Rètorcer les preguntes

Una computadora et saluda, tot identificant-te.
Per tal de menystenir-la, i suposant que és racional, li preguntes:
- Pots provar que ets autoconscient?
I ella et respon, retorçant la teva qüestió:
- És una pregunta difícil! I tu, pots provar que ho ets?
(aleshores, et fa pensar en http://www.huffingtonpost.com/seth-shostak/is-life-an-illusion_b_5965140.html) Això és una escena del film Trascendència. No és que el recomanem. Sembla que no té bones crítiques. Però és un exemple de rèplica mitjançant una pregunta.

Retrat de Simone de Beauvoir

Simone de BEAUVOIR (1963): La fuerza de las cosas, fragments de l'epíleg.

De mi se han forjado dos imágenes. Soy loca, medio loca, una excéntrica. (Los periódicos de Río contaban sorprendidos: “Esperábamos una excéntrica: nos ha decepcionado encontrar una mujer vestida como todo el mundo.”) Tengo las costumbres más disolutas; una comunista contaba en 1945 que en Ruán, cuando yo era joven, me había visto bailar desnuda sobre toneles; he practicado todos los vicios con asiduidad, mi vida es un carnaval, etcétera.

Zapatos planos, pelo lacio, soy jefa de niños exploradores, una dama de beneficencia, una institutriz (en el sentido peyorativo que la derecha le da a esa palabra). Paso mi existencia entre libros y ante mi mesa de trabajo, puro cerebro. “Ella no vive”, le he oído decir a una joven periodista. “Si a mí me invitaran a los lunes de Madame T., iría corriendo”. La revista Elle al proponer a sus lectoras muchos tipos de mujer, puso bajo mi foto: “Vida exclusivamente intelectual”.

Nada prohibe conciliar los dos retratos. Se puede ser una desvergonzada cerebral, una dama de beneficencia retorcidamente viciosa; lo esencial es presentarme como una anormal. Si mis censores quieren decir que no me parezco a ellos, me hacen un cumplido. El hecho es que soy un escritor, una mujer escritora no es una ama de casa que escribe sino alguien para quien toda su existencia está dirigida por la escritura. Esta vida vale lo mismo que otra. Tiene sus razones, su orden, sus fines de los que hay que no comprender nada para considerarla extravagante. La mía ha sido realmente ascética, puramente cerebral? Dios me libre!, no tengo la impresión de que mis contemporáneos se diviertan mucho más que yo en esta tierra ni que su experiencia sea más vasta. En todo caso al volverme hacia mi pasado, no envidio a nadie.

Jo i Jo

Tot i ser Descartes un dels autors estrella de la selectivitat, el tema de la identitat personal encara es tracta tímidament a les classes, i per descomptat als llibres de text. Tanmateix, està relacionat amb els de subjecte i objecte, la consciència, la dignitat, la llibertat, la responsabilitat, la mort, la relació entre el físic i el mental, la distinció humà/animal, per citar-ne uns quants. Si es dóna alternativa a la religió a primer - cosa difícil, perquè veig que això deriva vers la discriminació dels qui no trien religió, sense que ningú ho denunciï - es pot agafar una idea que hem aplicat amb èxit, i que anava més enllà de les assignatures i dels cursos. A primer tractavem el tema de la identitat personal com introducció a l'activitat de fer-los escriure una carta a ells mateixos en el futur, que guardàvem tancades fins a quart.  A quart feiem una sessió a l'hora d'esbarjo - força emotiva i transcendent, atesos els modestos recursos - on els lliuràvem les cartes i, si volien, les comentavem. En tractar el tema a filosofia de primer, ja teníem recorregut molt de camí. 

Aquesta idea està estesa en molts sistemes educatius, cosa que permet produccions com el video adjunt. Gaudim amb ell i treiem-ne idees però, per favor, no pensem que pot substituir l'exercici d'instrospecció que significa la carta - o el video, si voleu complicar-ho tecnològicament i amb els drets d'imatge i els de respecte a la intimitat - feta el primer curs del cicle i llegida el darrer.

Alhzeimer fase 4

No és veritat que no aprenguis. El que passa és que no recordes. Però sents qui et tracta bé i qui no:  amagues les mans quan te les vull agafar si et van fer mal tallant-te  les ungles.
No és veritat que s'ennueguin perquè s'oblidin d'empassar. És que no recorden que estàn bevent, o que tenen un cuidador impacient.
No és veritat que tinguis en el fons la consciència com una llumeta intermitent. No hi ha cap llum, cap persona amagada rere la mirada molts cops indiferent. Però alhora  et molesta que parli de tu com si no hi fossis.
No és veritat que siguis com un vegetal: sents plaer i dolor, benestar i neguit. Si les visites t'agraden, estàs més contenta. Si no, tanques els ulls i t'amagues com una tortuga ... sense closca.
L'Alhzeimer no mata. L'any vinent compliràs vint anys. Amb ell.

Comentari de text

m'agenollo davant
                  el cos
                  impur
                  obscè
                  mortal
                  primer
                  pais
                  vivent
                  taüt
                  obert
                  d'on vinc
                  no hi ha,
                  mare, una altra naixença.

Maria-Mercé Marçal (2000) Raó de cos. 62-Empúries.

1. Què et sembla el poema: una oració, una descripció, un lament ...?

2. Repassa els qualificatius. En treuries algun? N'afegiries algun? Explica-ho

3. Estàs d'acord amb el que s'enuncia en els dos darrers versos?

4. Prepara un recitat tenint en compte el ritme dels versos. Fes-ho.

Nom propi

Cadascú explicava la història del seu nom. Ho havia proposat jo com a presentació i per crear clima de confiança. El teu nom, allò que t'acompanya tota la vida, que estamparem en una signatura (en l'època dels contractes didàctics de vegades et trobaves alumnes que deien que no savien signar). El teu nom, que sentiràs en la veu de qui et recriminarà; el que pronunciaran els llavis de qui t'estimarà.
La majoria preferia explicar com es va decidir el seu nom. "Esperaven dos bessons, el primer es diria A i el segon B, jo vaig ser el primer". "Em dic X perquè la mare ho va decidir". "No es posaven d'acord i ho van decidir a sorts". "Em dic Noelia, però vull que em digueu Noe perquè odio la cançó que al meu pare li agradava molt". "Al meu pais es posen tres noms, jo vull que només em digueu Z". "He preguntat a la mare què vol dir i en àrab significa calma"
Elecció banal que ens identifica i significa. Que acceptem com un fet de la naturalesa, com ser miops, esprimatxats o tenir els cabells rinxolats.

Atreveix-te

Prova de comentar aquesta famosa priamel:

Vengo de no sé donde
Soy no sé quién
Muero no sé cuando,
Voy a no sé dónde.
Me asombro de estar tan alegre.

(Martinus von Biberach, Sí mismo como otro;
citat per Clément Rosset, Lejos de mí, pàgina 91)

Una possible interpretació aqui.

La identitat personal, recapitulació

La identitat personal

View more presentations from jbeltran.
Si no podeu veure els videos incrustats en el pwp, cliqueu les adreçes al peu ... o aneu al moodle.

En què quedem?

La prova del mirall es fa servir per detectar la possible autoconsciència d'un animal. El resultat és espectacular per exemple en ximpanzès, cosa que afegit a la proximitat genètica, abonaria la tesi que alguns animals tenen identitat personal.

Tanmateix, ocells com garses passen la prova amb resultats semblants:

A més, la mateixa prova aplicada a robots dóna resultats semblants encara que se centra només en la capacitat d'imitar.
I no cal oblidar que les persones que pateixen una disfunció que les fa incapaces de reconèixer i distingir cares anomenada prosopagnosia, no es reconeixen al mirall, però tenen identitat personal.

Per tant, podem concloure que:
1. En general els humans a partir de certa edat es reconeixen a ells mateixos en el mirall
vertader
fals
2. En general els humans tenen identitat personal
vertader
fals
3. Hi ha humans que tenen identitat personal, però no es reconeixen en el mirall
vertader
fals
4. El reconeixement en el mirall només indica la identitat corporal, no la personal
vertader
fals
5. En aus i mamífers és comú la identitat personal
vertader
fals
6. No podem saber si els animals tenen identitat personal
vertader
fals

font html del qüestionari

Sigues qui ets

font

Hem rebut una carta, per darrera vegada

- Com erem de petites!
- No se m'ha complert res. Volia ser policia i jugador de handbol, i ara em sembla la cosa més rara del món!
- Creia que recordava el que havia posat, però resulta que eren només una o dues línies, i ara veig que vaig escriure un full per les dues cares en lletra apretada.
- Escolta això: "En X i na Z s'han fet novios. Espero que duri molt". Van plegar a la setmana!
- Las has manipulado! - No, no veus que estan totes tancades? Acabaves d'arribar, te'n recordes? - Sí, tenía muchos sueños.
- Ostra , volia fer el mateix batxillerat que vull fer ara.

- M., què és l'objecte que havies posat al sobre? - Un llapis, amb el que vaig escriure la carta.
El llapis que ha restat quatre anys suspés en el temps fins que ha retornat al seu propietari actual, un adolescent que em passa un pam.És el darrer any que ho podré fer. Fa tres anys es va decidir que es dedicava l'hora dels que no triaven religió a cotutoria. A més, els d'Història reclamaven que es fes història de les religions ... és a dir, que L'alternativa es va acabar i els de filosofia vem haver de tornar al batxillerat o als darrers cursos de l'ESO. Veieu també aqui.

Destruint el jo?

(en anglès) sobre com s'enganya al jo.

La flora i fauna en filosofia de la ment

En filosofia de la ment abunden els experiments mentals: és possible ficar-se en la ment d'un rat penat? quina diferència hi hauria en què només fossim un cervell en una cubeta d'experimentació? qué fa que diguem que una persona és un zombi? l'experiment del teletransportador a Mars. Per això pot ser una bona manera de repassar el comparar els diversos personatges que han anat desfilant i classificar-los segons certs criteris.
Concretant: prova de fer una taula de doble entrada i en una banda posa: vida, consciència, identitat personal, llibertat, dignitat, capacitat de sentir dolor. A l'altra els diversos personatges: clon, robot humanoide, ésser humà despert, zombi, gran simi, ésser humà en coma amb electroencefalograma pla, ésser humà dormint, llop, avatar. En cada casella resultant pots posar si o no o matisar la resposta.

Parfit en dibuixos animats

La fragilitat del jo

Aquesta setmana hem obert les cartes que es van escriure fa tres anys. En començar l'ESO, vaig fer-los una classe que vaig titular "Carta a una persona ben coneguda". Havíem estat pensant si era possible que algú es trobés amb ell mateix ... feiem filosofia de la identitat personal. Tenien uns dotze anys. Els vaig fer imaginar la persona que serien tres anys després, fent quart d'ESO, i escriure-li una carta amb el que volguessin dir-li. Instruccions: Concentració; tancar els ulls; superar els riures, visualitzar aquella persona; suspirar i agafar el bolígraf. Al principi havien desconfiat, perquè els vaig obligar a seure en taules separades i els vaig repartir fulls en blanc, com si fos un examen. Van començar a escriure més o menys resignadament, però quan mitja hora després vaig començar a donar-los els sobres, la majoria demanava més temps. S'havien inspirat. Finalment, van anar tancant els sobres i escrivint el seu nom en el destinatari (vaig descobrir que per a molts era la primera vegada que enviaven una carta). Seixanta minuts intensos.

Tot just complerts els tres anys, no sé quin senyal els ha impulsat a començar a recordar-me adès i ara que ja era l'hora d'obrir-les. Convoco a l'hora d'esbarjo i s'apleguen extranyament puntuals. La immensa majoria són adolescents crescudets. Les cartes estan embolicades amb la llista del curs. Una té lletra de l'enyorat Llorenç, que els fats li siguin propicis. Les reparteixo. Silencis. Alguns se la guarden: han decidit que la llegiran sols, a casa. Altres la comenten rient. Pocs la deixen llegir a una amiga. Algú sense carta, però encaparrat en què l'havia escrit, reclama fins que li mostro la llista: feia catolicisme, o no va venir aquell dia ni va demanar fer-la en una altra classe. Ho sento. Altrament, satisfacció melanconiosa en molts rostres.

El dia després, li pregunto a M què li ha semblat la seva carta. Em mira com preguntant-se si ha de respondre sincerament. No la tinc aquest any. Mirant endavant, tanca els ulls amb una ganyota. - És queeee ... He canviat molt. Tanca els ulls una altra vegada, com si no volgués veure el que té al davant. - No m'agrada com era. L'ajudo: - Segurament has trobat que el que t'escrivia no acabava de ser tu, que llegies la carta d'una nena. - Si -respon.

Per exemple, un malson

Discutiem fa dos dies sobre si la ciència era prou satisfactòria per explicar-nos a nosaltres mateixos; per explicar-nos la complexitat de les coses humanes. El somnis tenen un caràcter enigmàtic i tenyit de sentimens primaris: alegria, desig, angoixa, terror, despit, odi.

Els neurocientífics del XXI sostenen que els somnis són com les llampades en la consciència produides pels rebots a l'escorça de l'activitat dels ganglis basals, reponsables de posar l'organisme en mode "dormir". En despertar, integrem en un mateix relat les darreres llampades que s'han esdevingut: d'aqui les imatges estranyes, els paisatges canviants, les persones que semblen d'altres. Freud, per la seva banda, inaugurà el segle XX amb un llibre, La interpretació dels somnis, que els considerava realització disfressada dels desitjos d'un inconscient. En alguns fragments fascinava el lector amb interpretacions que suposadament explicaven el significat ocult de somnis que aquell lector podia reconèixer com a propis.

Avui he somniat: Pujo un carrer i em fixo en un grup de vianants aturants al meu davant. Murmuren desaprovadorament mirant un home que baixa arrossegant quelcom. En passar pel meu costat el veig que fa lliscar per les llambordes, estirant-la d'una pota del davant, una ovella escorxada i esventrada, que estranyament encara bela i aixeca el cap mirant amb els ull sortits. Li manca una cuixa.

Jo, elefant

La noció del jo fa que ens considerem a nosaltres mateixos com a individus únics, irrepetibles i idèntics en els diversos moments de la nostra existència. Malgrat que els neurocientífics diuen que no és tan senzill el mecanisme que explica per què reconeixem el personatge que cada matí veiem reflectit en el mirall, no tenim grans problemes per saber qui és. Ara bé, què passa amb els animals? Com podríem saber si els passa quelcom semblant?

Joshua Plotnik, el doctorand de l'equip del primatòleg Frans de Waal que veieu a la foto, ha aconseguit que un elefant demostrés reconèixer-se davant el mirall. L'autoreconeixemnt davant del mirall s'havia experimentat amb ximpanzés. Quan l'animal s'ha familiaritzat amb el mirall, s'introdueix un canvi en el seu aspecte, com una marca al front. L'animal observa la seva imatge i de sobte es toca la marca, cosa que s'interpreta com a senyal de què sent que s'està mirant a ell mateix. Plotnik fabricà un mirall kingsize i aconseguí que Happy, un dels tres elefants amb qui experimentà, demostrés aquest autoreconeixement. Per a qui el breu article en anglès sigui feixuc, proveu un blog en castellà.

Així, els elefants, a banda d'emprenyar-se, com vem veure en un altre post, s'afegeixen als ximpanzès i als dofins en la llista de candidats a persones. Moderadament, com palesa el video (triga una mica a carregar-se)

Un oxímoron és una contradicció en els termes. De vegades es diu que una expressió és un oxímoron com a crítica, per exemple en "música militar" o "servidor Windows". La pregunta és si "identitat personal animal" entraria en la categoría d'oxímoron.

I and me

Una mica més del 10% de la població afirma haver tingut algun tipus d'experiència extracorpòria. Relaten la sensació d'haver sortit del propi cos i veure's un mateix "des de fora". Apareixen en persones que han viscut situacions de tensió, accidents, operacions. Un nàufreg d'una regata per sota el paral.lel 40ºS, que sortosament va poder ser rescatat pel seu creuer de vela després d'haver caigut a l'aigua, explicà que s'havia vist a ell mateix en la gèlides i agitades aigües. Segons Nigel Bartley (Bailando sobre la tumba, 65), un tal doctor Fenwick posava missatges al sostre de la UCI per tal que els que tinguéssin "viatges astrals" poguessin llegir-los.

Com es pot comprendre, és un tema que fascina tothom i que atrau tota la plètora de pseudicientifics i ensarronadors que entre d'altres coses, hi troben arguments empírics per donar suport al dualisme. Però el més interessant és que il·lustren que l'experiència del propi cos no és trivial, que és una experiència mediata i no immediata, com tendiríem a creure. El 23 d'agost de 2007 Henrik Ehrson publicà a Science un article on explicava la manera de produir en el laboratori aquest tipus d'experiències. La situació experimental consisteix en un subjecte que duu unes ulleres que són unes pantalles de video que projecten la imatge de dues càmeres situades al darrere d'ell. És a dir veu al davant seu la seva esquena. L'experimentador li toca l'estèrnum amb un objecte i alhora amb l'altra mà fa el mateix gest de tocar un lloc situat a la seva esquena (que seria el lloc se situa el cos il·lusori). La majoria de subjectes relaten sentir-se "situat a certa distància darrere la imatge de mí mateix, gairebé com si estigués mirant una altra persona". La producció experimental i a voluntat del "viatge astral" segurament ens permetrà saber més de les relacions entre la ment i el cos, encara que el seu autor proposa finalitats més pràctiques, com facilitar la introducció millor del propi jo ... en els videojocs del futur!

Jugant amb la identitat personal

La Saga de l'Homme

Es diu que el que diferencia un individu (arbre, gos, estrella) d'una persona (Núria, Joan, Laura, Nico), és que aquesta és conscient i és subjecte. Des de Descartes s'ha anat elaborant el concepte d'identitat personal, que consisteix en aquesta certesa de cadascú i cadascuna de ser únics, irrepetibles, irreductibles i diferents als altres. És el que molts anomenen "ànima", altres "persona" i altres "jo". D'aquest concepte en depenen d'altres, com què és morir, què vol dir percebre, si existeix la llibertat, o en què es fomenta la responsabilitat.

Un problema filosòfic sobre això és quina entitat té aquest jo o persona. El sentit comú sembla coincidir amb el que afirmava Descartes, que el feia sustantiu. El jo, identificat amb el cogito (jo penso) té, segons Descartes, tal entitat que no necessita ni del cos per existir. En canvi, segons Hume el jo no té cap entitat. D'on vé llavors la sensació d'identitat, que em fa exclamar en veure una foto meva de quan era petit "Sóc jo", o que em porta avui a reclamar a una persona un deute que va contreure amb mi fa una setmana ?

Derek Parfit a Reasons and Persons proposa un experiment mental per fer veure, des d'un punt de vista reduccionista, la importància que concedim a la memòria o a la continuitat temporal. De moment, si vols explorar qùè en penses pots jugar a Staying alive. Quin resultat has obtingut?