Justícia i perdó

Ahir em vaig quedar una mica astorat en sentir al telenotícies que algú relacionat amb els actes commemoratius dels bombardejos a Catalunya del març del 1938 acusava "els dos bàndols" de no haver demanat perdó.

Qui és ningú per situar-se en la posició d'exigir que es demani perdó? El perdó el pot implorar qui ha causat un dany, però només després d'haver-lo reparat; el pot concedir la víctima gratuitament, i no perquè se li demani, i menys perquè se li exigeixi. Pretendre situar-se en la posició de qui recorda les parts (per cert, realment eren dos bàndols a la guerra del 1936?) que cal que es demanin mútuament perdó és una perversió moral. I ho és perquè adopta una posició inhumana, desencarnada de la justícia i la cura.

El que sí es pot exigir és la reparació del mal infligit. I aquesta reparació, per ser completa, ha de ser ètica, jurídica, política i, per descomptat, psicològica. Quan demanar que es cerqui un fossar abans que mori l'ancià que recorda la seva ubicació encara és en algun poble un acte de gosadia, pretendre plantejar el problema en termes de perdó és, una vegada més, situar-se al costat dels vencedors.

No es necessita ser nietzscheà, si és que tal cosa pot existir, per entendre que manejar les injustícies amb categories com el perdonar i el penedir-se no és més que una contaminació religiosa de la moral, que es manifesta en el comentari dit i també, per cert, en algunes publicacions sobre educació moral, entre d'altres alguns documents debatuts a ensenyament i d'altres vinculats a la mediació.

Fragments del discurs nadalenc

La Neigenboulophilie

Mengeu/bebeu-vos-ho ara mateix, que fred/calent no val res.
A mi el Nadal no em diu res.
Nadal solidari.
No ens ha tocat la loteria.
Ha estat molt repartit.
Nadal consumista.
Porteu cadires!
Massa/pocs guarniments lluminosos als carrers.
Malaguanyat el pollastre.
L'autèntic sentit del Nadal.
No havia jugat mai al quinto.
Aquest any toca a casa l'avia.
Què feu, reis o papa noel?
Feu el caga-tió?
No us baralleu, que sóm Nadal.
Bon Nadal.

I tu, quina filosofia tens?

Com una vulgar revista de perruqueria, heus aquí un quiz que us permetrà saber si sou existencialistes, cristians, budistes, utilitaristes, nihilistes o kantianes:

What philosophy do you follow?

Moralina

(cliqueu al requedre per veure l'animació)

Via: Paul Binocle

Als aparcaments de les primeres superfícies comercials quedaven els carros escampats. Hi havia avisos que calia deixar-los a lloc, però no se'n feia molt cas, i de vegades per aquell efecte d'imitació que diuen els psicòles socials que es produeix quan algú conculca públicament una norma, n'hi havia molts d'escampats. Això donava peu a què persones assenyades sentenciessin: "La gent és molt còmoda", "la gent no s'adona que molesta els altres", "la gent és egoista", "la gent no col.labora" etc. Quina era la solució segons aquells caps pensants? Que la gent no fos còmoda, que pensés en els altres, que no fos egoista. Tanmateix, no va ser amb una reforma moral que es va aconseguir que els carros quedessin a lloc, sinó una solució tècnica: una moneda que alliberava el carro i que es retornava en desar-lo. El mateix s'esdevé amb les queixes sobre la manca de respecte als semàfors com causa de les topades d'automòbils a les cruïlles. Quina és la solució? L'augment de les sancions? més cursos per als conductors? No. Eliminar les cruilles i posar rotondes. I encara un tercer exemple: les batusses pel menjar que reparteixen des d'un camió soldats en missió suposadament humanitària. "mira, si ells mateixos es barallen". Solució: la que fa temps que repeteixen les ONG serioses: fer arribar l'ajut a través de les xarxes de la pròpia societat receptora.

Tot això només palesa que hi ha qui sent una especial satisfacció en subratllar les insuficiencies de la condició humana, que troba bé els discursos moralitzants que avisen la joventud, atemoreixen els estrangers que venen de paisos pobres, renyen els que no eduquen bé els seus fills, els que no cuiden prou els seus pares, els que no són responsables a la feina ... quan sovint és questió de ser inventius en les solucions. No deia Hobbes que calia organitzar la societat tenint en compte els homes com són i les lleis com hauríen de ser? Per què abans de moralitzar no pensem seriosa i creativament quins components del problema es podem resoldre tècnicament?

Definició ostensiva

Què vol dir X ( sigui X antropocentrisme, dualisme, càrrega de la prova ...)? Per respondre a una petició de definició, l'obligada consulta als diccionaris és en molts casos insatisfactòria. Per això quan algú ens pregunta i volem ser rigorosos responem amb una definició més o menys complexa (que combina l'etimològica, l'essencial, l'enumerativa ...) i ho il·lustrem amb exemples més o menys adients. Però crec que de vegades això no és ni rigorós ni aclaridor. D'una banda per què resulta que hi ha entitats(diguem-ne) que no es poden definir amb paraules (per exemple: color verd, plaer), i que només admeten una definició ostensiva, és a dir que mostra, senyala, ensenya el definiendum (colors verts, percepcions plaents). D'altra banda, la voluntat de ser rigorosos ens pot portar a una explicació tan enrevessada que acabi simplement palesant que qui explica és molt savi, i que qui escolta és poc intel·ligent.
Crec que aquest problemes són aplicables a filosofia. La introducció que es fa a les classes sovint és poc aclaridora i és difícil que d'una manera introductòria, sigui rigorosa. Per això fa temps que em salto el tema. Ara bé, aprofito ocasions per senyalar-la i subratllar-ho. Heus-ne aci dues:

Visita a l'exposició Fronteres. He donat la instrucció de respondre les preguntes que vaig postejar. Se m'acosta un alumne:

- Jordi, les preguntes no tenen respostes aquí a l'exposició.

És veritat, no explica què és una frontera, ni si n´hi ha dins nostre, ni res. Les respostes les has de buscar.

Una altra, dels comentaris escrits sobre la tesi de Pale blue dot:

"Estic d'acord amb aquesta idea, però em convida a pensar massa i no hi ha cap problema fins que t'adones que no tens respostes, només preguntes".

Està expressant que li fa mandra fer l'exercici? O comenca a descobrir que podem -i és interessant- preguntar-nos per les certeses quotidianes? I que això pot esdevenir un mètode i una actitud? L'únic que cal afegir: la bona filosofia té a veure amb aquest mètode i aquesta actitud, especialment en un context de pràctica de l'amistat.

Hi ha una millor introducció a la filosofia que mostrar-la?

Del mite al lógos

Un estàndard de la Història de la filosofia és l'explicació del seu naixement a la Hel.lade arcaica com un abandonament progressiu de les explicacions mítiques de la natura i l'esser humà substituïdes per les explicacions racionals. Aquest estàndard conté una confusió conceptual, que es manifesta a l'hora de definir quan una explicació és mítica i quan racional . La filia i el neikos, el lógos heraclitià, la deessa que agafa de la mà del jove Parmènides i li diu la veritat, tot plegat no sembla molt "racional".
De fet aquest tòpic simplifica fins a la foscor la filosofa dita presocràtica. Una modificació com la popperiana, que caracteritza la filosofia com a tradició crítica, és més aclaridora, però només s'adiu als de Milet i algun posterior a Parmènides, però no a molts altres, com Heraclit o Empèdocles.
Crec que caldria parar més atenció a estudiosos com Giorgio Colli, que des de fa temps parlen d'aquella com l'època dels savis, que serà, amb Plató, substituida per l'època dels filòsofs. Una de les diferències principals seria l'escriptura, usada magistralment per Plató. Aquest enfocament també ens permetria situar millor el fundador de l'Acadèmia: la forma diàleg dels seus escrits, el tema de les doctrines no escrites, la degradació del saber que és l'escriptura expressada al Fedre en el mite de Teuth, la presentació de mites per expressar el seu pensament.