Damaris Cudworth, Lady Marsham

Damaris Cudworth, Lady Masham (1658-1708). Obres publicades anònimament. Correspondencia abundant i convivència d'anys amb Locke. També amb Leibniz

Discurs sobre l'amor de Déu (1696)

Pensaments sobre la vida virtuosa (1705)

Regan Penaluna, autora de How to Think Like a Woman: Four Women Philosophers Who Taught Me How to Love the Life of the Mind (2023) escriu a Aeon Magazine un extens article que resumeix part del seu llibre. De la mateixa autora és també un article sobre Cudworth a Philosophy Now:

"As Lady Masham, she was in charge of supervising servants, managing household supplies, and raising stepchildren. Six months after her wedding, she wrote to Locke: ‘Household Affaires are the Opium of the Soul.’ Then her son was born, and her husband, who was often in London, was not much help or company. She grew lonely and bored. She wrote to Locke: ‘For All my quarrel with you I cannot help telling you that there is scarse any thing I would not give to see you Here in my Closet where I am now writeing to You.’

Text complet en anglès

She believed that women were as smart as men but had a greater capacity for empathy, making them better suited to raise children. This insistence on women’s superior capacity for care bothers me, as it further entrenches patriarchal views. But it also has a few radical implications. It’s why Masham thought that women ought to be the arbiters of parental decisions in the domestic sphere. And here once more she breaks from Locke, who insisted that fathers should be the ultimate judge in any domestic dispute. Her heightened respect for home life anticipated modern feminist laws that support the rights of mothers and attempt to curb domestic violence."

'Though men might ‘pretend to be their Masters’, women are not made to serve them.'

castedat:

'but a Peccadillo in a Young Man, altho’ a far less Criminal Offence against this Duty in a Maid shall in the Opinion of the same Persons brand her with perpetual Infamy.

Una mirada feminista al contractualisme

Llegim al grup Filosofia i feminismes una interessantíssima obra de Carole Pateman, crítica del contractualisme des del feminisme i la crítica al capitalisme. El feminisme no és (no ha de ser) secundari al liberalisme, el socialisme o l'anarquisme. Defensora, per cert ,de la renda bàsica des del 2000.

Desde el siglo XVII, las feministas han tenido clara conciencia de que las esposas están subordinadas a sus maridos, pero su crítica de la dominación (conyugal) es mucho menos conocida que los argumentos socialistas que subsumen la subordinación en la explotación. Sin embargo la explotación es posible precisamente porque, como mostraré, los contratos sobre la propiedad de la persona ponen el derecho al mando en manos de una de las partes contratantes. Los capitalistas pueden explotar a los trabajadores y los esposos a las esposas porque los trabajadores y las esposas se constituyen en subordinados a través del contrato de empleo y del de matrimonio. El genio de los teóricos del contrato ha sido presentar ambos, el contrato original y los contratos reales como ejemplificando y asegurando la libertad del individuo. Pero, en la teoria del contrato, la libertad universal es siempre una hipótesis, una historia, una ficción política. El contrato siempre genera el derecho político en forma de rela- ciones de dominación y de subordinación.  

Carol Pateman: El contrato sexual, pàgina 18 

La historia del contrato sexual comienza, de este modo, con la constucción del individuo. Para contar la historia de modo que ilumine las relaciones capitalistas en el patriarcado moderno, ha de considerarse, asimismo, la ruta teórica a través de la cual la esclavitud (civil) se convirtió en el ejemplo de la libertad.

Idem, p 57

Marguerite d'Oingt

Article de Caroline Walker Bynum "El cuerpo femenino y la práctica religiosa en la Baja Edad Media", recollit en una magnífica i apassionant obra coordinada per  Michel FEHER: Fragmentos para una historia del cuerpo humano. Taurus 1992.

Explica que Marguerite d'Oingt, una de les primeres escriptores a França, en llatí i en arpità afirmava això

"Els dolors de Crist a la creu són com els dolors de part."

Comenteu el fragment.

Cercant informació, trobo la publicació d'un canareu, no per ser jove menys illustre, Sergi Sancho Fibla.

Uns petits càlculs

font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Distribution-of-earths-mammals.png

 a) Compara humans amb mamífers salvatges.

b) Compara humans amb vaques.

c) Per què hi ha tantes vaques i porcs, (i no es compta l'aviram) si resulta que ens els mengem? Perquè ens els mengem. Assolem els boscos per produir vegetals per alimentar els ramats per menjar-nos-els .

d) No fóra millor menjar-nos directament allò que cultivem?

Qui són els senyors de la creació?

Els senyors de la creació, qui són?

font: The biomass distribution on Earth

Gt C: "Gigatones de Carboni"

Sobre la dretanització

 Jorge Riechmann, aqui:

23. Las clases medias urbanas (venidas a menos) que se creen la propaganda del “no te conformes con menos”, the sky is the limit y “lo mejor está por venir”, en un mundo de recursos escasos que se precipita al colapso ecológico-social, ¿podrán evitar convertirse en nazis? Es la tragedia política del Siglo de la Gran Prueba.

Tallar-se els cabells?

Dubtava si tallar-me els cabells, que duc bastant llargs. Però he llegit una anècdota que recull Rebecca Solnit a Records de la meva inexistència. Catherine Harris, una amiga a qui visita, li explica que les dones pueblo duen els cabells llargs fins els genolls. Una nena pueblo s'havia tallat les llargues trenes: "després li feia vergonya anar a casa seva, i quan per fi hi va arribar, el seu avi la va renyar amablement i li va dir que els seus cabells contenien tots els seus pensaments i records". (p 122)

Un problema pot esdevenir un regal?

Hi ha un principi que he sentit en entrenadors d'esportistes i que em sembla aplicable a  molts altres àmbits de la vida. En qualsevol itinerari, es tracta de no pensar on vols arribar, sinó pensar en què has de fer en aquest moment. 

Caminar vers un cim mirant contínuament el punt més alt de la muntanya és la millor manera d'acabar rendint-nos al cansament. Has de mirar el terra on haurà de fer el proper pas. Estudiar per a un examen pensant en quan acabaras el curs és la millor manera de distreure's de la preparació de l'exàmen. Has de concentrar-te en l'examen.

Crec que això té a veure amb la psicologia del desig. El desig comporta una urgència, una necessitat de satisfacció immediata. Allò que Freud anomenava el principi del plaer, de realització immediata dels desitjos. Freud hi contraposava el principi de realitat, que era sota el que actuava el jo, intentant sobreviure en la lluita de entre l'allò i el superjò.

Sense necessitat d'adoptar la creença en l'existència de l'inconscient, el que proposa el principi de què parlàvem és simplement una satisfacció diferida dels desitjos. Es tracta, ni més ni menys de vèncer la impaciència connatural al desig. I per això hem de disminuir el desig, limitant-lo al proper pas.

Tot això m'ho fa pensar Brenifier quan proposa convertir un problema en un regal. En el video indicat  proposa una mena de tècnica zen: donar la benvinguda al problema, acceptar-lo com a tal. Això permet un distanciament respecte ell, començant per la seva problematització: per què el problema és un problema?

Brenifier, sempre:

https://drive.google.com/file/d/1Gtmg3uUiqmyZcgPWiMBpGC_dz9eR9ED4/view?usp=sharing

No pensis en la fita on vols arribar, pensa en el proper pas que has de donar.

Filosofia d'estar per casa

Era Xavier Rubert de Ventós qui va escriure un llibre amb aquest títol? Segueixen els llibres amb títols per l'estil: Filosofia en la calle, publicitat àmpliament. També Filosofia y heavy, no tan publicitat. Esperem que ens ensenyin algun cosa, i que no siguin una mena el Món de Sofia.

Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años

crendueles (@César Rendueles) ha tuitat: Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años. Estoy seguro de que en los 70 poblaban la universidad auténticos titanes intelectuales. Lo que no entiendo es de dónde salieron entonces algunos de los profesores que me dieron clase en los 90. https://twitter.com/crendueles/status/1439988273422737412?s=27

Què és filosofia?

Inútilment algú que vulgui saber què es la filosofia trobarà resposta en llibres que tinguin aquest títol. També inútilment algún professor s'encaparrarà a començar el curs de primer tractant d'explicar entenedorament què és la filosofia. I, quan s'adoni que s'està embolicant, sempre li quedarà el recurs d'explicar la historieta titulada "Del mite al logos": els grecs, els comerciants, els poetes, els mites, irracionals, els presocràtics, Plató racional, però mites(?), bla.

L'origen d'aquesta historieta és el llibre de Wilhem Nestlé Vom Mythos zum Logos. Die Selbstentfaltung des griechischen Denkens von Homer bis auf die Sophistik und Sokrates (1940). El títol d'aquesta obra ha fet tanta fortuna... que s'ha acabat convertint en el mite fundacional de la filosofia! És veritat que els escrits que el contenen com epígraf sobre l'origen de la filosofia (occidental...) si són una mica seriosos s'apressen a precisar que no és veritat aquest suposat pas de la irracionalitat a la racionalitat. 

Trobareu més aspectes de la qüestió en aquest mateix blog aquí, aquí i aquí. A química, a literatura, a matemàtiques no comencen per aquesta metapregunta. Sàviament, van al gra, amb la qual cosa proporcionen una definició ostensiva del que són els respectius camps de saber. En fi, que no cal començar un curs de filosofia intentant conceptualizar què és la filosofia: perquè no s'aclarirà res i perquè es transmetran errors i tòpics. 

Tot i això, vejam si aquestes sàvies intervencions ens aclareixen alguna cosa de la parella incomprensible i rizomàtica Deleuze i Guattari:

Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia. 

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.

ole què interessant

 

Alguns referents en teoria de l'argumentació contemporània

L'any vinent, el nostre grup de filosofia pràctica de la Societat Catalana de Filosofia llegirem la Retòrica d'Aristòtil. Fa venir fam! Gràcies a una llicència d'estudis el curs 2005-2006, vaig poder estudiar la teoria de l'argumentació des d'un punt de vista contemporani. Els resultats són aquí. Hi incloïa un resum sintètic de les principals orientacions actuals.  Avui només hi afegiria, com a complement, alguna font de neurociències i de psicologia cognitiva. 

Inici i fi... Alfa i omega!

Algunes tècniques erístiques

La pragmadialèctica ha distingit entre diversos tipus de diàlegs argumentatius, segons la situació. Un d'ells és l'erístic, on del que es tracta és de derribar l'oponent.

Una proposta d'activitat competencial: 

1. Donada aquesta situació: no has tret el gos a passejar, com et tocava. Imagina un diàleg on apliques les màximes sofistiques. Per exemple, comences per dir que ho pensaves fer més tard; nega que et toqués a tu, perquè t'ho havies canviat amb la teva germana...
2. Si es vol complicar una mica més, delimitar un episodi de confrontació (preferentment polític, però pot ser de la vida de l'institut, d'un grup esportiu, etc.). Determinar quantes "màximes sofístiques" s'hi han aplicat i com.
3. Quin és el resultat, quines alternatives diferents hi hauria? Quina o quines serien desitjables? Per què? Com transformar el diàleg erístic en una negociació autèntica?

   

   El Roto

   
   

L'article de Oncina sobre la discussió de les relacions entre ètica i política en el kantisme i el postkantisme inspira aquesta activitat. Aquest article cita La pau perpètua (1795) on Kant critica el maquiavelisme disfressat d'antimaquiavelisme de Frederic el Gran i els seus defensors. Resumeix les màximes "sofístiques" que regeixen la seva acció en aquestes tres (pàgines 51-53 ed.Tecnos) :

• fac et excusa: cerca una bona coartada per als teus actes més infames, la justificació serà més fàcil i més suau després del fet. Fets consumats.
• si fecisti, nega: nega haver comès els mals que hagis fet. Rebutja la pròpia culpa dels actes nefands que hagis comès o encoloma-l'hi a una altra persona.
• divide et impera: fomenta i rentabilitza les rivalitats entre els teus adversaris i després, sota l'aparença de donar suport al més dèbil, somet-los a tots o fes que tot depengui de la teva voluntat sota la il·lusió d'una major llibertat.

I també, segons els deixeble kantià Johann Benjamin Erhard: Apologia del diable (1795)

1. No siguis mai sincer, però aparenta ser-ho.
2. No reconeguis cap propietat, però afirma que és sagrada i inviolable, apropia't de tot el que puguis.
3. Considera la moralitat aliena com una debilitat i utilítza-la per als teus fins.
4. Indueix els altres a pecar, mentre tu fingeixes jutjar la moralitat com a necessària. D'aquesta manera tots seran a mercè de la teva gràcia, perquè els podràs castigar com a pecadors.
5. No estimis ningú.
6. Fes desgraciats tots els qui no vulguin dependre de tu.
7. Sigues plenament conseqüent i mai no et penedeixis de res. Un cop hagis decidit fer quelcom, fes-ho costi el que costi.

A qui, què, com, per què ensenyar filosofia

L'Associació americana de professorat de filosofia (AAPT) organitza anualment una escola d'estiu sobre l'ensenyament de la filosofia. L'any 2020 i e
nguny, virtuals. Me n'han agradat  varis aspectes. 

M'agrada la concisió en què divideixen les quatre jornades al llarg del mesos de juny i juliol:

A qui ensenyem: se centren en la diversitat d'alumnat de procedència i nivell.

Què ensenyem: continguts (pensament crític, llegir, escriure, curricula, textos...)

Com ensenyem: millora de l'ensenyament (inclou High-Impact Practices!?) disseny de tasques, jocs, tecnologies...)

Per què ensenyem: quins són els objectius i la justificació d'allò que ensenyem.

-Impact Pra

ctices

M'agrada que hi hagi comunicacions que demanen visionar prèviament un video per a discutir-lo el dia de la comunicació.

I m'agrada també que proposin un còctel per preparar-lo a casa i beure'l en el comiat virtual,  en versió alcohòlica i i no alcohòlica. Aquesta recepta és del de la jornada "A qui ensenyem" (Who we teach):

The Who Carré

This drink is inspired by the classic New Orleans cocktail, the Vieux Carré.

Ingredients

• 1 oz bourbon

• 1 oz brandy or cognac

• 1 oz amaretto

• 3 dashes of Angostura bitters

Directions

Combine all ingredients in a mixing glass and add ice. Stir to combine for approximately 15 seconds. Strain into a chilled coupe or rocks glass. Garnish with an orange peel.

The Who Carré

Non-Alcoholic Alternative

Ingredients

• Cinnamon black tea syrup (instructions below)

• 3 dashes Angostura bitters (leave this out for a zero alcohol option)

• Blackberry sparkling water

Directions

font

To make the syrup, make a concentrated tea with two black tea bags per 6 oz of water. Add ¾ c

granulated white sugar and 2 cinnamon sticks per 6 oz of water. Dissolve the sugar and keep on low to medium heat for 20-30 minutes to infuse the syrup with the cinnamon sticks. Don’t let it boil.

Combine 1.5 oz of syrup with 8 oz of sparkling water in a glass and dash with bitters if desired. Garnish with an orange peel.

Maggie Nelson: Els argonautes

Heus ací uns fragments d'aquesta original obra que m'han cridat especialment l'atenció. Entre molts altres suggeriments, hi he trobat una visió de l'embaràs que m'ha recordat la de Boulder.

Una de les coses més emprenyadores de sentir l’expressió “persones del mateix sexe” una vegada i una altra és que no conec gaires persones queer -o cap- que pensin que l’objecte fonamental del seu desig sigui “del mateix sexe”. És veritat que una part dels escrits sobre sexe de les lesbianes dels anys setanta giraven entorn d’excitar-se, fins i tot de sentir-se políticament transformades per una trobada amb la similitud [...] (41)

El futurisme reproductiu no necessita més deixebles. Pero tampoc n’hi ha prou amb l’actitud punk de “no future”, com si tot el que ens quedés per fer fos seure a mirar com els injustificadament rics i poderosos es carreguen la nostra economia, el nostre clima i el nostre planeta, mentre gralles sobre els escarabats egoïstes que tenen la sort de menjar-se les molles del banquet. (110)

Durant la meva tardor prenyada -l’anomenat trimestre daurat- [...] Vaig rebre aquesta ajuda, que em va semblar d'una amabilitat extrema. Més d’una vegada, militars que em creuava a l’aeroport se’m quadraven literalment. Aquestes demostracions de familiaritat em deixaven quasi en xoc. Portes el futur a dins, s’ha de ser amable amb el futur (o si més no amb certa imatge del futur, que es veu que jo semblava capaç de proporcionar i els nostres militars a punt per defensar) [...] 

Però el cos embarassat en públic també és obscè. Irradia una mena d’autoerotisme petulant: una relació íntima s’està duent a terme, visible per a tothom, però que decididament els exclou. (129)

On anava jo hi anava el bebè, també. Hola, Nova York! Hola, banyera! I tot i això, els bebès tenen una voluntat pròpia, que es fa evident per primer cop quan el meu estira una extremitat i em converteix la panxa en una mena de carpa. (131) 

Els bebès creixen dins d’una espiral d’esperança i de por: la gestació només t’acosten al cercle més profund de l’espiral. (132)

De la manera com ho interpreta Sedgwick, no va ser només el fet que ella relacionés una escriptora canònica amb el fantasma brut del plaer personal el que va semblat depravat als seus crítics [es refereix a l'article “Jane Austen and the masturbating girl”]. Encara va ser més irritant l’espectacle d’una escriptora i pensadora -ja fos Sedgwick o Austen- que considera la seva feina com a generadora de felicitat, i que ho celebra públicament com a tal. Encara pitjor, en una cultura decidida a dessagnar les humanitats fins que morin, juntament amb qualsevol tasca amorosa que no serveixi al Déu del capital: l’espectacle d’algú a qui li agrada la seva feina inútil i perversa, i que a més la cobra -i fins i tot bé. (161)

Sentim Montaigne

"L'exercici més fructuós i natural del nostre esperit és, al meu parer, la conversa. Trobe que acostumar-s'hi és l'acció més dolça de la nostra vida; i és la raó per la qual, si se'm forçara a hores d'ara a triar, consentiria més prompte, així ho crec, a perdre la vista que l'oïda o la parla. Els atenesos, i els romans també, conservaven amb gran honor aquest exercici en les seues acadèmies. En el nostre temps, els italians en retenen alguns vestigis, per al seu gran profit, com es veu si comparem els nostres enteniments amb els seus. L'estudi dels llibres és un moviment lànguid i feble que no escalfa, mentre que la conversa ensenya i exercita alhora. Si converse amb una ànima forta i un dur rival, m'ataca pels flancs, em punxa per la dreta i per l'esquerra, les seves imaginacions esperonen les meues. La rivalitat, l'ambició, la lluita, m'empenten i eleven per damunt de mi mateix. I l'acord és una qualitat completament enutjosa de la conversa."

Michel de Montaigne (1533-1592): "Sobre l'art de conversar". Assaigs, III, VIII.

A la ràdio: De boca a orella

Dimarts passat vaig tenir el gust de participar en una taula rodona centrada en el model de les residències de la "tercera edat" a Ràdio 4. Veus més autoritzades que la meva pel que fa a la situació real i les alternatives factibles, com les d'Ingrid Roca i Diana González, infermeres amb diverses responsabilitats a salut i a residències, i Mercè Civit, del Col·legi de treball social de Catalunya. Vaig centrar la meva intervenció en contextualitzar la questió en l'edatisme i el treball de cures no monetitzat (sobre els minuts 7 i 37).

No era una bufanda, eren els cascs

La presentadora va començar preguntant-me perquè ens és tan difícil tenir present la mort. Encara rumio la resposta. Volia anar més enllà del tòpic "hem de parlar més de la mort".  En comptes de deixar anar el discurs d'augmentar la consciència de la nostra caducitat, de no ocultar la mort, etc., se m'acudí referir-me a Schopenhauer. A El món com a voluntat i representació crec recordar que escriu, com de passada, que una de les proves empíriques  més clares que som posseïts per la Voluntat és que tot i la nostra caducitat, la vitalitat de la Voluntat ens impulsa a viure sense pensar-hi. Trobo una cita semblant aquí:  "pues, de ser así, no habría la diferencia que hay entre el estado de ánimo de un hombre en general y el de un condenado a muerte". Diuen que me'n vaig sortir... Seguirem pensant-hi.

Respirar

font

"Neumònia bilateral". La COVID-19 ens ha familiaritzat amb aquest terrible diagnòstic. Ekaizer ha descrit a l'Ara l'experiència de mantenir-se intubat. Diu que, tot i estar en coma induït, recorda tenir la sensació constant de ser escanyat. Ni més, ni menys.

Llegeixo a l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia la comunicació de Xavier Escribano: "L'experiència de la respiració. Aproximacions des d'una fenomenologia del cos viscut". Com els bons escrits fenomenològics, ens obre tots els sentits a això que continuament fem, respirar. Quan va ser presentat (juny del 2019), encara no havia arribat la pandèmia. Avui és de tràgica actualitat. L'il·luminadora reflexió també ens regala una preciosa cita de Havi Carel, la mateixa que va posar en circulació l'expressió "injustícia epistèmica" en la relació metge-pacient:

"El nostre primer i darrer respir marca l’inici i el final de la vida. La primera respiració d’un nadó, percebuda pel seu plor, conté un significat simbòlic d’unir-se a la humanitat, amb una veu propulsada cap a fora pels seus fins pulmons. És l’alè de la vida. Soc aquí, diu. Escolta’m. Sigues testimoni dels meus esforços d’existir i comunicar. El darrer respir és ronc, irregular, forçat. O pot ser pràcticament imperceptible. Diu: estic abandonant la respiració, que és abandonar la vida. I entre la primera inhalació i la darrera exhalació hi té lloc tota la vida, contínuament pujant i caient, inhalant l’exterior i exhalant allò innecessari, prenent i deixant anar. Aquesta vida pot ser viscuda en l’horitzó d’una respiració normal, però també pot ser viscuda en una falta de respiració patològica. (Carel: Phenomenology of Illness 2016: 128)"

"Para que no sufriera"

Al primer capítol de la segona temporada de Crims, la negra sèrie de reportatges, una acusada d'assassinat declara en el judici que, després d'aconseguir arrencar el ganivet que li havia clavat a l'engonal per tal de tallar-li els genitals amb què anys enrere l'havia violat, va apunyalar la víctima buscant el cor perquè no patís. 21 ganivetades.

Una esgarrifança, perquè recordo un dia que a classe un noi de 16 anys em va justificar l'assassinat d'una dona que havia estat violada amb el mateix argument: "Perquè no patís".

L'argument sembla compassiu. Si ens fixem només en la víctima, podem argüir en contra de l'acció que en nom d'aquesta compassió s'està decidint acabar amb una vida humana, privant-la de l'oportunitat d'un restabliment de les ferides o de la violació.

Però, en el fons, és un terrible argument que prové de ´l'intent d'esborrar l'espant per allò que s'està fent. No pot suportar el patiment infligit, no pot suportar la resistència, la mirada -per això mateix les execucions "legals" tapen la cara de la víctima. Tot s'acaba quan s'ha transformat l'esser humà que tens al davant en cos, en cosa.

La crueltat que es justifica és menys cruel?

Lliçons de retòrica 3

L'entrepà de la veritat

Hi ha qui culpa vattimos i rortys de la debilitació del concepte de veritat, ja iniciat pel perspectivisme. Crec que en molts casos confonen el que seria la veritat en ciència (o la versemblança), les veritats factuals i la veritat dels valors i els fins. 

Sense entrar en la discussió, em centraré en la banalització de la diferència entre la veritat i la mentida factuals. L'èxit de webs com Maldita.es ha posat de moda la comprovació dels fets i ha originat la proliferació de factcheckers amateurs, que molts cops el que han fet sense voler és propalar les mentides i per tant col·labora al soroll. 

Per això em sembla útil el consell de Lakoff, que avisa que segons com abordem el rebatre una mentida, el que fem és situar-nos en el marc de la mentida i per tant en realitat el que fem és difondre-la. Es tracta de The truth sandwich:

1. Comença amb la veritat. El primer marc té l'avantatge.
2. Indica la mentida. Evita amplificar el llenguatge que fa servir.
3. Torna a la veritat. Repeteix sempre més veritats que mentides.

L'entrepà de la veritat explicat didàcticament i amb exemples (en anglès).

Lliçons de retòrica 2

 Ser conscients dels marcs interpretatius

En segon lloc, en tot debat cal tenir en compte la creació de marcs interpretatius (framing, enquadrament). 

"Frames are principles of selection, emphasis and presentation composed of little tacit theories about what exists, what happens, and what matters." (Els marcs son principis de selecció, èmfasi i presentació composats per teories poc explícites sobre allò que existeix, allò que s'esdevé i allò que importa.)
(Gitlin 1980: 6)

"[t]o frame is to select some aspects of a perceived reality and make them more salient in a communicating text, in such a way as to promote a particular problem definition, causal interpretation, moral evaluation, and/or treatment recommendation." (Emmarcar és seleccionar alguns aspectes de la realitat percebuda i destacar-los en un discurs comunicatiu amb la finalitat de promoure una determinada definició d'un problema, una interpretació causal, una avaluació moral, o una recomanació
(Entman 1993: 52) (font)

El lingüista  George Lakoff ha divulgat la temàtica del framing, i n'ha aportat exemples especialment en la polèmica política de demòcrates i republicans en l'obra No pensis en un elefant!. Acaba recomanant.

“Evita los errores habituales. Recuerda: no te limites a negar las reivindicaciones de otras personas; reenmarca. Los hechos que no hayan sido reenmarcados no te harán libre. No puedes ganar exponiendo simplemente hechos ciertos y mostrando que contradicen las reivindicaciones de tu oponente. Los marcos prevalecen sobre los hechos. Los marcos de él se mantendrán y los hechos rebotarán. Reenmarca siempre.” (pàgina 153. edició castellà)

Un altre exemple que ofereix Lakoff, en aquest cas vinculat a la retòrica en les xarxes socials és sobre els tuits de l'anterior president dels Estats Units. Poden classificar-se en quatre categories:

1. Emmarcat preventiu: sigues el primer crear el marc d'una idea.
2. Distracció: desviar l'atenció dels problemes existents.
3. Desviament: atacar el missatger, canviar la direcció.
4. Globus sonda: provar la reacció del públic.

Lliçons de retòrica 1

Les competències vinculades amb la retòrica formen part de les competències a treballar dins les classes de filosofia

Des de Plató, els sofistes han tingut mala premsa en filosofia. Gairebé tanta com els poetes i literats expulsats a continuació de la seva República racionalment instituïda. L'herència platònica perviu encara en les nocions compartides per molts membres de la comunitat filosòfica. En aquesta mena de koiné, l'important és la racionalitat, la veritat i l'argumentació lògica, preferentment deductiva. Convèncer algú a través del diàleg només es pot fer a la manera del Sòcrates platònic: fent-lo raonar fins que la veritat resplendeixi. 

Tot i els ensenyaments que ens llegà Aristòtil a la seva Retòrica, en filosofia segueix essent mal vist fer servir arguments que incloguin connotacions, apel·lació a emocions o que facin servir trucs com el kairòs. Això queda despectivament relegat al món de la doxa: periodisme, tribunals, publicitat,  política.

Però en educació crec que no podem permetre que els nostres alumnes s'endinsin, amb el lliri a la mà de la benintencionada idea que "totes les opinions són respectables", en xarxes socials ultres, conspiranoiques i propaladores de l'odi. És com a mínim una ingenuïtat pretendre que ensenyant-los lògica podran sobreviure i formar-se un pensament propi -com prescriuen els curriculums actuals- en aquest món de "soroll, crits, sentimentalisme i ocurrències", com el caracteritza Daniel Gamper en l'excellent Las mejores palabras. 

Vaig defensar fa temps que calia canviar l'educació del debat a les classes de filosofia de secundària. Proposava  introduir-hi aportacions de la lògica informal i de la pragmadialèctica. El context actual, amb a proliferació de les xarxes socials virtuals, la progressiva importància de la propaganda digital i la consolidació política de l'extrema dreta, crec que demanen acollir-se també a les aportacions de la psicologia cognitiva.

Examinar el lèxic

La novaparla era un dels elements essencials de la societat totalitària imaginada per Orwell a 1984. Part de l'opinió pública contemporània es mou en el terreny del lèxic creatiu, especialment la ultradreta. Aqui un diccionari amb les paraules que cal agafar amb pinces.

Una dutxa de realitat

Marta Peirano és periodista i autora, entre d'altres, de El enemigo conoce el sistema. Manipulación de ideas, personas e influencias después de la economia de la atención (2019). Com aperitiu de la seva lectura, miro aquest video. Sé la major part de les coses que diu, però les ordena i diu tan bé i concisament, que em deixa tremolant.

Els 10 acords del pacte socràtic (Oscar Brenifier, Jérôme Lecoq)

En tota consulta o taller filosòfic, heus aquí alguns dels principis que forneixen el marc per al diàleg de tipus socràtic i que permeten a la persona treure profit d'aquest enfocament

1. El nostre marc és la raó, que ha de guiar els nostres pensaments i el nostre diàleg. La raó és una passió exigent, lliure i alegre, sense límits i provocativa, sempre a la cerca de la veritat.

2. Respondràs a la pregunta i només a la pregunta, a tota la pregunta, acceptant-la com és, sense intentar modificar-la, diluir-la o desviar-la, en la mesura que és una veritable qüestió a la qual es pot respondre. La pregunta és una invitació al diàleg i un desafiament ofert pel vostre interlocutor: si te la fa, és perquè s'interessa per tu i per la teva manera de pensar. Igualment, preguntaràs als altres, encara que sigui difícil.

3. Confiaràs en el teu interlocutor, sense por d'un suposat pla maquiavèlic, perquè no hi tens res a perdre. Ens reunim per exercir el pensament i confrontar punts de vista, no per entrampar-te, convèncer-te o dominar-te.

4. El sentit comú serà el teu àrbitre. Pots anar-hi en contra en consciència i en raó, però no pots anteposar-hi l'evidència de la teva pròpia subjectivitat.

5. No tindràs por dels judicis que es faran sobre tu, o dels que tu faràs sobre les altres, perque el judici és una eina crucial de la raó, que hauràs d'assumir i practicar. Tindràs present que els judicis depenen dels arguments que els fonamenten.

6. "Coneix-te tu mateixa". Acceptaràs les preguntes que t'interpel·len com a persona, encara que el tema inicial no t'afecti directament i et sigui incòmode. Un discurs s'encarna en qui el sosté, i has de retre comptes tant de tu mateix com del teu discurs.

7. No negaràs el que has dit: allò que s'ha dit, està dit. Et reveles més pel que dius que pel que volies dir o hauries volgut dir. Acceptar la pròpia parla és acceptar la finitut i la determinació del nostre ser.

8. No cercaràs estar en el teu dret, ni imposar la teva opinió, ni defensar-te, perquè no hi ha ningú que hi sigui per atacar-te. El diàleg és una reflexió en comú on cadascú es revela i creix, no una competició.

9. No et disculparàs per allò que has dit, ni t'en penediràs. Tot el que dius té un sentit i expressa el teu ésser, sigui un discurs insignificant o potent,
   fal·lible o sòlid. Es tracta simplement d'examinar què és, d'entendre-ho i d'esdevenir-ne conscient tant com sigui possible.

10. Deixaràs de costat provisionalment la teva sinceritat per tal de distanciar-te de tu mateixa i de ser més autèntica. No t'aferraràs a les teves opinions. No exhibiràs com a argument les teves emocions o necessitats. Sotmetràs el teu ésser a la crítica, cercant la seva realitat, els seus límits i les seves carències.

Font

Oscar, amb un servidor, al V Congrès català de filosofia
(Vilafranca del Penedés 28 de novembre de 2015) 

Ensenyar filosofia és filosofar

Quin gust dóna llegir gent que arriba a les mateixes conclusions que tu! (Malgrat la fotografia, no es tracta d'un article de "filosofia per infants")

Plató: Symposion

Marcantonio Passeri (1491-1563)
Bibliotheque Nationale, Cabinet des medailles.

El Symposion (el Banquet, o el Convit, segons traduí Eulàlia Presas) és un famós diàleg de Plató. Reunió festiva de famosos per celebrar la victòria d'Agatò en el concurs de tragèdies de les festes majors d'Atenes, les Panatenees. Acompanyen Agató Sòcrates, Aristòfanes, el famós comediògraf, Fedre, protagonista d'un altre diàleg de Plató, el metge Erixímac i Pausanias. Mentre mengen i, sobretot, beuen, proposen que cadascú faci un discurs sobre Eros, el desig acompanyant d'Afrodita, i també el tercer déu de la Teogonia, el déu que uneix el cel i la terra.  Al final, irromp Alcibíades, el tèrbol militar fatxenda que, completament begut, revela els seus intents de seduir Sòcrates.

L'obra és magnífica en la seva anàlisi del desig, que brilla en el conte (muthos) del naixement d'Eros: Eros és el fill que Penia (la pobresa) es va fer de Poros (el recurs, la capacitat de sortir-se'n). Per això és inesgotable i reneix cada dia. El diàleg també ensenya que l'amor no és "cosa de dos" com diu el tòpic, sinó que cal distingir el subjecte i l'objecte d'amor i que, en tot cas, dues persones mútuament enamorades son alhora subjecte i objecte d'amor. 

Dibuixa una metàfora millor que la de la mitja taronja en l'altre conte, el dels antics humans, homes, dones i andrògins, que explica les diverses tendències sexuals. Aprofita l'experiència de l'enamorament, el fet que la persona de qui ens enamorem resplendeixi per nosaltres, per exposar la teoria de les idees vinculada al seu projecte  pedagògic. 

Foucault, a L'usage des plaisirs, mantenia que la discussió de fons de l'obra era sobre la pederastia en el seu sentit més etimològic d'amor per als joves. El problema de com un jove destinat a ser ciutadà lliure podia ser objecte eròtic d'un adult. Això es planteja especialment en el discurs de Pausanias i en la reacció de Sòcrates als intents d'Alcibiades de seduir-lo. La resposta de Plató és que la relació adult-jove noble ha de ser educativa, pedagògica. Finalment Plató hi fa fa una magnifica exploració de la gelosia, que captà l'atenció de Jacques Lacan, que dedicà un seminari (el de 1966, crec recordar) a aquests diàleg platònic.

Una part del discurs de Sòcrates, cristianitzat i passat per l'amor cortès, dona lloc a la construcció renaixentista de l'amor platònic, present al De amore, de Marsilio Ficino, i també a l'obra de l'hispà exiliat a Itàlia des del 1492 Lleó Hebreu (Judá Abravanel), Diálogos de amor. El Symposion també és la font del personatge Diotima, que segons diu Sòcrates, va ser "qui li va ensenyar tot el que sap", que figura en moltes llistes de filòsofes, tot i que hi ha qui dubta de la seva existència, però que al mateix temps, diem-ho de passada, sosté tranquil·lament la historicitat de Pitágoras (i la de Jesús, posats a dir). Per cert, Xenofont, contemporani de Plató, també descrigué aquesta mateixa celebració, però de forma diferent.

Fa uns anys (1987!), vaig publicar una edició amb gran aparell didàctic i de notes, que es va fer servir en moltes classes de batxillerat. Ens ho vam passar molt bé amb en Rafael discutint la traducció. Una de les coses que proposava a classe era que dibuixessin els antics humans que relata Aristòfanes en el seu discurs. Anys després, vaig trobar la reproducció de la moneda de dalt, amb la imatge exacta del tercer gènere, l'andrògin, que dóna lloc als heterosexuals (... i Zeus ordenà que se'ls castigués tallant-los per la meitat, deixant la pelleringa del tall enrotllada en el melic i girant el cap vers la part tallada per recordar-los el càstig...).

És l'obra que recomanaria a algú que pel carrer em demanés què llegir de Plató. També li aconsellaria que no s'entretingués en els discursos de Pausanias, Fedre i Erixímac

Còmic i filosofia

Tebeosfera és una revista de revistes de cómic. En aquest número explora les relacions entre còmic i filosofia. Destaquem aquest article,  on Jesús Gisbert fa un repàs de les publicacions disponibles en castellà i dels principals autors d'historietes que han treballat amb continguts de filosofia. Útil. (No feu cas, tanmateix, del dibuix que relaciona l'al·legoria de la línia amb la de la caverna, que conté uns quants errors)

Paleoinformàtica (1998)

Halt & Catch Fire nostrat...

N'hi ha prou amb dir "esperit crític"?

Quan es tracta de determinar les competències filosòfiques, sovint trobem formulacions relacionades amb la racionalitat i l'esperit crític. Aquestes formulacions suposen una teoria de la racionalitat que convé revisar i posar en qüestió. 

Consisteixen en una barreja d'intel·lectualisme moral i de racionalisme, que parteix de dos principis.  Primer, tota acció que es qualifiqui de pròpiament humana és aquella lliurement decidida i conduïda per la racionalitat. Segon, la racionalitat depèn de la coherència lògica i de les creences vertaderes que hom disposa. Els fins els determina la racionalitat. La racionalitat també proporciona la coherència lògica, que estableix, segons les creences disponibles, els mitjans adients per als fins proposats. Les emocions i la manca de voluntat serien obstacles de la llibertat i la racionalitat. Els biaixos cognitius són simplement manca de racionalitat.

Aquesta concepció que acabo de resumir és atacable des de tres punts de vista. En primer lloc, ja els mateixos escrits que la defensen es veuen obligats a afegir que cal tenir en compte les emocions "positives",  les prosocials, l'empatia, el posar-se en el lloc de l'altre. Recordem que el fonament emocional de l'acció va ser desenvolupat àmpliament al XVIII (l'empatia, segons Shaftesbury; la pietat segons Rousseau; la humanitat, segons Hume...). 

En segon lloc, i sobretot referint-se a l'acció moral, ha estat àmpliament acceptat, amb més o menys profunditat, l'atac de Carol Gilligan a la teoria del desenvolupament del raonament moral de Kolberg, que posava l'argumentació kantiana com l'estat màxim de desenvolupament del raonament moral. A In a different voice, Gilligan plantejava que si Kolberg tenia raó, aleshores la majoria de dones estranyament se situaven en un estadi inferior de raonament moral respecte els homes, perquè en els seus estudis empírics trobava que les dones donaven raons de preservació de la relació i la cura de les persones en comptes de raons vinculades a l'imperatiu categòric.

Les crítiques de Gilligan tenien un caire psicològic. El tercer punt de vista prové de la crítica filosòfica de la teoria de l'elecció racional. El màxim representant d'aquest crítica és Jon Elster. A Ulises y las sirenas va examinar com de vegades per aconseguir els fins que lliurement ens hem donat, hem de restringir-nos la llibertat. A Raïm vert (mal traduïda com Uvas amargas) va fer veure que, com la guineu de la faula de La Fontaine, modifiquem les nostres creences en funció de les possibilitats d'acció. A Sobre las pasiones se centrarà en el paper de les emocions i les addiccions. Però la seva obra cabdal sobre les emocions és Alquimias de la mente, un monumental examen de les emocions, així com una proposta epistemològica per a les ciencies humanes.

En aquesta obra estableix diversos "mecanismes" (alquímies) amb què les emocions funcionen, com  la transmutació i la tergiversació. Part de l'atractiu del llibre són els exemples extrets de la història del pensament i de la literatura (paral·lel als exemples sobre justícia que trobàvem a Justicia local). 

L'esquema següent il·lustra les complexes relacions entre els diversos aspectes de l'elecció racional. Segons Elster, les emocions poden conduir directament a l'acció, no necessàriament "irracional", atès que també hi ha racionalitat en les emocions; a més, incideixen en els desitjos i interactuen amb les creences. Les emocions modifiquen les creences, però aquestes també modifiquen les emocions. 

Tots aquests aspectes han considerar-se quan diem que la filosofia ha de desenvolupar competències de pensament crític.

The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion

Una antologia de El liberalismo del miedo, de Judith Shklar

El liberalismo es una doctrina política, no una filosofia de la vida. (35)

El liberalismo solo tiene un objetivo primordial: garantizar las condiciones políticas necesarias para el ejercicio de la libertad individual. (36)

El liberalismo ha sido muy raro tanto en la teoría como en la práctica. (37)

Sus orígenes se encuentran en la terrible tensión sufrida en el seno del cristianismo entre las demandas de la ortodoxia de credo y las de la caridad, entre la fe y la moral. (39)

(Unos) recalaron en una moral que consideraba que la tolerancia era una manifestación de la caridad cristiana [...] (otros) se convirtieron en unos escépticos que sitúan la crueldad y el fanatismo a la cabeza de los vicios humanos, Montaigne. (40)

El fundamento más profundo del liberalismo está en su sitio desde el principio en la convicción de los primeros defensores de la tolerancia, nacida del espanto, de que la crueldad es un mal absoluto, una ofensa contra Dios o contra la humanidad. (41)

La modestia intelectual no supone que el liberalismo del miedo no tenga contenido, tan solo que es un contenido absolutamente no utópico. (48) 

Ninguno de estos dos santos patrones del liberalismo [John Locke -liberalismo de los derechos naturales- y John Stuart Mill -liberalismo del desarrollo personal-] tenía una memoria histórica excesivamente desarrollada; y es sobre esta facultad de la mente humana sobre la que más se apoya el liberalismo del miedo. (51)

Para este liberalismo, las unidades básicas  de la vida política no son las personas discursivas y reflexivas, ni los amigos y los enemigos, ni los ciudadanos soldados patrióticos, ni los litigantes enérgicos, sino los débiles y los poderosos. (52)

La presuposición ampliamente justificada por todas y cada una de las páginas de la historia política es que, a menos que se les impida hacerlo, la mayoría de las veces algunos organismos del gobierno se comportan en mayor o menor medida de manera ilícita y brutal. (53)

El liberalismo del  miedo no descansa en realidad sobre una teoría del pluralismo moral [contra Berlin]. No ofrece, sin duda, un summum bonum por el que todos los agentes políticos deberían luchar, sino que comienza ciertamente por un summum malum que todos nosotros conocemos y deberíamos evitar, si pudiéramos. Ese mal es la crueldad y el miedo que despierta, así como el miedo al miedo mismo. (55)

El liberalismo del miedo no sueña con el final del gobierno público coercitivo. El miedo que pretende impedir es el que generan la arbitrariedad, los actos inesperados, innecesarios y no autorizados de la fuerza y los actos de crueldad y torura habituales y generalizados llevados a cabo por los agentes militares, paramilitares y policiales de cualquier régimen. (56)

Lo que el liberalismo requiere es la posibilidad de convertir el mal de la crueldad y el miedo en la norma básica de sus prácticas y prescripciones políticas.La única excepción a la regla de la evitación es la prevención de crueldades mayores. (58)

Locke no estaba, ni tampoco ninguno de sus herederos, a favor de unos gobiernos débiles que no pudieran estructurar o llevar a cabo las políticas públicas y las decisiones tomadas de conformidad con los requerimientos de la publicidad, la deliberación y la justicia de los procedimientos. (59)

Nada otorga a una persona mayores recursos sociales que el derecho de propiedad legalmente garantizado. No puede ser ilimitado porque es en primera instancia una criatura de la ley, pero también porque sirve a un fin público: la dispersión del poder. (60)

Hay varias objeciones bien conocidas al liberalismo del miedo. Se lo calificará de "reduccionista" porque se basa primera y principalmente en el sufrimiento físico y en los miedos de los seres humanos ordinarios, en lugar de basarse en aspiraciones morales o ideológicas. [...] Que reemplaza la razón humana genuina por la "racionalidad instrumental". [...] [El Estado debería ser educativo] Liberal perfecto [...] una persona que respeta a los demás sin desdén, arrogancia, humildad ni miedo. Esa persona no insulta a los demás con mentiras ni crueldad unos elementos que dañan su propio carácter y, en no menor medida, lesionan a sus víctimas. El éxito de la política liberal depende de los esfuerzos de estas personas, pero no es tarea de la política liberal fomentarlas simplemente como modelos de perfección humana. Lo único que puede afirmar es que si queremos promover la libertad política, entonces esa es la conducta adecuada. (62-66)

[otra objeción] Es una concepción al mismo tiempo muy ahistórica y etnocéntrica que formula afirmaciones de universalidad bastante injustificadas. (68)

[contra els relativistes culturals] A menos que podamos ofrecer a las víctimas heridas o insultadas de la mayoría de los gobiernos del mundo, tanto tradicionales como revolucionarios, una alternativa genuina y viable a su situación actual, y hasta que seamos capaces de hacerlo, no tenemos forma de saber si realmente disfrutan de sus cadenas. (68)

Una parte demasiado importante de la experiencia política pasada y presente queda desatendida cuando ignoramos los informes anuales de Amnistía Internacional y de la guerra contemporánea. [...] Puede ser una repulsiva paradoja que el éxito mismo del liberalismo en algunos países haya atrofiado la empatía política de sus ciudadanos. Ese parece ser uno de los costes de dar por supuesta la libertad, pero podría no ser el único. (73)

Debemos desconfiar de las ideologías de la solidaridad, precisamente por lo atractivas que son para aquellos para quienes el liberalismo resulta emocionalmente insatisfactorio y que en nuestro siglo han continuado creando regímenes opresivos y crueles de un espanto sin parangón. (74)

El primer principio original del liberalismo, el gobierno de la ley, sigue absolutamente intacto y no es una doctrina anarquista. (75)

Sin unos procedimientos bien definidos, unos jueces honrados y oportunidades de recibir asistencia letrada y de poder recurrir, nadie tiene ninguna posibilidad. Tampoco deberíamos permitir que se criminalizaran más actos de los necesarios para nuestra seguridad. Por último [...] esfuerzos legales para compensar a las víctimas de los delitos, en lugar de limitarse a castigar al delincuente.  [...] ver los derechos como esas licencias y capacidades con las que los ciudadanos deben contar para preservar su libertad y protegerse frente a los abusos. (76)

El liberalismo está casado monogámica, fiel y permanentemente con la democracia; pero es un matrimonio de conveniencia. (77)

Si parece que hablo como Cesare Beccaria, o como algún refugiado venido del siglo XVIII, puede ser perfectamente porque haya leído el tipo de informes que ellos leyeron sobre la forma de actuar de los gobiernos. Bastan las noticias internacionales que publica The New York Times, como también sus relatos de la prevalencia del racismo, la xenofobia y la brutalidad sistemática de los gobiernos, aquí y en todas partes. No puedo comprender cómo algún teórico político o ciudadano políticamente alerta puede ignorarlas y no logra protestar contra ellas. Cuando lo hacemos, hemos avanzado hacia el liberalismo del miedo y nos hemos alejado de las formas más estimulantes, pero menos urgentes, del pensamiento liberal. (78)

El liberalismo del miedo. Editorial Herder, Barcelona, 2018.