Educar per al futur

Diuen que eduques per al demà. Les innovacions pedagògiques es justifiquen en estudis de prospectiva. Ja és un tòpic aquella crítica que tenim escoles del XIX per a alumnes del XXI...

Tot i així, la sensació que sempre he tingut com a ensenyant ha estat la de treballar a cegues. Desconeixes els resultats a llarg termini de les teves accions. Com influirà l'ensenyament competencial que ha rebut l'alumnat d'avui en la vida dels adults del 2035? Quins efectes tindrà l'escolarització segregada per sexes, més enllà de la repugnància que ens suscita avui? Quina diferència tindran els adults l'escolaritzats a la pública i a la religiosa?

Aquesta sensació que educar és treballar a cegues s'agreuja quan qui creu sincerament que  l'educació escolar té un impacte en les persones arriba a conèixer els itineraris posteriors del seu alumnat.

Un dia, mentre mirava un quadre en una exposició, se m'acosta una senyora i em diu: - S'enrecorda del meu fill, que li veu dir que no faria res, que deixés els estudis, i que no tenia vocació musical vertadera? Doncs ara ha acabat els estudis musicals. Al seu professorat aquesta cosa de la vocació ens semblava quelcom sobrevingunt, una excusa. Faltava els dilluns i venia amb morè d'esquiar, suspenia o aprovava molt just i s'excusava dient que la seva dedicació era a la música. Interrompuda la meva contemplació del quadre, em vaig adonar que ens havíem equivocat. (Val a dir que poc després el vaig sentir en un concert i em vaig dir que no era un músic molt bo... coses de la racionalització del resentiment!).

Em creuo, ara ja en horari de jubilats, amb la mare d'un alumne: cómo le va a A.? - Muy bien, lleva diez años trabajando en lo que le gusta, gracias a vosotros.. -Mujer, ya será menos! -No, gracias a vosotros. Estaba en un momento difícil y le ayudásteis! - Siempre os lo agradeceré. No recordo haver fet res d'especial en el cas de l'A.

Rebo al Fb un comentari d'una exalumna: "JAlsina i JBeltran!, com m'agradaria tornar-vos a tenir a classe!" Uau... Ha completat els seus estudis a Harvard i acaba de publicar un estudi sobre relacions internacionals. Tampoc em sembla que hi féssim res: semblava saber-ho tot abans d'ensenyar-li-ho i, al damunt, sense fer cap posat d'alumna model o setciències.

Encara sento una fiblada en el cor  quan recordo aquella junta d'avaluació de setembre on no vam ser capaços d'aprovar per una assignatura el darrer curs de batxillerat a una campiona esportiva i imagino el seu itinerari posterior, que desconec. O quan penso en el d'aquell pakistanès, un dels pocs estrangers que en aquell moment teníem, que vam  convertir d'estranger en extraterrestre: tot el dia sol al passadís perquè dins de l'aula "no entén res". O quan torno a sentir el neguit de no saber què fer davant els intents d'aquell corpulent llatí acabat d'arribar a mitjan curs d'amagar el seu cap d'atzabeja en una aula d'alumnes un curs més petits.

Quina vida tindran la campiona esportiva sense títol de batxiller, l'estranger que va experimentar el rebuig de tota la comunitat quan era un nouvingut al nostre país, el llatí que volia fer-se invisible?

Un es pot consolar canviant de pensament: en general, l'educació, per més planificada que estigui, no influeix en les persones. Influeix més l'origen familiar, l'ambient dels iguals, i... la sort.

Els XXXVI Arnau de Vilanova

Com els anteriors altres trenta-sis anys. Noies i nois satisfets, una mica avergonyides (sorpreses ara de no rebre correccions, sinó elogis). Professorat i famílies enlluernades per aquestes noies i nois. 

Professorat que esgarrapa temps per sortir de l'aula i posar per escrit les coses bones que fan dins d'ella. 

I la qualitat es manté, gràcies a aquesta institució de l'educació catalana que es diu treball de recerca. Fins l'any que vé!

Trobareu la llista de premiats i les ressenyes aqui.

Enlluernadores i enlluernats

Ensenyar

Un consell necessari arreu ... Ni alumnat disruptiu, ni col·legues gemegaires o romancers, ni normatives absurdes, direccions perepunyetes, ni reunions burocràtiques: mantingues la serenitat i segueix ensenyant.

Trobada a Strand

Els Arnau de Vilanova 2016

Dimecres passat vem fer el lliurament dels premis Arnau de Vilanova, organitzats per la Comissió d'humanitats del Collegi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Si té algun valor l'antiguitat, aquests són els premis per a alumnes i professorat de secundària que fa més anys que se celebren, en qualsevol matèria (CIRIT, Cangur, Argó, etc).

Vegeu le recensions dels treballs premiats al lloc web del Col·legi. De moment, els seus retrats en fotografia.

Molts alumnes que no trien Religió, discriminats

És un greuge per als alumnes que no volen fer religió que l'assignatura alternativa que estan obligats a triar (Cultura i valors ètics) estigui sotmesa molts cops a l'arbitri de qualsevol persona que descobreix l'educació emocional  o altres sopes d'all, o al professor que allarga les hores de la "seva" matèria, o al tutor que deixa els seus alumnes "fent estudi", mentre aprofita per fer tutories individuals o simplement per fer fotocòpies ... o al professorat de guàrdia!

Cultura i Valors Ètics té un programa, com totes les assignatures, amb un document de desplegament de les 10 competències identificades en l'àmbit.

Adhoc i la SCF van fer una al·legació per compactar les hores de CVE en dos cursos, per tal d'impartir-la dues hores a la setmana però, en dependre de la religió catòlica no ha prosperat. Junt amb Educació física (per altres motius evidents), és l'assignatura d'ESO que no es pot compactar, a diferència d'altres.

Imagineu-vos que es fa córrer que a Matemàtiques o a Anglès "es passen pel·lícules" i "no es fa res" i "es parla" o "es fa tutoria". Així jo també m'atreviria a impartir Mates o Anglès, com molts professors s'atreveixen a impartir CVE. Però què tenen a veure els continguts de CVE amb passar pel·lícules, no fer res, parlar o fer tutoria?

Passa una cosa semblant amb la Psicologia i la Sociologia de Batxillerat. L'ùnic temari d'oposicions que contempla àmpliament temes de psicologia i sociologia és el de l'especialitat de Filosofia (12 sobre 71 temes). Per què aleshores professorat d'altres especialitats, com Psicologia i pedagogia (ara Orientació educativa), o Geografia i Història, s'autoproposen per impartir aquestes assignatures, tot i que per accedir a la seva especialitat no han hagut de superar cap prova que contemplés els continguts del currículum de Psicologia Sociologia?

LGELOGSELOCELOELECLOMCE ...

Recordeu els nivells de concreció, les representacions prèvies, els fets, conceptes i sistemes conceptuals, la diferència entre processos i procediments, les actituds, els valors i les normes, els objectius terminals, l'avaluació formativa, formadora, inicial, contínua i final ...?

Com que el ser alumne s'enganxa, el col·lega i amic (Antonio, on ets!), assegut al meu darrere i sense que el formador de formadors s'adonés, em va fer aquesta caricatura de clatell. Era l'any 1991. Era un curs de preparació per a la Reforma. 

Al Congrés dels diputats, els partits excepte el PP han aprovat una proposició de llei impossible de complir sobre la suspensió de la LOMQE (estándares de aprendizaje, criterios de evaluación, serendipia, entrada per llei de la AVT als centres ...). Al Departament d'Ensenyament comença a ressonar que en un futur pròxim caldrà elaborar una llei d'educació catalana (competències, consolidació competencial, habilitats, continguts clau, gradació ...). El ministeri pacta amb les universitats, amenaçants perquè perdien la bicoca de les PAU, una reforma de la reválida encara no implantada, però insinuada en "los estándares de aprendizaje", per seguir controlant les proves finals de batxillerat.

L'única mesura assenyada sobre reformes ensenyament ha estat la del govern català de mantenir el batxillerat sense canvis segons l'ordenació del 2006 fins que s'aclareixi el panorama. I l'única mesura transcendent va ser l'allargament de l'ensenyament obligatori i la creació dels instituts de secundària. La resta, superestructura, mareig i pèrdua de temps en traduir el nou vocabulari. Sustracció d'esforços a l'autèntica millora de l'educació.

P.S: Consulteu a la Wikipedia en espanyol totes les sigles. Son dels articles que contenen més avisoso de manca d'imparcialitat, de continguts divergents i de manca de dades de suport de les afirmacions.

Corregir

Segurament, l'activitat més odiada de la professió: Quan corregeixes, esmenes, avises, jutjes, castigues, premies, endevines trampes, compares, ordenes, destries la norma. Constates la mimesi entre els discurs de les classes i el dels escrits dels alumnes, laboriosos o deixats.  També reparteixes culpes entre l'alumnat i tu, i el llibre de text, i les pàgines web que el boca orella entre alumnes certifica com "les millors". En d'altres casos, corregir es tranforma en la burocràtica tasca d'anotar si s'ha fet o no una tasca, o en la no menys burocràtica d'emplenar caselles.

La feina més desagradable de la professió: Perquè posa davant del propi fracàs. Perquè estimula el menyspreu -en el fons culpabilitzat- front allò que fa el nostre alumnat. Perquè fa adonar-te que, un cop més, han estat balders els esforços per no tornar a caure en el clot de parionar la llista de les respostes amb la de les preguntes. Perquè no es palesa millora. Perquè en la majoria d'ocasions, la transcendència de la nota fa oblidar la del poder formatiu de l'avaluació.

Si no us ho creieu, compareu amb una altra activitat avaluativa: editar. Editar: cercar alternatives millors tot respectant el que la persona autora volia dir.

Només l'he sentit una actividad agradable i enriquidora quan he plantejat la tasca per tal que m'interessés allò que havien escrit els alumnes, i després els he llegit amb una llibreta de notes al costat per apuntar allò que m'agrada o em crida l'atenció. No em refereixo a recull de disbarats estil "les forces productives són generalment homosexuals (després d'haver dissertat sobre ambdós temes en una mateixa classe). O "cuando Pepinillos descubrió unos manuscitos de Sartre ..." (barreja de la llista de definicions de consciència del Pinillos, el tràfec de manuscrits de "Jean Pol Pârtre" a l'Écume des Jours, i el pour soi. Ni a "nadar en la ambulancia".  Ni en els disbarats que es poden trobar en els repertoris de la xarxa, que feien dir fa anys al malaguanyat Félix de Azúa, comentant una de les enèsimes reformes educatives:  "quizás un día lamentemos que los escolares pierdan su descomunal talento para mostrar el lado ridículo de la vida y la trivialidad de nuestros conocimientos". Em refereixo, en canvi, a l'ús d'eines estil avaluació figuroanalògica, frases incompletes, metàfores, analogies, dilemes, enigmes ...

L'única recompensa: acabar i repartir, tot sortejant el perill que el bon humor d'haver acabat encara sigui amenaçat per les odioses preguntes (que resssusciten tots els dubtes que se t'encaparraven durant la correcció):

- Però, això, entrava?

- Jo he posat el que deia el llibre de text!

- Sí, sí, però quina nota tinc?

- Llavors, què volies que hi posessim?

- X ha escrit el mateix que jo i a ell li has comptat mig punt!

- T'has equivocat en la puntuació!

...

Corregir:

"Emmenar a la regla (allò que se’n separa), purgar dels defectes i dels errors, esmenar, rectificar" (DIEC).

Però a més:

"Avisar qualcú de la dolentia o inconveniència dels seus actes, per tal que se n'esmeni" (DCVB).

I també, per descomptat:

"Infligir càstig correccional"(DCVB).  

I, en el fons:

"Regir, comandar" (DCVB).

Aquesta nit he somniat que, malgrat estar jubilat, tenia una pila d'exàmens per corregir ...

Ofertes de treball

A photo posted by Eva Serrats (@evaserrats) on Oct 18, 2015 at 7:49am PDT

Honor al professorat II

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-suplement/la-filosofia-esta-en-crisi/audio/896039/#.Vh45DAElUms.blogger

Honor al professorat

Entrevista sucosa a Paul MCartney en un college americà l'any passat. Algunes perles, com la que atribueix l'evolució de peces com Love me do a Eleanor Rigby o Lucy in the Sky with Diamonds a la maduració psicológica, ... i a les drogues!; la burla d'algunes de les cançons pròpies, que si no hagués estat músic hagués triat ser profe; la franquesa amb què parla i respon a les preguntes dels alumnes, i com canta malgrat no tenir veu ... 

I sobre tot, que atribueix la qualitat de moltes cançons que vàren composar a què tant John com ell mateix van tenir uns molts bons professors de literatura.

Merlí

Hi ha qui es malfia de la nova sèrie que té com a protagonista un professor de filosofia "especial". He vist el primer capítol i em sembla que més aviat despertarà la curiositat de mares i pares -els adolescents, si engeguen la tele, miren altres coses- que preguntaran als seus fills: - I el teu profe de filosofia, és així? 

I també, de passada, potser preguntaran què es fa a filosofia i s'exclamaran, potser, quan s'assabentin que, si no s'hi posa remei, l'alumnat de ciències acabarà el batxillerat sense haver fet història de la filosofia.

En tot cas, m'estimo més que surti als media l'extravagància d'un professor de filosofia protagonista d'una sèrie, que ser notícia perquè a l'examen de selectivitat d'Història de la filosofia hagin posat per al comentari un text d'una sola línia, com va passar fa uns anys.

Somni

Avui, he somiat que tenia alumnes. Era feliç. Aristotèlicament i utilitària.

De dol

Dignitat

Fatiha -posem- camina sèria pel passadís, ara silenciós.
- Com és que no ets a classe?
- M'he salido.  El nois perquè ho aguanten tot, però jo no. La de filo ens ha dit "me dáis asco"!

L'olimpiada de filosofia d'enguany

A l'espera de més informacions, heus aqui un tast del que s'hi va veure: dedicació, sinèrgies, participació, entusiasme ... filosofia!



Actualització 25-2-15:

Teniu els noms dels autors dels dos treballs seleccionts  i altres informacions en el blog de l'olimpiada.

Aplicable a professorat de filosofia

"Més d'un escriptor està convençut d'haver fet pensar el seu lector quan en realitat l'ha fet suar"

Antoine de Rivarol

Con permiso, la Canción del Ser

A Filolist, el grup de Google de professorat de filosofia, s'ha obert un petit debat a partir d'un video on un jove professor americà explica alguns aspectes de la filosofia de Locke. "Em nego a fer el pallasso! protesten uns, mentre altres aporten altres videos i poc a poc l'humor s'instala en el debat ... ja hem arribat al conegut Epistemologia de Les Luthiers.

Aquella polèmica ha desfermat la memòria d'un company de jubilació, que m'escriu: 

"En plan ya de profesor carroza de Filosofía te pongo un ejemplo personal (“¡Qué viejo me siento contando siempre batallas pasadas…! y mira que procuro morderme la lengua, pero no hay manera cometo siempre en el mismo error): Eran los cursos 74-79, en plena transición franquista. Trabajaba en el Instituto Eugeni D’Ors de Badalona (En Badalona entonces sólo había dos: El nº 1, el Albeniz y el nº 2, el Eugeni D’Ors). La dirección del centro era una Asamblea (15 profes, 15 alumnos y 15 padres). Esta Asamblea de directrices anarquistas en la práctica se hacía ingobernable por lo que finalmente los profes que defendíamos “la dictadura del proletariado” conseguimos que se hicieran con la dirección los del PSUC. ¡Qué años! Éramos unos diez profes de filosofía entre diurno y nocturno. Teníamos aulas propias para enseñar filosofía. Como reinaba la acracia, las clases se decoraban a gusto del profesor y de los alumnos. Recuerdo entre otras cosas las paredes con grandes pinturas surrealistas de tíos y tías desnudas mostrando sus penes y vaginas en plan Dalí. ¿Qué dirían los alumnos de ahora? Je, je… Pues bien, un colega trajo un día a su clase nada menos que a García Calvo para que les hablara sobre el Ser de Parménides. García Calvo retiró todas las sillas de la clase, les mandó sentar en círculo y a su alrededor. Se puso en plan yoga con los brazos abiertos, los ojos mirando al techo y se pasó casi toda la hora que duró su explicación repitiendo siempre lo mismo “El Ser es, el No-Ser no es”. Yo alucinaba viendo a aquellos alumnos, tan movidos y ácratas, obnubilados y sin pestañear. Al día siguiente yo tenía que explicar el mismo tema a otro grupo de alumnos de BUP. Di la clase creo que con un aceptable nivel académico, pero me cabreó ver que algunos bostezaban o no prestaban atención. A la siguiente clase, me llevé un casete a clase y les puse la canción del Ser, del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio (el hijo de menor de Sánchez Mazas y hermano de Rafael el escritor). Escribí la letra en la pizarra, la comentamos y a continuación les hablé de Parménides. Te adjunto la canción por si no la recuerdas o no la habías oído. La motivación fue grande. Los alumnos salieron hablando de Parménides y cantando la canción."

L'orelles recorda un dels seus primers posts, ara fa més de set anys (també ens sentim abueletes!), on mostravem amb orgull el material didàctic d'un nas de pallasso i contavem l'anècdota, de com, per la mateixa època que el meu col·lega Ch., en Germinal, el combatiu delegat de tercer de BUP de lletres, es rebaixava a afalagar-me amb moxaines perquè repetís a la seva classe la broma de posar-me el nas de pallasso.

Classe de filosofia

A la festa final del Barcelona Pensa vem tenir ocasió de conèixer el Colectivo ameno: És una fusió entre el Grau de Filosofia i l'Escola de l'imbecilitat de Pep Vila. 

Com se sol dir: una alenada d'aire fresc.

"La filosofia consisteix en la interrogació radical"

Tasca: trobar l'argument ad hominem que inclou el text següent i examinar si és fal·laç o plausible en el cas d'aquell professorat que a les seves classes insisteix a definir la filosofia com una interrogació radical sobre tot el que existeix.

"Considerada más atentamente, esa «libertad» que hoy concede el Estado a algunos hombres en beneficio de la filosofía, no es tal libertad; sino un ministerio que alimenta a sus empleados. El fomento de la filosofía consiste, pues, únicamente en que actualmente, al menos cierto número de personas puede vivir de su filosofía gracias al Estado, en tanto que pueden hacer de ella un oficio para ganarse el pan; mientras que los antiguos sabios de Grecia jamás percibieron un sueldo por parte del Estado, como mucho, alguna vez, por poner el ejemplo de Zenón, se los honró regalándoles una corona áurea y un monumento fúnebre sobre el Cerámico. Yo no sabría decir, en general, si se sirve a la verdad indicando el camino que debe seguirse para vivir de ella, porque todo depende de la índole y la calidad individual del hombre que tenga que andar por él. Puedo imaginarme muy bien un grado tal de orgullo y de respeto por uno mismo en virtud del cual un hombre diga a sus congéneres: «Cuidad de mí porque yo tengo algo mejor que hacer: tengo que cuidar de vosotros». En Platón y Schopenhauer tal grandiosidad de sentimientos y este modo de expresarlos no tendría nada de extraño; por eso, justamente, ambos podrían haber sido incluso filósofos de universidad -del mismo modo que Platón fue durante algún tiempo filósofo de corte - sin humillar por eso la dignidad de la filosofía. Pero ya Kant fue, como solemos serlo los eruditos, excesivamente cuidadoso, pusilánime y, en su relación con el Estado, carente de grandeza; de manera que, en cualquier caso, si alguna vez se procesara a la filosofía de universidad, él no podría legitimarla. Pero existen naturalezas que sí podrían realizar esa legitimación -como, desde luego, las de Platón y Schopenhauer-, aunque temo sólo una cosa: nunca tendrán ocasión de hacerlo, ya que jamás un Estado se atreverá a favorecer a tales hombres ni a concederles tal posición. ¿Y por qué? Porque cualquier Estado los teme, y sólo favorecerá a aquellos filósofos de los que no tenga nada que temer. Sucede, ciertamente, que el Estado, en general, tiene miedo de la filosofía y, justo siendo éste el caso, hará lo posible por atraer hacia sí a todos los filósofos que pueda, los cuales le confieren la apariencia de tener la filosofía de su parte, ya que consigue que lo apoyen quienes portan su enseña y, sin embargo, no tienen nada de temibles. Mas si apareciera un hombre que hiciese realmente ademán de querer acometerlo todo, incluso el Estado, con el cuchillo de la verdad, entonces este último, puesto que sobre todas las cosas busca afirmar su propia existencia, tiene derecho a excluir de su lado a tal hombre y a tratarlo como a su enemigo; de la misma forma que excluye y trata como enemiga a una religión que se considera por encima del Estado y quiera erigirse en su juez. Así pues, quien acepta ser filósofo por cuenta del Estado, también tendrá que aceptar que éste lo considere a él como alguien que ha renunciado a perseguir la verdad hasta el último de los recovecos. Por lo menos, mientras lo favorezcan y ocupe su cargo, tendrá que reconocer que existe algo por encima de la verdad: el Estado."

Nietzsche: Schopenhauer como educador. Tercera Consideración intempestiva. Font

Per si interessa a algú més que a la Cèlia

La Cèlia E.A. ha anat insistint amablement tot l'estiu perquè li respongués un qüestionari per al seu treball de recerca sobre noves pràctiques filosòfiques. Heus-lo aqui.

Com va començar en el món de la filosofia?

Després d'uns estudis universitaris una mica caòtics (la universitat tancada durant mesos, una reforma frustrada del calendari universitari que va ocasionar un altre curs de tres mesos, i que em vaig dedicar a altres interessos com el teatre), vaig treure'm el títol i vaig començar a donar classes. Va ser a partir d’aquí que va començar el meu compromís amb la filosofia.

Quina va ser la seva motivació per crear el seu blog filosòfic “Orelles de Burro”?

Tres motius: en primer lloc, ser com un diari de les classes fetes, per recordar idees i avaluar la meva tasca de docent, alhora que servia per fer present la didàctica de la filosofia al món virtual. Com a diari, també volia recollir certs moments "gloriosos" de les reaccions del meu alumnat i de la vida de l'institut. En segon lloc, proporcionar materials per complementar els apunts de classe dels meus alumnes, on poguessin repassar o ampliar. I en tercer lloc, per compartir les meves experiències amb d'altres col·legues.

Quin és el resultat fins el moment del seu blog?

Potser haurien de respondre els possibles lectors del blog, que son entre els trenta i cinquanta diaris, excepte quan es un tema debatut, com la LOMQE.

La veritat es que al menys per a mi, serveix com a arxiu d'idees sobre l'ensenyament de la filosofia. L'estàndard dels continguts de la filosofia es pot trobar als manuals o als llibres de text. En canvi, les maneres noves d'abordar un tema o certs continguts molt actuals, les idees que han funcionat a les classes no les trobes enlloc més que parlant amb companys on en blogs com el meu.

Hi ha algun tema que publiqui especialment en el seu blog?

Es poden consultar les etiquetes. N'hi ha de procediments i mètodes, d'anècdotes amb alumnes, de les parts de la filosofia. Una part segueix l'actualitat de la presencia de la filosofia a secundària, com els comentaris i el debat sobre els programes, les que anuncien o fan la crònica d'activitats en defensa de la filosofia. Depèn de les èpoques. Actualment he començat a introduir posts sobre els cafès filosòfics en què participo, com el Filozum i el Cafè filosòfic del Raval. També hi ha un apartat de posts més personals, amb les etiquetes vida, aging, perepunyeteries ...

D’on va sorgir la motivació per crear el concurs FOTOFILOSOFIA?

Vaig publicar un post amb fotografies personals del que havia fet un dia i per a cada fotografia feia una pregunta. Un company, en Jordi Rodon, va comentar que li agradaven molt les fotos i les preguntes, i vaig pensar que podia fer-ho servir a les classes. Que les meves i els meus alumnes es fessin preguntes filosòfiques i les subratllessin amb una fotografia. Vaig provar-ho i vaig veure que funcionava. Vaig pensar que en un moment en què el professorat està aïllat en els centres, calia fer coses que els relacionessin i per això vaig fer la convocatòria no només per als meus alumnes sinó per a més gent. Gràcies a l'Anna Sarsanedas, d'una banda i a l'Angels Baldó i en Ramon Moix de l'altra, vem bastir-ne la infrastructura bàsica. El ressò innegable que hem trobat en companys i companyes d’arreu de Catalunya, i fins i tot el País valencià, les Illes i la Catalunya nord, ha fet que ens engresquéssim i ens animéssim a continuar. A banda de la seva importància didàctica i el seu ressó en els centres, hem volgut fer coincidir l'acte final amb el Dia mundial de la filosofia i així col·laborar a la promoció de la filosofia.

Quin ha estat el resultat del concurs?

Després de vuit anys, podem dir que milers d'alumnes han gaudit d'aquesta experiència, que sempre hem volgut que tingui un vessant més de col·laboració que de competició. Per això li diem "mostra" i no "concurs", cosa que no treu que apliquem criteris i seleccionem les que ens semblen millors, les que fan pensar més. Hi ha entre 40 i 50 centres que repeteixen cada any, i d'altres que es van renovant. De fet, inspirant-se en la nostra iniciativa, les olimpíades filosòfiques que se celebren a altres lloc de l'actual Estat han inclòs un apartat de fotofilosofia. També ens congratula que professores i professors no només d'arreu de Catalunya, sinó de València, les Illes i la Catalunya nord segueixin participant.

Respecte la docència, com descriuria la seva etapa com a docent de la filosofia?

Dona, fer classes és ideal per a algú que li agrada xerrar. Tenir vint hores a la setmana una gent que t'ha d'escoltar obligatòriament i a més que et paguin per fer-ho és un chollo. És veritat que hi ha moments durs, en què es fa difícil que es valori que una persona que en sap i trenta ments adolescents reunits en un espai és una situació potentíssima per generar coneixement. De vegades em sap greu que alguns alumnes, famílies i fins i tot companys, no comparteixin aquest pensament.

Hi ha alguna experiència que l’hagi marcat durant els anys d’ensenyament a secundària?

La vida del docent està plena de moments de gran intensitat. Crec que em va formar molt començar en una privada amb ganes de renovació pedagògica on ens dedicarem molt a reflexionar sobre el que fèiem a les classes. Una cosa que havíem decidit era assistir a les classes dels companys. Després no he entrat en cap classe més. És una mica estrany que molts professors i professores no hagin vist més classes que les que van rebre quan estudiaven! També em va marcar l’experiència del Patronat Ribas, un centre que va funcionar de forma assembleària durant uns anys, on es posaven en qüestió totes les normes .... 

A un altre nivell, em queda l'agror dels fracassos amb determinats alumnes. La incapacitat de tot un centre d'integrar algun alumne estranger, que acaba desapareixent. El veure com encara hi ha qui considera que fer repetir un curs serveix per a alguna cosa més que per venjar-se de l'alumne.

Creus que els joves actualment valoren les classes de filosofia?

A mi em sembla que la filosofia en molts casos es el descobriment que es fa a primer de batxillerat. En general l'actitud dels alumnes és molt positiva. Dependrà del professor o professora que aquest descobriment d'uns continguts interessants no es transformi en un nou rotllo.

Què opina del món laboral filosòfic actual?

Que està molt malament. En decadència, tot i que noves formes filosòfiques promouen nous espais però amb dificultats per guanyar-s'hi la vida. De tota manera, tinc un exalumne del CAP de filosofia que és gestor d'un auditori, que sempre m'ha dit que precisament ha arribat on ha arribat perquè la filosofia li va proporcionar proporciona una cultura molt sòlida i àmplia.

Quina és per vostè la utilitat de la filosofia?

Es difícil respondre breument. Deixo de banda la filosofia especialitzada, que està present en l'avenç de disciplines mol importants, com la neurociència cognitiva, o el pensar críticament realitats noves com el món virtual. També la seva incardinació antropològica, expressada per exemple en el recent llibre de Nuccio Ordine La utilidad de lo inútil (tot i que no estic d'acord en l'ús que fa del mot "utilitarisme"). Respecte a la formació del jovent, crec que col·labora en la seva formació integral com a persones no només pels continguts culturals en historia del pensament, sinó també per l'abordatge de preguntes que la majoria de persones de la nostra societat es fan i per l'èmfasi de la filosofia en la recerca de la veritat, en no acceptar cap opinió sense examinar-la, en considerar els arguments que suporten les opinions i aprendre a distingir-ne els bons dels dolents.

Com descriuria la seva trajectòria fins al moment dins del món de la filosofia? 

Si et refereixes a la trajectòria professional, estic prou satisfet. A banda de les meves classes a secundària, he tingut el privilegi de poder exposar els meus coneixement de la professió d'ensenyant de filosofia als estudiantes universitaris, he participat en totes les iniciatives que he pogut, he publicat llibres per a l'ensenyament que han tingut una bona acollida i algun article teòric. Ara estic jubilat. Tanmateix, sento que el meu interès per les qüestions filosòfiques no minva. Y que la filosofia em segueix servint que examinar les preguntes que em segueixen sorgint, per exemple, en què consisteix veritablement això d'envellir.