Tallar-se els cabells?

Dubtava si tallar-me els cabells, que duc bastant llargs. Però he llegit una anècdota que recull Rebecca Solnit a Records de la meva inexistència. Catherine Harris, una amiga a qui visita, li explica que les dones pueblo duen els cabells llargs fins els genolls. Una nena pueblo s'havia tallat les llargues trenes: "després li feia vergonya anar a casa seva, i quan per fi hi va arribar, el seu avi la va renyar amablement i li va dir que els seus cabells contenien tots els seus pensaments i records". (p 122)

Respirar

font

"Neumònia bilateral". La COVID-19 ens ha familiaritzat amb aquest terrible diagnòstic. Ekaizer ha descrit a l'Ara l'experiència de mantenir-se intubat. Diu que, tot i estar en coma induït, recorda tenir la sensació constant de ser escanyat. Ni més, ni menys.

Llegeixo a l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia la comunicació de Xavier Escribano: "L'experiència de la respiració. Aproximacions des d'una fenomenologia del cos viscut". Com els bons escrits fenomenològics, ens obre tots els sentits a això que continuament fem, respirar. Quan va ser presentat (juny del 2019), encara no havia arribat la pandèmia. Avui és de tràgica actualitat. L'il·luminadora reflexió també ens regala una preciosa cita de Havi Carel, la mateixa que va posar en circulació l'expressió "injustícia epistèmica" en la relació metge-pacient:

"El nostre primer i darrer respir marca l’inici i el final de la vida. La primera respiració d’un nadó, percebuda pel seu plor, conté un significat simbòlic d’unir-se a la humanitat, amb una veu propulsada cap a fora pels seus fins pulmons. És l’alè de la vida. Soc aquí, diu. Escolta’m. Sigues testimoni dels meus esforços d’existir i comunicar. El darrer respir és ronc, irregular, forçat. O pot ser pràcticament imperceptible. Diu: estic abandonant la respiració, que és abandonar la vida. I entre la primera inhalació i la darrera exhalació hi té lloc tota la vida, contínuament pujant i caient, inhalant l’exterior i exhalant allò innecessari, prenent i deixant anar. Aquesta vida pot ser viscuda en l’horitzó d’una respiració normal, però també pot ser viscuda en una falta de respiració patològica. (Carel: Phenomenology of Illness 2016: 128)"

Humors

font

I l'escola hipocràtica deia que només hi havia quatre humor!

El cervell és meravellós. Tothom n'hauria de tenir un. (De bon rotllo).

Una sèrie sèria per seguir amb el que haviem postejat fa temps.

Per anar-nos escalfant de bones maneres

Font

Aquests dies, que tant es parla d'ocupació del carrer ...
També l'especialista màxim en el tema,  Manuel Delgado, ens regala un vídeo sobre ocupació del carrer.
Per cert, saltar a corda és també una activitat de precisió que potser estigui en les antípodes del tir de punteria, que Agustin Serrano de Haro va analitzar de forma brillant.

Donem per perdut el dia en què no haguem ballat al menys una vegada!

Danser sa vie, du 23 novembre 2011 au 2 avril 2012 por centrepompidou

Amb aquest fragment d'Així parlà Zaratustra (De les taules velles i les noves, 23) s'obre la inèdita i excel·lent exposició del Centre Pompidou. Més enllà de la lectura d'escrits com aquest o d'altres com La philosophie de la danse, de Valery (que promet més del que dóna), la dansa ha de ser un punt de referència obligada en la reflexió contemporània sobre el cos. 

Vull dir que no tot són neurociències. I que potser caldria explorar el problema ment-cos a partir del vincle estètic. Quina mena d'entitat té l'experiència de ballar? I la seducció de contemplar una dansa?

Falsificació

font

A vestíbul de l'Alexandra, tot sortint de veure l'estimable història d'un emprenedor Els oblidats dels oblidats (el seu FB aquí), trobo un cartell que anuncia una  setmana de "cinema espiritual". Meravellat perquè existís aquesta modalitat de cinema (com s'asseurà la gent: en cercle, en files, agafats de les mans, es pot participar des de casa ...?) m´hi atanso.  Però quedo decebut  en constatar que s'hi projecten pel·lícules, és a dir compten amb fotons, pantalla, ulls i oïda, sistema nerviós, etc.  Al damunt, les pel·lícules anunciades són únicament de temàtica religiosa. Conclusió: gat per llebre.

Comentari de text

m'agenollo davant
                  el cos
                  impur
                  obscè
                  mortal
                  primer
                  pais
                  vivent
                  taüt
                  obert
                  d'on vinc
                  no hi ha,
                  mare, una altra naixença.

Maria-Mercé Marçal (2000) Raó de cos. 62-Empúries.

1. Què et sembla el poema: una oració, una descripció, un lament ...?

2. Repassa els qualificatius. En treuries algun? N'afegiries algun? Explica-ho

3. Estàs d'acord amb el que s'enuncia en els dos darrers versos?

4. Prepara un recitat tenint en compte el ritme dels versos. Fes-ho.

Amb les seves paraules

P: "La mort la podríem definir com la pèrdua de l'ànima, de la ment, de la consciència i del cos. Un cop mort, no pots reaccionar a res, a l'igual que tampoc no t'enteres de res, ni del que t'envolta; un cop mort el jo desapareix per sempre i passes a ser un exhabitant més d'aquest planeta".

C: "La ment és com la clau per arribar a la capsa, que és el cervell, el cos".

S: "Encara que tingui raons per creure que al morir no quedi res de nosaltres, jo de moment crec que quedaria l'ànima".

G: "Sóc dualista materialista, ja que crec en la física com explicació de tot. Tot i això, sé que la meva posició pot canviar així que em vagi fent gran".

A: "L'ós està viu però no té identitat personal ja que la majoria dels animals actuen per instint bàsic".

G.P: "La ment és el que dóna una màscara al cervell".

Alumnes de primer de batxillerat, sobre filosofia de la ment.

Ment/cos, una mirada intermulticultu

Trobo en la pàgina 66 de Bailando sobre la tumba, de Nigel Barley, una cita de Wade Davis (1988:186) que pot ajudar-nos a complicar la qüestió ment/cos. Res a envejar a la tripartida ànima segons Plató.

"En Haití, los componentes básicos son el corps cadavre, el n'ame, la étoile, el gros bon ange y el ti bon ange. El primero es el cuerpo físico, el n'ame es la fuerza que permite el funcionamento de las células individuales del cuerpo. El gros bon ange es una energía indiferenciada que entra en el cuerpo en el momento de la concepción y lo mantiene vivo. La étoile es la estrella del destino del individuo y está en el cielo. Y el ti bon ange es el aspecto personal que reune el carácter y la fuerza de voluntad y abandona al individuo cuando duerme. La hechicería supone robar ese poder, y es el secuestro de este elemento lo que convierte a alguien en un zombi, en un muerto viviente."

Diari d'una filòsofa anòsmica

La manifesta incapacitat humana per parlar sobre les olors es fa servir com a prova empírica en el debat sobre la hipòtesi relativista del llenguatge sostinguda per Sapir i Worf. Alguna vegada heu pensat per què les olors no tenen nom? Els colors són blau, vert, gris ... El tacte: rugós, suau, tou ... El so: agut, greu, vibrant ... I les olors? de llenya, de claveguera, de rosa. Però com es diuen l'olor de llenya, la de claveguera, la de rosa? Per què no tenen nom, quan fins i tot els gustos -salat, dolç, amarg, àcid- si que en tenen? .

Kant mantenia que gust i tacte eren sentits subjectius, a diferència del la resta, que anomenava objectius. Segons el de Koningsberg, les olors podien dividir-se en agradables o desagradables immediatament, però no permetien, com els colors, les formes o els sons, ser valorades com a belles o lletges.
L'anosmia és la incapacitat per detectar les olors. La infatigable Marta Tafalla ha escrit una novela inspirada en l'anosmia congènita que pateix. Això no li impedeix fer una descripció precisa i sensible d'aquest sentit, tot donant una lliçó als que sostenen que no som capaços de descriure verbalment les olors. Recomanable.

Somiem en blanc i negre o en color?

"Tenir vida interior". La primera vegada que vaig sentir l'expressió va ser de llavis d'un capellà que omplia el confesionari d'alè àcid. Als meus 11 anys intentava cercar dins meu i no trobava aquesta vida, que a més podia ser "rica" o "pobra". La meva devia ser pobríssima, i ho deu seguir essent, perquè encara avui no la trobo. Ara que hi penso, segurament el motiu és que sóc "superficial". Una altra paraula de l'època.
Tanmateix, resulta que Eric Schwitzgebel em dóna la raó. La instrospecció es molt menys fiable del que ens pot semblar. Pensa en el darrer somni que haguis tingut. Deixant de banda si era molt vívid o no, ¿era en blanc i negre o en color? De veritat? Schwitzgebel ha estudiat les respostes de persones en diferents èpoques i cultures i ha trobat unes variacions clarament influides per si s'ha vist cinema en blanc i negre o en color. Autors clàssics com Aristòtil, Epicur o Freud describien els somnis amb colors. Però als anys 50, la mitjana dels americans responia que somiaven en blanc i negre. En canvi, avui amb els mitjans àudiovisuals en color, els nostres somnis sembla que tornen a acolorir-se ... Conclusió: els informes introspectius sobre els somnis són molt poc fiables. I no només això. Segons aquest autor, la nostra ignorància sobre els somnis no és més que un exemple de la ignorància sobre la nostra vida sujectiva. Aquesta ignorància no és deguda a causes contingents, com el seu contingut emocional o algun error que racionalitzem, sinó que simplement rau en què en realitat sembla que sóm incapaços de detallar la nostra experiència interna. Fins i tot els filòsofs més aguts com Descartes o Hume van caure en descripcions fantasioses de la nostra ment. Per exemple, en el famós fragment de la cera de la segona Meditació, Descartes la descriu com acolorida, olorososa i sòlida i fa erròniament equivalents, la sensació actual amb la imatge mental. Pots trobar l'argumentació completa aqui.
Si encara no ho veus clar, comprova-ho tu mateix: llegeix una descripció literària qualsevol d'un paisatge, un vestit, una paret. Sincerament: de quin color l'has vist? És un argument en favor del materialisme eliminatiu? No ho sé, però en tot cas, estic una mica més tranquil.
Que dormis bé!

Black out

Un subtil canvi en els microorganismes que t'habiten. El cos reclamant presència. I tu, seguint-lo. Postrat. Cruixit. Reblanit. Aclaparat.
No ha estat res. Com serà quan sigui quelcom?

Perversió

Mostra de la fragilitat del cos. O més aviat influència de Dexter, que apuja el nostre llindar del desagradable i fa que un accident culinari esdevingui interessant?

How's like to be a bat?

Una de les millors sessions del curs del grup filosofia analítica de l'IEC ha estat la d'Antonio Fuentes, professor de secundària, on presentà el famós text d'Ernst Nagel Com és ser un rat penat? (el que fa un bon títol!). Aquest autor argumenta a favor de la irreductibilitat dels fenòmens mentals a fenòmens fisics sense postular, però, una autonomia dels fets mentals. Podriem dir que és un dualista materialista. Per qui vulgui llegir el text, l'amable Ambrós Domingo m'ha autoritzat a enllaçar la seva traducció al català, tot advertint que és un esborrany sotmès a revisió.

Qualia

- (jo) Dues persones poden sentir el mateix so?
- (ràpida) És clar que si!
- (jo) De veritat?
- (condescendent) Sí (pica de mans). Ho veus? Vull dir, ho sents? (torna a picar de mans).
- (jo) I poden sentir el mateix dolor? Dues persones poden sentir el mateix dolor?
- (llest) Home, hi ha qui aguanta més i qui aguanta menys.
- (col·laboradora) El dolor és subjetiu i el so és objectiu!
- (jo) Però hi ha qui hi sent més i qui hi sent menys. Hi ha qui no afina gens bé la guitarra. Llavors el so també és subjectiu.
- mmm ...
- (sobrat) D’acord, el so és una vibració de l’aire que sents diferent depenent si ets lluny o prop de la font. Per tant, és veritat que, depenent d’on t’estiguis no sents el mateix so.
- (jo) Molt bé. Ara suposem que dues persones són al mateix lloc, sentiran el mateix so?
- (reflexiva) El mateix, el mateix ... Ja comencem!
- (veus) Ostra, Jordi, ja ens estàs embolicant!
- (jo) Què vem dir sobre els fets físics i els fets mentals?
- (endreçada) Espera que ho busco.
- (reflexiu) Jo no puc saber si sents el mateix so, no puc entrar en la teva ment. Pot ser que una nota d’un piano jo la senti com un la però tu la sentis com un re i al que jo dic la per tu és un re.
- (guerrer) Alsa tio, t’has passat! Què hi dius ara Jordi, eh? eh?
- (endreçada) Això és el problema de l'existència d'altres ments.
- (jo) D’acord, hi ha aquest problema. Però suposem que les ments dels altres existeixen ...
- (bromista) Que és molt suposar, hi ha molt zombi suelto!
- (jo) .. Si hi ha la mateixa vibració, podem suposar que sentim un mateix so, oi?
- (lingüista) Escoltem el mateix so, però sentim sons diferents.
- (aplaudiments)
- (jo) Comencem a anar bé. Si definim so com un fet físic, una vibració de l’aire, podem dir que sentim el mateix so o més precisament que escoltem el mateix so. Però si el considerem un fet mental, podem dir que sentim el mateix so?
- (sintètica) No, perquè els fets mentals són privats, existeixen en cada ment i només en ella.
- (guerrer) Tia, però si tens exactament la mateixa capacitat i ets al mateix lloc, sentiràs el mateix so.
- (sintètica) Ep, el so considerat com a fet mental és diferent en cada ment. Per tant no pots sentir el mateix so.
- (lingüista) En tot cas, el que pots dir és que és un fet mental igual en les dues ments, però no el mateix (il·luminació de rostres)
- (col·laboradora) Ser igual no vol dir ser el mateix. Que tontos que som!
- (absent) Sí que és el mateix, vull dir, igual, vull dir ...
- (aclaridor) El meu estómac és igual que el teu, però no és el mateix.
- (jo) Recordeu que hi ha un punt de vista sobre les relacions entre la ment i el cos que defensaria que és el mateix so: el monisme materialista. La mateixa informació es processa de la mateixa manera en les mateixes circumstàncies. Com que no existeixen fets mentals ...
- (impacient) Això un altre dia, sispli.
- (jo) Val. Amb els colors es veu més clar la diferència entre fet físic i fet mental. La retina de cadascú registra més o menys les mateixes formes, la mateixa longitud d’ona, però el color verd o blau que dic que veig està en mi, és un fet mental que és diferent del teu. A aquest fet se li diu qualia. El mateix passa amb el dolor.
- (Imaginatiu). Si dues persones es fan un tall al mateix lloc del cos, de la mateixa allargada i profunditat, sense anestèsia, allò que sent cadascuna no és el mateix. Primer, perquè són dues persones diferents. Segon, tampoc no és el mateix, perquè el dolor que sent cadascuna és un fet completament diferent del fet físic de la pell esquinçada.
- (jo) Per això els especialistes en cures pal·liatives diuen “quan algú diu que li fa mal és que li fa mal”.
- (veus) Quin aliviu!
- (analític) Deixeu-vos estar d’aliviu, que ara el problema és com coi el fet físic del tall es transforma en el fet mental del dolor!
- (sona el timbre) Quin aliviu!

(De les respotes de 1r D a la pregunta d’examen: Es pot afirmar que dues persones senten el mateix so?)

font imatge

Necessari o suficient?

El cervell és quelcom meravellós! Tothom n'hauria de tenir un.

(Luiz Carlos Baptista)

Neuroscience for kids

I and me

Una mica més del 10% de la població afirma haver tingut algun tipus d'experiència extracorpòria. Relaten la sensació d'haver sortit del propi cos i veure's un mateix "des de fora". Apareixen en persones que han viscut situacions de tensió, accidents, operacions. Un nàufreg d'una regata per sota el paral.lel 40ºS, que sortosament va poder ser rescatat pel seu creuer de vela després d'haver caigut a l'aigua, explicà que s'havia vist a ell mateix en la gèlides i agitades aigües. Segons Nigel Bartley (Bailando sobre la tumba, 65), un tal doctor Fenwick posava missatges al sostre de la UCI per tal que els que tinguéssin "viatges astrals" poguessin llegir-los.

Com es pot comprendre, és un tema que fascina tothom i que atrau tota la plètora de pseudicientifics i ensarronadors que entre d'altres coses, hi troben arguments empírics per donar suport al dualisme. Però el més interessant és que il·lustren que l'experiència del propi cos no és trivial, que és una experiència mediata i no immediata, com tendiríem a creure. El 23 d'agost de 2007 Henrik Ehrson publicà a Science un article on explicava la manera de produir en el laboratori aquest tipus d'experiències. La situació experimental consisteix en un subjecte que duu unes ulleres que són unes pantalles de video que projecten la imatge de dues càmeres situades al darrere d'ell. És a dir veu al davant seu la seva esquena. L'experimentador li toca l'estèrnum amb un objecte i alhora amb l'altra mà fa el mateix gest de tocar un lloc situat a la seva esquena (que seria el lloc se situa el cos il·lusori). La majoria de subjectes relaten sentir-se "situat a certa distància darrere la imatge de mí mateix, gairebé com si estigués mirant una altra persona". La producció experimental i a voluntat del "viatge astral" segurament ens permetrà saber més de les relacions entre la ment i el cos, encara que el seu autor proposa finalitats més pràctiques, com facilitar la introducció millor del propi jo ... en els videojocs del futur!

Sóm només un cos?

View Upload your own

Vagi's a l'entrada filosofia de la ment a Wikipèdia, i amb l'esquema que hi ha provi's d'emplenar la matriu seguint els exemples.

Ment i Cos

Funcions mentals i parts del cervell segons la Frenologia (segleXIX)

La Filosofia de la ment té un inici atractiu, perquè tracta de quelcom que ens és immediatament familiar, el que sempre ens acompanya: els nostres pensaments, sentiments, fantasies i records. La introspecció que ens ajuda a diferenciar entre un fet mental i un fet físic és un pas fàcil, i ens fa adonar-nos que els fets mentals són aquells que apareixen a la consciència de cadascú. De seguida descobrim que aquests fets són estranys, perquè només existeixen en la pròpia consciència, que no ocupen espai (quan medeix el teu record de la Torre de Pisa?) i que no és evident que els altres en tinguin (com ho podria saber, si no em puc ficar en la seva ment?). Llavors, la cosa comença a complicar-se.

I quan l'horitzó conceptual comença a poblar-se de mutants, zombis, fantasmes en la màquina, Phineas Gage, habitacions xineses i cervells a la cubeta ens adonem que caldrà tenir paciència, informar-se i aclarir idees. L'article sobre filosofia de la ment de la es.Wikipèdia dona prou informació, encara que és una ràpida traducció de parts de l'anglesa. No és de refiar l'entrada del dualisme, massa depenent d'un diccionari confessional.

Per situar-se en el problema de la relació entre la ment i el cos, s'han acostumat a plantejar diversos marcs. El primer d'ells és el de dualisme-monisme. Aquest ens embolica solapant-se amb l'oposició espiritualisme-materialisme.

Per aclarir-se millor, el més aconsellable és tractar de situar-se en el triangle Reduccionisme-Dualisme-Emergentisme, definit per les oposicions dualisme/reduccionisme; dualisme/emergentisme; reduccionisme/emergentisme. Vejam si en treieu l'entrellat: on situarieu el funcionalisme? Per a estudiants avençats, veieu el recull de papers online sobre la consciència fet per David Chalmers. Aquest si que es guanya el sou.