"Según dicha clasificación, los animales se dividen en: “(a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas".”

 Jorge Luis Borges: “El idioma analítico de John Wilkins” (Otras inquisiciones)

Què és violació?

En un altre dia infaust per la confiança en què la Justícia faci justícia.
Nafisa Ahmed explicà en 5 piulades què és violació. Ja fa un parell d'anys, però hi ha qui encara no se n'ha assabentat.
A més, és un bon exemple de raonament analògic.
Provem de traduir-la:

1. "Si em demanes 5$, i estic tan beguda que no puc respondre ni si ni no, no està bé agafar-me 5$ del meu bolso... Només perquè no he dit que no.
2. Si em poses una pistola al cap per aconseguir que et doni 5$, també has robat 5$. Encara que hagi estat jo qui te'ls hagi donat.
3. Si et presto 5$ a tu, això no faculta al teu amic a agafar-me 5$ del meu bolso. "Però li'n vas donar a ell, per què a mi no?".
4. Si tu em robes 5$ i no ho puc demostrar davant d'un tribunal, això no significa que tu no m'hagis robat 5$.
5. El fet que t'hagi donat 5$ en el passat no significa que te n'hagi de donar en el futur."

Si es veu clar parlant de 5 dòlars, per què hi ha qui no ho veu clar quan es tracta d'irrompre en la intimitat corporal d'una dona?

Rètorcer les preguntes

Una computadora et saluda, tot identificant-te.
Per tal de menystenir-la, i suposant que és racional, li preguntes:
- Pots provar que ets autoconscient?
I ella et respon, retorçant la teva qüestió:
- És una pregunta difícil! I tu, pots provar que ho ets?
(aleshores, et fa pensar en http://www.huffingtonpost.com/seth-shostak/is-life-an-illusion_b_5965140.html) Això és una escena del film Trascendència. No és que el recomanem. Sembla que no té bones crítiques. Però és un exemple de rèplica mitjançant una pregunta.

2 filòsofs 2! sobre les corridas

Debate Oscar Horta Vs Fernando Savater from PACMA TV on Vimeo.

Els arguments depurats d'un i altre, que palesen dues concepcions no només dels animals, sinó també de l'ésser humà. Per tractar el tema de la naturalesa humana.

Convèncer: algunes aportacions de la psicologia social

Els graus de desacord

font

De vegades, quan a un professor no li agrada com un alumne expressa un desacord, sentim que li diu: "has d'argumentar-ho". Però a l'hora de precisar què ha de fer l'alumne, no sabem si ha de donar explicacions o dir "uns opinen una cosa, altres altra", o si li estem prohibint que insulti. És a dir, moltes vegades es constata que manquen categories. Proposo aquesta imatge que ordena la qualitat racional del desacord per tal que professorat i alumnat pugui compartir una escala amb diverses categories de desacord. Ha estat creada per un informàtic per tal de tractar sobre les discussions a Internet. L'explicació de cada nivell la teniu aquí.
Si us ho mireu bé, us recordarà al recentment reeditat El arte de tener razón, de Schopenhauer. Però si llegiu aquesta obra amb un títol tan atractiu, us adonareu que no és més és més que una paràfrasi dels Tòpics d'Aristòril, concretament del llibre VIII. Si el voleu llegir directament, l'ùnica edició en castellà és la de l'editorial Gredos, i hi ha algunes còpies digitals.

Què és un argument?

Ja hem vist que una argumentació conté, entre d'altres elements, arguments i contraarguments.

Quan impartía l'assignatura d'alternativa a la religió (és a dir la no-religió, com Humpty Dumpty, aquell personatge d'Alícia al país de les meravelles que havia descobert que era millor celebrar els no-aniversaris) preguntava a nois i noies de primer què era un argument. I donaven respostes com aquestes:

“Motiu per creure una idea”

“Idea que serveix per defensar-ne una altra”

“Quelcom que serveix per fer creïble als altres el que defenses tu”

No molt lluny d'aquesta definició, que em sembla la millor:

“A és un argument només si consisteix en una sèrie d’assercions adduïdes en suport d’una altra asserció que tracta de donar resposta a una qüestió plantejada, teòrica o pràctica"

(VEGA, Si de argumentar se trata, pàgina 107)

Tots els diàlegs argumentatius son iguals?

Walton (2006: 215) distingeix sis tipus bàsics de diàleg argumentatiu, que es resumeixen en la taula següent:

Tipus de diàleg	Situació inicial	Fins del participants	Fi del diàleg
Diàleg persuasiu	Conflicte d’opinions	Persuadir l’altra part	Resoldre o aclarir una qüestió
Investigació	Necessitat de tenir proves	Trobar i verificar proves	Provar (o refutar) una hipòtesi
Negociació	Conflicte d’interessos	Aconseguir el que es vol	Assolir un acord
Recerca d’informació	Necessitat d’informació	Obtenir o donar informació	Intercanvi d’informació
Deliberació	Dilema o elecció pràctica	Coordinar fins i accions	Decidir el curs d’acció més adient
Erístic	Conflicte personal	Donar un cop verbal a l’oponent	Revelar bases més profundes del conflicte

Aquesta llista no es presenta com a exhaustiva. De fet, en obres anteriors, l’autor canadenc havia citat afegit altres tipus de diàlegs, com els recollits a Informal Logic (1989: 10):

Debat	Controvèrsia forense	Victòria verbal	Impressionar l’audiència
Educatiu	Ignorància	Ensenyar	Impartir coneixement

I a Arguments from Ignorance (1996: 190) en consignava altres dos:

Entrevista	Curiositat per una posició	Exposar la posició del subjecte	Difusió d’informació
Consulta d’experts	Necessitat d’un parer expert	Decisió operativa	Coneixements de segona mà

Segons Walton, la primera llista enumera els tipus purs. Les altres afegeixen tipus mixtes o subtipus. Per exemple, el debat té veure amb el diàleg persuasiu i amb l’erístic. El que en pragmadialèctica anomenen discussió crítica és una subclasse del diàleg persuassiu.

El que és més important de tot és que en cada un d'ells la pertinença dels arguments, l'acceptabilitat de les premisses i la seva suficiència són diferents.