Crítica al jo segons Hume

Un famós fragment del Tractat sobre la Naturalesa Humana amb una coda de Shreck que compara el jo o ment a una ceba.

El miracle de Calanda i Hume

La mirada incrèdula del viatger del segle XXI pel Baix Aragó topa encara amb mostres de religiositat supersticiosa. A Morella, Sergi Besser ( ai las) vivia  davant d'una casa que té un manises on es llegeix: En esta casa San Vicente Ferrer obró el milagro de resucitar a un niño a quien su madre, enajenada, habia descuartizado y guisado en honor al Santo, acompanyat d'una pintura on una criatura crescudeta, pudorosament despullada damunt una cassola, estira els braços vers el sant. La Verge de la Balma és un altre exemple a la part de Castelló, així com les nombroses verges del Remei que segueixen actives a les frontereres terres de l'Ebre.

font

Potser un dels miracles més famosos  és el del coix de Calanda, que ostenta entrada a la Wikipedia. L’any 1641 se celebrà davant el bisbe de Saragossa un procés per miracle. La mare de Miquel Joan Pellicer Blasco testificà que  la nit del 29 de març de 1640 va veure en una cambra de casa seva una figura que jeia tapada per un cobertor del que sobresortien les dues cames. Estranyada, perquè el seu fill havia quedat coix després d’un accident de carro, explicà que va voler esbrinar qui era l’intrús, però resultà que era el seu fill. En despertar-lo, li va dir que en aquelll moment estava somiant amb la verge del Pilar. La seva  cama li havia estat restituida sens dubte per intercessió de la Verge.   

Segons la Gran Enciclopedia Aragonesa, l’anomenat Milagro de Calanda “Como tal fue proclamado el 27-IV-1641 por el arzobispo Pedro Apaolaza, asesorado por nueve consultores y tras el interrogatorio de veinticinco testigos, el hecho de la súbita restitución, la noche del 29-III-1640, en su casa de Calanda, al joven Miguel Joan Pellicer Blasco, de la misma pierna derecha que en octubre de 1637 le había sido amputada cuatro dedos más abajo de la rodilla en el Hospital de Gracia  de Zaragoza por el cirujano Joan de Estanga  , habiendo sido enterrada por manos del mancebo practicante Joan Lorenzo García”.
El pare Feijoo al Teatro Crítico Universal recomanava una certa prudència en el cas dels miracles - i a més ens regalava el mot protervia ("malignitat"):

"Entre estos dos extremos de negar los milagros con protervia, y creerlos con facilidad, está la senda de la recta razón. Yo confieso que es muy difícil determinar a punto fijo la existencia de algún milagro. Cuando la experiencia propia la representa, es menester una prudencia, y sagacidad exquisita para discernir si hay engaño, y un conocimiento filosófico grande, para averiguar [121] si el efecto que se admira, es superior a las fuerzas de la naturaleza. Si es de oídas, es forzoso que en el sujeto, o sujetos que deponen de vista, se suponga, sobre las prendas expresadas, una inviolable veracidad."

El ressó del miracle de Calanda va ser tal que Hume el menciona a la Investigació sobre l'Enteniment Humà, X, 26. L'escocès, tot i fent servir arguments en la mateixa línia que Feijoo -són coetanis-, és molt més  clar i precís, tant pel que fa a la presumpta violació de les lleis de la Naturalesa com a la qualitat dels testimonis, que ja  hem tractat abans:
"Cap testimoni és suficient per establir un miracle, a menys que el testimoni sigui tal que la seva falsedat seria més miraculosa que el fet que es pretén establir; i fins i tot en aquets cas hi hauría una destrucció mútua d'arguments, i el superior només ens donaria una seguretat del grau que li restés després d'haver restat la de l'inferior" Investigació sobre l'Enteniment Humà, X, 13.
Al nostre segle hi ha qui s'obstina a mantenir el caràcter "sobrenatural" dels miracles, com per exemple a Fe y Razón, on s'analitza en detall la posició de Hume i es conclou que aquest cau en un raonament circular perquè afirma que no pot haver més que una explicació natural als miracles. Ara bé, cauen en el mateix raonament circular en afirmar que "per explicar els miracles cal afirmar el sobrenatural".
Se t'acut alguna explicació alternativa? En primer lloc hauràs de pensar quins son els fets establerts i com. Atreveix-te!

Art per pensar, pensar amb l'art

font

Una i tres cadires (1965), de l'artista conceptual Joseph Kosuh.

A la paret, una definició de cadira.

Proposta de treball:

1. Observa la reproducció de l'obra: què caracteritza cadascuna de les tres cadires?
2. Tot pensant en els diferents plans de l'al·legoria de la caverna, quina correspondria a cadascun?
3. Si adoptes una metafísica platònica, quina és la cadira real? I si n'adoptes una d'empirista?
4. Discussió: Quina és la cadira que és una?
5. Discussió: a la llum d'aquesta obra, per què Plató considera al llibre X de La República que la poesia no és educadora?

- No són tres els llits que se'ns apareixen d'un de les quals diem que existeix en la natura i que penso que ha estat fabricada per un déu?
- L'altra és la que fa el fuster.
- I la tercera, la que fa el pintor.

República, 597b

The Brown Lady i Hume

font

Presència fantasmal en l'escala victoriana. Aquesta fotografia de 1936 es proposa com un testimoni verídic i fiable de l'existència de fantasmes. Suposant que no hagi estat un frau deliberat, és a dir, suposant la bona fe dels que la van fer, hem de considerar-la com un testimoni (com si algú ens expliqués que ha vist una figura femenina transparent retallada damunt l'escala). 

Aleshores podem aplicar els consells que  Hume exposa a Investigació sobre l'enteniment Humà X,13-22, en la part dedicada a  argumentar contra els miracles. Segons ell, quan algú testimonia un fet excepcional, és a dir quelcom meravellós que se surt de les lleis naturals, hem de preguntar-nos:

- Hi ha altres  que testimonien el contrari? Si és així, es neutralitzen els testimonis.

- Considerar el nombre de testimonis.

- El caràcter dels testimonis: equànimes, interessats, fantasiosos ...

- Manera en què testimonien: vacil·lant, ferma, massa violenta ...

- Si el fet testimoniat és increïble per a mi, aquesta creença neutralitza el testimoni favorable.

- Abans d'admetre una excepció a les lleis de la naturalesa, que seria realment miraculosa, és més prudent pensar que encara no hem trobat l'explicació natural a aquesta suposada excepció.

A banda d'aquestes consideracions,  en aquest cas cal tenir en compte l'error en l'instrument de mesura. Qualsevol fotògraf podria reproduir aquest efecte amb una doble exposició.

Els representants ibèrics

En un post anterior sobre la difusió de Mill a l'Estat em preguntava on eren els representants ibèrics de la filosofia quan Pardo Bazán, una novelista, havia de dedicar-se a publicar el pensament liberal. Doncs bé, sembla que les forces vives de la filosofia es dedicaven altres coses. Per exemple, llegien la famosa obra de Jaume Balmes (1810-1848, sí el del carrer Balmes), Filosofia elemental, en una edició de butxaca del 1872, impremta del Diario de Barcelona. El volum dedicat a la Història de la filosofia repassa documentadament els autors i arriba fins els idealistes alemanys i krause. Al final del volum, recapitula i proposa que la filosofia segueixi "a la sombra de la religión" per no caure en els errors de la major part dels filòsofs.

Així és com s'hi tracta Hume, el darrer anglès citat. Un altre dia veurem Epicur ...

Moments escollits

A la Vida del Espíritu, Hannah Arendt situa la facultat del pensament en el present. La voluntat s'orientaria cap el futur i el judici cap el passat. El pensament és una interrupció de l'activitat: atura't i pensa. El jo que pensa, que tampoc no es troba en cap lloc, s'inserta en la bretxa entre el passat i el futur, en l'instant. Mostra els exemples d'experiències com la nàusea sartreana, l'etern retorn de Nietzsche o les ocasions en què Sòcrates es quedava immòbil, capficat. Avui ho hem experimentat a classe -modestament, com és habitual.

C. fa la seva exposició sobre el fragment que li correspon de l'Abstract de Hume. Com els companys anteriors, s'ho ha preparat. Explica sense entendre-ho del tot, però sense trair el text, que la certesa d'un efecte futur és una creença que s'afegeix a la concepció d'aquest efecte, i que això explica la seguretat que tenim sobre el futur i no la relació de connexió necessària, que no està justificada per l'experiència. Assenyala encertadamet el nucli del fragment gràcies a la marca textual "les resumiré breument". I el llegeix: "No podem provar cap qüestió de fet si no és a partir de la seva causa o del seu efecte; no podem dir que una cosa és causa d'una altra si no és per l'experiència; no podem adduir cap raó per estendre al futur la nostra experiència del passat" ... En aquest moment li pregunto què vol dir aquesta darrera frase. Se la mira. Passa el temps. Ningú no diu res. Un minut. Finalment respon: "no ho sé". No ho pronuncia com un abandonament, un llençar la tovallola en la lluita contra el text i contra els companys espectants i contra el professor que jutja, sinó com la constatació sincera d'una perplexitat. El més curiós ha estat aquest respecte dels companys, no fer cap comentari, cap broma ... un minut de silenci per pensar, per deixar-la gronxar-se en l'instant.

Després hem parlat del pollastre inductivista i dels suïssos de la granja Viader.

Qui guanyarà?

Via Ian Vandewalker