 |
| Marcantonio Passeri (1491-1563) Bibliotheque Nationale, Cabinet des medailles. |
El Symposion (el Banquet, o el Convit, segons traduí Eulàlia Presas) és un famós diàleg de Plató. Reunió festiva de famosos per celebrar la victòria d'Agatò en el concurs de tragèdies de les festes majors d'Atenes, les Panatenees. Acompanyen Agató Sòcrates, Aristòfanes, el famós comediògraf, Fedre, protagonista d'un altre diàleg de Plató, el metge Erixímac i Pausanias. Mentre mengen i, sobretot, beuen, proposen que cadascú faci un discurs sobre Eros, el desig acompanyant d'Afrodita, i també el tercer déu de la Teogonia, el déu que uneix el cel i la terra. Al final, irromp Alcibíades, el tèrbol militar fatxenda que, completament begut, revela els seus intents de seduir Sòcrates.
L'obra és magnífica en la seva anàlisi del desig, que brilla en el conte (muthos) del naixement d'Eros: Eros és el fill que Penia (la pobresa) es va fer de Poros (el recurs, la capacitat de sortir-se'n). Per això és inesgotable i reneix cada dia. El diàleg també ensenya que l'amor no és "cosa de dos" com diu el tòpic, sinó que cal distingir el subjecte i l'objecte d'amor i que, en tot cas, dues persones mútuament enamorades son alhora subjecte i objecte d'amor.
Dibuixa una metàfora millor que la de la mitja taronja en l'altre conte, el dels antics humans, homes, dones i andrògins, que explica les diverses tendències sexuals. Aprofita l'experiència de l'enamorament, el fet que la persona de qui ens enamorem resplendeixi per nosaltres, per exposar la teoria de les idees vinculada al seu projecte pedagògic.
Foucault, a L'usage des plaisirs, mantenia que la discussió de fons de l'obra era sobre la pederastia en el seu sentit més etimològic d'amor per als joves. El problema de com un jove destinat a ser ciutadà lliure podia ser objecte eròtic d'un adult. Això es planteja especialment en el discurs de Pausanias i en la reacció de Sòcrates als intents d'Alcibiades de seduir-lo. La resposta de Plató és que la relació adult-jove noble ha de ser educativa, pedagògica. Finalment Plató hi fa fa una magnifica exploració de la gelosia, que captà l'atenció de Jacques Lacan, que dedicà un seminari (el de 1966, crec recordar) a aquests diàleg platònic.
Una part del discurs de Sòcrates, cristianitzat i passat per l'amor cortès, dona lloc a la construcció renaixentista de l'amor platònic, present al De amore, de Marsilio Ficino, i també a l'obra de l'hispà exiliat a Itàlia des del 1492 Lleó Hebreu (Judá Abravanel), Diálogos de amor. El Symposion també és la font del personatge Diotima, que segons diu Sòcrates, va ser "qui li va ensenyar tot el que sap", que figura en moltes llistes de filòsofes, tot i que hi ha qui dubta de la seva existència, però que al mateix temps, diem-ho de passada, sosté tranquil·lament la historicitat de Pitágoras (i la de Jesús, posats a dir). Per cert, Xenofont, contemporani de Plató, també descrigué aquesta mateixa celebració, però de forma diferent.
Fa uns anys (1987!), vaig publicar una edició amb gran aparell didàctic i de notes, que es va fer servir en moltes classes de batxillerat. Ens ho vam passar molt bé amb en Rafael discutint la traducció. Una de les coses que proposava a classe era que dibuixessin els antics humans que relata Aristòfanes en el seu discurs. Anys després, vaig trobar la reproducció de la moneda de dalt, amb la imatge exacta del tercer gènere, l'andrògin, que dóna lloc als heterosexuals (... i Zeus ordenà que se'ls castigués tallant-los per la meitat, deixant la pelleringa del tall enrotllada en el melic i girant el cap vers la part tallada per recordar-los el càstig...).
És l'obra que recomanaria a algú que pel carrer em demanés què llegir de Plató. També li aconsellaria que no s'entretingués en els discursos de Pausanias, Fedre i Erixímac
