Decidim i actuem d'acord amb els coneixements actuals. Aquests provenen de l'experiència, i també dels aprenentatges formals i informals (i també de les expectatives, els desitjos i les emocions, pace Elster) Dins d'aquests n'hi ha dos que, al meu entendre, no se'ls dona prou importància: el que Margaret Mead estudiava a Cultura y compromiso, la transmissió cultural cofigurativa, que s'oculta sota el tècnic "aprenentatge entre iguals", i la cultura àudiovisual.
En observar converses de joves entre ells, trobo molts elements de quan jo tenia la mateixa edat, alguns posats al dia, és clar. Però sembla que la cultura, en el sentit de l'antropologia cultural, tingués capes per les quals cada individu anés passant al llarg de la seva vida. Aquestes capes serien força inalterables.
L'altre element, que no se li dona importancia que té, és tot el que té a veure amb la cultura audiovisual i internàutica. Sabem com és Venècia abans d'haver-hi estat, el camp del Paris Saint Germain ens és familiar. També resulta que, com no sigui que tinguem algú proper que ho sigui, només sabem què implica la ceguesa a partir de pel·lícules o sèries que hem vist. I creiem que un judici s'assembla als espectaculars de les pel·lícules americanes. I no només això: pensem que si un està desesperat o frustat ha d'arribar a casa i servir-se un got de whisky del moble bar. També el que afirma Catherine Angel:
"Este modelo lineal es, efectivamente, el que asumen las innumerables escenas de sexo rápido y eficaz entre hombres y mujeres en el cine y la televisión. El deseo, simplemente, está ahí; a continuación, se procede a unos tocamientos rápidos, la inserción de un pene, algunos suspiros entrecortados y el agradecido y vertiginoso orgasmo mutuo. "(
El buen sexo mañana, 76).
En d'altres paraules: orientem la nostra vida a partir d'un imaginari, és a dir, un conjut d'imatges més o menys complexes sobre allò que està bé o malament; sobre què s'ha de fer, dir o evitar en cada situació; sobre el que s'escau manifestar o no davant de certa gent.
El mateix passa amb la sensació de seguretat. La moda del True Crime, com mostren múltiples
exemples, no fa més que augmentar la sensació d'inseguretat, casa que no sembla aliena a l'auge de les alarmes...
I encara més: La lloadíssima sèrie
Adolescencia (Netflix), que té una recomanació d'edat de >12 anys, no estarà augmentant en adolescents la tolerància envers greus violències misògines? Nuria Labari afirma en un
article recent: "(...) los adultos debemos despertar y recordar que nuestra nostalgia, unida a su desprotección tecnológica es la peor combinación posible".
En fi, que com a educadors, pares, o simplement membres d'aquesta societat hem d'estar amatents davant de l'exposició mediàtica, perquè, como diu Eva Illouz, "La novel·la, sí, [i les series -ha citat Netflix-, el teatre, cinema] aquell flux interminable d'històries en qualsevol mitj+a que es presenti, ha ofert una font immensa per a l'aprenentatge cognitiu de les ments d'altres persones convertint les emocions en un conjunt de codis visuals, lingüístics i gestuals" (Modernitat explosiva (2024), introducció)
