Arcadi

Als ferrocates, dues noies emplenen una avaluació del màster que sembla que acaben de fer.
- (Amb cara de pena) Esto es todo lo  que sabremos de relaciones internacionales!
- Y aquel que nos habló del Che?
- ..., aquella otra que nos habló de Colombia.
- ... No se había preparado la clase.
- ... El que Laura decía que estaba bueno. El que tenía todos los dientes desordenados! (Riuen).
- Arcadi Oliveres, ese si que es bueno!
- En mi evaluación le puse un 10. Y escribí: Es Dios! Y dibujé un corazoncito.

LGELOGSELOCELOELECLOMCE ...

Recordeu els nivells de concreció, les representacions prèvies, els fets, conceptes i sistemes conceptuals, la diferència entre processos i procediments, les actituds, els valors i les normes, els objectius terminals, l'avaluació formativa, formadora, inicial, contínua i final ...?

Com que el ser alumne s'enganxa, el col·lega i amic (Antonio, on ets!), assegut al meu darrere i sense que el formador de formadors s'adonés, em va fer aquesta caricatura de clatell. Era l'any 1991. Era un curs de preparació per a la Reforma. 

Al Congrés dels diputats, els partits excepte el PP han aprovat una proposició de llei impossible de complir sobre la suspensió de la LOMQE (estándares de aprendizaje, criterios de evaluación, serendipia, entrada per llei de la AVT als centres ...). Al Departament d'Ensenyament comença a ressonar que en un futur pròxim caldrà elaborar una llei d'educació catalana (competències, consolidació competencial, habilitats, continguts clau, gradació ...). El ministeri pacta amb les universitats, amenaçants perquè perdien la bicoca de les PAU, una reforma de la reválida encara no implantada, però insinuada en "los estándares de aprendizaje", per seguir controlant les proves finals de batxillerat.

L'única mesura assenyada sobre reformes ensenyament ha estat la del govern català de mantenir el batxillerat sense canvis segons l'ordenació del 2006 fins que s'aclareixi el panorama. I l'única mesura transcendent va ser l'allargament de l'ensenyament obligatori i la creació dels instituts de secundària. La resta, superestructura, mareig i pèrdua de temps en traduir el nou vocabulari. Sustracció d'esforços a l'autèntica millora de l'educació.

P.S: Consulteu a la Wikipedia en espanyol totes les sigles. Son dels articles que contenen més avisoso de manca d'imparcialitat, de continguts divergents i de manca de dades de suport de les afirmacions.

Con permiso, la Canción del Ser

A Filolist, el grup de Google de professorat de filosofia, s'ha obert un petit debat a partir d'un video on un jove professor americà explica alguns aspectes de la filosofia de Locke. "Em nego a fer el pallasso! protesten uns, mentre altres aporten altres videos i poc a poc l'humor s'instala en el debat ... ja hem arribat al conegut Epistemologia de Les Luthiers.

Aquella polèmica ha desfermat la memòria d'un company de jubilació, que m'escriu: 

"En plan ya de profesor carroza de Filosofía te pongo un ejemplo personal (“¡Qué viejo me siento contando siempre batallas pasadas…! y mira que procuro morderme la lengua, pero no hay manera cometo siempre en el mismo error): Eran los cursos 74-79, en plena transición franquista. Trabajaba en el Instituto Eugeni D’Ors de Badalona (En Badalona entonces sólo había dos: El nº 1, el Albeniz y el nº 2, el Eugeni D’Ors). La dirección del centro era una Asamblea (15 profes, 15 alumnos y 15 padres). Esta Asamblea de directrices anarquistas en la práctica se hacía ingobernable por lo que finalmente los profes que defendíamos “la dictadura del proletariado” conseguimos que se hicieran con la dirección los del PSUC. ¡Qué años! Éramos unos diez profes de filosofía entre diurno y nocturno. Teníamos aulas propias para enseñar filosofía. Como reinaba la acracia, las clases se decoraban a gusto del profesor y de los alumnos. Recuerdo entre otras cosas las paredes con grandes pinturas surrealistas de tíos y tías desnudas mostrando sus penes y vaginas en plan Dalí. ¿Qué dirían los alumnos de ahora? Je, je… Pues bien, un colega trajo un día a su clase nada menos que a García Calvo para que les hablara sobre el Ser de Parménides. García Calvo retiró todas las sillas de la clase, les mandó sentar en círculo y a su alrededor. Se puso en plan yoga con los brazos abiertos, los ojos mirando al techo y se pasó casi toda la hora que duró su explicación repitiendo siempre lo mismo “El Ser es, el No-Ser no es”. Yo alucinaba viendo a aquellos alumnos, tan movidos y ácratas, obnubilados y sin pestañear. Al día siguiente yo tenía que explicar el mismo tema a otro grupo de alumnos de BUP. Di la clase creo que con un aceptable nivel académico, pero me cabreó ver que algunos bostezaban o no prestaban atención. A la siguiente clase, me llevé un casete a clase y les puse la canción del Ser, del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio (el hijo de menor de Sánchez Mazas y hermano de Rafael el escritor). Escribí la letra en la pizarra, la comentamos y a continuación les hablé de Parménides. Te adjunto la canción por si no la recuerdas o no la habías oído. La motivación fue grande. Los alumnos salieron hablando de Parménides y cantando la canción."

L'orelles recorda un dels seus primers posts, ara fa més de set anys (també ens sentim abueletes!), on mostravem amb orgull el material didàctic d'un nas de pallasso i contavem l'anècdota, de com, per la mateixa època que el meu col·lega Ch., en Germinal, el combatiu delegat de tercer de BUP de lletres, es rebaixava a afalagar-me amb moxaines perquè repetís a la seva classe la broma de posar-me el nas de pallasso.

Concurs d'aforismes de Sant Cugat, onze anys

El seminari de filosofia de l'Arnau Cadell, el primer institut de batxillerat de Sant Cugat, es començava a disgregar pels efectes de la reducció d'hores (4 a tercer de BUP -d'Història en tenien 5- i 4 a COU, per 5 línies, mes ètiques a primer, segon i tercer) i la implantació del nou batxillerat als altres centres. Aleshores vam decidir continuar fent alguna cosa junts. D'aqui va sorgir la convocatòria d'un concurs d'aforismes entre l'alumnat dels cinc instituts, i vem tenir la sort que el professorat que va anar arribant s'hi anés engrescant i encomanant el personal de la Biblioteca municipal i de l'Ajuntament.

Aleshores, l'alumnat que ha guanyat els premis eren nens i nenes d'uns sis anys. 

Enhorabona a tota aquesta col·lectivitat!

Aquests són els sis millors:

Si es dibuixessin les paraules serien música.	Núria Fornt
Només l’home comet inhumanitats	Gala Díaz
El saber no és la suma dels resultats, sinó dels camins realitzats	Pau Òdena
Está bien tener metas y no está mal irse por otro camino.	Facundo Ferreyra
Només sap perdonar aquell que sap demanar perdó	Javier del Castillo
L'originalitat és ben plena de tòpics	Joan Casanova

I això són algunes fotos (altra documentació la trobareu, entrant-hi com a visitants, al moodle de l'Angeleta Ferrer/Filosofia/Concurs d'aforismes):

Gràcies al T., que ha fet el video, a en D., que confegí i imprimí els diplomes, al F. que va fer els vals, a la R.P., que acollí la subvenció de l'Ajuntamnet, a l'E, que feu fotos, a la P. i l'A., que prepararen tot el de la Biblioteca ... i als altres sospitosos habituals!

Raons per a la vaga

Professional amb deu anys de treball. Deu anys més de formació en una carrera de les llargues. Dos fills. Explotada, expulsada, segregada, maltractada, discriminada, enganyada, acomiadada. Com seguir?

Havien vingut i·lusionats i van prosperar, però en dos anys han perdut l'esperança. Van tenir un fill, que va ser celebrat com el primer català del 2009. Li van posar Sergi,  perquè sona igual en català que en romanès. Se'n tornen.

No ha aconseguit un treball de més d'un any en la seva vida. Marxa a Alemània. Hi té coneguts ...

Encara no ha pogut tancar la boca de quan li van dir que no hi havia més feina i que ho sentien molt.

Tenia una feina bona, i la seva parella també. Ara truca l'amiga i li implora que la deixi anar de jornalera a la mateixa colla a collir mandarines a 20 € la jornada de deu hores.

Promig d'edat: 33 anys. Elles i ells no podran fer vaga.

font

Regal

Des de primer d'ESO n'E. era el de les preguntes intel·ligents, laterals, que t'havies de pensar abans de respondre. Sense perdre el somrís gairebé d'infant ni les ganes d'aprendre, feia: - Jordi, es podria dir que ...?, o - Està bé comparar això amb això altre? Quan va arribar a Batxillerat, afegí a les seves múltiples dots la de fer màgia d'aprop. Era meravellós trobar-te'l al passadís a mitja jornada oferint-te  un joc de cartes en ventall perquè en triessis una que, convincentment barrejada, reapareixia misteriosament.. També ens va enredar al meu col·lega i a mi a representar un paper en un migmetratge sobre un personatge monstruós al metro de Barcelona. A segon va abandonar i va haver de repetir.

Avui l'he trovat al carrer. Ens hem amanyagat tímidament, perquè l'acompanyaven altres exalumnes. - Cóm va, què fas? T´he vist al FB-, li dic creient que li faria gràcia. - És el pitjor que em podries haver dit - respon, i els seus acompanyants riuen assentint. Em parla de nous projectes, i quan torno a preguntar-li què què estudia, dissol una ombra de preocupació en un somrís:  - Aquest any, res; l'any vinent faré Matemàtiques. Bromejo: - De "res" a Matemàtiques! - Estic fent classes per preparar-m'hi - havia fet batxillerat humanístic. De sobte, comença a treure's del nas un mocador acolorit de seda, cosa que em deixa, un cop més, bocabadat  recreant-me en aquest moment escaientment màgic. 

font

En acomiadar-nos, li faig un gest d'apretar cap avall amb el puny tancat. Ja t'he entés -, diu tranquilitzador.

Jo només li he donat un consell. Ell m'ha fet un regal.

J.V. Foix en el record

1. "Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig: era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarel.la amb les colors de l'iris. " (Diari 1918)

2. La tia Francisqueta comentava, sorneguera "- Diu que ara el cosinet es fa dir jotave."

3. No es recorda que l'ex de J.V. era tia de l'autora del llibre per excel·lència de la cuina barcelonina: Sabores, amb un pròleg on tot un prevere s'esmussava tot fent el panegíric de les menges ... i de l'autora. 

4. El que si recordes a voltes és la primera vegada que vas sentir un mot: la mare deia que s'havia creuat amb el senyor Foix i que anava, com sempre, tot "tibat".

5.  Rèiem amb el disc d' Onze nadals i un cap d'any: "A cal fuster hi ha novetat" amb el senyor tibat a 78 rpm! I ara t'adones que cada frase que va escriure llueix com una joia acavada d'encastar.

Actualització:
Per a amateurs de la filosofia, vegeu l'article de Jordi Sadurní Sobre la possibilitat d'una lectura filosòfica de J.V. Foix

Una de llibres

Quan ensenyàvem la casa a algun convidat i arribava a la nostra cambra de dormir, el comentari obligat era "- I no teniu por que us caiguin al damunt?" Uns prestatges industrials clavats a les parets plens de llibres en doble rengle, amb més llibres descansant al damunt. Els al·lèrgics s'ho miraven terroritzats i començaven a moquejar. Finalment, vem acordar treure'ls. El que ens va acabar de decidir va ser que hi començàvem a posar els néts a fer la migdiada. Quan vem començar a buidar, la primera sensació va ser d'alleujament: fora perill i pols; ara que els hem tret es pot dir que som supervivents. Efectivament, tres prestatges plens de llibres caient-te al cap són molts quilos per a un crani humà. La biblioteca va anar a parar a caixes (raids nocturns per agafar-ne: és increïble la quantitat de caixes que es poden trobar al carrers a certes hores). Vam emplenar una altra habitació de mals endreços.

Aguaplast als forats, unes capes de pintura magnífica i la cambra com a nova: les parets polides, excepte la de l'armari amb portes de  mirall. Una persona al·lèrgica no hi posaria pegues. Però aleshores van començar les nits d'insomni ... Em despertava amb sensació de claustrofòbia, que primer vaig atribuir a l'apnea, però que en mantenir-se mentre donava voltes al llit vaig acabar atribuint a l'absència de llibres. Quan hi havia llibres la cambra no tenia límits. Podies traslladar-te a la prehistòria de Gordon Childe, o al jardí d'Epicur i al taller d'Espinosa, o al Cambridge de Russell i Witgenstein discutint amb un atiador a la mà. També a la Thule dels inuit o als tristos tròpics de Levi Strauss. Endinsar-te cap els astres o passejar pels Uffizi: l'infinit. 

Després va caldre la selecció. Tot i que des de feia uns anys m'havia promés no comprar més que l'imprescindible i fer servir el préstec de les biblioteques, ja havia atapeït dues prestatgeries més (gràcies, IKEA!).  Però a casa no en cabien més, sobre tot si preteniem mantenir la cambra de dormir com a lloc una mica segur. De quins llibres desprendre's? Amb l'esperit jovial i alhora paternalista vers mi mateix d'una mena  de Sansón Carrasco anava decidint:

- Aquest fora, perquè me l'he llegit

- I aquest, que me l'he llegit? 

- Però em va agradar. Es queda!

- I aquest, que no me l'he llegit?

- Fora, perquè no me'l llegiré!

- I aqueeest?

- Tampoc l'he llegit, però me'l penso llegir. Dins!

- I el diccionari DIEC?

- Fora, perquè el puc trobar a internet!

- I l'Enciclopèdia Catalana?

- Amb els nens grans, està exhaurida. Donació!

- Llençaràs el Diccionario de Filosofia abreviado de Ferrater Ed Sudamericana 1976?  

- Aleshores no tenia diners per comprat el de veritat ...

- ... miiira, hi ha un punt a l'entrada Pensamiento y lenguaje ... 

- ... ara el ja tinc i a més aquest està desballestat; fora!

- Però no em negaràs que l'Enciclopèdia de Medicina i Salut ... 

- És una merda, no diu res de tractaments ni pronòstics i a més quan la vas consultar per escriure sobre l'eutanàsia no vas trovar més que quinze línies sobre la mort i el morir. A més, pots consultar el Pubmed.

- Llibres de text de la Facultat?

- Els de Psicologia, tots superats, i molts d'Història. Fora. Els de Filosofia, per allò de guardar-los ...

- Quants sobre estructuralisme, és que no tenies criteri?

- Cap. Fora tots, i els de psicoanàlisi també, excepte els de Freud, el de Betheleim i el Diccionario de Laplanche i Pontalis (que per cert, vas socialitzar).

- Sobre marxisme, guardaré només les fonts primàries ... I el Marta Hanecker, amb perdó dels neocon...versos.

I així unes quantes jornades. Plaerdemavida estava entusiasmada. Total: tres caixes que posava "Bellsolà" (què és?); no molt fortes, pero grans, més les enciclopèdies (excepte els 16 volums de la Història Naturals dels Paisos Catalans, indultada a darrera hora). Deixo per una altra ocasió el relat de com els vaig anar  encolomant, amb quin posat de póquer deia "- És que vaig a llença-los al paper". Tampoc explicaré com vaig aconseguir que una bibliotecària es quedés la pila que assertivament vaig dipositar al mostrador sota el cartell "No s'accepten donacions de llibres". Ni la dificultat en dissimular la meva incredulitat davant l'alegria dels beneficiaris de les enciclopèdies.  Tampoc entrarem en el debat llibre de paper-llibre virtual. Ni vull pensar si em vaig deixar, algun punt oblidat que alimentés blogs com aquest. Pero la gent propera a mi llegia.

font

font

Malgrat les bones obres i els dos mesos amb l'habitació impoluta, encara no dormia bé. Intents vans d'amics (?) de temptar-me amb esplèndides biblioteques com les que obscenament es mostren aqui (gràcies, Isa). Finalment, 1,60 X 2,40 metres de prestatgeries els permeten recomençar la colonització de la cambra. Ja dormo millor.

Tanmateix, avui m'ha caigut damunt l'empenya nua el quart volum de Los relatos de Kolimá. És un llibre petit, de fet és de l'editorial Minúscula, però m'ha fet molt de mal. Revenja? Avís? Brometa?

Com dormiré aquesta nit?

Amb perdó de les llibreteres i llibreters. Va por uhtede!

Històries urbanes

Otto i Ettore

Ferrocates plens a vessar cap a la manifestació. Saludo un exalumne que és un exemplar d'expulsat del pqpi. Se'm fa difícil pensar la seva vinculació amb  el 15M. L'acompanya un quillo. Tenen als peus un cadell de boxer que després de fregar-se'ns per les cames -"Otto, quieto"- s'estira i es queda adormit. A Muntaner, abans que pugui avisar una parella d'indignats que porta amb un cadell de mastí i entra apretant la gent, Otto desperta d'un salt. Mentre les portes es tanquen inexorablement, hi ha un enrenou de petjades, esgarrapades, lladrucs i grunys que exigeixen un perfecte autocontrol dels passatgers de l'atapeït vagó mentre senten els cossos dels gossos barallant-se entre les seves cames.  "Edu, Edu"- sento. Es diu Edu? - Pregunto incrèdul a la tatuada propietària que valerosament però inútil s'interposa entre els dos animals, -"No, si chiama Ettore, Ettore".  Baixem a Provença, tot esperant que no descobreixin abans de Catalunya algun altre motiu d'enfrontament. Otto i Ettore. La globalització.

Les pancartes

"J'ai trois mois et je suis déjà indigné!" Signada per Solenn, un nadó que va en motxilla.

"Está claro quién se ha llevado mi queso".

"No podría mirar a los ojos de mis hijos y decirles que no me animé a luchar".

Vols xumar?

De tornada als Ferrocates. Un grup amb cotxets i criatures entren a corre-cuita quan la campana ha tocat. S'obre pas fins a nosaltres, que estavem asseguts, una noia -indignada- amb un nen a braç de dos anys justos  i ens exigeix que li cedim el lloc. Ens aixequem dos. Dos nens del mateix grup, d'uns cinc anys, aprofiten per seure al seient del costat. Als pocs minuts la mare està dreta, els dos de cinc anys ocupen sengles seients i el petit està dret en perill de caure a cada moviment del vagó. La mare: - Gerard, seu. Gerard indiferent. La mare: - Gerard, parlem- i s'ajup sense tocar-lo, gairebé recolzada en les cames dels adults dels seients del davant. - No veus que si frenés el tren podries caure i et faries molt de mal? Eh? Segueix l'argumentació interminable davant l'indiferent Gerard mentre a la gent del voltant se'ns van posant els pèls de punta. Finalment agafa en Gerard a braç. - Que vols xumar? Sembla que si, perquè demana als dos asseguts: - Que voleu seure els dos en un seient perquè així li podré donar de mamar al Gerard?

Un imagina qué deuen estar pensant els nens: Anàlisi de costos/beneficis entre  aixecar-se i la improvable bronca si segueixen asseguts? Deliberació entre el deure d'ajudar els dèbils i la comoditat egocèntrica? Sentiment de culpa davant el propi egocentrisme? Cap culpabilització perquè no tenen clar si està bé aixecar-se o no, atès que els han cedit el seient? Odi soterrat entre tots dos, que els impedeix seure junts? O és que els immobilitza el dilema del free-rider (si sóc el primer a aixecar-me pot ser que l'altre no em deixi seure ...)? Finalment s'acaba amb la mare donant de mamar asseguda en un altre compartiment i els altres dos nens drets en els seus seients mirant per damunt el respatller como en Gerard xuma. Un dels que havia cedit el seient era invident.

Retiru

Les i els col·legues em diuen que em troben molt bé. És que hi vaig mudat; no em veuen amb la bata i els rulos tota la resta del dia.
Tenia raó en Toni. És com abans, però amb horari flexible: els seus aventatges i els seus inconvenients.
- Com estàs?!
- Dons mira que tu!
No m'en puc estar. Visito l'Institut amb qualsevol excusa. No és per fer enveja. M'hi he deixat moltes coses.

A true story

Institut normal. L’encarregada de l’aula d’acollida proposa que als jocs florals de sant Jordi s’instauri un premi especial per a nouvinguts. Els departaments de llengües es reuneixen i li comuniquen que han decidit no instaurar un premi, però que triaran el millor i l'exposaran amb els premiats de veritat. La professora fa participar tot el seu alumnat divers: convèncer, il·lusionar, escriure, traduir, ensobrar, lliurar. Dies després li comuniquen el veredicte: “El que t’he de dir no és agradable: n’havíem triat un com el millor, però en obrir el sobre hem vist que era d’X, i com que pensem que no s’ho mereix perquè no s’esforça a les classes normals, no li hem donat".

Perjudicat: l'alumne, la professora que s’ha esforçat? Beneficiat: la cultura, el principi d’autoritat?

Mentrestant ...

Buscar más canciones de Zé Fuga en Myspace Music

Bucòliques

Brunzit d'abelles dansat en l'aire de tarongina, que ha esclatat quan encara els fruits madurs penjaven dels arbres. Tres gavines volen baix, resseguint les fileres de tarongers com si se les haguessin repartit. De tant en tant mouen el cap vers alguna capçada per mirar-la amb més atenció. Busquen nius.

Alfa i Omega

Were have all the flowers gone?

En fi, que cada vegada entens menys perquè cal alegrar-se de la anual derrota en la batalla contra la finitud ...
PS: Més records dels Beatles >aqui.

Com el Vallès no hi ha res!

Què bé que ho deia l'Ovidi! I la Silvia Pérez també, en cantar la versió de Llach de les Corrandes de l'exili, de Pere Quart.

Retrobar-se

L'any passat van ser vuitanta homes preancians acomodats que en començar parlaven castellà entre ells per després descobrir que podien comunicar-se en català. Més de quaranta anys que no ens vèiem ... Diversos estadis de greixositats i calvície. Un acte simpàtic al capdavall; d'alguna manera en sorties reconfortat.
Avui, una altra trobada, aquest cop d'un altre grup. Hi havia noies. També serà reconfortant o les mirades i els silencis que intercanviarem faran més estralls?

8 de març, Temps de neu

Tot va començar amb unes activitats preparades gràcies a complicitats i sinèrgies múltiples i dutes a terme contra vent i marea ...

Però la neu, insistent, va acabar guanyant ...
I es va produir l'estampida joiosa cap a casa ...
Cofoi per haver reeixit, després d'un dolorós aprenentatge, a colocar les cadenes, conduia feliç, però els mossos ...

Em van donar una alternativa que em va portar fins a un cul de sac: Barrat el pas per aqui ...

I per aqui.

Vençuda la màquina, queden les cames en una llarga i solitària pujada fins a casa.

Conte

Tens el temps just de dur el cistell de caputxeta i tornar a la feina. Al carrer, poca gent a segona hora del matí. Passes per l'acadèmia de pintura. Cada finestra et descobreix la figura d'un jubilat davant d'un cavallet que contempla antentament un quadre que no veus. T'adones que cadascún vesteix una bata diferent.

Quan entres a l'hospital, en surten dos vells que acompanyen una dona encara més vella que aguanta un sobre de radiografies. Ara comproves on era la gent: a les sales d'espera, atapeïdes. Tots són vells; fins i tot la dona amb hijab és molt més vella que les compatriotes que acostumes a veure. Puges uns quants pisos. Vells allitats. Els més animats passegen en bata. Missió acomplerta, paraules d'agraïment.

I els nens i els joves? A l'escola. Sense bata.

Efectes colaterals

Trobes una especial dificultat en accedir al seient lliure. Normalment la maniobra és d'una precisió exquisida, però aquest cop ensopegues amb els genolls d'un i altre. L'estudiant de rostre vellutat ha encongit les cames aguantant els apunts que estava treballant. En canvi, l'home del davant seu no s'ha mogut. Alt, vestit de negre, barba retallada, canut, cabell recollit en un monyo dalt del cap. Mocador turquesa, bossa vermella. A la falda, un llibre: Pensamiento y mística india. Un guru, vaja. Té els ulls tancats. Pensa? Medita? No senyor. Dorm!

Urbs

Les ciutats són com una mena d'organismes vius que es van metabolitzant a si mateixos. Això és patent a Roma i també, de forma més modesta, a Barcelona. Aquests dies l'he hagut de caminar una mica. I he comprovat la sorda lluita entre gentrificació, immigració i veinat de sempre a Ciutat vella i el Raval, l'explosió de botigues per als turistes a dreta i esquerra de l'Eixample i a Lesseps. I m'ha amarat una certa alegria ressentida en veure desmantellades les oficines bancàries i les botigues franquiciades que van arrassar cafès, comerços i tallers. També he passat per Bailén 56: hi ha un Condis i un restaurant. Va ser la seu de l'Escola Moderna i res no ho recorda.

Arribat a una certa edat, ja has assumit que hi ha una geografia lligada a les èpoques de la teva vida que va desapareixent. Fins a cert punt, vas entendre que el banco de Vizcaya de la Plaça Catalunya -el que acceptava comptes indistints de parelles no casades- es transformés en el Hard Rock Merda. Que desapareixés l'escultura de Clarà al mig d'aquella placeta de Pedralbes. Que la bodega de la Palma de Sant Just estigués a punt de tancar. Que les botigues de souvenirs de les Rambles evolucionessin des de les espases toledanes, els barrets de mexicà i la ceràmica de Talavera a les samarretes del Barça, el trencadís i Lladró. Que es reinaugurés el Zurich, com ara el Velódromo perquè surten a Lets Go! Que la Clínica de muñecas de les galeries Maldá tingués una presència fantasmal sense poder-se esbrinar si és oberta o tancada. Que desapareguessin els llauners, les botiques de pots i olles, la versió gracienca d'una kashbah del carrer santa Ana. I no estinc parlant de les lleteries ...

Però avui t'ha tocat la moral, al Portal de l'Àngel, veure-ho resumit en 50 metres quatrats: on són Porter llibres, la Formiga d'or, la pastisseria La colmena, els dos cafès minúsculs , la sabateria i, sobre tot, la botiga de joguines, aquesta darrera patèticament substituida per una botiga que es proclama Desigual, però que segueix la uniformitat de lluentons, llums hal·lògens, musica alta i maniquis?

Enmig d'aquest apocalipsi de la memòria personal, et fa una esgarrifança de vergonya aliena creuar-te amb guiris aparentment il.lustrats amb cara d'estar descobrint la ciutat ...