"Qui pot dibuixar en l'arc iris la línia on acaba el color violeta i comença el color taronja? Veiem distintament la diferència dels colors, però on comença exactament l'un a entrar en l'altre per barrejar-s'hi? Passa el mateix amb el seny i la bogeria."
Herman Melville: Billy Budd (1924)
La cita prové de
Psicologia de Myers, pàgina 426, per i·lustrar la dificultat intrínseca de classificar els trastorns mentals. L'analogia de l'arc del cel pot fer-se servir per moltes altres classificacions, per exemple les que fem servir per construir el coneixement social i que aparentment estableixen línies clares entre els grups socials.
Si tenim present la imatge de l'arc del cel entendrem millor el fracàs dels intents de categorització dels individus que presenten una variabilitat amb solució de continuïtat. Fins a quin punt l'analogia és aplicable la rics/pobres, blancs/negres, joves/vells, catalans/no catalans, assalariats/no assalariats, capitalistes/proletaris...?
II
Un altre aspecte de la qüestió és el de les dites
classes naturals: les roques metamòrfiques, els rossinyols, la farigola. El vell problema aristotèlic també present la filosofia de la biologia: en la història evolutiva, en quin moment una espècie deixa de ser aquella espècie i passa a ser una altra? I també la qüestió d'actualitat: la diferència sexual binària home/dona, és una classe natural? O hem de considerar que és performativa? O construir dues categoritzacions separades: classe genètica XX/XY, com a classe natural i una altra com cisgènere,
transgènere i genderqueer?
Potser el camí de la resposta consisteix en descobrir i examinar els prejudicis que suposa qualsevol classificació. Aquests prejudicis són molts cops implícitis i sovint s'amaguen. La distinció pollastre/gallina només funcionava en l'àmbit de la ramaderia antiga, quan les gallines no es menjaven, perquè es dedicaven a la posta d'ous. El pollastre a l'ast que ens mengem avui, producte de la ramaderia intensiva, pot ser que sigui mascle o femella. Una cosa semblant passa amb la carn de vedella, que no necessàriament és la d'un animal femella.
Hi ha classificacions menys innocents. La classificació binària home/dona concebuda com a classes naturals, naturalitza els rols tradicionals de gènere i la sexualitat reproductiva i falocèntrica. Així ha estat l'excusa per excloure, oprimir i perseguir per "antinaturals" altres formes d'adopció de rols, de relacions de convivència, d'expressió sexual. La lluita contra aquestes exclusions i persecucions h a d'incloure la tasca de desvetllar els supòsits de la classificació binària naturalitzada.
El mateix passa amb d'altres: perquè acceptem "immigrant de tercera generació?". De què ens informa realment que l'avi o àvia de la persona provingués d'un altre lloc en el que viu la neta o nét. Quines formes d'explotació i exclusió justifica? Quins prejudicis aferma? Quants anys han de passar perquè una persona deixi d'
immigrar?
L'examen dels prejudicis que donen suport a les etiquetes ha de tenir en compte la pragmàtica de la llengua. Sovint recorrem al diccionari per precisar significats. És una manera de perdre's en una investigació essencialista del concepte, en aquest cas el d'
immigrant. Tractarem inútilment d'establir criteris, com els anys que cal que hagin passat des de la seva arribada, la distància que ha hagut de recórrer, la diferència amb la cultura d'origen... Fins que s'adoni que quan etiquetem una persona d'immigrant no informem, sinó que ho fem en un context on parlem amb no immigrants i l'estem excloent del sistema de drets i deures que considerem que tenim.
IV
Per últim, una altra imatge. Fem servir, com Foucault al començament de
Les paraules i les coses, un fragment de Borges. Evidencia l'arbitrarietat -o l'apriorisme- de qualsevol classificació. Es tracta de la classificació d'animals que apareix en "cierta enciclopedia china":
"Según dicha clasificación, los animales se dividen en: “(a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (1) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas".”
Jorge Luis Borges: “El idioma analítico de John Wilkins” (Otras inquisiciones)
