La laicitat no passa de moda. I Spinoza menys!

Avui topo amb una entrevista de fa uns mesos a  Henry Peña-Ruiz sobre la seva darrera publicació, el Diccionari amant de la laicitat en el context dels atemptats a Charlie-Hebdo. Aquest professor ha estat una de les llums que han il·luminat el camí de l'orelles, que en el llunyà 2007 li dedicava un post. Per això li excusem la cursileria del títol.

En l'entrevista es veu que segueix en la seva tossuda lluita contra l'obscurantisme, honorant una tradició de laicitat que fa peu en la l'herència volteriana, però sobre tot en l'Spinoza del Tractat teològic-polític. 

Aquesta obra del filòsof d'origen peninsular és un compendi del pensament republicà i contractualista que s'estendrà amb Locke i Rousseau. No ha de fer por la paraula "teològic", del títol. Precisament dedica el gruix del llibre a segar l'herba sota els peus de qui pensen que la religió ha de tenir algun paper en l'Estat. Això amb arguments teològics, tot argumentant contra la constitució política del judaisme, aixì com contra la idea d'un Estat cristià. Sóm al segle XVII!

En els darrers capítols, del XVI al XX, hi ha una de les exposicions més clares de teoria política moderna. Només cal entendre per "supremas potestades" qui té el poder polític. Llegiu la precisa definició  de la llibertat de pensament i d'expressió, on avui s'han colat les suposades llibertats de culte i religió.

Crec que aquests capítols són d'obligada lectura a qualsevol que vulgui introduir-se en la filosofia política. Al mateix temps, trobarà el fonament teòric del perquè a Amsterdam moltes esglèsies gòtiques  es fan servir com auditoris o sales de congressos, i del perquè un dels museus, el Ons’ Lieve Heer op Solder, és una esglèsia cristiana que va ser clandestina al segle XVII, quan es va prohibir tot culte públic de qualsevol religió. També entendrà la tradició neerlandesa de tolerància, de la qual el consum de drogues és una anècdota.

Mentrestant, aquí l'Estat va demanar perdó per les desamortitzacions del XIX retornant béns a l'Esglèsia i signant el primer concordat que ens condueix al Concordat actual: exempcions d'impostos, influència en l'educació .... Qui s'atreviria avui a secularitzar una esglèsia? Com s'ho van fer per esfondrar la veïna al Palau de la Música quan el van rehabilitar?

PS: On he llegit això?: "El fanàtic és el que està disposat a que tu moris per les seves idees".

Cena positivista

Raó i fe

"Toda aserción contraria a la verdad de la fe revelada es completamente falsa, porque la verdad jamás se opuso a la verdad"

V Concili Laterà (1512-1517), citat a Aeterni Patris (1879), nota 14.

Lleó XIII, el papa que el 1881 va proclamar la Moreneta patrona de Catalunya, va recomanar en aquesta encíclica una revifalla de la filosofia tomista per tal de donar suport a la doctrina catòlica.

Deure:

1. Distingir premisses i conclusió
2. Determinar les premisses implícites
3. Examinar la veritat o falsedat de les premisses
4. Examinar la suficiència del suport a la conclusió
5. Sociologia de la filosofia: influència d'aquesta ordre del cap de l'Esglèsia romana en els programes de i el professorat filosofia.

A punt per fer del cristianisme religió oficial

Sobre l'atemptat a Charlie Hebdo

(Si no els voleu dir aforismes, digueu-los apunts)

No s'aturen. Ara amb seva cançoneta de l'aparició de noves religions destinades a emplenar el buit que ha deixat la religió tradicional. En realitat el que fan és enyorar el retorn de la seva religió, l'única vertadera. Les altres són les de substitució, els succedanis.

No s'aturen. Segueixen pensant que, a l'hora d'establir les pròpies creences, la fe pot tenir més importància que la raó. Premoderns, encara que festegin amb alguns postmoderns.

(No caiem en creure que les creences les estableix la raó. Els psicòlegs socials fa temps que han determinat que és l'acció qui les origina: no són les creences que causen les accions, sinó les accions que construeixen la majoria de creences. D'aqui la importància de l'educació, formal i informal, presencial i virtual.)

No s'aturen. Confonen la barbàrie dels actes d'una persona amb la fermesa de les seves conviccions. Per què suposar que un assassí té les conviccions més fortes que un ciutadà que paga els seus impostos, vota a les eleccions i participa en manifestacions?

No s'aturen. En comptes de condoldre's amb els propers a les víctimes, aprofiten per criticar l'humor gruixut i salvatge. I després tenen la hipocresia d'afirmar que defensen la llibertat d'expressió. Pur biaix de culpabilització a la víctima.

No s'aturen. Critiquen, amb raó, els partits i els règims islamistes. Però voluntàriament no recorden quan els partits demòcrata cristians van deixar de dir-se "cristians". Ni l'eterna guerra irlandesa entre catòlics i protestants.

(Especialment durant l'adolescència, la cerca de sentit s'expressa de vegades en adoptar una "missió". D'aquí l'èxit de pel·lícules com El senyor dels anells (aquella en què els personatges es passaven tota la pel·lícula caminant) i tantes d'altres. D'aqui l'èxit dels videojocs, especialment els masculins, on el primer que es demana és què he de fer? Quina és la meva missió? Quina millor missió que esdevenir màrtir d'una causa de moda que surt a la primera pàgina de tots els diaris?)

No s'aturen. El cap de Estat vaticà ja ha recordat que la blasfèmia existeix, i que justifica el dret a la legítima defensa. No s'aturen.

Sobre violència i religió arran dels recents atemptats, vegeu un esplèndid article, ple de referències empíriques (en anglès).

Els diables són aqui

The Unbelievevers és un documental que narra la gira mundial del biòleg Richard Dawkins i del físic Lawrence Krauss on conferencien en favor de la importància de la ciència i de la raó i entrevisten personalitats com Woody Allen, Ian MacEwan, Cameron Diaz. Es tracta d'uns divulgadors del positivisme i del que es coneix com a actitud escèptica front la pseudociència, la manipulació política o la religió.

Aquí teniu un programa de TV on es presenta el documental. Dues curiositats, una ètica i l'altra estètica. L'ètica: el compromís de dues figures en els respectius camps, que no tenen cap necessitat de baixar a bregar en el debat públic i sotmetre's a l'insult i la calúmnia (de broma o seriosa). L'estètica: com  posen subtilment en pràctica l'esquema August-Clown.

Culte als morts

Els indicis de manipulació dels cadàvers que els paleontòlegs troben en jaciments de restes del gènere homo s'han etiquetat com a "culte als morts".  Això ha donat peu a què alguns ho adduissin com a prova per crear la faula de l'arrelament antropològic de la religió perquè, segons ells, el culte als morts implica la creença  una transcendència en el més enllà, més enllà descrit com a temible i que per això requereix viure tenint en compte el pas a aquest més enllà, és a dir, la mort, i hi ha uns especialistes en preparar-t'hi, als quals has de sotmetre't si no vols patir,  etc, etc. El culte als morts dels nostres avantpassats no seria altra cosa que les beceroles del que els civilitzats anomenem "la religió".

Pel mateix preu, podríem sostenir l'arrelament elefantiàsic de la religió perquè sembla ser que els elefants, segons indicis àmpliament establerts, reten culte als morts o si més no, mostren una atenció especial vers les despulles dels seus congèneres. Encomaneu-vos a Cynthia Moss i vegeu aquest fragment com a exemple (tot prescindint que la musiqueta new age que l'acompanya, si us plau).

una publicación de BBC One.

Cena 2014

Dos tocs d'atenció

La Vanguardia demanava el diumenge a diverses personalitats la llista dels que anomena "Pensadors Catalans del segle XXI". Inclou, a més de filòsofs i filòsofes, músics, editors, metges ... i teòlegs. Els i les representants de la filosofia són Ramoneda, Rubert, Antich, Garcés, Terricabras, Torralba, Camps, Argullol, Birulés, Lluís Font, amb l'estrambot de David Jou. El criteri no sembla haver estat la importància de les seves obres o del seu magisteri, sinó l'opinió dels experts entrevistats: Jordi Camí, Marina Subirats, Francesc Torralba, Jordi Balló, Jaume Bertranpetit, Lluís Racionero, Judit Carrera, Antonio Monegal, J.E. Ruiz-Domènech, JI Saranyana, Antoni Puigverd i Angel Castiñeira.

Una mica més rigososa en la seva elaboració, al menys pel que fa a l'amplitud de votants, sembla ser la que annualment elabora la revista Prospect. El top ten de  2013 són Dawkins, Ghani, Pinker, Allawi, Krugman, Zizek, Sen, Higgs, El Baradei i Kahneman. Dins la resta, fins 65, quatre filòsofs: Nusbaum, Sandel, Unger i ... atenció: Savater. 

Però cap teòleg ... atenció: Catalunya, terra d'acollida de teòlegs? El David català contra Dawkins, el Goliat ateu?

Filosofia i religió

Dos adolescents parlen a crits mentre pugen les escales mecàniques a Gràcia. Repassen:
- Filosofia és preguntes, qüestionar ... són preguntes sense resposta!
- ... I religió és això és així perquè és aixi, i res més!
- I si no, expliques el pas de mite al logos.

No sé si és la millor manera de començar el curs de filosofia, però sembla que per a ells, com per a la majoria d'alumnes de primer, la filosofia és un descobriment.

Detall de la portada del llibre Among the Creationists recensionat aqui

Dios escribe derecho con renglones torcidos

Examinem-la com una fotofilosofia: a primer cop d'ull, les línies paral·leles dels rails semblen expressar l'"escribir derecho", però si seguim pensant-hi ens adonem que aquests corresponen al designi humà. A aquest designi humà  s'oposa la sinuositat torturada que redibuixa el traçat de la via. El terratrèmol que ha causat el trasbals mostra el poder de Deus, sive Natura.  Una terrible força invisible, que contrasta amb la minúscula figura dels operaris.

Un argument de la Teodicea respecte el problema del mal és el de la impossibilitat de comprendre els designis del déu, com diu Pau a  Romans 11:33, 34: "Que en són, d'insondables, els seus judicis, i d'impenetrables, els seus camins!". Això és el que sembla voler dir la frase que titula el post, atribuïda a Teresa de Jesús.

En versió New Age, Gaia pren revenja de l'orgull humà.

A Rousseau també li hagués agradat aquesta fotografia!

Una de positivisme

Pots nomenar tots els personatges?

Embolic amb les Humanitats

Gràcies a la infatigable Dolors, llegeixo interessat la notícia del manifest Per unes humanitats amb futur. Però hi ha una cosa que no entenc. Cita el periodista que els signants del manifest proclamen com a referents, entre d'altres, "los grandes relatos de la Biblia". 

Jo havia après que del segle XIV al XVIII moltes persones es van escarrassar a defensar les lletres humanes, de vegades amb risc de la seva llibertat i fins i tot de la seva vida. Eren els humanistes.

Recordo també que el Tractat Teològic-Polític de Spinoza, que analitza la Bíblia com un escrit humà i proclama la llibertat d'expressió, el republicanisme i la desaparició del poder clerical, va estar inclòs dins l'Index Librorum Prohibitorum -pecat mortal i pena d'excomunió a qui el llegís, és a dir, condemna eterna de tortura- de l'Esglesia Catòlica des dels nou anys de la seva publicació el 1670 fins ara mateix, el 16 de juny de 1966.

No estic dient que no sigui interessant la lectura de la Bíblia, però no acabo d'entendre què tenen a veure la Bíblia i les Humanitats.

Començo a entendre més el caire d'aquest manifest quan veig que predominen cites al "diálogo de nuestra cultura con las otras culturas del mundo", "nuestro patrimonio cultural", "la pérdida de cohesión de nuestra civilización". Mentre no el poguem llegir complet, la cosa em sona a què no són les humanitats, sinó la recuperació de dicotomies estil fidels/infidels que feien servir fins i tot gent esclarida com Francisco de Vitoria.

De moment: No és això, companys, no és això.

Actualització 20:25

Gràcies a en Ramon Alcoberro puc llegir sencer el manifest: constato les cites anteriors, i em reafirmo en la crítica que n'he fet.  Afegeixo al florilegi: 

"Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme".  Més embolic: la història del pensament està plena de materialistes i utilitaristes que foren uns grans humanistes.

Salvados!

Fet religiós

Era un curs de segon de ciències; els millors, encara que patissin  una certa tensió.

- Descartes s'esforçà a fer veure que si posava en dubte allò establert no era per negar-ho, sinó per trobar-hi unes bases mès sòlides, per això diem que el dubte és metòdic ... 

De sobte, la S. una noia de les primeres files es gira i crida, com si esclatés:

- Voleu parar amb el sorollet!? Es gira a mí i : - Perdona Jordi, tu no ho sents però és que estan fent anar una maquineta que fa un xiulet que la gent gran no pot sentir ...,

Intervé en J., conciliador (i consolador!): 

- Bueno, quiere decir la gente mayor de 25 o 26 años ...

Era en J., jueu practicant que als exàmens escrivia D--s en comptes de Dios. Per una feliç casualitat, a la mateixa classe també hi havia en P., Testimoni de Jehovà, poliinstrumentista, líder. És la persona que en tota la meva vida he sentit llegir millor en veu alta. Quan tractàvem del naixement del cristianisme, sense perdre el somrís ni la bonhomia, m'havia acusat de ser un "ateu catòlic" (la part greu no el meu ateisme sinó que hagués afirmat que la Trinitat formava part del dogma cristià).  Degut a què a les classes intervenien quan s'esqueia per exposar el seu punt de vista i eren respectats, també es va definir  en S., que provenia d'un col·legi religiós i es proclamava catòlic. 

Encara guardo la samarreta d'aquella promoció.

Ara per consultar qüestions religioses vaig a http://www.religionfacts.com/

Falsificació

font

A vestíbul de l'Alexandra, tot sortint de veure l'estimable història d'un emprenedor Els oblidats dels oblidats (el seu FB aquí), trobo un cartell que anuncia una  setmana de "cinema espiritual". Meravellat perquè existís aquesta modalitat de cinema (com s'asseurà la gent: en cercle, en files, agafats de les mans, es pot participar des de casa ...?) m´hi atanso.  Però quedo decebut  en constatar que s'hi projecten pel·lícules, és a dir compten amb fotons, pantalla, ulls i oïda, sistema nerviós, etc.  Al damunt, les pel·lícules anunciades són únicament de temàtica religiosa. Conclusió: gat per llebre.

Una pregunta:

Una lectora de Guardian raona en una carta al director:


"It seems a fundamentalist rightwing Christian was responsible for the attacks in Norway. Following precedent, does our government now have the right to attack any other country which harbours similarly minded people?

Liz Brandow
Leicester"

Es tracta d'un raonament analògic en la variant d'argument del precedent, segons Walton et al. (2008) Argumentation schemes, pp 43-86.
(notícia per gentilesa de J.M.L.)

El miracle de Calanda i Hume

La mirada incrèdula del viatger del segle XXI pel Baix Aragó topa encara amb mostres de religiositat supersticiosa. A Morella, Sergi Besser ( ai las) vivia  davant d'una casa que té un manises on es llegeix: En esta casa San Vicente Ferrer obró el milagro de resucitar a un niño a quien su madre, enajenada, habia descuartizado y guisado en honor al Santo, acompanyat d'una pintura on una criatura crescudeta, pudorosament despullada damunt una cassola, estira els braços vers el sant. La Verge de la Balma és un altre exemple a la part de Castelló, així com les nombroses verges del Remei que segueixen actives a les frontereres terres de l'Ebre.

font

Potser un dels miracles més famosos  és el del coix de Calanda, que ostenta entrada a la Wikipedia. L’any 1641 se celebrà davant el bisbe de Saragossa un procés per miracle. La mare de Miquel Joan Pellicer Blasco testificà que  la nit del 29 de març de 1640 va veure en una cambra de casa seva una figura que jeia tapada per un cobertor del que sobresortien les dues cames. Estranyada, perquè el seu fill havia quedat coix després d’un accident de carro, explicà que va voler esbrinar qui era l’intrús, però resultà que era el seu fill. En despertar-lo, li va dir que en aquelll moment estava somiant amb la verge del Pilar. La seva  cama li havia estat restituida sens dubte per intercessió de la Verge.   

Segons la Gran Enciclopedia Aragonesa, l’anomenat Milagro de Calanda “Como tal fue proclamado el 27-IV-1641 por el arzobispo Pedro Apaolaza, asesorado por nueve consultores y tras el interrogatorio de veinticinco testigos, el hecho de la súbita restitución, la noche del 29-III-1640, en su casa de Calanda, al joven Miguel Joan Pellicer Blasco, de la misma pierna derecha que en octubre de 1637 le había sido amputada cuatro dedos más abajo de la rodilla en el Hospital de Gracia  de Zaragoza por el cirujano Joan de Estanga  , habiendo sido enterrada por manos del mancebo practicante Joan Lorenzo García”.
El pare Feijoo al Teatro Crítico Universal recomanava una certa prudència en el cas dels miracles - i a més ens regalava el mot protervia ("malignitat"):

"Entre estos dos extremos de negar los milagros con protervia, y creerlos con facilidad, está la senda de la recta razón. Yo confieso que es muy difícil determinar a punto fijo la existencia de algún milagro. Cuando la experiencia propia la representa, es menester una prudencia, y sagacidad exquisita para discernir si hay engaño, y un conocimiento filosófico grande, para averiguar [121] si el efecto que se admira, es superior a las fuerzas de la naturaleza. Si es de oídas, es forzoso que en el sujeto, o sujetos que deponen de vista, se suponga, sobre las prendas expresadas, una inviolable veracidad."

El ressó del miracle de Calanda va ser tal que Hume el menciona a la Investigació sobre l'Enteniment Humà, X, 26. L'escocès, tot i fent servir arguments en la mateixa línia que Feijoo -són coetanis-, és molt més  clar i precís, tant pel que fa a la presumpta violació de les lleis de la Naturalesa com a la qualitat dels testimonis, que ja  hem tractat abans:
"Cap testimoni és suficient per establir un miracle, a menys que el testimoni sigui tal que la seva falsedat seria més miraculosa que el fet que es pretén establir; i fins i tot en aquets cas hi hauría una destrucció mútua d'arguments, i el superior només ens donaria una seguretat del grau que li restés després d'haver restat la de l'inferior" Investigació sobre l'Enteniment Humà, X, 13.
Al nostre segle hi ha qui s'obstina a mantenir el caràcter "sobrenatural" dels miracles, com per exemple a Fe y Razón, on s'analitza en detall la posició de Hume i es conclou que aquest cau en un raonament circular perquè afirma que no pot haver més que una explicació natural als miracles. Ara bé, cauen en el mateix raonament circular en afirmar que "per explicar els miracles cal afirmar el sobrenatural".
Se t'acut alguna explicació alternativa? En primer lloc hauràs de pensar quins son els fets establerts i com. Atreveix-te!

Spinoza contra Ratzinger, per a les nostres autoritats

Tractat teològic-polític no és un títol que avui resulti molt atractiu; per què barrejar la teologia amb la política? Tanmateix, el seu autor Baruch de Espinosa (Spinoza) manté precisament que no s'han de barrejar de cap manera. Partint de l'anàlisi de la tradició bíblica, de l'estat jueu i de l'estat cristià, així com de les tensions polítiques de la seva època, fonamenta que la pràctica de la religió ha de ser personal i que no ha d'existir cap autoritat superior a l'autoritat política (ell l'anomena "la suprema potestat") fins i tot en qüestions religioses. La suprema potestat està legitimada perquè els homes lliures li han cedit la seva llibertat, excepte la d'opinió, i per tant l'autoritat religiosa no té cap legitimitat en l'Estat. En canvi en l'estat dels jueus, que es fonamentava en un pacte amb Déu que havien trencat gairebé immediatament, es justificava la presència de profetes que els recordessin aquell pacte. Liberalisme contractualista abans i més radical que Locke, Rousseau, Kant, Mill.
Es tracta d'una obra voluminosa que pot resultar farragosa en la seva detallada argumentació de base bíblica, però a la que afortunadament Spinoza va dotar d'un magnífic prefaci on exposa amb precisió les seves principals tesis en dotze pàgines de claredat diàfana.
Vegeu unes quantes cites de l'edició revisada d'Atilano Dominguez per Alianza Editorial:

"¡Dios mío!, la piedad y la religión consisten en absurdos arcanos. Y aquellos que desprecian completamente la razón y rechazan el entendimiento, como si estuviera corrompido por naturaleza, son precisamente quienes cometen la iniquidad de creerse en posesión de la luz divina." (p 67)
"La religión, tanto si es revelada por la luz natural como si lo es por la luz profética, sólo recibe fuerza preceptiva del decreto de quienes poseen el derecho del Estado y Dios no ejerce ningún reinado especial sobre los hombres, sino a través de aquellos que detentan el poder estatal." (p. 401)
"Nadie puede obedecer adecuadamente a Dios si no adapta la práctica de la piedad, a la que todo el mundo está obligado, a la utilidad pública y si no obedece, por tanto, todas las decisiones de la autoridad suprema." (p 403)
"Nadie que no cuente con la autoridad y licencia de las supremas potestades tiene derecho y potestad de administrar las cosas sagradas, elegir sus ministros, determinar y establecer los fundamentos de la Iglesia y su doctrina, juzgar sobre las costumbres y las acciones relativas a la piedad, excomulgar a alguien o aceptarlo en la Iglesia, y en fin, velar por los pobres." (p 406)

Spinoza, un holandès descendent dels jueus de la neteja ètnica ibèrica. Expulsat de la sinagoga i excomunicat per l'Esglèsia catòlica; odiat pels calvinistes. En 1679, el Tractat teològic-polític va ser inclòs per l'Esglesia catòlica a l'Index de llibres prohibits. Encara no n'ha sortit.

Després de llegir aquesta obra entenem millor per què visitant Amsterdam trobes tants edificis religiosos secularitzats. I sense entrar en una anàlisi ètica, estètica, política i fins i tot teològica, entenem pitjor la mona turística en què s'ha convertit un edifici on hi va intervenir un arquitecte visionari al servei de les forces de la reacció.

font imatge

A Ratzinger

Com a cap de l'Estat Vaticà:
En política interior: signeu i feu complir els convenis internacionals sobre drets humans dels quals no heu signat ni els més bàsics, especialment:

• El Pacte de drets civils i polítics i el de drets conòmics, socials i culturals (1966)
• La Convenció per a l'eliminació de totes les formes de discriminació envers les dones (1979)
• La Convenció sobre la protecció dels drets dels treballadors migrants i els seus familiars (1990)

En política exterior:

• Soliciteu l'ingrés del Vaticà com a membre de les Nacions Unides. Així equilibrareu els vostres drets i els vostres deures abandonant l'estatus merament consultiu de què injustament gaudiu en moltes agències del sistema de les NU on no hi teniu res a dir, com les dedicades al control de la població o a la medicina reproductiva.
• Doneu exemple de sensibilitat democràtica i renuncieu al tracte de favor a què obligueu l'Estat Espanyol respecte la vostra confessió en virtut d'un concordat negociat i signat amb unes autoritats predemocràtiques.

Com a cap religiós:
Atès que diuen que presumiu de saber filosofia,

• Apliqueu els ensenyaments de l'ètica, i doneu suport a l'ètica mundial que proposa Hans Kung. De passada rehabiliteu a tots els que la vostra Esglèsia ha fet patir per la llibertat de pensament i opinió: Galileu, Bruno, Spinoza i tants d'altres.
• Apliqueu els ensenyaments de la lògica i esmeneu les contradiccions del Catecisme en l'acceptació de la pena de mort (2267): contradiu el "no mataràs" i a més la justifica en paisos que tinguin sistemes penals on els delinqüents perillosos puguin escapar, que casualment es corresponen amb sistemes judicials deficients que no garanteixen judicis justos.