A favor!

El diàleg transcorre per parells adjacents. Aquests sovint tenen la forma de preguntes i respostes, però de vegades aquestes es transformen en rèpliques. Vegeu l'exemple d'Adelino Catanni:

- Calla!

- Calla tu, imbècil! (Los usos de la retórica)

Això era una rèplica. I això, què és, una rèplica o una resposta (neutralitzadora, per descomptat)?:

- Estudias o trabajas?

- Estoy en ello.

I aquesta altra?:

- Quina és la seva opinió sobre la vida després de la mort?

- A favor, per descomptat, a favor! (Apud Michael Shermer)

The Brown Lady i Hume

font

Presència fantasmal en l'escala victoriana. Aquesta fotografia de 1936 es proposa com un testimoni verídic i fiable de l'existència de fantasmes. Suposant que no hagi estat un frau deliberat, és a dir, suposant la bona fe dels que la van fer, hem de considerar-la com un testimoni (com si algú ens expliqués que ha vist una figura femenina transparent retallada damunt l'escala). 

Aleshores podem aplicar els consells que  Hume exposa a Investigació sobre l'enteniment Humà X,13-22, en la part dedicada a  argumentar contra els miracles. Segons ell, quan algú testimonia un fet excepcional, és a dir quelcom meravellós que se surt de les lleis naturals, hem de preguntar-nos:

- Hi ha altres  que testimonien el contrari? Si és així, es neutralitzen els testimonis.

- Considerar el nombre de testimonis.

- El caràcter dels testimonis: equànimes, interessats, fantasiosos ...

- Manera en què testimonien: vacil·lant, ferma, massa violenta ...

- Si el fet testimoniat és increïble per a mi, aquesta creença neutralitza el testimoni favorable.

- Abans d'admetre una excepció a les lleis de la naturalesa, que seria realment miraculosa, és més prudent pensar que encara no hem trobat l'explicació natural a aquesta suposada excepció.

A banda d'aquestes consideracions,  en aquest cas cal tenir en compte l'error en l'instrument de mesura. Qualsevol fotògraf podria reproduir aquest efecte amb una doble exposició.

Actualitat de Mill

La queixa d'alguns representants de l'Esglesia Catòlica perquè reben crítiques (veieu aquesta notícia, per exemple) m'ha fent pensar en aquest fragment de John Stuart Mill:

N’hi ha molts que consideren com una ofensa contra ells qualsevol comportament que els desplau i que l'experimenten com un ultratge a llurs sentiments, com en el cas d’un fanàtic religiós, que quan fou acusat de menystenir els sentiments religiosos dels altres, respongué que són ells qui menystenen els sentiments religiosos d’ell tot persistint en llur culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona pel que fa a la seva pròpia opinió i el sentiment d’una altra que és ofesa pel fet que ella la mantingui com no n’hi ha entre el desig d’un lladre de robar una bossa i el desig del seu propietari legítim de quedar-se-la. I el gust d’una persona és una qüestió tan pròpia com la seva opinió o la seva bossa.

(Sobre la llibertat, IV)

Ésser en potència

"La actual campaña de la Conferencia Episcopal contra los linces y las mujeres que abortan pone de relieve el patético deterioro de la formación intelectual del clero, que si bien nunca ha sobresalido por su nivel científico, al menos en el pasado era capaz de distinguir el ser en potencia del ser en acto. ¿Dónde quedó la teología escolástica del siglo XIII, que incorporó esas nociones aristotélicas? ¿Qué fue de la sutileza de los cardenales renacentistas?" Així comença l'article que Jesús Mosterín publica avui a El País. Hi reitera arguments que ha aportat altres vegades, d'una manera clara i ben enfocada, tot abundant en contraexemples per mostrar la confusió entre ésser en potència i ésser en acte, a banda de reclamar major coherència en l'argumentació i respecte per les dones com a subjectes morals.

Premis

Matilde Martínez atorgant-me premis i jo sense assabentar-me'n! Dirà que sóc un desagraït. Si fer un blog té algun -gran- component narcissita, és una injecció de vitamines sentir-se dir que el que fas és "un blog de didáctica de la Filosofía y mucho más: un blog que hace preguntas a las preguntas, enfoca lo no evidente, da la vuelta a la cotidianidad y suma eslabones de lucidez a las cadenas solidarias por un mundo mejor" i "en su blog descubro reflexiones y puntos de vista interesantes sobre temas actuales, objeto de la Filosofía para sus alumnos y objeto también de las preocupaciones actuales de los legos como yo". Moltes gràcies, Matilde. Moltes.

Segueixo les seves instruccions. Veig que els premis són complementaris. L'un és a l'esforç personal, que accepto gustós encara que amb una mica de repelús, perquè amb l'esforç em passa com amb la vida interior, que no sé què és. L'altre és refrescant com una llimonada. Les instruccions són

"1. Poner el logo en el post o en el blog.

2. Nominar al menos a otros 5 blogs que muestren gran Actitud y/o Gratitud/que me gusten y que siga con frecuencia
3. Asegurarse de enlazar bien a los nominados en el post.
4. Hacerles saber que han recibido este premio mediante un comentario en su blog.
5. Esparcir el amor y no olvidarse de enlazar a quien te premió." (Aquesta darrera instrucció sintetitza d'una banda l'ideal hippy i el de l'agraiment, per la qual cosa obsequiaré els visitants amb aquest himne)




Els meus premis són per a :

El primer blog ha de ser Palabras tendidas al viento. És un bloc bessó, que em miro de vegades silenciosament i que m'és font contínua d'inspiració.

El segon és Creació filosòfica, d'una de les meves mestres en el ciberespai, perquè l'alimenti una mica més.

El blog de Xavier Alsina conté el post més bell que he llegit d'un ensenyant: es diu "La clase que más quiero"

Eticuart de Jesús Gómez és un blog aparentment senzill però que comença a tenir fora material

El blog de la biblioteca del meu IES és elegant, precís i concís.

I a seguir la cadena!

Primavera

Sobtat interès per les investigacions d'una formiga.
Seguiment felí del vol enjogassat de dues papallones.
Atenció embadalida al camí d'una eruga,
Mandrosa contemplació de les flors del prat.
Tanco els ulls. Jo encapsulat dins la tebior del sol.

Simone de Beauvoir

El nou de febrer passat Simone de Beauvoir hagués complert 100 anys. Gràcies a Filolist m'arriba un acurat treball de presentació d'aquesta filòsofa. L'ha fet un equip de Ciudad de Mujeres, un lloc web amb seu a Albacete. És molt complet i conté els enllaços necessaris per anar a les fonts i aprofundir la informació. Una meravella. Per molts anys!

Política de la pseudociència

Serveixi aquest còmic per presentar un lloc australià de recursos per a professorat de secundària superior: Philosophers and Critical Thinkers in Senior Schools . Una analogia que serveix de contraexemple (canvi climàtic, "disseny intel·ligent", "ideologia de gènere", "preservatiu i sida" ...)

Pregunta

Guàrdia. Segon d'ESO.
- Profe, què vol dir "monoteisme"?
- Creença en un sol déu.
- I "politeisme"?
- Intervé un tercer: - Creença en molts déus; els musulmans, per exemple ...
- Eh no -interromp l'altra- els musulmans són monoteistes.
- Quina diferència hi ha entre musulmà i àrab? Diu la primera..
- Espera, que al llibre ho explica (busca i llegeix): "Àrab és originari d'aràbia i musulmà és creient en l'islam ...
- I què és l'ateisme? Dic.
- Creença en cap déu. Respon la nena del costat.
- I tu, què ets? Li pregunto.
- Jo encara no m'he decidit. Respon fent amb la mà un gest d'aturar-me.
Estavem preparant una prova d'Història. Què fan a Història de les religions?

How's like to be a bat?

Una de les millors sessions del curs del grup filosofia analítica de l'IEC ha estat la d'Antonio Fuentes, professor de secundària, on presentà el famós text d'Ernst Nagel Com és ser un rat penat? (el que fa un bon títol!). Aquest autor argumenta a favor de la irreductibilitat dels fenòmens mentals a fenòmens fisics sense postular, però, una autonomia dels fets mentals. Podriem dir que és un dualista materialista. Per qui vulgui llegir el text, l'amable Ambrós Domingo m'ha autoritzat a enllaçar la seva traducció al català, tot advertint que és un esborrany sotmès a revisió.

Qualia

- (jo) Dues persones poden sentir el mateix so?
- (ràpida) És clar que si!
- (jo) De veritat?
- (condescendent) Sí (pica de mans). Ho veus? Vull dir, ho sents? (torna a picar de mans).
- (jo) I poden sentir el mateix dolor? Dues persones poden sentir el mateix dolor?
- (llest) Home, hi ha qui aguanta més i qui aguanta menys.
- (col·laboradora) El dolor és subjetiu i el so és objectiu!
- (jo) Però hi ha qui hi sent més i qui hi sent menys. Hi ha qui no afina gens bé la guitarra. Llavors el so també és subjectiu.
- mmm ...
- (sobrat) D’acord, el so és una vibració de l’aire que sents diferent depenent si ets lluny o prop de la font. Per tant, és veritat que, depenent d’on t’estiguis no sents el mateix so.
- (jo) Molt bé. Ara suposem que dues persones són al mateix lloc, sentiran el mateix so?
- (reflexiva) El mateix, el mateix ... Ja comencem!
- (veus) Ostra, Jordi, ja ens estàs embolicant!
- (jo) Què vem dir sobre els fets físics i els fets mentals?
- (endreçada) Espera que ho busco.
- (reflexiu) Jo no puc saber si sents el mateix so, no puc entrar en la teva ment. Pot ser que una nota d’un piano jo la senti com un la però tu la sentis com un re i al que jo dic la per tu és un re.
- (guerrer) Alsa tio, t’has passat! Què hi dius ara Jordi, eh? eh?
- (endreçada) Això és el problema de l'existència d'altres ments.
- (jo) D’acord, hi ha aquest problema. Però suposem que les ments dels altres existeixen ...
- (bromista) Que és molt suposar, hi ha molt zombi suelto!
- (jo) .. Si hi ha la mateixa vibració, podem suposar que sentim un mateix so, oi?
- (lingüista) Escoltem el mateix so, però sentim sons diferents.
- (aplaudiments)
- (jo) Comencem a anar bé. Si definim so com un fet físic, una vibració de l’aire, podem dir que sentim el mateix so o més precisament que escoltem el mateix so. Però si el considerem un fet mental, podem dir que sentim el mateix so?
- (sintètica) No, perquè els fets mentals són privats, existeixen en cada ment i només en ella.
- (guerrer) Tia, però si tens exactament la mateixa capacitat i ets al mateix lloc, sentiràs el mateix so.
- (sintètica) Ep, el so considerat com a fet mental és diferent en cada ment. Per tant no pots sentir el mateix so.
- (lingüista) En tot cas, el que pots dir és que és un fet mental igual en les dues ments, però no el mateix (il·luminació de rostres)
- (col·laboradora) Ser igual no vol dir ser el mateix. Que tontos que som!
- (absent) Sí que és el mateix, vull dir, igual, vull dir ...
- (aclaridor) El meu estómac és igual que el teu, però no és el mateix.
- (jo) Recordeu que hi ha un punt de vista sobre les relacions entre la ment i el cos que defensaria que és el mateix so: el monisme materialista. La mateixa informació es processa de la mateixa manera en les mateixes circumstàncies. Com que no existeixen fets mentals ...
- (impacient) Això un altre dia, sispli.
- (jo) Val. Amb els colors es veu més clar la diferència entre fet físic i fet mental. La retina de cadascú registra més o menys les mateixes formes, la mateixa longitud d’ona, però el color verd o blau que dic que veig està en mi, és un fet mental que és diferent del teu. A aquest fet se li diu qualia. El mateix passa amb el dolor.
- (Imaginatiu). Si dues persones es fan un tall al mateix lloc del cos, de la mateixa allargada i profunditat, sense anestèsia, allò que sent cadascuna no és el mateix. Primer, perquè són dues persones diferents. Segon, tampoc no és el mateix, perquè el dolor que sent cadascuna és un fet completament diferent del fet físic de la pell esquinçada.
- (jo) Per això els especialistes en cures pal·liatives diuen “quan algú diu que li fa mal és que li fa mal”.
- (veus) Quin aliviu!
- (analític) Deixeu-vos estar d’aliviu, que ara el problema és com coi el fet físic del tall es transforma en el fet mental del dolor!
- (sona el timbre) Quin aliviu!

(De les respotes de 1r D a la pregunta d’examen: Es pot afirmar que dues persones senten el mateix so?)

font imatge

Descobriments del dia després

Avui moltes i molts hem descobert que el dia de les dones es difícil parlar sobre les dones. Només encetar el tema, hem sentit: "A veure, quan serà el dia dels homes?" i "De què es queixen les dones?" i "També hi ha dones violentes!" i "Ja estan les de sempre donant la llauna!" i "Jo em faig el llit i sóc un home" i així tota l'estona. Total, que sembla que a alguns els molesta que es parli dels problemes que pateixen moltes dones només pel fet de ser-ho ... encara que només sigui el dia de les dones.

Altrament, ha anat bé:

8 de març 2009

View more presentations from jbeltran.

Vuit de març: 25 arguments ...

Aspasia de Milet, Axiotea de Fliunte, Hiparquia, Leontion, Hipatia, Hildegarda de Bingen, Christine de Pizan, Margarita Porete, Gabriele Suchon, Isotta Nogarola, Madame de Chatelet, Olympe de Gouges, Mary Wollstonecraft, Harriet Taylor, Flora Tristán, Emilia Pardo Bazán, Rosa Luxemburg, Hannah Arendt, Simone de Beauvoir, María Zambrano, Victòria Camps, Agnes Heller, Cèlia Amorós, Luce Irigaray, Fina Birulés ... I moltes altes filòsofes

Geografia

- On és Espanya?
- No sé. Si quieres te indico dónde está Colombia.
(Gràcies, S.C.)

Consell

- Hi ha cap dubte?
- No
(Desconfia: no han entés res. Dóna temps. El primer que pregunti serà el que més haurà entés).

Victor Bocanegra en fa un bon resum

Victor Bocanegra, conegut en el segle com Victor Obiols, llista de manera divertida i irònica pseudociències i teràpies alternatives. El fet que il.lustri el video amb una dança del ventre també col•labora en la intenció. Ens va encantar el concert del dia 19: música de qualitat que hauría de prodigar-se més.

La fragilitat del jo

Aquesta setmana hem obert les cartes que es van escriure fa tres anys. En començar l'ESO, vaig fer-los una classe que vaig titular "Carta a una persona ben coneguda". Havíem estat pensant si era possible que algú es trobés amb ell mateix ... feiem filosofia de la identitat personal. Tenien uns dotze anys. Els vaig fer imaginar la persona que serien tres anys després, fent quart d'ESO, i escriure-li una carta amb el que volguessin dir-li. Instruccions: Concentració; tancar els ulls; superar els riures, visualitzar aquella persona; suspirar i agafar el bolígraf. Al principi havien desconfiat, perquè els vaig obligar a seure en taules separades i els vaig repartir fulls en blanc, com si fos un examen. Van començar a escriure més o menys resignadament, però quan mitja hora després vaig començar a donar-los els sobres, la majoria demanava més temps. S'havien inspirat. Finalment, van anar tancant els sobres i escrivint el seu nom en el destinatari (vaig descobrir que per a molts era la primera vegada que enviaven una carta). Seixanta minuts intensos.

Tot just complerts els tres anys, no sé quin senyal els ha impulsat a començar a recordar-me adès i ara que ja era l'hora d'obrir-les. Convoco a l'hora d'esbarjo i s'apleguen extranyament puntuals. La immensa majoria són adolescents crescudets. Les cartes estan embolicades amb la llista del curs. Una té lletra de l'enyorat Llorenç, que els fats li siguin propicis. Les reparteixo. Silencis. Alguns se la guarden: han decidit que la llegiran sols, a casa. Altres la comenten rient. Pocs la deixen llegir a una amiga. Algú sense carta, però encaparrat en què l'havia escrit, reclama fins que li mostro la llista: feia catolicisme, o no va venir aquell dia ni va demanar fer-la en una altra classe. Ho sento. Altrament, satisfacció melanconiosa en molts rostres.

El dia després, li pregunto a M què li ha semblat la seva carta. Em mira com preguntant-se si ha de respondre sincerament. No la tinc aquest any. Mirant endavant, tanca els ulls amb una ganyota. - És queeee ... He canviat molt. Tanca els ulls una altra vegada, com si no volgués veure el que té al davant. - No m'agrada com era. L'ajudo: - Segurament has trobat que el que t'escrivia no acabava de ser tu, que llegies la carta d'una nena. - Si -respon.