Avui, Filozum!

Qui tem la masculinitat?

A la darrera sessió es va plantejar la pregunta "Què hauria de ser la masculinitat, avui?".  

No n´he fet el resum perquè m'he adonat que malgrat haver estat un diàleg animat i viu, vem mantenir una confusió entre sexe, gènere i desig. 

Vem donar per descomptat que les determinacions de gènere s'havien difuminat i que això havia esdevingut poc menys que màgicament ... i vem acabar parlant de com els agradaven els homes a les dones. 

És a dir, els homenets vam aconseguir un cop més amagar-nos i no parlar de quins model de gènere, si és que n'hi ha d'haver, hem de tenir o, si més no, quins ens inspiren o, en tot cas, quina masculinitat intentem cadascú construir.

Simptomàtic?

Avui, Filozum

Convé fer-se il·lusions?

Per si hi ha algú que no hagi assistit als cafès anteriors, us explico una mica: Es tracta d'aprofundir a través d'un diàleg enraonat en les vies de resposta a una pregunta. El cafè filosòfic no és una conferència, ni tampoc, encara que s'hi pugui assemblar, una tertúlia, un lloc on cadascú diu la seva opinió. Sempre proposem triar entre dues preguntes: "Convé fer-se il·lusions", 10 vots. "Un món sense religions seria millor o pitjor?, 7 vots. La resta, abstencions.

- Sempre queden frec a frec!

- És que ambdues són interessants ...

- Bé,  les que vagin quedant ja les reciclarem.

- Comencem: Convé fer-se il·lusions?

- Home, si!

- És la pastanaga!

- És l'única manera de tenir forces per estirar el carro! 

- És que si no tens il·lusions ...

- Què vol dir il·lusió?

- Doncs ... allò que et motiva, que et fa anar endavant. Una fita.

- Però allò que et fa  il·lusió, existeix? És real?

- Mmmm. No, però la il·lusió la tens!

- Una  il·lusió és quelcom que no existeix. Es parla, per exemple d'il·lusions òptiques, que consisteixen a veure quelcom que no hi és.

- Però la  il·lusió la tens!!

- És quelcom que ara no existeix, però que esperes que en el futur existeixi.

- No és real, però ho sembla.

- És imaginar que els teus desitjos s'acompleixen.

- Però jo he de fer alguna cosa perquè existeixi! No puc dir: em fa  il·lusió això o això altre-, i quedar-me asseguda.

- La il·lusió és com l'esperança, però amb una efervescència especial ... [què vol dir "efervescència"?].

- És que és diferent dir "tinc una il·lusió" que "em faig il·lusions". Hauríem de posar-nos a mirar més el verb que el substantiu. "Em faig il·lusions" vol dir que m'enganyo ...

- Home, no sempre. Quan diem, per exemple "no em faig moltes il·lusions" no ens enganyem, però no deixem de tenir una il·lusió. I això vol dir que hi ha quelcom que voldríem aconseguir, però que hores d'ara no existeix.

- Eh, a més de les il·lusions que un té, les individuals, n´hi ha de col·lectives. Això és molt actual!

- Jo no crec que n'existeixin, de col·lectives. Totes són individuals!

- Ep, vols dir que la independència del nostre país no és pas una il·lusió col·lectiva?

- Sembla que les il·lusions col·lectives són aquelles que experimenta un col·lectiu com a tal. Per exemple, els socis d'un club de futbol els fa il·lusió guanyar, perquè per això en són socis. Aquesta és una illusió col·lectiva. Altres il·lusions serien les compartides, que són les individuals que altres persones també tenen.

- És que les il·lusions són encomanadisses....

- Pensem-ho a l'inrevés: què és desil·lusionar-se?

- És ... descobrir que allò que volies no ho pots tenir.

- És el mateix que frustrar-se?

- Sembla que la frustració ve de fora, però la desil·lusió ve de dins.

- Però no us sembla que de vegades desil·lusionem? I que, per cert, adquirim una certa responsabilitat en fer-ho [ens sentim culpables?]. A un nen petit que li confessem que els reis són els pares, no el desil·lusionem?

- Jo mai els vaig mentir sobre això, sabien que érem nosaltres, ... i també els feia il·lusió!

- Doncs una vegada anàvem en cotxe que teníem pressa i la meva filla em va preguntar si els reis eren els pares. Jo estava estressada i li vaig contestar: "si, els reis són els pares, i el ratoncito Pérez, i el caga-tió, i el papá Noel ..." I, de sobte, va esclatar a plorar, però amb un sentiment! Em vaig sentir molt malament. Tanmateix, al cap d'uns dies, va venir i em va dir: "moltes gràcies per haver-m'ho dit". 

- Jo és que no puc viure sense il·lusió! Treballo, faig projectes, els presento, i sé que la majoria me'ls tombaran. Però per treballar necessito il·lusió.

- També necessitem fer-nos il·lusions per suportar la vida. La religió i la creença en la immortalitat de l'ànima és una il·lusió que molta gent necessita.

- Llavors, convé fer-se il·lusions ....

- Penseu que l'existencialisme que exposa Sartre a l'obreta L'existencialisme és un humanisme sosté que hem d'actuar sense il·lusions i sense esperança, perquè el futur és incert i perquè com que els éssers humans som lliures no podem esperar que facin allò que esperem que facin.

- Si, però aquesta manera de viure no és l'espontània, t'has de forçar molt per viure sense il·lusions, és com antinatural.

- De vegades tenim el deure, per exemple en educació, de desil·lusionar. No podem aconsellar a un jove que no té capacitat que estudiï matemàtiques, ni tampoc jo, que sóc baixet, havia d'il·lusionar-me en ser un jugador de bàsquet de la lliga professional.

- I les persones que tenen discapacitats, perdó, diversitat funcional, que no necessiten il·lusions per seguir vivint?

- Vejam, posem exemples d'il·lusions ...

- Ser àvia, ara que sé que ho seré. Em fa il·lusió!

- Trobar un bolet. Quan trobes un rovelló, quina il·lusió! No és un desig futur, és una realitat present!

- Penseu que hi ha il·lusions pernicioses, que ens enganyen. Estan prou ben estudiades en psicologia social. Una és la creença en un món just. Consisteix a creure que el món és just, que els bons són recompensats i els dolents castigats (és el fonament de certa vivència de la religió). Aleshores si algú li esdevé alguna desgràcia, comença a semblar-nos que alguna cosa haurà fet per merèixer-la, i a l'inrevés. A mi em sembla, quan sento aquestes apel·lacions a què la comunitat internacional ens donarà la raó, que estem en aquesta il·lusió cognitiva, i perdoneu la pallissa.

- Ara se m'ha acudit que diem "viure amb il·lusions és necessari, sempre que hi hagi una proporció entre el desig i el principi de realitat". Però potser això ens impedeix el gaudi de l'instant. El més important no és viure amb il·lusions, sinó gaudir de cada moment.

- Jo crec que amb els anys anem perdent les il·lusions. Jo en tinc menys que els meus fills. Quan ets jove et fan il·lusió moltes coses, i ara ja no ...

- Dona, ara tens menys il·lusions perquè estàs en una posició benestant, en canvi al jovent li falten moltes coses, i per això té més desitjos.

- Potser als joves els fan il·lusió coses més grans, i quan et fas gran et pots il·lusionar amb coses més petites.

- No sé, però jo cada vegada tinc menys il·lusions.

- I et fas il·lusions?

- Cap ni una!

... Més o menys va anar així. Suposo que com a mínim ara podrem entendre d'una altra manera l'anunci de la ONCE i el joc que fa entre "Que la ilusión continúe i "un vendedor de ilusión". 

- Per acabar, una il·lusió. Potser ho haguessin aconseguit si haguessin tingut una vareta màgica ...:

Homage to Giuseppe Pellizza da Volpedo’s “The Fourth Estate”.

font

Un altre cafè filosòfic, avui

Ha progressat de debò la humanitat?

Heus ací algunes notes d'intervencions al darrer filozum. Com a l'anterior, sembla que les dues preguntes  eren atractives, perquè totes reben vots i en aquest cas fins i tot empaten.  Ho decidim a cara o creu. Uix! La cara de l'abdicant correspon a la pregunta "Ha progressat de debò la humanitat?".

- Home, sembla que en algunes coses si i altres no. Per exemple, tecnològicament, en esperança de vida ...

- Què vol dir "progressar"? Sembla que no vol dir simplement canviar, sinó anar a millor, i per això cal un criteri.

- I també cal distingir en què: econòmicament, tècnicament, políticament, científicament? Perquè les màquines que deforesten la selva amazònica i fan la vida impossible als indígenes que hi viuen ho fan en nom del progrès ...

- L'augment en el nombre d'habitants del planeta realment és un progrés?

- També hauríem de veure el progrés respecte a què, quin període determinem. És obvi que des de la fi de la II GM a Europa hi ha hagut un progrés, al menys fins fa poc ...

- A mi em sembla que la Declaració Universal de Drets Humans representa un progrés. El fet d'haver consensuat un ideal comú, que ens serveix per orientar-nos.

- Sí, per exemple, políticament la democràcia grega estava molt bé, però fites com la Declaració permeten una extensió dels drets a més gent.

- Encara que segueix havent-hi molts problemes, la situació de les dones està clar que ha progressat. Jo estic millor que la meva àvia!

- Està clar que hem millorat el control de la naturalesa, però no crec que puguem dir que hem millorat autènticament.

- Jo no sé si sóu de casa bona, però per als que no ho som sí que hi ha hagut un progrés.

- Jo no seria tan optimista amb la Declaració. Sense menystenir-la, em sembla que el que fa no és estendre els drets, sinó que el que escampa és la igualació dels individus que necessita el capitalisme. El que s'estén és el capitalisme.

- Dèiem que havíem de comparar respecte a què. I afegeixo que hem de veure qui progressa. La humanitat no és un tot. Potser aqui hi ha un progrés, però per als maies abans dels espanyols no. Els seus descendents estan pitjor ara.

- En l'època dels maies estaries be si eres sacerdot o aristòcrata. Els descendents dels maies de les classes baixes estan millor ara que abans!

- Em sembla que és ingenu generalitzar. El que importa potser és el teu periode, i el teu lloc. Podria passar que et toqués un mal moment, un mal país. I én tot cas, no sé si m'agradaria canviar-me per algú que li hagués pogut tocar un moment millor.

- El segle XX és un dels pitjors. Les guerres mundials, l'Holocaust, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. I la suposada pau de després de la segona GM és una idea europea: Vietnam, Cambodja, Etiòpia, el Congo, Síria ...

- El problema està en la naturalesa humana. Si fossim capaços de ser empàtics tot seria millor. 

- Però la crueltat i la cobdícia ens acompanyen. La cobdícia podría extirpar-se com qui s'opera de cataractes o d'apendicitis?

- Suposem que per un miracle els que estem aqui en fem empàtics (si és que no ho som ja). Això canviaria el món?

- Caldria canviar les estructures ...

- Però en què hauríem de canviar vers millor: llibertat, benestar, possibilitats d'autorealització?

- Jo crec que ho tinc més que la meva mare. Potser perquè a ella li va tocar viure la posguerra ...

- Els ideals que reiem tots, com llibertat, igualtat i justícia  han estat lligats a la idea de progrés.

- El problema és que si existeix el progrés te'n pots desentendre, perquè facis el que facis, individualment o collectiva, res no l'aturarà. Només caldrà que et preocupis de ser del cantó dels bons de la Història. En canvi, si no afirmem el progrés ens hem de fer conscients que la millora en llibertat, en benestar i en possibilitat d'autorealització és precària i fràgil. Hi ha hagut collapses de civilitzacions, com la ciutat d'Ur a Mesopotàmica, l'Illa de Pasqua o Roma mateix.

- El progrés és un relat del que anem fent. Com a tal relat, pot construir d'una altra manera.

- Potser, per acabar, recordar un fragment del filòsof Walter Benjamin, que tenia un gravat de paul Klee que es deia Angelus Novus que li inspirà aquestes línies:

“Hay un cuadro de Klee (1920) que se titula Angelus Novus. Se ve en él a un ángel al parecer en el momento de alejarse de algo sobre lo cual clava su mirada. Tiene los ojos desencajados, la boca abierta y las alas tendidas. El ángel de la Historia debe tener ese aspecto. Su cara está vuelta hacia el pasado. En lo que para nosotros aparece como una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única, que acumula sin cesar ruina sobre ruina y se las arroja a sus pies. El ángel quisiera detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado. Pero una tormenta desciende del Paraíso y se arremolina en sus alas y es tan fuerte que el ángel no puede plegarlas … Esta tempestad lo arrastra irresistiblemente hacia el futuro, al cual vuelve las espaldas mientras el cúmulo de ruinas sube ante él hacia el cielo. Tal tempestad es lo que llamamos progreso”.

Un altre cafè filosòfic!

Ja és el tercer! Lectores i lectors de l'orelles, hi sou novament convidats.

És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?

- Benvingudes i benvinguts al nostre cafè filosòfic. Agraeixo l'assistència a aquesta trobada on examinarem una questió a través de les vostres intervencions. No es pretén que això sigui una conferència, ni una classe, ni una exposició més o menys ordenada d'opinions sobre un tema. En la mesura del possible, voldríem realitzar una indagació conjunta sobre els camins de resposta a la pregunta que ens plantegem.
Es fa la votació i, per un vot de diferència, guanya la pregunta: "És el mateix ser feliç que sentir-se feliç?
- Algú dels que ha votat la pregunta podria començar?

- Home, sembla que, si et sents feliç, ja ets feliç, per tant seria igual.

- Però que passaria si fossis feliç, però no t'hi sentissis ...? Potser tinguis de tot el que cal per ser feliç, però et sentis infeliç.

- És que per ser feliç no cal tenir res! Pots ser feliç amb qualsevol cosa.

- Ser feliç com aquell home -de tots conegut- que camina de Rubí a Sant Cugat i torna.

- Una de les claus per ser feliç és no estar aferrat a res ni a ningú.

- Doncs jo crec que part de la felicitat és estar vinculada a persones, estimar algú.

- Però això pot ser una font d'infelicitat, perquè els altres et fan patir.

- Ser feliç és subjectiu: a cadascú el fan feliç coses diferents!

- Aleshores, podem deixar de parlar o discutir. Aleshores si no volem emmudir, hauríem de deixar de discutir per passar a informar els altres sobre què ens fa feliços a cadascú. No seria una mica avorrit?

- A mi em sembla que si algú diu que és feliç és un babau. De vegades ho diem d'algú, d'una criatura: "mira-te'l, què feliç".

- O amb un cert paternalisme, quan senyalem algú que no té res, que és un desgraciat, i diem "però en canvi és feliç".

- Potser el que passa és ens fa vergonya confessar que som feliços. O ens fa por que, per dir-ho, perdem la felicitat.

- Si que n'és de fràgil aleshores!

- Jo crec que moltes vegades confonem felicitat amb acontentament, que no és el mateix. Estar content no és ser feliç. Ni alegre, eufòric o satisfet.
- Felicitat és el mateix que satisfacció, si no, mireu-ho al diccionari.
- La felicitat és un tema com antic, passat, carrincló. És el mateix que estar content. Guanya el Barça, i la gent diu que és feliç. La publicitat et diu que has de ser feliç. La mentalitat consumista atia el consum fent-nos veure que el tenir ens farà feliços. La munió de llibres d'autoajuda ...

- Freud deia que la felicitat era un sentiment que provenia de la satisfacció imprevista d'un desig llargament cobejat. Potser és aquesta la diferència entre felicitat i satisfacció: l'imprevist.

- Segurament el marxisme ha tractat tan poc la felicitat perquè la felicitat és una alienació. Sentir-se feliç pot ser un estat alienat.

- Home, "de cadascú segons les seves capacitat, a cadascú segons les seves necessitats" es pot interpretar com un projecte de felicitat col·lectiva.

- Mireu, ser feliç és ser capaç de gaudir de les petites coses.

- Una de les claus de la felicitat fóra desitjar només allò que pots assolir. L'acceptació de la vida tal com vé, la resignació.

- No estic segur de si esteu dient el mateix.

- Camus afirma que podem imaginar Sísif feliç, tot i no poder-se deslliurar de la seva condemna a pujar la pedra que caurà.- Epicur proposava com a màxima felicitat el gaudi del plaer i l'amistat, i per això vivien en una comunitat que acollia adults i joves, dones i homes. El que sorprèn és que quan expecifica sobre quins són els plaers, diu que no són els banquets, ni els peixos, "ni els nois", sinó "el pa i l'aigua" de vegades acompanyats amb "algun formatge".
- Però abans a més s'esplaiava sobre la necessitat de l'exercici en lliurar-se de les pors als déus, al destí, al dolor i a la mort. Sembla que principal problema són els obstacles a la felicitat: Bertrand Russell dedica la major part del seu llibre sobre la felicitat al descriure'ls i combatre'ls: la infundada creença que tot és "vanitat de vanitats", la fatiga, l'avorriment, l'enveja, el pecat, la mania persecutòria, la por al què diran ...
- Diògenes i els cínics deien que havíem d'aconseguir l'autosuficiència. Es conten moltes anècdotes d'aquest filòsof que no va escriure res: només tenia una capa, un bastó i un got. El bastó i la capa li servien per aixoplugar-se a l'hivern i per fer-se ombra a l'estiu, el got per beure i menjar. Un dia va veure un nen que bevía amb la mà; aleshores va llençar el got.

- Sembla que hauríem de distingir entre felicitat com a sentiment (quan diem "ens sentim feliços") i felicitat com a valor (quan diem "té una vida feliç"). Podríem tenir una vida feliç i no sentir-nos feliços sempre.

- És allò de Stuart Mill: "És millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet; un ésser humà insatisfet que un porc insatisfet".

- Una vida feliç seria un vida de plenitud.

- Aristòtil proposava que una vida feliç requeria bastantes coses. Calia practicar les virtuts del coneixement, el que ell anomenava de la "vida contemplativa" i a més, le virtuts del caràcter, "ètiques", com podien ser el valor, la temprança, la magnanimitat, la generositat, l'orgull sense sobèrbia, etc. A més, calia tenir amics i un cert benestar material. I finalment, havíem de tenir sort, perquè podria ser que disposéssim de tot allò però emmalaltíssim o se'ns moris algú estimat.

-  És clar que Aristòtil proposava un model aristocràtic de vida feliç. Avui concebríem diverses classes de vida plena. Potser donaríem menys importància a la vida teòrica i més al gaudi estètic. També modificarien algunes virtuts, potser afegint-hi les de preservar les relacions, la cura, la simpatía ...

- Conec una persona que tot i tenir una feina poc "aristocràtica" -ven cupons- em sembla que és feliç i irràdia felicitat, et fa sentir feliç a tu mateixa només de veure-la.

- El coneixement i la pràctica influeixen, tant per tal de saber gaudir, com per saber prendre's les contrarietats de manera que ens afectin el menys possible. Una persona entesa en art és més capaç de gaudir d'una obra d'art que una persona que no ho sigui.

- O també de repugnar-li certes obres, de disgustar-li obres que a la gent li agraden. Aleshores seria menys susceptible de ser feliç ...

- I què passa si a algú el fa sentir-se feliç, no tan sols la desgràcia dels altres, com de vegades passa, sinó el fer mal? Un franctirador a Sarajevo, o a la plaça Maidàn ... 

- Jo insistiria en la pràctica del no aferrar-se a res. En aquest sentit, em sembla que el budisme ensenya moltes coses. Recomano el llibre de Matieu Ricard, que es un monjo budista francès que quan el Dalai Lama ve a Europa li fa de traductor: En defensa de la felicidad. Afirma que la felicidad es un estat interior, que cal cultivar evitant les emocions destructives, etc.

- Sembla que la vida feliç pot incloure el patiment, perquè de vegades hem de patir per arribar a allò que volem i que ens fa feliços: aprendre un instrument musical, entrenar en un esport, estudiar quelcom que inclou parts àrides, etc.

Aqui s'acaben les notes que recullen algunes intervencions. Tanmateix, resten algunes preguntes i n'apareixen de noves:

- Què és el plaer? Tot el plaer prové de la satisfacció de desitjos?

- Quins requisits hauria de reunir una vida perquè poguéssim dir que és plena? És el mateix una vida plena que una vida plenament viscuda?

- Quines són les virtuts que avui podríem considerar imprescindibles per jutjar una vida com a feliç?

- Fins a quin punt el sentir-se feliç no és un estat alienat?

- La felicitat no serà un sentiment relatiu?

- Aconseguir que les contrarietats de la vida no es transformin en neguits o enutjos és una simple tècnica psicològica?

- El que ens fa infeliços és l'imperatiu de ser feliços. D'acord?

- Realment és tan important ser feliç?

...

Bibliografia:

Alguns clàssics:

Aristòtil: Ètica a Nicòmac.

Epicur: Lletra a Meneceu.

Epictet, Marc Aureli, Enquiridió: Reflexions.

Una dona del XVIII:

Madame de Chátelet: Discurso sobre la felicidad.

Un home de començaments del XX:

Bertrand Russell: La conquista de la felicidad.

Avui:

Savater: El contenido de la felicidad.

Bruckner: La euforia perpetua.

Singer: Ética para vivir mejor.

Un cafè filosòfic a Sant Cugat

Dimecres passat vem estrenar el cafè filosòfic del Zumzum. Gràcies a l'Imma i el Mon, que havien encomanat l'interès per l'acte, es va omplir. Vàrem gaudir d'una estona tranquil·la dedicada a enraonar sobre la pel·lícula Hannah Arendt. ATENCIÓ canvi de data de la  propera sessió serà el 19 de març. Es busca una pregunta.

Podeu deixar-les al Zumzum o als comentaris d'aquestos post.

Una bibliografia sobre Hannah Arendt

Em sembla que la pel·lícula de Margarette von Trotta Hannah Arendt  té com a principal virtut el fet de suscitar la necessitat de saber-ne més: sobre la filòsofa, sobre la polèmica que se suscità arran de la publicació dels seus reportatges del judici a Eichman, sobre l'Holocaust, sobre què és el mal, sobre la responsabilitat moral. Heus aquí algunes indicacions.

Per a una introducció general:
LARRAURI, Maite (2001) La llibertat segons Hannah Arendt. Illustracions de Max. Tandem. València. Brillant resum de la figura de la filòsofa.
PRINZ, Alois (2001) La filosofia como profesión, o el amor al mundo. La vida de Hannah Arendt.
Barcelona, Herder. Breu; incorpora documentació posterior a la manejada per Young-Bruehl.
Hannah Arendt Zur person. Entrevista amb Günter Gauss per a la televisió d’Alemanya occidental, 1964 (en alemany amb subtítols en castellà). Com era en persona.
http://youtu.be/WDovm3A1wI4
MEMORIAL DE LA SHOAH: Dossier sobre Eichman (en francès o anglès): Inclou una exposició virtual i textos diversos amb informació sobre la figura d'Eichman, amb molts enllaços.
http://www.ihtp.cnrs.fr/spip.php%3Farticle1091.html

Principals obres:
1929 El concepto de amor en San Agustín (tesi doctoral). Madrid, Encuentro, 2001.
1951 Los orígenes del totalitarismo. Madrid, Taurus, 1988. Va fer-ne diverses revisions.
1953 “Comprensión y política” De la historia a la acción. Selecció de Manuel Cruz. Barcelona, Paidós1995.
1958 La condición humana. Barcelona, Paidós,1974.
1963 Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal. Barcelona, Lumen, 1999.
1965 Sobre la revolución. Madrid, Alianza, 1988.
1971 “El pensamiento” i
1978 “La voluntad” publicades pòstumament dins l’obra incompleta La vida del espíritu. Barcelona, Paidós, 2002.

Sobre Hannah Arendt (1906-1975)
És recomanable l’entrada Hannah Arendt de la Wikipèdia en espanyol, molt superior a la d’altres llengües.
https://es.wikipedia.org/wiki/Hannah_Arendt
YOUNG-BRUEHL, Elisabeth (2006) Hannah Arendt. Una biografia. Feta per una doctoranda seva i publicada al 1982. El prefaci a la darrera edició recull investigació posterior. Font bàsica de la pel·lícula de von Trotta.
BIRULÉS, Fina (2007) Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona, Herder.
FORTI, Simona (2001) Vida del Espíritu y tiempo de la polis. Madrid, Cátedra.
ISEGORÍA/23 (2000) La filosofía después del Holocausto. Número especial de la revista Isegoria, coordinat per Reyes Mate. http://isegoria.revistas.csic.es/index.php/isegoria/issue/view/34
ALCOBERRO, Ramon Dossier Hannah Arendt  (inclou les respostes a les cartes crítiques de Scholem i Grafton) http://www.alcoberro.info/planes/arendt0.html

Sobre les concepcions del mal:
LARA, María Pía (2009) Narrar el mal. Barcelona, Gedisa.
MARRADES, Julián (consulta 12-1-2014) La radicalidad del mal banal
http://www.uv.es/iued/actividades/articulos/marrades.htm
STANDFORD ENCYCLOPEDIA OF PHILOSOPHY The concept of Evil.
http://plato.stanford.edu/entries/concept-evil/

Sobre el film
Entrevista a Fina Birulés.
http://lasprincesastambienfriegan.com/2013/06/19/1414/
Entrevista de Thilo Wydra a von Trotta.
http://elmalpensante.com/index.php?doc=display_contenido&id=2437
Cinema 3: Resum de l'entrevista a Margarethe von Trotta en el programa 524 (minut 13:35)
http://www.tv3.cat/videos/4611511/Cinema-3--capitol-524
Entrevista completa (en francès)
http://www.tv3.cat/videos/4612456/Entrevista-amb-Margarethe-von-Trotta
Recull de materials sobre el film al web del Hannah Arendt Center (Universitat de Bard)
http://www.hannaharendtcenter.org/?page_id=10356

Altres informacions:
Yad Vashem: portal en diversos idiomes que aplega informació sobre l'Holocaust
http://www.yadvashem.org/yv/es/index.asp
United States Holocaust Memorial Museum
http://www.ushmm.org/
Dos films de Claude Lanzman, que s'ha expressat sovint contra les tesis d'Arendt respecte el període nazi:
Shoah (1985)
Les dernier des injustes (2013)
Entrevista amb Rony Brauman, codirector del documental Un specialiste, portrait d'un criminel moderne (2012), muntada amb les imatges del judici a Eichman. Opina sobre el seu film, el de Trotta i el de Lanzman.
http://www.philomag.com/les-videos/rony-brauman-hannah-arendt-claude-lanzmann-et-le-proces-eichmann-8460
Sobre Heidegger i el nazisme
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=180044

El que la psicologia social ens ensenya per a la reflexió moral

Acostumem a creure que les actituds, és a dir, el que tendim a fer, són una conseqüència del que pensem. Tanmateix, està bastant ben estudiat en psicologia social que només és veritat que els pensaments i les emocions regeixen les actituds si:

• Les influències externes són mínimes (perquè la tendència és fer el que fan els que ens envolten; actuem diferent quan estem sols que si hi ha algú més ...)
• L’actitud és específicament rellevant per a la conducta
• Som conscients de les nostres creences i repetim les nostres accions en una situació.

Altrament, les nostres accions són dirigides per mecanismes com aquests:

• El peu a la porta
• Reducció de la dissonància cognitiva:

                  El boc expiatori
                  La responsabilizació de la víctima
                  La creença en el món just

• L’atribución a la persona en l'explicació dels actes aliens/ a la situació en els actes propis
• El biaix a favor d’un mateix
• La procastinació: “Que ho arregli un altre, jo ja estic aviciat”
• L’aversió al risc: preferim el dolent que estem vivint que el bo incert en el futur.

 Vegeu Myers: Introducción a la Psicología (pàgines 694-741) (Biblioteca)