Alguns referents en teoria de l'argumentació contemporània

L'any vinent, el nostre grup de filosofia pràctica de la Societat Catalana de Filosofia llegirem la Retòrica d'Aristòtil. Fa venir fam! Gràcies a una llicència d'estudis el curs 2005-2006, vaig poder estudiar la teoria de l'argumentació des d'un punt de vista contemporani. Els resultats són aquí. Hi incloïa un resum sintètic de les principals orientacions actuals.  Avui només hi afegiria, com a complement, alguna font de neurociències i de psicologia cognitiva. 

Inici i fi... Alfa i omega!

Lliçons de retòrica 3

L'entrepà de la veritat

Hi ha qui culpa vattimos i rortys de la debilitació del concepte de veritat, ja iniciat pel perspectivisme. Crec que en molts casos confonen el que seria la veritat en ciència (o la versemblança), les veritats factuals i la veritat dels valors i els fins. 

Sense entrar en la discussió, em centraré en la banalització de la diferència entre la veritat i la mentida factuals. L'èxit de webs com Maldita.es ha posat de moda la comprovació dels fets i ha originat la proliferació de factcheckers amateurs, que molts cops el que han fet sense voler és propalar les mentides i per tant col·labora al soroll. 

Per això em sembla útil el consell de Lakoff, que avisa que segons com abordem el rebatre una mentida, el que fem és situar-nos en el marc de la mentida i per tant en realitat el que fem és difondre-la. Es tracta de The truth sandwich:

1. Comença amb la veritat. El primer marc té l'avantatge.
2. Indica la mentida. Evita amplificar el llenguatge que fa servir.
3. Torna a la veritat. Repeteix sempre més veritats que mentides.

L'entrepà de la veritat explicat didàcticament i amb exemples (en anglès).

Lliçons de retòrica 2

 Ser conscients dels marcs interpretatius

En segon lloc, en tot debat cal tenir en compte la creació de marcs interpretatius (framing, enquadrament). 

"Frames are principles of selection, emphasis and presentation composed of little tacit theories about what exists, what happens, and what matters." (Els marcs son principis de selecció, èmfasi i presentació composats per teories poc explícites sobre allò que existeix, allò que s'esdevé i allò que importa.)
(Gitlin 1980: 6)

"[t]o frame is to select some aspects of a perceived reality and make them more salient in a communicating text, in such a way as to promote a particular problem definition, causal interpretation, moral evaluation, and/or treatment recommendation." (Emmarcar és seleccionar alguns aspectes de la realitat percebuda i destacar-los en un discurs comunicatiu amb la finalitat de promoure una determinada definició d'un problema, una interpretació causal, una avaluació moral, o una recomanació
(Entman 1993: 52) (font)

El lingüista  George Lakoff ha divulgat la temàtica del framing, i n'ha aportat exemples especialment en la polèmica política de demòcrates i republicans en l'obra No pensis en un elefant!. Acaba recomanant.

“Evita los errores habituales. Recuerda: no te limites a negar las reivindicaciones de otras personas; reenmarca. Los hechos que no hayan sido reenmarcados no te harán libre. No puedes ganar exponiendo simplemente hechos ciertos y mostrando que contradicen las reivindicaciones de tu oponente. Los marcos prevalecen sobre los hechos. Los marcos de él se mantendrán y los hechos rebotarán. Reenmarca siempre.” (pàgina 153. edició castellà)

Un altre exemple que ofereix Lakoff, en aquest cas vinculat a la retòrica en les xarxes socials és sobre els tuits de l'anterior president dels Estats Units. Poden classificar-se en quatre categories:

1. Emmarcat preventiu: sigues el primer crear el marc d'una idea.
2. Distracció: desviar l'atenció dels problemes existents.
3. Desviament: atacar el missatger, canviar la direcció.
4. Globus sonda: provar la reacció del públic.

Lliçons de retòrica 1

Les competències vinculades amb la retòrica formen part de les competències a treballar dins les classes de filosofia

Des de Plató, els sofistes han tingut mala premsa en filosofia. Gairebé tanta com els poetes i literats expulsats a continuació de la seva República racionalment instituïda. L'herència platònica perviu encara en les nocions compartides per molts membres de la comunitat filosòfica. En aquesta mena de koiné, l'important és la racionalitat, la veritat i l'argumentació lògica, preferentment deductiva. Convèncer algú a través del diàleg només es pot fer a la manera del Sòcrates platònic: fent-lo raonar fins que la veritat resplendeixi. 

Tot i els ensenyaments que ens llegà Aristòtil a la seva Retòrica, en filosofia segueix essent mal vist fer servir arguments que incloguin connotacions, apel·lació a emocions o que facin servir trucs com el kairòs. Això queda despectivament relegat al món de la doxa: periodisme, tribunals, publicitat,  política.

Però en educació crec que no podem permetre que els nostres alumnes s'endinsin, amb el lliri a la mà de la benintencionada idea que "totes les opinions són respectables", en xarxes socials ultres, conspiranoiques i propaladores de l'odi. És com a mínim una ingenuïtat pretendre que ensenyant-los lògica podran sobreviure i formar-se un pensament propi -com prescriuen els curriculums actuals- en aquest món de "soroll, crits, sentimentalisme i ocurrències", com el caracteritza Daniel Gamper en l'excellent Las mejores palabras. 

Vaig defensar fa temps que calia canviar l'educació del debat a les classes de filosofia de secundària. Proposava  introduir-hi aportacions de la lògica informal i de la pragmadialèctica. El context actual, amb a proliferació de les xarxes socials virtuals, la progressiva importància de la propaganda digital i la consolidació política de l'extrema dreta, crec que demanen acollir-se també a les aportacions de la psicologia cognitiva.

Examinar el lèxic

La novaparla era un dels elements essencials de la societat totalitària imaginada per Orwell a 1984. Part de l'opinió pública contemporània es mou en el terreny del lèxic creatiu, especialment la ultradreta. Aqui un diccionari amb les paraules que cal agafar amb pinces.

Parlia, una eina per opinar (gràcies, VBS)

Sovint, quan volem crear debats a classe, hem d'incentivar que es vagi més lluny dels discursos existents, sovint tòpics. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és en braisntormings ben preparats i conduits entre tota la classe (primer que escriguin, després que llegeixin l'escrit... si no, promous el "jo, igual que ell", que no afavoreix el pensament autònom i creatiu, escriure totes les respostes a la pissarra)

Una altra és creant jocs de rol, amb les diferents postures. Per això cal determinar els personatges, i les seves opinions. Per això ens podem ajudar d'eines com Parlia.

Aquest lloc web té la pretensió de dibuixar "totes les opinions del món sobre qualsevol tema". Pot semblar una mica pretenciós, però és útil per tal d'ajudar-nos a copsar, amb diversos nivells de profunditat els punts de vista sobre un tema. Es presenta també com un lloc wiki, és a dir, que t'hi pots afegir i col·laborar-hi. Heus aqui un exemple:

Com fer un debat?

Una aplicació pràctica dels Deu manaments de van Eemeren i Grootendorst

Les regles de l'argumentació

Si es vol discutir racionalment, convé tenir present el decàleg que van Eemeren i Grootendorst, els creadors de la pragmadialèctica, van proposar el 1984. Aquestes regles sintetitzen la seva teoria de l'argumentació racional. Ja fa uns anys l'autor d'aquest blog en va fer una traducció al català, presentada al primer Congrés català de filosofia.

Regla de la llibertat:

1. Les parts no han d’impedir-se mútuament presentar un punt de vista ni llençar dubtes sobre els punts de vista de l’altra.

Regla de la càrrega de la prova:

2. La part que presenta una opinió està obligada a defensar-la si se li demana que ho faci.

Regla del punt de vista:

3. L’atac a una opinió no pot referir-se a una opinió que no hagi estat efectivament exposada.

Regla  de la pertinència:

4. Les opinions no es poden defensar amb actes que no siguin arguments ni amb argumentació que no sigui pertinent.

Regla de la premissa tàcita:

5. Les parts no poden ni atribuir falsament premisses sobreenteses a l’altra part ni refusar la responsabilitat sobre las pròpies premisses no expressades.

Regla del punt de partida:

6. Les persones interlocutores no poden presentar falsament quelcom com a punt de partida ni negar falsament que quelcom sigui un punt de vista acceptat.

Regla de l’esquema de l’argument:

7. Les opinions no s’han de considerar defensades concloentment si la defensa no s’ha fet mitjançant un esquema d’argument adient aplicat correctament.

Regla de la validesa:

8. El raonament en l’argumentació ha de ser lògicament vàlid o ser susceptible de fer-se vàlid tot explicitant una o més premisses tàcites;

Regla de la clausura:

9. Les defenses no concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de les dites opinions, i les defenses concloents d’opinions no poden conduir al manteniment de dubtes sobre aquestes opinions.

Regla de l’ús del llenguatge:

10. Les parts no han de fer servir formulacions que no siguin prou clares o que siguin confondentment ambigües, y han d’interpretar les de l’altra part tan acurada i fidelment com sigui possible.


Més endavant, van completar la seva teoria de l'argumentació amb el concepte de strategic maneuvering per tal de ressaltar els aspectes retòrics de l'argumentació.  Per exemple la inversió de la càrrega de la prova:
- L'independentisme és un moviment burgès. 
- No és veritat! 
- Demostra'm que no és un moviment burgès!
En principi, qui hauria d'argumentar és qui ha fet la primera afirmació, però amb la segona intervenció intenta passar la càrrega de la prova al la seva persona oponent...

Argumentació visual

font

La laicitat no passa de moda. I Spinoza menys!

Avui topo amb una entrevista de fa uns mesos a  Henry Peña-Ruiz sobre la seva darrera publicació, el Diccionari amant de la laicitat en el context dels atemptats a Charlie-Hebdo. Aquest professor ha estat una de les llums que han il·luminat el camí de l'orelles, que en el llunyà 2007 li dedicava un post. Per això li excusem la cursileria del títol.

En l'entrevista es veu que segueix en la seva tossuda lluita contra l'obscurantisme, honorant una tradició de laicitat que fa peu en la l'herència volteriana, però sobre tot en l'Spinoza del Tractat teològic-polític. 

Aquesta obra del filòsof d'origen peninsular és un compendi del pensament republicà i contractualista que s'estendrà amb Locke i Rousseau. No ha de fer por la paraula "teològic", del títol. Precisament dedica el gruix del llibre a segar l'herba sota els peus de qui pensen que la religió ha de tenir algun paper en l'Estat. Això amb arguments teològics, tot argumentant contra la constitució política del judaisme, aixì com contra la idea d'un Estat cristià. Sóm al segle XVII!

En els darrers capítols, del XVI al XX, hi ha una de les exposicions més clares de teoria política moderna. Només cal entendre per "supremas potestades" qui té el poder polític. Llegiu la precisa definició  de la llibertat de pensament i d'expressió, on avui s'han colat les suposades llibertats de culte i religió.

Crec que aquests capítols són d'obligada lectura a qualsevol que vulgui introduir-se en la filosofia política. Al mateix temps, trobarà el fonament teòric del perquè a Amsterdam moltes esglèsies gòtiques  es fan servir com auditoris o sales de congressos, i del perquè un dels museus, el Ons’ Lieve Heer op Solder, és una esglèsia cristiana que va ser clandestina al segle XVII, quan es va prohibir tot culte públic de qualsevol religió. També entendrà la tradició neerlandesa de tolerància, de la qual el consum de drogues és una anècdota.

Mentrestant, aquí l'Estat va demanar perdó per les desamortitzacions del XIX retornant béns a l'Esglèsia i signant el primer concordat que ens condueix al Concordat actual: exempcions d'impostos, influència en l'educació .... Qui s'atreviria avui a secularitzar una esglèsia? Com s'ho van fer per esfondrar la veïna al Palau de la Música quan el van rehabilitar?

PS: On he llegit això?: "El fanàtic és el que està disposat a que tu moris per les seves idees".

Raó i fe

"Toda aserción contraria a la verdad de la fe revelada es completamente falsa, porque la verdad jamás se opuso a la verdad"

V Concili Laterà (1512-1517), citat a Aeterni Patris (1879), nota 14.

Lleó XIII, el papa que el 1881 va proclamar la Moreneta patrona de Catalunya, va recomanar en aquesta encíclica una revifalla de la filosofia tomista per tal de donar suport a la doctrina catòlica.

Deure:

1. Distingir premisses i conclusió
2. Determinar les premisses implícites
3. Examinar la veritat o falsedat de les premisses
4. Examinar la suficiència del suport a la conclusió
5. Sociologia de la filosofia: influència d'aquesta ordre del cap de l'Esglèsia romana en els programes de i el professorat filosofia.

Rètorcer les preguntes

Una computadora et saluda, tot identificant-te.
Per tal de menystenir-la, i suposant que és racional, li preguntes:
- Pots provar que ets autoconscient?
I ella et respon, retorçant la teva qüestió:
- És una pregunta difícil! I tu, pots provar que ho ets?
(aleshores, et fa pensar en http://www.huffingtonpost.com/seth-shostak/is-life-an-illusion_b_5965140.html) Això és una escena del film Trascendència. No és que el recomanem. Sembla que no té bones crítiques. Però és un exemple de rèplica mitjançant una pregunta.

L'ABC la sap llarga també en lògica

font

Apa, a detectar la contradicció!

Ad baculum

Font

Petitio principii

El Roto, avui

Filòsof, com sempre. Sobre el raonament circular en l'orelles, vegeu aquí.

Raonament analògic

El raonament analògic és un tipus de raonament presumptiu.  Aquesta és la traducció de l'esquema que proposen Walton, Reed i Macagno.

ARGUMENT DE L’ANALOGIA

PREMISSA DE LA SEMBLANÇA:  En general, el cas C₁ és semblant al cas C₂.

PREMISSA BASE:  A és vertader (fals) en el cas C_1.

CONCLUSIÓ: A és vertader (fals) en el cas C₂.

Com tot raonament presumptiu, l'analògic és derrotable (defeasible). Aquests autors han establert unes qüestions específiques que posem a prova cada esquema argumental. Segons les responguem, l'argument concret serà plausible o la seva  força argumentativa quedarà anulada. En el cas de l'analogia, son aquestes:

1.     Hi ha diferències entre C₁  i C₂ que tendirien a minar la força de la semblança adduïda?

2.     A és vertader (fals) en el cas C₁ ?

3.     Hi ha algun altre cas C₃ que també és semblant a  C_1, però on A és fals (vertader)?
Prova amb aquests exemples:

En la vida social impera la llei de la selva: Si no menges, et mengen.

Una mala companyia és com una poma podrida en un cistell, que si no la llences podreix totes les altres.
 Si els homes són capaços de netejar pulcrament el seu cotxe, per què no ho són de netejar la llar on viuen?(hauràs d'afegir alguna premissa)

Hi ha un exemple històric de com un raonament analògic, tot i no ser plausible, tingué un valor heurístic important. Es tracta de la circulació de la sang. Sabem que la centralitat del cor (que no el fetge) en la circulació i la distinció entre la circulació venosa i l'arterial van ser descrites per Miquel Servet, però els seus escrits van ser cremats quan va ser executat a Ginebra. Tanmateix, uns anys després Harvey va fer una descripció completa de la circulació de la sang, guiat per l'analogia entre el Sol i el cor: Si el Sol és el que dóna vida (llum i calor) a tot el macrocosmos, el cor tindrà la mateixa funció en el microcosmos que és l'esser humà.

Condicions necessàries i suficients: un model d'anàlisi

font

Què és un argument?

Ja hem vist que una argumentació conté, entre d'altres elements, arguments i contraarguments.

Quan impartía l'assignatura d'alternativa a la religió (és a dir la no-religió, com Humpty Dumpty, aquell personatge d'Alícia al país de les meravelles que havia descobert que era millor celebrar els no-aniversaris) preguntava a nois i noies de primer què era un argument. I donaven respostes com aquestes:

“Motiu per creure una idea”

“Idea que serveix per defensar-ne una altra”

“Quelcom que serveix per fer creïble als altres el que defenses tu”

No molt lluny d'aquesta definició, que em sembla la millor:

“A és un argument només si consisteix en una sèrie d’assercions adduïdes en suport d’una altra asserció que tracta de donar resposta a una qüestió plantejada, teòrica o pràctica"

(VEGA, Si de argumentar se trata, pàgina 107)

Definició d'argumentació

Si parlem de diàlegs argumentatius, haurem de tenir clar què és una argumentació:

“L’argumentació és una activitat verbal, social i racional destinada a convèncer un crític raonable de l’acceptabilitat d’un punt de vista tot presentant una constel·lació de proposicions que justifiquen o refuten la proposició expressada en el punt de vista”.[1]

---

[1] Van EEMEREN.; GROOTENDORST: A Systematic Theory of Argumentation (2004: 1): “Argumentation is a verbal, social, and rational activity aimed at convincing a reasonable critic of the acceptability of a standpoint by putting forward a constellation of propositions justifying or refuting  the proposition expressed in the standpoint.

Tots els diàlegs argumentatius son iguals?

Walton (2006: 215) distingeix sis tipus bàsics de diàleg argumentatiu, que es resumeixen en la taula següent:

Tipus de diàleg	Situació inicial	Fins del participants	Fi del diàleg
Diàleg persuasiu	Conflicte d’opinions	Persuadir l’altra part	Resoldre o aclarir una qüestió
Investigació	Necessitat de tenir proves	Trobar i verificar proves	Provar (o refutar) una hipòtesi
Negociació	Conflicte d’interessos	Aconseguir el que es vol	Assolir un acord
Recerca d’informació	Necessitat d’informació	Obtenir o donar informació	Intercanvi d’informació
Deliberació	Dilema o elecció pràctica	Coordinar fins i accions	Decidir el curs d’acció més adient
Erístic	Conflicte personal	Donar un cop verbal a l’oponent	Revelar bases més profundes del conflicte

Aquesta llista no es presenta com a exhaustiva. De fet, en obres anteriors, l’autor canadenc havia citat afegit altres tipus de diàlegs, com els recollits a Informal Logic (1989: 10):

Debat	Controvèrsia forense	Victòria verbal	Impressionar l’audiència
Educatiu	Ignorància	Ensenyar	Impartir coneixement

I a Arguments from Ignorance (1996: 190) en consignava altres dos:

Entrevista	Curiositat per una posició	Exposar la posició del subjecte	Difusió d’informació
Consulta d’experts	Necessitat d’un parer expert	Decisió operativa	Coneixements de segona mà

Segons Walton, la primera llista enumera els tipus purs. Les altres afegeixen tipus mixtes o subtipus. Per exemple, el debat té veure amb el diàleg persuasiu i amb l’erístic. El que en pragmadialèctica anomenen discussió crítica és una subclasse del diàleg persuassiu.

El que és més important de tot és que en cada un d'ells la pertinença dels arguments, l'acceptabilitat de les premisses i la seva suficiència són diferents.