Ressonància i aroma

Hartmut Rosa dedica un voluminós llibre a desenvolupar el concepte de ressonància, front l'acceleració i l'alienació. Byung Chun-Han proposa el concepte d'aroma, el sentir l'aroma del temps per tal de lliurar el temps modern de la seva acceleració i el seu caos, la seva dissincronia. Curiós el recurs de pensadors contemporanis  a conceptes estètics. 

Una de les filòsofes contemporànies

Ana Carrasco Conde

Neurologia de la maldat. Contra-pedagogías de la cruedad, Rita Segato. Denúncia del "pensamiento edificante" (per exemple, atribuir el mal a psicòpates). Vergonya d'espècie. Naixem ja començats. Som animals intersubjectius; jo soc un teixit de relacions. Deshumanitzar l'altre no és l'única forma de mal, hi ha vegades que no deshumanitzes, sino que humanitzes, per exemple perjudicar algú a la feina. Indiferencia quotidiana respecte el mal. Diferència entre reaccionar i respondre. Respondre és reflexionar abans de donar resposta.

ole què interessant

 

Mirall i bellesa

La propera Olimpíada de Filosofia de Catalunya 2016 té com a tema La bellesa. En el seu blog es van publicant idees i suggeriments. L'orelles vol contribuir-hi amb una proposta d'activitat Filosofia/Plàstica/Anglès. Hem vist algunes Videes sobre el tema que partien de la bellesa de les persones, però que no semblaven posar-les en qüestió. Provem de fer una activitat que volem no només que ajudi a examinar el concepte críticament, sinó a incorporar les conclusions la pròpia vida. 

La idea és de fa un parell d'anys i prové de la pàgina canadenca de bricolatge  Dans le Lakehouse. És potser l'únic post de caire crític que conté.

Tasca:
Individual
1. Traduir el text:

AVÍS (precaució, compte ...)

Els reflexos en aquest mirall poden estar distorsionats per idees sobre la bellesa socialment construïdes.

2. Reflexionar sobre: bellesa natural/bellesa convencional; bellesa/atractiu; pressió social respecte la presentació del propi cos; la síndrome de la mare de Blancaneus; l'ús de la ironia ....
3. Construir una enganxina com la de la idea original o una plantilla seguint les instruccions de la pàgina. Aplicar-la en el mirall propi i reflexionar. Fer-se una foto mirant el mirall de l'enganxina.

Col·lectiva
4. Posar en comú a classe les reflexions personals (només hi participa qui s'ha fet la selfie): Podem afirmar que hi ha una distorsió de la idea de bellesa? Per què si o perquè no?
5. Escampar l'enganxina pels miralls que es freqüenten. Als del Centre educatiu, pot fer-se redactant una proposta argumentada al Consell escolar o altre òrgan decisori i enganxar-les amb motiu del 8 de març.

L'art ens fa millors?

Avui, a les 19 hores. 

Visiteu el fb

Una mirada obsessiva a l'art

L'actitud d'Ursus Werhli, és artística?

Perversió

Mostra de la fragilitat del cos. O més aviat influència de Dexter, que apuja el nostre llindar del desagradable i fa que un accident culinari esdevingui interessant?

Origen

Ho vaig presenciar. Fa molts anys. Al Mirot, una masia perduda al Lluçanès. Ell entrava i sortia de les cambres, endut per una mena de neguit somniador; inspeccionava el rebost, remenava entre les andròmines del traster. El veies atrafegat amb una determinació de bruixola aplegant damunt la taula varis trossos de fusta, un maó, aigua en un pot, unes pintures que havia agafat de l'estudi de disseny gràfic. Els altres mandrejavem al sol, feiem el dinar, tocavem la guitarra: cap de setmana. Durant una bona estona no el vem veure. Finalment aparegué somrient amb un tros de taulell on hi havia unes formes circulars pintades de color argila. En posar-lo vertical per ensenyar-nos-les, van fer-se uns regalims, que ell examinà primer amb atenció i després amb un somriure aprovatori. El següent cap de setmana duia com un tresor tres bosses de terres de color i un pinzell. "Per provar" va dir. Aquella compulsió ha donat fruits. Els més recents es poden veure fins el 25 de febrer al Pou d'Art.

Més imatges de les obres del Mon a l'ou d'au-art.

Dilema estètic

Fred Astaire o Gene Kelly? Fèlix de Azúa, que quan parla d'estètica és un mestre, analitzava així el dilema:

"Entre Fred Astaire y Gene Kelly las cosas iban en serio. El primero ostentaba el canon de la elegancia, como en otro tiempo aquel Beau Brummel que había logrado imponer la sobriedad en el hábito de los aristócratas ingleses, alejándolos de colorines y afeites. Los movimientos de Astaire respondían a una racionalidad extrema, más próxima a la idealización del cuerpo animal (gacelas, panteras, delfines) que al brutal espasmo peristáltico del proletariado. Su clasicismo era tan sólido, tan pericleo, tan euclídeo, que no sólo se distanciaba de cualquier debilidad romántica sino que las anulaba y arrasaba con una equis de pierna diseñada a tiralíneas. Como no podía ser de otra manera, con su pareja, Ginger Rogers, mantuvo una férrea imagen conyugal a pesar de la atonalidad sexual de todos conocida.
Por el contrario y como puede constatar cualquiera que revise la película antes mencionada (una obra maestra muy parecida a Esperando a Godot), el estilo de Gene Kelly era un ataque salvaje, desalmado, ordinario, contra lo que aún entonces se consideraba "elegancia" y "clasicismo", sin caer tampoco en el romanticismo que arruinaba toda la producción europea, obsesionada con los restos humeantes de la religión cristiana, especialmente entre los ateos. Disfrazado de payaso, de enano, de comparsa en un burlesque, de amante daliniano, de centro topológico en un aparatoso caleidoscopio a lo Busby Berkeley, o de Fred Astaire (a quien parodia en uno de sus innumerables bailes), Gene Kelly era siempre la vanguardia de todo lo que había defendido Nietzsche con su atropellada filosofía, la pura vitalidad destructiva, el dionisismo, la autoparodia, la astucia del músculo, el nihilismo que ama la ternura del caos. Su pareja no era Debbie Reynolds, una virgen de 19 años, sino el psicópata autodestructivo Donald O'Connor.
Si Fred Astaire idealizaba al animal humano, Kelly lo elevaba por encima de cualquier melancolía zoológica. El cuerpo que baila en los números de Kelly es un cuerpo lúcido sobre su poder, sarcástico con la petulancia del poderoso, irónico con la vanidad del apolíneo, despiadado con el grotesco espectáculo de la bondad humana. No con la bondad, sino con el espectáculo de la bondad."