Per què no "dia de la dona" i sí "dia de les dones"

«Como si de una figura de porcelana se tratara, se hace pedazos la idea de “la mujer”. Se hace trizas en las indomables espaldas de las lesbianas, en las entrepiernas llagadas de las putas, en las cabelleras espesas y pesadas de las indias, en las preguntas inagotables de las jóvenes, en la frustración de las viejas, en las estrías, asperezas y saberes de todas esas “otras” que no encajan o que no quieren encajar en ninguna parte».

María Galindo

Avencem? Ells i elles són el futur

El pany del vestidor escolar femení de la piscina municipal està vandalitzat: no es pot tancar i deixa un forat pel que es pot mirar dins. El del vestidor dels nens, impecable.

La mestra ha proposat a la classe que es facin una foto on imitin una obra de la història de l'art. La nena busca en els llibres d'art. Descarta les que surt una dona despullada o mig despullada. Tampoc no li acaba d'agradar les que surt una dona dormint, o morta. Finalment ha d'optar per un retrat. Li consta una mica trobar-se de dones que mirin a l'espectador.

La contemplació àudiovisual educa

Decidim i actuem d'acord amb els coneixements actuals. Aquests provenen de l'experiència,  i també dels aprenentatges formals i informals (i també de les expectatives, els desitjos i les emocions, pace Elster) Dins d'aquests n'hi ha dos que, al meu entendre, no se'ls dona prou importància: el que Margaret Mead estudiava a Cultura y compromiso, la transmissió cultural cofigurativa, que s'oculta sota el tècnic "aprenentatge entre iguals", i la cultura àudiovisual.

En observar converses de joves entre ells, trobo molts elements de quan jo tenia la mateixa edat, alguns posats al dia, és clar. Però sembla que la cultura, en el sentit de l'antropologia cultural, tingués capes per les quals cada individu anés passant al llarg de la seva vida. Aquestes capes serien força inalterables.

L'altre element, que no se li dona importancia que té, és tot el que té a veure amb la cultura audiovisual i internàutica. Sabem com és Venècia abans d'haver-hi estat, el camp del Paris Saint Germain ens és familiar. També resulta que, com no sigui que tinguem algú proper que ho sigui, només sabem què implica la ceguesa a partir de pel·lícules o sèries que hem vist. I creiem que un judici s'assembla als espectaculars de les pel·lícules americanes. I no només això: pensem que si un està desesperat o frustat ha d'arribar a casa i servir-se un got de whisky del moble bar. També el que afirma Catherine Angel:

"Este modelo lineal es, efectivamente, el que asumen las innumerables escenas de sexo rápido y eficaz entre hombres y mujeres en el cine y la televisión. El deseo, simplemente, está ahí; a continuación, se procede a unos tocamientos rápidos, la inserción de un pene, algunos suspiros entrecortados y el agradecido y vertiginoso orgasmo mutuo. "(El buen sexo mañana, 76).

En d'altres paraules: orientem la nostra vida a partir d'un imaginari, és a dir, un conjut d'imatges més o menys complexes sobre allò que està bé o malament; sobre què s'ha de fer, dir o evitar en cada situació; sobre el que s'escau manifestar o no davant de certa gent. 

El mateix passa amb la sensació de seguretat. La moda del True Crime, com mostren múltiples exemples, no fa més que augmentar la sensació d'inseguretat, casa que no sembla aliena a l'auge de les alarmes...

I encara més: La lloadíssima sèrie Adolescencia (Netflix), que té una recomanació d'edat de >12 anys, no estarà augmentant en adolescents la tolerància envers greus violències misògines? Nuria Labari afirma en un article recent: "(...) los adultos debemos despertar y recordar que nuestra nostalgia, unida a su desprotección tecnológica es la peor combinación posible".

En fi, que com a educadors, pares, o simplement membres d'aquesta societat hem d'estar amatents davant de l'exposició mediàtica, perquè, como diu Eva Illouz, "La novel·la, sí, [i les series -ha citat Netflix-, el teatre, cinema] aquell flux interminable d'històries en qualsevol mitj+a que es presenti, ha ofert una font immensa per a l'aprenentatge cognitiu de les ments d'altres persones convertint les emocions en un conjunt de codis visuals, lingüístics i gestuals" (Modernitat explosiva (2024), introducció)

Kate Millett: Política sexual

Només unes notes sobre aquesta voluminosa i enciclopèdica obra. Vertebrada sobre el concepte de política sexual,  recorre la història de la revolució sexual (especialment als USA) i els exemples literaris de la política sexual existent.  

Aroma de contracultura anys seixanta: Marcusse, Reich, Adorno, Erikson... Millett batejà al 1971 el seu feminisme com la "segona onada".

La revolució sexual és el canvi en el temperament, l'estatus i el rol de totes les persones vers una societat sense opressió. És per tant una revolució completa, en les estructures socials, amb la supressió del patriarcat i l'explotació, els canvis en el matrimoni i la família, i una revolució cultural, en les actituds i les mentalitats. Ha estat i estarà impulsada per les dones, els negres, els pobres i, en la segona meitat del XX, pels joves. 

Repassa la revolució sexual des del sufragisme, fins a finals dels seixanta (l'obra és del 1969) i els moments de contrarevolució, fent servir sobretot fonts secundàries. Les sufragistes van perdre moltes energies reivindicant el dret de vot i tingueren dues forces contràries, la misogínia i la cavallerositat. A la història del feminisme hi ha trampes que alerten les feministes per no tornar-hi a caure.

Anàlisi crítica d'Engels, a partir de Masters i Johnson. A la Unió Soviètica va fracassar la revolució sexual iniciada per no tenir en compte que la revolució autèntica implica un canvi de mentalitat.

Anàlisi crítica de Freud:  masclista, antifeminista, patriarcal i falocèntric. Tot i això, el fa servir com a diríem, filòsof de la sospita per a les seves anàlisis literàries, tant de l'època victoriana (Tom Hardy, Meredith, etc.) com posteriors.

El nazisme destrueix el vigorós moviment feminista alemay i és el trionf del patriarcat.

L'antipuritanisme que comença als anys 20 fins els 60 del segle XX és reaccionari. Fa un ampli examen de D.H. Lawrence, Henry Miller i Norman Mailer, per revelar la seva misogínia i antifeminisme. Per cert, llegit des de la perspectiva masculina, ens desperta ecos del propi imaginari adolescent (vergonya aliena... i pròpia!): "Lawrence se conformaba con manipular y Miller con mostrar su desprecio, pero Mailer tiene que luchar. Como es imposible exorcizar el espectro de la mujer rebelde mediante unos cuantos epítetos, recurre a una hostilidad sexual más violenta" (544).

El millor: l'esperit polèmic. La idea que allò personal és polític: "política sexual" és precisament situar allò considerat privat (sexualitat), com a públic (política). La insistència en la reeducació de les persones, en el canvi de mentalitats. El retrat d'un imaginari masculí encara persistent a través d'acumular fragments d'obres literàries. I molt més.

El pitjor: la identificació dels personatges amb els autors, en una mena de psicoanàlisi amateur que fa innecessàriament complicades les seves tesis.

Sobre l'edició: 

Li manquen les introduccions de l'autora de 1990 i del 2000, que contextualitzen l'obra i palesen la combativitat de Millet.

Traducció que es vol castissa, però sovint fa confuses les idees. Compareu:

"Las orgías que Miller [Henry Miller], con loable intención didáctica, presenta como ejemplos de esa sensualidad alegre y desenfadada que ha conseguido desembarazarse de las restricciones del puritanismo americano, no son sino paradigmas de la mentalidad autoritaria en los que el macho goza de una libertad absoluta." (515)  

Even the orgies which Miller presents to us as lessons in a free and happy sensuality, far removed from the constraints of American puritanism, are really only authoritarian arrangements where male will is given absolute license. (305)

Diríem: Incluso las orgías que Miller nos presenta como lecciones de una sensualidad libre y feliz, lejos de las prohibiciones del puritarismo americano, en realidad son solo disposiciones autoritarias en las que la voluntad del macho dispone de libertad absoluta.

Només un altre exemple: la insistència a traduir "double standard" ("doble raser moral", o "doble moral") cada vegada d'una manera diferent: "dualidad normativa" (128); "dualidad de criterios"; "duplicidad moral (174); "código moral doble" (222); "duplicidad de las normas morales"(228); "duplicidad ética" (263); "duplicidad normativa" (543).

Contracte sexual

L'expressió s'està posant de moda. La trobo en el subtítol d'un llibre antifeminista que proposa "solucions" "assenyades" per a després del MeToo, i també en l'anunci d'unes xerrades en el marc del CCCB titulades Instàncies de violència. 

Les dues referències mencionades, i d'altres que fan servir l'expressió "contracte sexual" donen a entendre que homes i dones establim o hauríem d'establir la nostra relació, especialment pel que fa a la sexualitat, a la manera d'un contracte, és a dir, d'un compromís entre individus lliures i iguals, segons el qual acorden certs drets i deures recíprocs.

Aquesta expressió sembla provenir d'ecos de la important obra de filosofia política The Sexual Contract, de Carole Pateman. Tanmateix,  s'equivoquen radicalment en el què és, segons Pateman, el "contracte sexual", perquè donen a entendre que el model contractual és la millor expressió de la relació entre éssers humans en les societats contemporànies. Res més lluny de la concepció de Pateman, a qui la SEP considera precisament representant del subversive contractarianism.

Pateman sosté que el patriarcat contemporani no és una estructura immemorial caduca, sinó que té els seus origens en la modernitat. L'organització sociopolítica de les societats modernes ha estat fonamentada pels teòrics contractualistes, tant clàssics (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant) com contemporanis (Rawls). En la seva formulació clàssica, imagina que la civilització, amb la consegüent desaparició de la guerra de tots contra tots que es produïa en estat de naturalesa, comença en el moment que els homes lliures i iguals acorden cedir el seu poder i la seva llibertat a la comunitat per tal de constituir la societat civil.

Pateman critica aquest relat fundacional en dos aspectes. El primer, que el pacte deixa fora les dones, i per tant segueixen en estat de naturalesa i fora també de l'àmbit públic, quedant relegades a l'àmbit privat. D'aquí també la consideració de les dones com a més properes a naturalesa. En segon lloc, i aquí la justificació del títol del seu llibre, el contracte social amaga un pacte anterior, que és el contracte sexual. 

El contracte sexual és el que realitzen els homes entre sí per tal de repartir-se les dones. I es relata així: derrotat el vell patriarcat en el moment que han matat el pare, que és qui tenia accés a totes les dones (no se li podria dir pare si abans no hagués accedit sexualment a una dona) els germans acorden no barallar-se per les dones i repartirse-les. Aquest pacte fratern explica la institució del matrimoni i la família. Un cop fet el contracte sexual, els homes acorden el contracte social. El poder del pare ha estat substituït pel poder fraternal i amb ell s'ha creat el patriarcat modern. I les dones han quedat subordinades als homes com a col·lectiu, per la subordinació política, i també individualment, subordinada cadascuna a un espòs. És el sentit literal de l'emblema "llibertat, igualtat, fraternitat".

Aquests contractes, segueix Pateman, són l'origen i el model de les relacions socials en les societats modernes: acords entre individus racionals, lliures i iguals. Però les dones només són reconegudes com a individus lliures i iguals en el moment de signar el contracte matrimonial. Immediatament després de consentir al matrimoni, han tornat a l'àmbit privat. Han signat la seva subordinació al marit: els béns que tenien passen al marit, la seva representació política la té el marit, no poden administrar bens, etc. A més del contracte matrimonial, tot analitzant l'esclavatge, els contractes de treball, el matrimonial, el de prostitució i el de ventres de lloguer, fa veure que tot contracte entre desiguals és un contracte de subordinació.

Pateman fa un paral·lelisme entre la servitud de les dones i els esclaus, recordant com es va fer una defensa contractualista de l'esclavatge a les plantacions americanes: quan es va difondre el contractualisme, es va justificar l'esclavatge en un suposat contracte on l'amo es comprometia a la manutenció i la persona esclava a prestar servei. També Pateman compara aquest contracte amb els contractes de treball. La diferencia és que s'era esclau de per vida, mentre que el contracte de treball no era vitalici. El contracte matrimonial, en canvi, era una esclavitud de per vida. Fins i tot autors com Mill, a diferència de Harriet Taylor, desaprovaven el divorci, tot i que no va ser fins ben entrat el segle XX que va anar estenen-se l'aprovació del divorci en alguns països. Recordem que al nostre estat no hi comença a haver legislació igualitària fins la Constitució, tot i que el divorci o la despenalització de l'adulteri femení per exemple, encara van trigar. 

Com en el contracte matrimonial, la prostitució sempre, i els ventres de lloguer actualment, es fonamenten en la consideració de les dones com a individus racionals i iguals que lliurement signen contractes. Aquests contractes tenen, però, una diferència amb els contractes d'esclavitud i els de treball: en aquests no es ven la força de treball a canvi de manutenció o salari, sino que s'acorda la possessió -temporal- del cos de la dona. I el cas del ventre de lloguer, el contracte amaga el que d'altra manera seria un cas de venda d'infants.

Pateman sosté que la reivindicació del contracte en les relacions homes-dones (ja proposat pel que fa al matrimori per Olympe de Gouges) que fan certs feminismes liberals no apunta a l'abolició del patriarcat, perquè ignora la diferència sexual. La prostitució, els ventres de lloguer i el matrimoni són contractes que es fan específicament per a l'accés al cos de les dones, i la teoria liberal del contracte no fa més que justificar aquest patriarcat.

Segons tot això, crec que no es poden entendre les relacions entre dones i homes si no és contextualitzant-les en el patriarcat. No podem defugir aquesta estructura. Òbviament, la situació de les dones en els països considerats democràtics és millor, i sovint molt millor, que la de les dones d'altres països o èpoques. Però les dones dels segles XVII, XVIII, XIX que tenien un marit paternalista potser vivien millor que una dona actual assetjada sexualment en el seu treball precari i amb un home maltractador de parella. 

Essent conscients d'aquest context, potser en comptes de concebre les relacions sexuals entre dones i homes com un contracte, hauríem d'interpretar-les (play) com un procés dialèctic d'exploració i de tempteig mutu entre desig i plaer. Per descomptat tenint sempre en compte que només si és si, però això ja és una qüestió legal. Òbviament, els aspectes que van més enllà d'allò que comparteixen sexual i afectivament dues persones, està bé que es reguli de mode contractual. 

PS: Per cert: L'edició espanyola de l'obra de Pateman a l'editorial Ménade, feta sobre una anterior de l'editorial Anthropos, és molt deficient. Conté imprecisions i errors, alguns bàsics. Per exemple, en referirse a relat imaginari dels contractes sexual i social, tradueix reiteradament story (relat) per "historia" que en anglès és history. El contracte sexual i el social són construccions imaginàries, són supòsits, no fets històrics. 

Butler ben entesa

 

I aquï en teniu la presentació

Nens i nenes

A la piscina, hora dels jubilats, sempre coincideixo amb escoles. Nenes i nens petits, entres 4 i 8 anys. No anem bé. La sexualització de les dones, com diu Despentes.

Fa 20 anys, la majoria de nenes duien calceta. Eren indistingibles els nens de les nenes. Avui totes, totes, van amb banyador complet. Potser a les privades han establert com a obligatori un vestit de bany d'uniforme (?) diferenciat. Però les nenes de les escoles públiques també es presenten amb vestit de bany complet, totes totes les nenes. El blau i el rosa per nadons sembla una antigualla, ara hem avançat. En comptes de marcar els nens i les nenes, ara fem que es marquin ells mateixos. Sentiràn vergonya. Al Decathlon estan separades les parts de nens i nenes, no fos cas que a un nen se li acudís triar un vestit de bany de nena!

Culpables hasta que se demuestre lo contrario Orientador!

Super interessant l'estudi publicat ahir:

Boneta-Sádaba, N.; Tomás-Forte, S.; García-Mingo, E. (2023) Culpables hasta que se demuestre lo contrario. Percepciones y discursos de adolescentes españoles sobre masculinidades y violencia de género. Madrid: Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, Fundación Fad Juventud. DOI: 10.5281/zenodo.7797449

El nucli és un estudi qualitatiu a partir de grups de discussió amb adolescents d'un institut. Molt arrelat en la realitat ara mateix, superada una etapa on primaven els estudis estadístics.  Un tast (pàgina 27):

De lectura obligada per tota la gent que tracti amb adolescents:

"La polarización es un círculo vicioso que distancia posturas, imposibilita el diálogo y acaba generando más polarización. Abogamos por enfoques no adultrocéntricos, que reconozcan a los adolescentes como interlocutores válidos con ideas propias. Dejar que hablen sin miedo a represalias (permitiendo la duda y el error), ha demostrado generar un cambio hacia posturas y actitudes más favorables hacia el feminismo y las luchas contra la violencia de género." (pàgina 72)

Damaris Cudworth, Lady Marsham

Damaris Cudworth, Lady Masham (1658-1708). Obres publicades anònimament. Correspondencia abundant i convivència d'anys amb Locke. També amb Leibniz

Discurs sobre l'amor de Déu (1696)

Pensaments sobre la vida virtuosa (1705)

Regan Penaluna, autora de How to Think Like a Woman: Four Women Philosophers Who Taught Me How to Love the Life of the Mind (2023) escriu a Aeon Magazine un extens article que resumeix part del seu llibre. De la mateixa autora és també un article sobre Cudworth a Philosophy Now:

"As Lady Masham, she was in charge of supervising servants, managing household supplies, and raising stepchildren. Six months after her wedding, she wrote to Locke: ‘Household Affaires are the Opium of the Soul.’ Then her son was born, and her husband, who was often in London, was not much help or company. She grew lonely and bored. She wrote to Locke: ‘For All my quarrel with you I cannot help telling you that there is scarse any thing I would not give to see you Here in my Closet where I am now writeing to You.’

Text complet en anglès

She believed that women were as smart as men but had a greater capacity for empathy, making them better suited to raise children. This insistence on women’s superior capacity for care bothers me, as it further entrenches patriarchal views. But it also has a few radical implications. It’s why Masham thought that women ought to be the arbiters of parental decisions in the domestic sphere. And here once more she breaks from Locke, who insisted that fathers should be the ultimate judge in any domestic dispute. Her heightened respect for home life anticipated modern feminist laws that support the rights of mothers and attempt to curb domestic violence."

'Though men might ‘pretend to be their Masters’, women are not made to serve them.'

castedat:

'but a Peccadillo in a Young Man, altho’ a far less Criminal Offence against this Duty in a Maid shall in the Opinion of the same Persons brand her with perpetual Infamy.

Una mirada feminista al contractualisme

Llegim al grup Filosofia i feminismes una interessantíssima obra de Carole Pateman, crítica del contractualisme des del feminisme i la crítica al capitalisme. El feminisme no és (no ha de ser) secundari al liberalisme, el socialisme o l'anarquisme. Defensora, per cert ,de la renda bàsica des del 2000.

Desde el siglo XVII, las feministas han tenido clara conciencia de que las esposas están subordinadas a sus maridos, pero su crítica de la dominación (conyugal) es mucho menos conocida que los argumentos socialistas que subsumen la subordinación en la explotación. Sin embargo la explotación es posible precisamente porque, como mostraré, los contratos sobre la propiedad de la persona ponen el derecho al mando en manos de una de las partes contratantes. Los capitalistas pueden explotar a los trabajadores y los esposos a las esposas porque los trabajadores y las esposas se constituyen en subordinados a través del contrato de empleo y del de matrimonio. El genio de los teóricos del contrato ha sido presentar ambos, el contrato original y los contratos reales como ejemplificando y asegurando la libertad del individuo. Pero, en la teoria del contrato, la libertad universal es siempre una hipótesis, una historia, una ficción política. El contrato siempre genera el derecho político en forma de rela- ciones de dominación y de subordinación.  

Carol Pateman: El contrato sexual, pàgina 18 

La historia del contrato sexual comienza, de este modo, con la constucción del individuo. Para contar la historia de modo que ilumine las relaciones capitalistas en el patriarcado moderno, ha de considerarse, asimismo, la ruta teórica a través de la cual la esclavitud (civil) se convirtió en el ejemplo de la libertad.

Idem, p 57

Campofrio Profem?

S'acosta l'onada de publicitat nadalenca. La crida a sentir-se bona persona... i a esperar a actuar com a tal l'any vinent. A això se sumaran anuncis amb els diferents rentats:  el greenwashing (rentat ecologista), el purplewashing (proposo traduir-lo com lilejat) i el pinkwhashing (enrosat ?).

Estic rumiant un anunci  de 2016 que encara volta per les xarxes socials: Deliciosa calma. Tres conegudes actrius: Maura, Barranco i de Palma, s'apleguen en un restaurant especial on se serveixen plats imaginaris que compensen mals relacionats amb la vida estressada de moltes dones. Em sembla que sota un envoltori feminista, el missatge és consolar de les obligacions imposades pel rol de gènere atribuit a les dones.

I de passada (o principalment?), té la finalitat de promocionar del seu gall d'indi com a menja que ajuda a mantenir la línia. Fins a quin punt fa purplewashing de la publicitat d'un fiambre (que conté 54% de proteina per 100 grams)?

Yolanda Dominguez examina uns quants anuncis i dona criteris per analitzar-los, tot contrapesant les seves crítiques amb alguns aspectes positius: "ayuda a combatir el rechazo popular que en ocasiones genera el propio término (es refereix a feminisme), activa a las mujeres en las redes sociales que comparten esos contenidos, estimula y empodera a cada una de nosotras de distinta forma... Esto no significa que no haya que cuestionarlo para ir puliéndolo y exigir mucho más."

Maria Medina-Vicent, Sonia Reverter-Bañón i Irene Strazzeri, a "Feminismos en torsión", proporcionen una valuosa cita d'un article d'Isabel Menendez sobre això.

Sobre les classificacions

I

"Qui pot dibuixar en l'arc iris la línia on acaba el color violeta i comença el color taronja? Veiem distintament la diferència dels colors, però on comença exactament l'un a entrar en l'altre per barrejar-s'hi? Passa el mateix amb el seny i la bogeria."

Herman Melville: Billy Budd (1924)

La cita prové de Psicologia de Myers, pàgina 426, per i·lustrar la dificultat intrínseca de classificar els trastorns mentals. L'analogia  de l'arc del cel pot fer-se servir per moltes altres classificacions, per exemple les que fem servir per construir el coneixement social i que aparentment estableixen línies clares entre els grups socials.

Si tenim present la imatge de l'arc del cel  entendrem millor el fracàs dels intents de categorització dels individus que presenten una variabilitat amb solució de continuïtat. Fins a quin punt l'analogia és aplicable  la rics/pobres, blancs/negres, joves/vells, catalans/no catalans, assalariats/no assalariats, capitalistes/proletaris...?

II

Un altre aspecte de la qüestió és el de les dites classes naturals: les roques metamòrfiques, els rossinyols, la farigola. El vell problema aristotèlic també present la filosofia de la biologia: en la història evolutiva, en quin moment una espècie deixa de ser aquella espècie i passa a ser una altra? I també la qüestió d'actualitat: la diferència sexual binària home/dona, és una classe natural? O hem de considerar que és performativa? O construir dues categoritzacions separades: classe genètica XX/XY, com a classe natural i una altra com cisgènere, transgènere i genderqueer?

III

Potser el camí de la resposta consisteix en descobrir i examinar els prejudicis que suposa qualsevol classificació. Aquests prejudicis són molts cops implícitis i sovint s'amaguen. La distinció pollastre/gallina només funcionava en l'àmbit de la ramaderia antiga, quan les gallines no es menjaven, perquè es dedicaven a la posta d'ous. El pollastre a l'ast que ens mengem avui, producte de la ramaderia intensiva, pot ser que sigui mascle o femella. Una cosa semblant passa amb la carn de vedella, que no necessàriament és la  d'un animal femella.

Hi ha classificacions menys innocents. La classificació binària home/dona concebuda com a classes naturals,  naturalitza els rols tradicionals de gènere i la sexualitat reproductiva i falocèntrica. Així ha estat l'excusa per excloure, oprimir i perseguir per "antinaturals" altres formes d'adopció de rols, de relacions de convivència, d'expressió sexual. La lluita contra aquestes exclusions i persecucions h a d'incloure la tasca de desvetllar els supòsits de la classificació binària naturalitzada.

El mateix passa amb d'altres: perquè acceptem "immigrant de tercera generació?". De què ens informa realment que l'avi o àvia de la persona provingués d'un altre lloc en el que viu la neta o nét. Quines formes d'explotació i exclusió justifica? Quins prejudicis aferma? Quants anys han de passar perquè una persona deixi d'immigrar?

L'examen dels prejudicis que donen suport a les etiquetes ha de tenir en compte la pragmàtica de la llengua. Sovint recorrem al diccionari per precisar significats. És una manera de perdre's en una investigació essencialista del concepte, en aquest cas el d'immigrant. Tractarem inútilment d'establir criteris, com els anys que cal que hagin passat des de la seva arribada, la distància que ha hagut de recórrer, la diferència amb la cultura d'origen... Fins que s'adoni que quan etiquetem una persona d'immigrant no informem, sinó que ho fem en un context on parlem amb no immigrants i l'estem excloent del sistema de drets i deures que considerem que tenim.

IV

Per últim, una altra imatge. Fem servir, com Foucault  al començament de Les paraules i les coses,  un fragment de Borges. Evidencia l'arbitrarietat -o l'apriorisme- de qualsevol classificació. Es tracta de la classificació d'animals que apareix en "cierta enciclopedia china":

"Según dicha clasificación, los animales se dividen en: “(a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas".”

 Jorge Luis Borges: “El idioma analítico de John Wilkins” (Otras inquisiciones)

Butler amb alumnes de Batxillerat

http://www.cccb.org/es/multimedia/videos/judith-butler-genero-y-sexualidad-para-adolescentes/228974#

Fotografia de contes de fades per reflexionar

Caputxeta
Miwa Yanagi

Dina Golstein
Manuel de los Galanes
Miwa Yanagi
Julia Murakami
Bruno Vilela
Thomas Czarnecki
Paula Rego

Font: Maria del Mar Pérez Gil: El cuento de hadas feminista y las hablas manipulada del mito: de la literatura a las artes visuales.

Simone de Beauvoir

Uns fragments de Sobre la vellesa:

Como se ve, hay que descartar radicalmente un prejuicio: la idea de que la vejez trae la serenidad. Desde la Antigüedad el adulto ha tratado de ver bajo un aspecto optimista la condición humana; ha atribuido a las edades que no son la suya las virtudes que no poseía: la inocencia al niño, la serenidad a los viejos. Ha querido considerar el final de la vida como la solución de todos los conflictos que la desgarran. Por lo demás, es una ilusión cómoda: permite pensar que, a despecho de todos los males que como se sabe los abruman, los viejos son felices, y abandonarlos así a su suerte.

Sobre la vejez, 574.

De pronto una descubre que no va a ninguna parte, sino a la tumba. Se está en lo alto de la cima y es el punto de partida de una caída  (...) llega un momento en que uno sabe que no se prepara ya para nada y comprende que se ha engañado creyendo ir hacia un objetivo. De esa finalidad que se atribuía nuestra historia se ve indiscutiblemente despojada. Entonces se revela su carácter de "pasión inútil".

Sobre la vejez, 581.

La libertad, la lucidez, no sirven de mucho si no nos solicita ningún objetivo; tienen un gran valor si se está todavía habitado por proyectos. Activo, útil, escapa al tedio y a la decadencia. El tiempo en que vive sigue siendo el suyo y las conductas defensivas o agresivas que caracterizan habitualmente a la edad provecta no se le imponen. Su vejez madura, por así decirlo, en silencio. Ello supone que en su edad madura se ha empeñado en empresas que desafían al tiempo; en nuestra sociedad de la explotación, esta posibilidad es negada a la inmensa mayoría de los hombres.

Sobre la vejez, 583.

¿Qué debería ser una sociedad para que en su vejez un ser humano siga siendo un ser humano? La respuesta es sencilla: sería necesaria que siempre hubiese sido tratado como un ser humano  En la suerte que asigna a sus miembros inactivos, la sociedad se desenmascara. Siempre los ha considerado como material.

Sobre la vejez, 641.
(Seleccio J.B.)

A partir del minut 5:37, es posa en relació Sobre la vellesa (1970)  amb El segon sexe (1949).

Avui fa 30 anys de la seva mort. Simone, et seguim ... 

Critterati Foto Contest 2009
L'he trobada aqui

Fins el 29 d'abril, hi ha una Exposició a l'Institut francès de Barcelona.

8 de març. Mare nostra

Mare meva, que no sé ni on ets,

de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel

sigui santificat el vostre cony

l’epidural, la llevadora,

vingui a nosaltres el vostre crit

el vostre amor, la vostra força.

Faci’s la vostra voluntat al nostre úter

sobre la terra.

El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.

I no permeteu que els fills de puta

avortin l’amor, facin la guerra,

ans deslliureu-nos d’ells

pels segles dels segles,

Vagina.

Anem…

Dolors Miquel, 2006

font

Ja el vem mencionar fa temps, però repetirem el fragment de Mill:

N’hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que l'experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d’un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments religiosos d’ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d’una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui com no n’hi ha entre el desig d’un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. I el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa.

(Sobre la llibertat, IV)

Mirall i bellesa

La propera Olimpíada de Filosofia de Catalunya 2016 té com a tema La bellesa. En el seu blog es van publicant idees i suggeriments. L'orelles vol contribuir-hi amb una proposta d'activitat Filosofia/Plàstica/Anglès. Hem vist algunes Videes sobre el tema que partien de la bellesa de les persones, però que no semblaven posar-les en qüestió. Provem de fer una activitat que volem no només que ajudi a examinar el concepte críticament, sinó a incorporar les conclusions la pròpia vida. 

La idea és de fa un parell d'anys i prové de la pàgina canadenca de bricolatge  Dans le Lakehouse. És potser l'únic post de caire crític que conté.

Tasca:
Individual
1. Traduir el text:

AVÍS (precaució, compte ...)

Els reflexos en aquest mirall poden estar distorsionats per idees sobre la bellesa socialment construïdes.

2. Reflexionar sobre: bellesa natural/bellesa convencional; bellesa/atractiu; pressió social respecte la presentació del propi cos; la síndrome de la mare de Blancaneus; l'ús de la ironia ....
3. Construir una enganxina com la de la idea original o una plantilla seguint les instruccions de la pàgina. Aplicar-la en el mirall propi i reflexionar. Fer-se una foto mirant el mirall de l'enganxina.

Col·lectiva
4. Posar en comú a classe les reflexions personals (només hi participa qui s'ha fet la selfie): Podem afirmar que hi ha una distorsió de la idea de bellesa? Per què si o perquè no?
5. Escampar l'enganxina pels miralls que es freqüenten. Als del Centre educatiu, pot fer-se redactant una proposta argumentada al Consell escolar o altre òrgan decisori i enganxar-les amb motiu del 8 de març.

Dia contra la violència vers les dones

font

Vegeu més aqui.

Filosofia i maternitat

La revista d'ètiques aplicades d'accés obert Dilemata publica un número dedicat a maternitat i filosofia. 

Em fa pensar que embaràs, part i lactància, que són fets fonamentals de la vida, vistos des d'una òptica no patriarcal poden  ser una rica referència per tal tractar el tema Naturalesa/Cultura d'una manera més adient.

Recomano començar, a banda de la presentació, per l'entrevista final, on s'exposen de manera planera molts dels temes tractats anteriorment.

Dignitat

Fatiha -posem- camina sèria pel passadís, ara silenciós.
- Com és que no ets a classe?
- M'he salido.  El nois perquè ho aguanten tot, però jo no. La de filo ens ha dit "me dáis asco"!