Una dutxa de realitat

Marta Peirano és periodista i autora, entre d'altres, de El enemigo conoce el sistema. Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economia de la atención (2019). Com aperitiu de la seva lectura, miro aquest video. Sé la major part de les coses que diu, però les ordena i diu tan bé i concisament, que em deixa tremolant.

Giordano Bruno, 415

Quatre-cents quinze anys més tard, Giordano Bruno espera, no la rehabilitació de les seves idees -l'ortodòxia cristiana ha de rebutjar-les (no discutir-les, ni debatre-les, ni refutar-les ...)- sinó que es faci alguna cosa més que escriure la carta de Joan Pau II.  En ella es lamentava de l'episodi i manifestava que l'esglèsia sentia un profond pesar per ... haver-lo cremat viu, inclòs el ritual reservat als heretges contumaços de trabar-los la llengua amb una prempsa perquè no poguessin seguir parlant, perquè s'havia mantingut (més o menys!) ferm en les seves idees després de vuit anys d'empresonament i tortura.

Aparentment, la llibertat de pensament, opinió i expressió ha estat assumida -a empentes i rodolons- per algunes esglèsies. Tanmateix, avui sembla impensable (impensable!) substituir una esglèsia on no assisteix ningú per un espai de serveis comunitaris, com es feia a finals del XIX i començaments del XX.

Vegeu un fragment de la nova versió de la sèrie Cosmos que té com a protagonista Giordano Bruno.

Avui, com fa desenes d'anys, amb l'excepció dels anys del feixisme, hi haurà gent que anirà al Campo de' Fiori a retre homenatge a aquell pensador.

Lliurepensament

Joan Sales i Mercè Rodoreda poden semblar-nos unes patums carregades de solemnitat. Però si llegiu la seva correspondència assistireu no només a la forja de dos personatges imprescindibles en la literatura catalana del XX, sinó també al creixement de l'amistat entre dos esperits inquiets, disposats a barallar-se per un títol, fins i tot per un mot. És curiós com poden arribar a apassionar, per exemple,  les vicisituds de l'edicició de La Plaça del diamant. 

Dos esperits lliures en un ambient on predominava gent com el ministro d'Información i Turismo d'aleshores, Gabriel Arias Salgado que l'any 1961 es vantava, segons Sales, d'haver salvat, gràcies a la censura, "entre deu i quinze mil ànimes". Directament!

Actualitat de Mill

La queixa d'alguns representants de l'Esglesia Catòlica perquè reben crítiques (veieu aquesta notícia, per exemple) m'ha fent pensar en aquest fragment de John Stuart Mill:

N’hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que l'experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d’un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments religiosos d’ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d’una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui com no n’hi ha entre el desig d’un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. I el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa.

(Sobre la llibertat, IV)

Giordano Bruno, 408 anys

"Tremoleu més vosaltres al dictar la sentència contra mi que jo en escoltar-la",

es diu que va exclamar Giordano Bruno en ser condemnat a la foguera, convicte d'heretgia inpenitent, pertinaç i obstinada. Així culminava el seu procés conduït per Roberto Belarmino, també acusador de Galileu. Vuit anys a la presó de la Inquisició romana puntuats per interrogatoris sota tortura, vuit anys on, com els relats "equànims" es complauen en subratllar, va oscil·lar entre la retractació parcial i l'afirmació de les pròpies teories, obra i teories, com la de la infinitud del món, que la història del pensament han reconegut d'un valor extraordinari.

Va ser executat al Campo dei Fiori, Roma, un 17 de febrer com avui de l'any 1600. La imatge d'ell cremant viu, nu amb la llengua aferrada en una premsa de fusta perquè no pogués parlar, seguirà existint fins que no tingui reparació.

De manera impenitent, pertinaç i obstinada, el seu acusador, Roberto Belarmino, segueix avui sent considerat sant. Extranya l'èxit del manifest de 67 físics italians contra la pretensió que el Papa inaugurés el curs a la Sapienza?