Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia. 

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.

Literatura i filosofia

Hi ha qui encara proposa la lectura de 1984, Un món feliç? El senyor de les mosques, etc. per tal de de fer empassar temes filosòfics. Ja s'ha abandonat L'estranger. I  El árbol de la ciencia. Però encara queda qui li sembla que hi ha filosofia en El món de Sofia. Ara sembla que puja El dia en que Niezsche lloró.

Deixem de banda a Borges: ell no preten fer empassar filosofia, sinó que pren temes filosòfics per fer-ne literatura. Igual que Machado. Per això molts estudiosos de la literatura no els entenen (què és "el volatín inmortal" del Poema de un día?; per què Funes el memorioso va perdent interès pel món?). Si es vol entendre la poesia de Machado, cal anar de la mà de Garcia Bacca, tot i que ell, erradament, titula el seu llibre Invitación a filosofar según espíritu i letra de Antonio Machado. I no parlem de Llull. Sort que l'any Llul ha propiciat el centre de la UB amb articles de divulgació de la seva filosofia fets per expertes que han ajudat a aclarir el seu pensament més enllà dels tòpics incomprensibles repetits en els manuals de literatura.

En la literatura es poden trobar imatges que permetin visualitzar alguns problemes filosòfics. Thomas Mann arrossegà la figura de Nietzsche a La muntanya màgica i al Doctor Faustus, i crec que va fer un flac favor a la filosofia i a la literatura. Com El món de sofia.

De tota manera, en les obres filosòfiques en trobem d'igualment potents i, a més, més ajustades. Un exemple, el llibre de Pietro Emmanuele Los cien táleros de Kant, un recorregut a través la història de la filosofia amb imatges destriades. La dels cent tàlers, que serveix per fer veure que l'existència no és un tret conceptual i que per tant l'argument ontològic no demostra que Déu existeixi, perquè cent tàlers a la butxaca, deia el de Koningsberg, no és una quantitat major que cent tàlers pensats.

El mateix problema passa amb les obres cinematogràfiques: Freud, Lou von Salomé, Hannah Arendt. En elles, com en el relats novellístics, se'ns presenta la filòsofa o el filòsof amb més o menys rigor (el de Hannah Arendt és estimable),  i més o menys art, però a través de dos filtres:

- la lectura o lectures del tema o del filòsof o filòsofa o les obres en les que es fixa lqui escriu o dirigeix.

- la intenció narrativa o artística en general.

Això ocasiona en tots els casos una mixtificació que pot ser artísticament valuosa, però que des del punt de vista de la didàctica de la filosofia crec que, a banda de ser una pèrdua de temps, coloca una pantalla, un vidre colorejat, uns filtres entre l'obra filosòfica i l'alumne. I això no és rigorós èticament i didàctica.

Per tant anem als textos. Acompanyats, però llegits amb detall. No als fragments, sinó a les parts senceres (una Meditació metafísica, l'Abstract de Hume, un capitol...). Criteri: allò que, benevolent , i volent conservar l'amistat, t'atreviries a recomanar a un amic espavilat, però sense formació filosòfica.

No proposem la vella condemna platònica dels poetes com falsificadors de la veritat. De fet, la reflexió sobre literatura i veritat és molt interessant. Com mostra aquesta obra de Manuel Garcia Carpintero: Relatar lo ocurrido como invención. Filosofia de la literatura, que ens ensenya molt d'una i altra.

L'aprenentatge del gènere

Un pare mira videos amb els ulls de la seva filla i amb els dels seu fill de tres anys. Aquesta mirada dirigida a El mag d'OZ de 1939, la nova seva nova versió en dibuixos y StarWars fa aparèixer certs elements de l'educació. El tema s'amplia més en el blog de Colin Stokes.
Interessant la proposta del "Test de Berchtel" per jutjar si un relat escrit, o àudiovisual és educatiu:

1. Hi surten al menys dues dones amb text?
2. Aquestes dones parlen, en algun moment?
3. Parlen d'alguna altra cosa que del paio que els agrada?

Filosofia i publicitat

Una mica en la línia de les sèries de cultura pop i filosofia, apareix aquest llibre de Gilles Vervish, profe de secundària nord enllà. Té un blog on podeu veure altres obres seves.

Cine i filosofia

Odio les pel·lícules a classe. Billy Elliot, Dotze homes sense pietat, La ola, La misión, El nen amb el pijama a ratlles i tot aquest estàndard em provoca repulsió. Projectar-les a classe em sembla que no promou l'aprenentatge, és una redundància per a un públic que hi viu submergit (cosa que augmenta quan la mateixa s'els ha projectat a primària, a cada curs d'ESO i al Batxillerat), representa una mostra de peresa professional com a docent i en el millor dels casos destrueix la contemplació d'una obra d'art.

A diferència d'altres arts escèniques, com la música o la dansa, la contemplació d'una pel·lícula deixa l'alumnat ensunyat i murri. Promou una actitud passiva que dificulta la seva anàlisi i comentari. La seva dimensió no encaixa en el marc d'una classe, havent-se de partir en dues o tres i fa difícil la seva anàlisi en un context escolar. Com a divulgació de coneixements la supera qualsevol bon document (per cert, és una font primària, una font secundària o què?).

No estic contra la capacitat del cinema de potenciar (o desactivar) el debat social, ni contra l'interés filosòfic d'un mitjà tan present en la nostra cultura i vida quotidiana, ni menys contra una certa educació cinematogràfica. Només discuteixo l'oportunitat pedagògica i la utilitat didàctica de les pel·lícules utilitzades com a eines il:lutradores a classe. Suportar les càmeres lentes i els salts inverossímils de The Matrix per plantejar la consistència de la realitat sensible em sembla una pèrdua de temps. Situar quiet i mut davant d'una pantalla un material tan ric com una aula amb els seus materials, un professor o professora que en sap i uns joves plens d'interessos i vitalitat em sembla un malbaratament. 

És clar! Potser tot sigui que m'ha sortit un forúncul platònic que provoca que quan veig una classe a les fosques mirant la pantalla em vingui el record de la caverna.

Nader i Simin i la mediació

Ara que els Globus d'Or i potser els Oscar tornaran aquesta pel·lícula al primer pla de l'actualitat, aprofitem per recomanar-la, si és que encara no l'heu vista. A banda del seu valor, crec que és perfecte per comentar-la en la formació en mediació. Malgrat el que el títol i el mateix trailer sembla que se centra en una separació matrimonial,  s'hi entrecreuen varis conflictes: el del matrimoni protagonista, el del marit i la cuidadora del seu pare, l'altre matrimoni, les respectives filles, i s'hi pot veure i analitzar les dificultats en definir el conflicte i els seus actors, el paper de les persones mediadores, el problema dels mediadors que són parts, l'empoderament de les parts, els problemes ocults, les actituds, creences i accions, els afectes que es manifesten i els que no, les manipulacions, la importància de cercar solucions creatives, el fracàs de la mediació quan apareixen noves exigències no previstes en els acords ...

Tot això amb guió, realització i actors estupends, i sense mencionar altres aspectes valuosos, com la crítica al fonamentalisme, el problema de les convencions socials, i un retrat excel·lent de la realitat iraniana fets per un iranià: bon cinema.

Més sobre cultura popular i filosofia

Fa uns dies ens  fèiem ressó d'una oferta de llibre digital de la sèrie de Blackwell "... i filosofia". Aqui teniu l'anunci complet.

Ofertón!!

William Irwin (el de House i la Filosofia, Els Simpsons i la filosofia, etc ) segueix amb la tasca divulgadora de la filosofia a partir de la "cultura popular". Ara l'editorial per a la que treballa  oferta un llibre digital gratuit: Els superherois i la filosofia. Són compilacions d'escrits per diversos autors, que ja vem comentar aqui.

Per cert: alguna vegada us heu preguntat on han après corte i confección els superherois? Com que cada vegada que adquireixen la forma de superherois s'esquincen tota la roba i han de conservar en secret la seva doble personalitat ...

Posar l'altra galta

El títol danès de la pel·lícula vol dir Revenja, però van canviar-lo perquè no volien que es confongués amb un thriller o una pel·licula de por. Tracta d'una manera acurada la relació entre violència, mal, revenja, perdó i reparació. Aquest trailer explica un episodi complet molt important en la trama. Lars, el pare malcarat d'un nen que s'estava barallant, pega a Anton, el pare de l'altre nen que els estava separant, que no s'hi torna. Però el fill adolescent d'Anton i un amic planejen venjar-lo. Quan Anton, que és metge i treballa en una ONG en un país africà, s'assabenta de la seva intenció els porta al taller de Lars per donar-los una lliçó ...

Tres possibles activitats:

1. Després de veure el video pensa si l'acció d'Anton realment denota fortalesa o debilitat. 

2. Per ampliar: compara el que has vist amb aquest famós fragment de la Història de la Filosofia:

"I la impotència que no es rescabala es converteix en "bondat", la baixesa plena de temença es converteix en "humilitat", la submissió a aquells qui s'odia es converteix en "obediència" (és a dir, obediència a un del qual diuen que mana i determina aquesta submissió, a un que anomenen Déu). Allò que és inofensiu en el feble, la mateixa covardia, que en té molta, la seva actitud d'esperar a la porta, la seva actitud d'haver d'esperar necessàriament, rep aquí un bon nom: el de "paciència", i s'anomena també la virtut. El fet de no poder venjar-se s'anomena no voler venjar-se i fins i tot potser perdó ("com que ells no saben pas el que fan, només nosaltres sabem el que ells fan!"). Hom parla també de l"'amor als seus enemics" i, a més a més, sua."

Friedrich Nietzsche La genealogia de la moral. Traducció de Joan Leita. Laia, Barcelona 1981.
3. Mira la película completa i examina les trajectòries dels principals personatges: Christian, Alia, Anton, Marianne. Segons tu, qui afronta i resol millor els conflictes  amb què topa?

Crítiques aqui.

El club de la lucha

He acabat veient El club de la lucha per la insistència d'H., un bon alumne. Era la pel·lícula que li havia agradat més. Quan la van estrenar, jo ja n'havia desconfiat i vaig decidir no anar-la a veure definitivament després d'haver hagut de bregar amb un episodi on, imitant-la, gent de quart havia aconseguit que dos alumnes de segon es barallessin. Es presenta com una pelicula de denúncia de la vacuitat que duu a una violència gratuïta. Veig que Zizek, al capítol V de Repetir Lenin, analitza la pel·lícula i sosté que és una "orgia esteticista despolititzada d'anihilació".
Hi ha dues pel·lícules que em sonen al mateix: A Clockwork Orange i Die Welle. Per quantes aules haurà passat -inútilment- aquesta darrera? Que, ateses certes condicions, sóm capaços de les majors crueltats, ja ho palesava per exemple Extraños en un tren.

Tornem-hi ...

Enèsima broma sobre cogito ego sum: "tornaré, doncs existeixo". L'editor d'aquesta sèrie (Batman i la f, True blood i la f., etc) ha publicat recentment en castellà Los Simpsons y la Filosofia, del que he llegit un capítol on aplica la moral aristotèlica a Homer. I no està mal.
La cosa ha explotat en una llista anglesa de filosofia quan ha demanat textos per a "Avatar i la Filosofia": que si no hi té res a veure una pel.lícula amb la nostra disciplina, que si cultura popular o cultura aristocràtica, que si banalització de la filosofia, que si interessos comercials ocults, etc.
Total, que una vegada més estem llegint les Meditacions (tornaré,doncs existeixo). Recordeu de mirar els posts amb l'etiqueta Descartes; n'hi ha uns quants