dimarts, 12 de desembre del 2017

Créixer filosofant


En un article de la revista digital Filosofia, ara   trobo una viva descripció de l'adolescència:

"Mai m’ha agradat que em diguessin que era una adolescent. Era per a mi un títol indesitjable: ni nena ni adulta, estúpida i insofrible segons els experts. Amb el temps he anat entenent que no hi ha cap mala intenció rere aquesta etiqueta. L’adolescència no és res més que una època de canvis que cadascú viu d’una manera diferent, i els adults no són enemics, ni tampoc un reflex futur, negre i ensopit; són persones amb tants dubtes com tu.
Quan tens setze, disset o divuit anys, tot va molt ràpid. Arriba un moment en què allò que coneixies, tot el que per a tu era sòlid, evident i quotidià comença a desfer-se i a tornar-se borrós enmig d’una nova realitat que pren importància a l’anterior. Les notícies de la televisió deixen de ser narracions incomprensibles, els països llunyans i exòtics passen a tenir nom i cognom en els mapes, la història dels teus avantpassats es dibuixa a la teva memòria i fins i tot pots sentir que et toca de prop. El món comença a obrir-se, inabastable, i poc a poc t’envaeix la sensació que tot i que cada dia n’aprens més, no hi entens ni un borrall. "
Maria Torres Pérez

Aqui teniu la continuació.

dimarts, 21 de novembre del 2017

De com va aparèixer la joventut

"En la época de Zaratustra, la juventud burguesa todavía quería parecer vieja. Entonces ser joven era más bien un inconveniente para hacer carrera. Se recomendaban medios para acelerar el crecimiento de la barba, y las gafas eran símbolo de estatus. Se imitaba a los padres y se exhibía el rígido aspecto de asesino del padre, los jóvenes adolescentes se escondían detrás de levitones, y se les enseñaba andares comedidos. Antes, la "vida" se tenía por algo desencantador, la juventud tenía que romperse los cuernos contra ella. Ahora, en cambio, la "vida" es lo fogoso y "marchoso", y con ello, lo juvenil mismo. "Juventud" ya no es una mancha que deba ocultarse. Por el contrario, lo que debe justificarse ahora es la edad avanzada, que se halla bajo las sospechas de estar paralizada y enfermiza."

Rüdiger Safranski: Nietzsche, pàgina 343.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

La música es anterior a la babélica confusión de lenguas y, puesto que todavía hoy representa el único medio universal de comunicación, puede considerarse como un poder que triunfa sobre la confusión de lenguas. es antiquísima la idea, relacionada con lo dicho, según la cual la música está más cerca del ser que todos los demás productos de nuestra conciencia. está en el fondo de las doctrinas órficas y pitagóricas. Ayudó a Kepler en el cálculo de la órbita de los planetas. La música se tuvo por el lenguaje del universo, por un sentido figurado; luego, Schopenhauer pasó a considerarla como una expresión inmediata de la voluntad del mundo.

Si la palabra rompe el silencio de las cosas carentes de ella, pero es incapaz de captar en conceptos su ser inagotable, y si es el mito el que se propone decir lo no aprehendido por el logos, en consecuencia la música tiene que albergar en su seno la relación más íntima con lo mítico. Quizá sea ella aquel residuo mítico que se afirma con fuerza hasta el momento actual,  cuando la música se ha hecho omnipresente gracias al desarrollo tecnológico. Es un tapiz de sonidos, una atmósfera, un ambiente. Ya se ha convertido en un susurro fundamental de nuestra existencia. Quien con el auricular puesto se sienta en el metro o corre por el parque, vive en dos mundos. Apolíneamente viaja o corre; dionisíacamente escucha. La música ha socializado el trascender y lo ha convertido en un deporte de masas. Las discotecas y las salas de conciertos son las catedrales de hoy. Una parte considerable de la humanidad entre los trece y los treinta años vive hoy en los dionisíacos espacios no lingüísticos y prelógicos del rock y el pop. Los oleajes de música no conocen límites, minan los terrenos políticos y las ideologías, tal y como se mostró en los cambios de 1989. La música funda nuevas comunidades, traslada a un estado diferente, abre otro ser. El espacio auditivo es capaz de envolver al individuo y hacer que desaparezca el mundo exterior. Pero la música enlaza a los oyentes en otro nivel. Aun cuando estos se conviertan en mónadas sin ventanas, no están solitarios cuando suena lo mismo en todos ellos. La música posibilita una profunda coherencia social en un estrato de la conciencia que antes se llamó mítico."

Rüdiger SAFRANSKI: Nietzsche, biografía de su pensamiento, pp 106-107.

Informació i coneixement

dimarts, 11 de juliol del 2017

divendres, 23 de juny del 2017

Fabrika

De sobte, tot són noves tecnologies i white-collar treballadors. Tot i que encara romanen al món molts llocs així:


Trobareu un excellent i detallat comentari (en francès) aqui.

divendres, 19 de maig del 2017

Els XXXVI Arnau de Vilanova

Com els anteriors altres trenta-sis anys. Noies i nois satisfets, una mica avergonyides (sorpreses ara de no rebre correccions, sinó elogis). Professorat i famílies enlluernades per aquestes noies i nois. 
Professorat que esgarrapa temps per sortir de l'aula i posar per escrit les coses bones que fan dins d'ella. 
I la qualitat es manté, gràcies a aquesta institució de l'educació catalana que es diu treball de recerca. Fins l'any que vé!
Trobareu la llista de premiats i les ressenyes aqui.

Enlluernadores i enlluernats

diumenge, 7 de maig del 2017

Bombardeo, poca gente

Matí de dissabte. Coincideixo al mateix del vagó amb un conegut del barri. Seiem junts. Xerrem de com ocupar la jubilació. M'explica que ha autoeditat un llibre inspirat en anotacions d'una bibliotecària barcelonina durant la Guerra civil. -Si tienes 16 € te vendo uno-. D'acord, responc. I treu de la motxila un llibre. A la portada, una fotografia antiga d'una dona jove. -Es esta-, diu mentre intercanviem diners per llibre.


I la transacció esdevé un regal, perquè és un llibre que t'arriba al fons, que conmou. Per la seva estructura, que fa un collage amb anotacions de la bibliotecària real,  cartes fictícies, inclús una redacció infantil. Pel seu narrador enamorat  més que omniscient, que es pemet ensenyar-nos com posa i treu personatges, que comenta la seva pròpia narració, ens anuncia el que vindrà, ens avisa que farà una ellipsi, contradiu el que conten els personatges.


Tot i que és un sedicent recull de contes, en realitat és una novel·la. Una novela amb els sentiments a flor de pell, que manté la intensitat en tot moment. I que reserva al final de cada capítol un pessic al cor (aún se me encoge el alma o lo que haya por dentro).

Per si no us el trobeu en el mateix vagó: Rodolfo Hoyuelos:Bombardeo, poca gente. Stendhal Books, Barcelona 2015.


divendres, 14 d’abril del 2017

dimecres, 12 d’abril del 2017

Apunts sobre el suicidi

Apuntes sobre el suicidio. Llibre clar i lluminós, no pas perquè abordi el suicidi de forma optimista ("els pessimistes no se suiciden"), sinó per la seva concisió, l'anar al tema de dret sense retòriques. Critchley dirigeix l'excel.lent secció The Stone del New York Times. Res a veure amb tractaments estandarditzats del tema.
"Només els vius semblen incoherents",  d'aqui el desig inútil de tothom de trobar coherència i sentit al suicidi.

divendres, 17 de març del 2017

Filosofia i Internet

Una bona eina en forma de fitxa.
http://boulesis.com/textos/filosofia-confianza-y-seguridad-digital

divendres, 6 de gener del 2017

Ensenyar

Un consell necessari arreu ... Ni alumnat disruptiu, ni col·legues gemegaires o romancers, ni normatives absurdes, direccions perepunyetes, ni reunions burocràtiques: mantingues la serenitat i segueix ensenyant.
Trobada a Strand