Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia. 

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.

Infeliç coincidència

"En la literatura femenina, los ejemplos de confrontación contra los hombres son rarísimos. censurados. Yo pertenezco a ese sexo que ni siquiera tiene derecho a tomárselo mal. Colette, Duras, Beauvoir, Sagan, toda una historia de escritoras que juegan a mantener un perfil bajo, a dar la razón a los hombres, a disculparse por escribir repitiendo cuánto les aman, les respetan, les adoran y que, sobre todo, no quieren -pese a lo que escriben- echarlo todo por la borda. Todas sabemos que, en caso contrario, la manada se ocupará cuidadosamente de darnos  nuestro merecido."

Virginie Despentes: Teoría King Kong, p 114.

A la manera de Cortázar

La vacuna

L'ambient era agradable. Vaig aconseguir dissociar el meu braç de mí mateix i així la punxada no em va fer mal. Tanmateix, em vaig començar a esverar quan vaig veure que el líquid anava entrant sota la meva pell. No era dolor, era la insuportable sensació que m'estaven introduint quelcom aliè. L'infermera va retirar l'agulla abans que la meva mà pogués apartar-la violentament. "Ajegui's" -em va dir. Vaig obeir-la automàticament. I va ser massa tard quan em vaig adonar que per aquella vacunació no calia ajeure's i que, ajagut com estava, quedava a mercè de l'infermera, el somriure de la qual començava a adquirir un sentit amenaçador. M'havien injectat un suero per estirar la llengua a un espia com jo! Em volien robar un ronyó per a transplantaments! O els ulls!... Una molestíssima sensació de mans apretant-me el cos, de dits tocat-me les parpelles, d'assistir a una conversa on parlen de tu però no hi ets, abans que t'adonis que t'has desmaiat un altre cop i que sempre seràs un covard incorregible, per més que t'ho proposis.

Carson McCullers

Confessió: No havia llegit l'escriptora americana fins fa poc. I no em sé avenir de no haver-la llegit abans: una mala educació!
Hi he arribat a partir de la cita que fa Beauvoir d'una escena de Frankie i la boda (The member of the wedding), la subtil filigrana literària i d'anàlisi psicològica d'uns dies d'una preadolescent. La balada del cafè trist és un relat llarg, model de planificació sàvia del relat d'una història que es pot resumir en dues línies, però gràcies a la seva construcció aconsegueix densitat, suspens i emoció. Un arbre, una roca, un núvol és un relat breu: m'encisa com, sense fer-lo explícit, revela el xoc generacional entre un nano i un vell. Etcètera. Tots són bona literatura: el gust que et contin històries.

Monroe, McCullers, Dinesen, i l'aleshores marit de Monroe (Miller), el 1959

Literatura i filosofia

Hi ha qui encara proposa la lectura de 1984, Un món feliç? El senyor de les mosques, etc. per tal de de fer empassar temes filosòfics. Ja s'ha abandonat L'estranger. I  El árbol de la ciencia. Però encara queda qui li sembla que hi ha filosofia en El món de Sofia. Ara sembla que puja El dia en que Niezsche lloró.

Deixem de banda a Borges: ell no preten fer empassar filosofia, sinó que pren temes filosòfics per fer-ne literatura. Igual que Machado. Per això molts estudiosos de la literatura no els entenen (què és "el volatín inmortal" del Poema de un día?; per què Funes el memorioso va perdent interès pel món?). Si es vol entendre la poesia de Machado, cal anar de la mà de Garcia Bacca, tot i que ell, erradament, titula el seu llibre Invitación a filosofar según espíritu i letra de Antonio Machado. I no parlem de Llull. Sort que l'any Llul ha propiciat el centre de la UB amb articles de divulgació de la seva filosofia fets per expertes que han ajudat a aclarir el seu pensament més enllà dels tòpics incomprensibles repetits en els manuals de literatura.

En la literatura es poden trobar imatges que permetin visualitzar alguns problemes filosòfics. Thomas Mann arrossegà la figura de Nietzsche a La muntanya màgica i al Doctor Faustus, i crec que va fer un flac favor a la filosofia i a la literatura. Com El món de sofia.

De tota manera, en les obres filosòfiques en trobem d'igualment potents i, a més, més ajustades. Un exemple, el llibre de Pietro Emmanuele Los cien táleros de Kant, un recorregut a través la història de la filosofia amb imatges destriades. La dels cent tàlers, que serveix per fer veure que l'existència no és un tret conceptual i que per tant l'argument ontològic no demostra que Déu existeixi, perquè cent tàlers a la butxaca, deia el de Koningsberg, no és una quantitat major que cent tàlers pensats.

El mateix problema passa amb les obres cinematogràfiques: Freud, Lou von Salomé, Hannah Arendt. En elles, com en el relats novellístics, se'ns presenta la filòsofa o el filòsof amb més o menys rigor (el de Hannah Arendt és estimable),  i més o menys art, però a través de dos filtres:

- la lectura o lectures del tema o del filòsof o filòsofa o les obres en les que es fixa lqui escriu o dirigeix.

- la intenció narrativa o artística en general.

Això ocasiona en tots els casos una mixtificació que pot ser artísticament valuosa, però que des del punt de vista de la didàctica de la filosofia crec que, a banda de ser una pèrdua de temps, coloca una pantalla, un vidre colorejat, uns filtres entre l'obra filosòfica i l'alumne. I això no és rigorós èticament i didàctica.

Per tant anem als textos. Acompanyats, però llegits amb detall. No als fragments, sinó a les parts senceres (una Meditació metafísica, l'Abstract de Hume, un capitol...). Criteri: allò que, benevolent , i volent conservar l'amistat, t'atreviries a recomanar a un amic espavilat, però sense formació filosòfica.

No proposem la vella condemna platònica dels poetes com falsificadors de la veritat. De fet, la reflexió sobre literatura i veritat és molt interessant. Com mostra aquesta obra de Manuel Garcia Carpintero: Relatar lo ocurrido como invención. Filosofia de la literatura, que ens ensenya molt d'una i altra.