Filosofia i maternitat

La revista d'ètiques aplicades d'accés obert Dilemata publica un número dedicat a maternitat i filosofia. 

Em fa pensar que embaràs, part i lactància, que són fets fonamentals de la vida, vistos des d'una òptica no patriarcal poden  ser una rica referència per tal tractar el tema Naturalesa/Cultura d'una manera més adient.

Recomano començar, a banda de la presentació, per l'entrevista final, on s'exposen de manera planera molts dels temes tractats anteriorment.

No estem fets d'una sola peça

Fa uns dies vem comentar el vídeo sobre una noia apallissant-ne una altra.  Hi ha qui explica aquests i altres casos  amb l'"efecte espectador", categoria de Psicologia social que es va construir a partir de l'impacte de l'assassinat de Catherine  Genovese, sense que aparentment ningú l'ajudés. 

Aportem un video de contrast amb aquell. Sembla que no estem fets d'una sola peça: altruistes, agressius, a voltes indiferents. I que correspon a allò que abans es deia jo el conduir la nostra vida i haver estat, al capdavall, altruistes, agressius o indiferents.

Dios escribe derecho con renglones torcidos

Examinem-la com una fotofilosofia: a primer cop d'ull, les línies paral·leles dels rails semblen expressar l'"escribir derecho", però si seguim pensant-hi ens adonem que aquests corresponen al designi humà. A aquest designi humà  s'oposa la sinuositat torturada que redibuixa el traçat de la via. El terratrèmol que ha causat el trasbals mostra el poder de Deus, sive Natura.  Una terrible força invisible, que contrasta amb la minúscula figura dels operaris.

Un argument de la Teodicea respecte el problema del mal és el de la impossibilitat de comprendre els designis del déu, com diu Pau a  Romans 11:33, 34: "Que en són, d'insondables, els seus judicis, i d'impenetrables, els seus camins!". Això és el que sembla voler dir la frase que titula el post, atribuïda a Teresa de Jesús.

En versió New Age, Gaia pren revenja de l'orgull humà.

A Rousseau també li hagués agradat aquesta fotografia!

"Amos i senyors de la natura"

font

En el manifest de la modernitat que és el Discurs del Mètode (pàgina 192), Descartes proclama la utilitat de la "filosofia pràctica", que correspondria al que avui entenem per ciència i tecnologia. Afirma que aquesta "filosofia" que proposa, contraposada a la "filosofia especulativa" de l'escolàstica,  ens farà "amos i senyors de la natura".

Com a recapitulació del que hem tractat,  elabora un comentari d'aquesta fotografia a la llum de l'afirmació de Descartes esmentada. Pots començar amb una descripció de la impressió que et provoca la fotografia. No oblidis considerar opinions contràries a la teva.

Festes tradicionals

El toro fa estona que no es mou ni endavant ni endarrere. En sortir del camió, havia corregut a salts lluitant per deslliurar-se de les cordes que el capllaçaven. Vençut, s'ha quedat plantat panteixant despres d'haver desmuntat a cosses les piles de cadires d'un bar. Se senten comentaris de decepció; no és bo. Tibant les cordes, homes amb samarretes reivindicatives amenacen a un que fotografia amb una càmera que sembla professional. Finalment. arriba el camió per endur-se el bou. A la visera del davant, un gran lletrero amb dos noms: Angie i Kevin. Tradició.

Deures d'estiu III: Un cicle irregular i una bona propina

Juliol. Recapitulació, formació, preparació. I metges, exposicions, cursos i conferències: Divagacions.

Zoltan Kovekses al CCCB: Aspectes universals de la ment humana: el pensament metafòric.

Parla dret, expressiu, estructurat, sense papers. El handout conté dues pàgines i mitja de bibliografia, alguna en fase de prepublicació, que cita de passada. Seguidor de Lakoff: Per pensar i descriure la nostra experiència fem servir marcs (frame: representació mental estructurada d'una organització coherent de l'experiència humana). La metàfora és una operació cognitiva que consisteix a entendre un marc en termes d'un altre marc: El temps és l'espai; una persona enfadada és un contenidor sota pressió; l'alegria és amunt; més és amunt; conèixer és veure. Hi ha algunes metàfores universals que depenen de les operacions cognitives vinculades a l'embodiment (encarnació/incorporació): dret és bo (per als dretans), alegre és amunt. D'altres s'han universalitzat però tenen l'arrel en una cultura: El temps és diner, conèixer és veure. Altres són característiques d'una cultura: la depressió és un captor, t'atrapa (Europa segle XXI).

Miguel Morey: Vertader en tots els móns possibles.

Assegut, dubitatiu (com cercant dir l'indecible, en castellà). Alarma 1: treu un full de la butxaca i el desplega. Alguna frase brillant. Alarma 2: beu vàries vegades. Alarma 3: demana disculpes pel títol, que no s'adiu amb el que dirà ... El problema dels universals té a veure amb el problema de la veritat. Els presocràtics s'ho van plantejar d'una manera diferent que ara. Bla bla presocràtics (el seu llibre de 1976 -Colli-) molt ben explicats, però arriba un moment que t'adones que ja no tindrà temps d'entrar en matèria. El temps s'acaba, impedint-li parlar de Habermas i Godel, com ha anunciat. Perquè no sigui dit que és dins el cicle dels universals humans: l'universal és un quantificador, és una estadística que és el que necessita l'Estat per governar-nos i rialletes còmplices de tres alumnes. Una pregunta banal (els homes es coneixen més avui que fa dos mil anys?) i una boutade nietzscheana (no cal preguntar-se si són possibles el judicis sintètics a priori, sinó si són necessaris). Més rialletes i punt final. De què parlava, quina era la tesi?

Philippe Walter: La construcció del símbol
Distinció manualistica simbol/signe/senyal ... La lectura saberuda i el pwp poc a poc es van distanciant, fins que confessa que es saltarà el que duu escrit (totes les alarmes). Acaba embolicant-se, després d'haver distingit grollerament mite i logos: mite és mite i logos és racionalitat, però els filòsofs i els científics fant servir el mite; encara que "Foucault va dir que el pensament científic racional va començar als segles XVI-XVII hi havia pensament científic abans; "el símbol no es pot interpretar, perquè és difícil", és esotèric, hermètic"; "el negre aqui és dol i al japó vestit de casament"; "un gat no és un gat" -i ens ho il.lustra amb el gat de Schrek. Es una classe de primer de facultat. Però s'excita: "Els neurocientífics han pogut fotografiar zones del cervell (se senyala el crani) i hi han trobat un lenguatge (i al pwp apareixen aquests signes: T Y V L 8). L'únic clar. la definició de mite de ... Vernant. Ha fet bo a Morey.

El cicle s'Universals Humans prometia molt més del que ha donat. No sé si RSR pensa el mateix. Només l'examen i discussió de la llista d'universals humans de Brown que planteja Pinker a Tabula rasa hagués donat més de si.

Jaume Almirall a l'IEC: Hélena tràgica.

Expressivitat serena. Repàs al personatge des de la Il·liada i Safo fins Eurípides. Es recolza en 24 fragments escollits que ens ha repartit en bilingüe. Llegeix, amplia, comenta. Ofereix la dissertació amb l'escreix d'una iconografia escollida. La discussió de si l'Helena d'Eurípides és una tragèdia portada a través de l'analogia amb la polèmica de finals del XX sobre la mort de la novela. Temps ben distribuit: hora i mitja. Me n'he fet una idea. I m'ha agradat. Potser jo savia menys del tema que a les altres, però és que l'estructura era infinitament més decent de les dues darreres del cicle anterior. L'audiència d'hel·lenistes semblava satisfeta, també. Jaume, un altre profe de secundària.

Dos vells am(ene)ics es retroben

Lisboa, matí de tots Sants de l'any 1755. De sobte, la terra comença a tremolar. Després dirien que els gossos no havien deixat d'udolar tota la nit. Sis minuts tremolant. Els que sobreviuen a l'esfondrament de les cases corren a Baixa, sortejant les escletxes que s'han obert, als molls sense edificis que els puguin colgar, i des d'on contemplen com les guspires de les xemeneies malmeses van calant foc als habitatges. En una de les sis rèpliques, la taulada de l'esglèsia do Carmo cau damunt els fidels que s'hi havien refugiat. Encara avui ningú ha tingut l'esma de reconstruir-la, esquelet de runa grisa plantat camí del Chiado. Però un altre fenòmen crida l'atenció de la gentada: les aigües del Teixo s'estan retirant i comença a veure's el fons. Els més atrevits o curiosos hi baixen i aviat la llera buida s'omple de gent que tafaneja per les restes de navilis enfonsats i càrregues perdudes. 900 seran engolits pel tsunami de tres onades de més de sis metres amb què el mar torna a apropiar-se de la llera. Una tercera part des habitants de la capital han mort. Queden registres de destrucció a Cadis, Conil, Barbate, Fes, Meknes ...

Voltaire prendrà aquest fet com a tema de reflexió teològica al Candide i al Poema sobre el desastre de Lisboa, significativament subtitulat "ou examen de cet axiome: "Tout est bien". Hi criticarà el racionalisme descarnat d'arrel leibniziana. El desastre li serveix per questionar l'existència de Déu: el terratrèmol ha portat patiment a múltiples innocents; Déu no existeix, perquè si existís hauria de ser tan omnipotent i bo com per no permetre aquest patiment d'innocents. Si el permet, no és bo; i si és bo, hauria d'impedir-lo; per tant no és omnipotent. No hi ha, en conclusió, cap ésser infinitament bo i omnipotent. El poema esdevindrà famós en tota l'Europa il·lustrada:

(...) Mais comment concevoir un Dieu, la bonté même,
Qui prodigua ses biens à ses enfants qu'il aime,
Et qui versa sur eux les maux à pleines mains?
Quel oeil peut pénétrer dans ses profonds desseins?
De l'Etre tout parfait le mal ne pouvait naître;
Il ne vient point d'autrui, puisque Dieu seul est maître:
Il existe pourtant. O tristes vérités!
O mélange étonnant de contrariétés!
Un Dieu vint consoler notre race affligée;
Il visita la terre et ne l'a point changée!
Un sophiste arrogant nous dit qu'il ne l'a pu;
"Il le pouvait, dit l'autre, et ne l'a point voulu:
Il le voudra, sans doute"; et tandis qu'on raisonne,
Des foudres souterrains engloutissent Lisbonne,
Et de trente cités dispersent les débris,
Des bords sanglants du Tage à la mer de Cadix. (segueix)

Rousseau, molt menys famós a l'època i sense els suports de Voltaire, s'encaparrarà a contradir-lo. Li envia una carta que, en escampar-se, donarà lloc a un seguit de malentesos que acabaran en una profonda enemistatdels dos autors, la Lettre à Voltaire sur la providence. En ella rebat l'argument del mal de Voltaire. El mal general no existeix. Vista en la seva globalitat, a la natura no hi predomina el mal. El mal particular, com els efectes del terratrèmol, és producte de l'acció humana: atapeïment de les cases, vida anti-natural ... Déu (o la Naturalesa) és bona, som nosaltres els que la pervertim.

(...) Tous mes griefs sont donc contre votre Poème sur le désastre de Lisbonne, parce que j’en attendais des effets plus dignes de l’Humanité qui paraît vous l’avoir inspiré. Vous reprochez à Pope et à Leibniz d’insulter à nos maux en soutenant que tout est bien, et vous amplifiez tellement le tableau de nos misères que vous en aggravez le sentiment : au lieu de consolations que j’espérais, vous ne faites que m’affliger ; on dirait que vous craignez que je ne voie pas assez combien je suis malheureux, et vous croiriez, ce semble, me tranquilliser beaucoup en me prouvant que tout est mal. (...)

Després d'haver comprovat les destrosses del temporal de dissabte passat i a banda de sorprendre'm de què encara no s'hagin produït més desgràcies, em vé a la memòria aquesta polèmica: Voltaire/Rousseau? O aquesta altra: qui guanya, la naturalesa o la cultura?

Una Proposta de treball sobre els dos textos (en francès) .

Problemes de coordinació

Isaac Newton va néixer tal dia com avui fa 466 anys. Era el dia de Nadal. No, no t'has equivocat en la data del post. El que passa és que en l'època de Newton, a Europa es feien servir dos calendaris: el julià, o antic, en les Illes Britàniques i el nord i est protestants, mentre que la part catòlica es feia servir el nou calendari gregorià, que anava deu dies endavant. L'esglèsia ortodoxa russa encara segueix aquell calendari.

El calendari Gregorià fou adoptat a les Illes Britàniques el 1752. El 1752 va ser el 1130 de l'any musulmà, i ara estem en 1429. De la mateixa manera, haurem d'esperar al nostre 25 de gener de 2009 perquè s'acabi l'any de la rata i comenci l'any xinès de 4706 i per tant, poguem celebrar el cap d'any adequadament. En l'Anglaterra de Newton l'any no començava el primer de gener, sinó el 25 de març, el dia l'Anunciació. Més encara: avui és dijous (els mesos sempre començaven en dilluns) quatre de Moisés (tretze mesos amb noms de personatges històrics) de l'any 220 de l'era positivista segons Auguste Compte. El calendari positivista, com el revolucionari francès, segons el qual avui seria el decadi de Nivose, no van tenir molt èxit.

Si el començament i la durada dels anys i dels mesos és un problema també ho és el dels dies: quan comença el dia, en sortir el sol o en pondre's? Com el dividim en hores, en parts? I com els anomenem. I què hi celebrem? En el nostre entorn aparentment uns celebrem divendres, altres dissabte i altres diumenge, encara que els ho diguin les persones que treballen de dependents de grans superfícies, que excepte Nadal, Sant Esteve i cap d'any no han tingut cap altra dia festiu, per no parlar dels qui treballen per torns ...

En fi: la Wikipedia no menciona ni tres ni quatre, sinó 41 calendaris vigents actualment en el món. Tots pretenen coordinar les activitats humanes de cada societat, elsrituals i algunes exigènciesastronòmiques, com les fases de la lluna, les estacions, la insolació, etc.

Tot això per dir-vos bon any!

Comunicació no verbal

font: Societat Internacional d'Etologia humana

El cos. Allò que manifesta el que volem -o no- expressar. Existeix una gestualitat, una comunicació no verbal de caire cultural: la distància interpersonal, les salutacions, les amenaces aixecant la mà, el nyiclis amb el dit índex, etc. Però la més important és la natural: abraçar, tapar-se la boca, saludar aixecant les celles ...., una gestualitat universal. Per què els humans de cultures, edats o temps allunyats podem entendre'ns? No és pel llenguatge, sinó per aquesta comunicació no verbal pròpia de l'espècie, gran part de la qual és compartida amb d'altres primats. Aquesta gestualitat, junt amb patrons cognitius propis, és allò que permet exercir el que Hume anomenava el sentit d'humanitat: aquella dificil reconstrucció que fa que estem convençuts que l'altre pensa, sent, imagina i desitja igual que nosaltres.

L'etologia humana estudia aquests aspectes. El seu màxim representant és Irenaeus Eibl-Eibesfeldt, que ha recollit un importantísssim arxiu cinematogràfic sobre diferents cultures, moltes ja desaparegudes.

No creieu que es tracta d'una cosa del passat. Ara s'estudia per tal de fer que els robots ens semblin humans. Que, per exemple, facin veure que ens escolten: assentir, mirar-nos als ulls contacte visual, ... Veieu el llibre I. Wachsmuth and G. Knoblich (Eds.), Modeling Communication with Robots and Virtual Humans, LNAI 4930. Berlin: Springer, 2008.

Quines altres oposicions implica la de "Naturalesa/Cultura"?

1. Clica en la imatge. Amb les paraules que conté, elabora dues llistes d'antònims que siguin correlatius a l'oposició "Natura/Cultura.

2. Examina si algunes correlacions són conceptualment qüestionables.

Tinc un problema ...

Les diferències entre les dones i els homes en funcions o papers i maneres de ser, són naturals o culturals?

Pensa: Si algú llegís el teu escrit, podria respondre aquestes preguntes?

1. Hi ha exemples de diferències en maneres de ser?
2. Hi ha exemples de diferències en funcions o papers?
3. Com es pot esbrinar si una diferència és natural?
4. Com es pot esbrinar si una diferència és cultural?
5. Què en diu l’antropologia cultural?
6. Què en diu l’etologia o la biologia en general?
7. Es distingeix entre sexe i gènere?
8. Quines diferències són naturals?
9. Quines diferències són culturals?
10. Hi ha algunes diferències que, en realitat, són desigualtats?
11. És el mateix una desigualtat que una diferència? Hi ha exemples?
12. Les desigualtats, són innates o apreses?
13. Les diferències, són innates o apreses?
14. Es poden modificar les desigualtats?
15. Es poden modificar les diferències?
16. La tesi de l'escrit, és clara?
17. Té prou arguments a favor?
18. Ha refutat algun argument contrari?
19. La conclusió inclou un balanç de la resposta, és a dir, fins a quin punt ha respost i fins a quin punt hauria de treballar, investigar o reflexionar més?
20. Ha seguit l’esquema proposat o un de millor?
21. Sembla que ha repassat l’escrit per veure si diu el que pensa i l’ha modificat si s’esqueia?
    

Pots consultar: Mini-guía para el pensamiento crítico pàgina 12 i el post d'Anna Sarsanedas

Naturalesa o cultura?

L'oposició naturalesa/cultura

Naturalesa i cultura són dos sistemes de transmissió d'informació (Dawkins dixit) que travessen l'existència humana. Quan ens preguntem si un sentiment, un pensament, un costum són naturals o culturals ens situem en un quadre d'oposicions com aquest:

Natura /Cultura
Innat / Adquirit

Instintiu / Après
Congènit / Per educació
Biofisiologia / Aprenentatge

Herència / Medi
Natural / Artificial
Per naturalesa / Per convenció
Salvatge / Civilitzat

Cru / Cuit

Universal / Particular
Diferència / Desigualtat

Animal / Humà

Gens / Memes

Bàrbar / Grec
Inconscient / Conscient

Matèria / Esperit
Determinisme? Llibertat?

Sovint la pregunta porta implícita la questíó de la possible modificació de la conducta, la situació o el costum, sobreentenent-se que allò natural és difícilment modificable mentre que alló cultural si es pot modificar. El video planteja el problema en termes generals i presenta Stephen Pinker, autor de La taula rasa, un resum de la qual pots trobar aqui en anglès (fes servir el traductor ...). Sobre el tema vegeu també alguns articles ben documentats (en català). Pinker es presenta com oposat a les tesis ambientalistes.

Del programa Redes, dirigit per Eduard Punset

Què és cultura?

Vejam que en diu l'antropologia cultural. Comparem aquestes dues definicions:

La cultura consisteix en patrons de comportament explícits i implícits, adquirits i transmesos mitjançant símbols, que constitueixen els assoliments distintius dels grups humans, inclosos els utensilis; el nucli essencial de la cultura es composa d'idees tradicionals (és a dir, obtingudes i seleccionades històricament) i, sobre tot, dels valors que s'hi associen; els sistemes culturals poden, d'una banda, ser considerats com a producte de l'actuació i, de l'altra, com a elements condicionants de les successives actuacions.

Kroeber i Kluckhohn (1952) Culture a critical review of concepts and definitions

Entenc per cultura el conjunt dinàmic de maneres de fer, de pensar i de dir pròpies d'un grup humà en unes coordenades espai-temporals determinades, és a dir, el conglomerat d'estils socials que els membres d'un grup aprenen o podrien aprendre. Partint de la premissa que una societat és un agregat congruent de relacions humanes,la cultura seria el contingut d'aquestes relacions, la forma que adopta la situació social.
Delgado Ruiz (2002) Estética e infamia