Un video filosòfic

 

 

 Visca els companys de Filosofia d'estar per casa! (especialment AAP)

Kate Millett: Política sexual

Només unes notes sobre aquesta voluminosa i enciclopèdica obra. Vertebrada sobre el concepte de política sexual,  recorre la història de la revolució sexual (especialment als USA) i els exemples literaris de la política sexual existent.  

Aroma de contracultura anys seixanta: Marcusse, Reich, Adorno, Erikson... Millett batejà al 1971 el seu feminisme com la "segona onada".

La revolució sexual és el canvi en el temperament, l'estatus i el rol de totes les persones vers una societat sense opressió. És per tant una revolució completa, en les estructures socials, amb la supressió del patriarcat i l'explotació, els canvis en el matrimoni i la família, i una revolució cultural, en les actituds i les mentalitats. Ha estat i estarà impulsada per les dones, els negres, els pobres i, en la segona meitat del XX, pels joves. 

Repassa la revolució sexual des del sufragisme, fins a finals dels seixanta (l'obra és del 1969) i els moments de contrarevolució, fent servir sobretot fonts secundàries. Les sufragistes van perdre moltes energies reivindicant el dret de vot i tingueren dues forces contràries, la misogínia i la cavallerositat. A la història del feminisme hi ha trampes que alerten les feministes per no tornar-hi a caure.

Anàlisi crítica d'Engels, a partir de Masters i Johnson. A la Unió Soviètica va fracassar la revolució sexual iniciada per no tenir en compte que la revolució autèntica implica un canvi de mentalitat.

Anàlisi crítica de Freud:  masclista, antifeminista, patriarcal i falocèntric. Tot i això, el fa servir com a diríem, filòsof de la sospita per a les seves anàlisis literàries, tant de l'època victoriana (Tom Hardy, Meredith, etc.) com posteriors.

El nazisme destrueix el vigorós moviment feminista alemay i és el trionf del patriarcat.

L'antipuritanisme que comença als anys 20 fins els 60 del segle XX és reaccionari. Fa un ampli examen de D.H. Lawrence, Henry Miller i Norman Mailer, per revelar la seva misogínia i antifeminisme. Per cert, llegit des de la perspectiva masculina, ens desperta ecos del propi imaginari adolescent (vergonya aliena... i pròpia!): "Lawrence se conformaba con manipular y Miller con mostrar su desprecio, pero Mailer tiene que luchar. Como es imposible exorcizar el espectro de la mujer rebelde mediante unos cuantos epítetos, recurre a una hostilidad sexual más violenta" (544).

El millor: l'esperit polèmic. La idea que allò personal és polític: "política sexual" és precisament situar allò considerat privat (sexualitat), com a públic (política). La insistència en la reeducació de les persones, en el canvi de mentalitats. El retrat d'un imaginari masculí encara persistent a través d'acumular fragments d'obres literàries. I molt més.

El pitjor: la identificació dels personatges amb els autors, en una mena de psicoanàlisi amateur que fa innecessàriament complicades les seves tesis.

Sobre l'edició: 

Li manquen les introduccions de l'autora de 1990 i del 2000, que contextualitzen l'obra i palesen la combativitat de Millet.

Traducció que es vol castissa, però sovint fa confuses les idees. Compareu:

"Las orgías que Miller [Henry Miller], con loable intención didáctica, presenta como ejemplos de esa sensualidad alegre y desenfadada que ha conseguido desembarazarse de las restricciones del puritanismo americano, no son sino paradigmas de la mentalidad autoritaria en los que el macho goza de una libertad absoluta." (515)  

Even the orgies which Miller presents to us as lessons in a free and happy sensuality, far removed from the constraints of American puritanism, are really only authoritarian arrangements where male will is given absolute license. (305)

Diríem: Incluso las orgías que Miller nos presenta como lecciones de una sensualidad libre y feliz, lejos de las prohibiciones del puritarismo americano, en realidad son solo disposiciones autoritarias en las que la voluntad del macho dispone de libertad absoluta.

Només un altre exemple: la insistència a traduir "double standard" ("doble raser moral", o "doble moral") cada vegada d'una manera diferent: "dualidad normativa" (128); "dualidad de criterios"; "duplicidad moral (174); "código moral doble" (222); "duplicidad de las normas morales"(228); "duplicidad ética" (263); "duplicidad normativa" (543).

Valors i antivalors al tombant del segle XVIII

• Las tardes de la granja. Volumen I / nuevamente traducidas y refundidas por José Losañez (formato PDF) 1855
• Autor: Ducray-Duminil, François-Guillaume, 1761-1819

• 

Tomo II

Los intrigantes

Los litigios

La corrección

La desobediencia

La indulgencia

La docilidad

El orgullo

El arrepentimiento

El coquetismo

La economía

El desprendimiento

La delicadeza

El talento

Contracte sexual

L'expressió s'està posant de moda. La trobo en el subtítol d'un llibre antifeminista que proposa "solucions" "assenyades" per a després del MeToo, i també en l'anunci d'unes xerrades en el marc del CCCB titulades Instàncies de violència. 

Les dues referències mencionades, i d'altres que fan servir l'expressió "contracte sexual" donen a entendre que homes i dones establim o hauríem d'establir la nostra relació, especialment pel que fa a la sexualitat, a la manera d'un contracte, és a dir, d'un compromís entre individus lliures i iguals, segons el qual acorden certs drets i deures recíprocs.

Aquesta expressió sembla provenir d'ecos de la important obra de filosofia política The Sexual Contract, de Carole Pateman. Tanmateix,  s'equivoquen radicalment en el què és, segons Pateman, el "contracte sexual", perquè donen a entendre que el model contractual és la millor expressió de la relació entre éssers humans en les societats contemporànies. Res més lluny de la concepció de Pateman, a qui la SEP considera precisament representant del subversive contractarianism.

Pateman sosté que el patriarcat contemporani no és una estructura immemorial caduca, sinó que té els seus origens en la modernitat. L'organització sociopolítica de les societats modernes ha estat fonamentada pels teòrics contractualistes, tant clàssics (Hobbes, Locke, Rousseau, Kant) com contemporanis (Rawls). En la seva formulació clàssica, imagina que la civilització, amb la consegüent desaparició de la guerra de tots contra tots que es produïa en estat de naturalesa, comença en el moment que els homes lliures i iguals acorden cedir el seu poder i la seva llibertat a la comunitat per tal de constituir la societat civil.

Pateman critica aquest relat fundacional en dos aspectes. El primer, que el pacte deixa fora les dones, i per tant segueixen en estat de naturalesa i fora també de l'àmbit públic, quedant relegades a l'àmbit privat. D'aquí també la consideració de les dones com a més properes a naturalesa. En segon lloc, i aquí la justificació del títol del seu llibre, el contracte social amaga un pacte anterior, que és el contracte sexual. 

El contracte sexual és el que realitzen els homes entre sí per tal de repartir-se les dones. I es relata així: derrotat el vell patriarcat en el moment que han matat el pare, que és qui tenia accés a totes les dones (no se li podria dir pare si abans no hagués accedit sexualment a una dona) els germans acorden no barallar-se per les dones i repartirse-les. Aquest pacte fratern explica la institució del matrimoni i la família. Un cop fet el contracte sexual, els homes acorden el contracte social. El poder del pare ha estat substituït pel poder fraternal i amb ell s'ha creat el patriarcat modern. I les dones han quedat subordinades als homes com a col·lectiu, per la subordinació política, i també individualment, subordinada cadascuna a un espòs. És el sentit literal de l'emblema "llibertat, igualtat, fraternitat".

Aquests contractes, segueix Pateman, són l'origen i el model de les relacions socials en les societats modernes: acords entre individus racionals, lliures i iguals. Però les dones només són reconegudes com a individus lliures i iguals en el moment de signar el contracte matrimonial. Immediatament després de consentir al matrimoni, han tornat a l'àmbit privat. Han signat la seva subordinació al marit: els béns que tenien passen al marit, la seva representació política la té el marit, no poden administrar bens, etc. A més del contracte matrimonial, tot analitzant l'esclavatge, els contractes de treball, el matrimonial, el de prostitució i el de ventres de lloguer, fa veure que tot contracte entre desiguals és un contracte de subordinació.

Pateman fa un paral·lelisme entre la servitud de les dones i els esclaus, recordant com es va fer una defensa contractualista de l'esclavatge a les plantacions americanes: quan es va difondre el contractualisme, es va justificar l'esclavatge en un suposat contracte on l'amo es comprometia a la manutenció i la persona esclava a prestar servei. També Pateman compara aquest contracte amb els contractes de treball. La diferencia és que s'era esclau de per vida, mentre que el contracte de treball no era vitalici. El contracte matrimonial, en canvi, era una esclavitud de per vida. Fins i tot autors com Mill, a diferència de Harriet Taylor, desaprovaven el divorci, tot i que no va ser fins ben entrat el segle XX que va anar estenen-se l'aprovació del divorci en alguns països. Recordem que al nostre estat no hi comença a haver legislació igualitària fins la Constitució, tot i que el divorci o la despenalització de l'adulteri femení per exemple, encara van trigar. 

Com en el contracte matrimonial, la prostitució sempre, i els ventres de lloguer actualment, es fonamenten en la consideració de les dones com a individus racionals i iguals que lliurement signen contractes. Aquests contractes tenen, però, una diferència amb els contractes d'esclavitud i els de treball: en aquests no es ven la força de treball a canvi de manutenció o salari, sino que s'acorda la possessió -temporal- del cos de la dona. I el cas del ventre de lloguer, el contracte amaga el que d'altra manera seria un cas de venda d'infants.

Pateman sosté que la reivindicació del contracte en les relacions homes-dones (ja proposat pel que fa al matrimori per Olympe de Gouges) que fan certs feminismes liberals no apunta a l'abolició del patriarcat, perquè ignora la diferència sexual. La prostitució, els ventres de lloguer i el matrimoni són contractes que es fan específicament per a l'accés al cos de les dones, i la teoria liberal del contracte no fa més que justificar aquest patriarcat.

Segons tot això, crec que no es poden entendre les relacions entre dones i homes si no és contextualitzant-les en el patriarcat. No podem defugir aquesta estructura. Òbviament, la situació de les dones en els països considerats democràtics és millor, i sovint molt millor, que la de les dones d'altres països o èpoques. Però les dones dels segles XVII, XVIII, XIX que tenien un marit paternalista potser vivien millor que una dona actual assetjada sexualment en el seu treball precari i amb un home maltractador de parella. 

Essent conscients d'aquest context, potser en comptes de concebre les relacions sexuals entre dones i homes com un contracte, hauríem d'interpretar-les (play) com un procés dialèctic d'exploració i de tempteig mutu entre desig i plaer. Per descomptat tenint sempre en compte que només si és si, però això ja és una qüestió legal. Òbviament, els aspectes que van més enllà d'allò que comparteixen sexual i afectivament dues persones, està bé que es reguli de mode contractual. 

PS: Per cert: L'edició espanyola de l'obra de Pateman a l'editorial Ménade, feta sobre una anterior de l'editorial Anthropos, és molt deficient. Conté imprecisions i errors, alguns bàsics. Per exemple, en referirse a relat imaginari dels contractes sexual i social, tradueix reiteradament story (relat) per "historia" que en anglès és history. El contracte sexual i el social són construccions imaginàries, són supòsits, no fets històrics. 

Filosofes en streaming

 Aqui

Què amaga la denúncia de la dictadura del "políticament correcte".

"Así pues, los liberales consideran que la CC [Cultura de la Cancelación] da cuenta de expresiones restringidas, estrategias diabólicas, minorías enardecidas, puritanismos teatralizados, movimientos espontáneos de estampida, persecuciones concertadas, infantilización generalizada, clasificaciones maniqueas, introspección del miedo que nos lleva a la autocensura, una enfermedad que nos acecha, destierro, suspensión de la voz, silencio, aniquilación, control moral, ejecución de los impuros, tribus lloronas, verdugos doctrinarios, religión obligatoria, juicios sumarísimos, iluminados de verdad única, curas posmodernos, nuevos credos, histerismo victoriano, furia descontrolada, liberticidas, bandas justicieras, vanidosos vigilantes, militancias obsesivas, dogmas cools, ritos de castigo, autoritarismos disfrazados, leviatán suavizado, psicosis colectiva, narcisos censores, puñales digitales, lo irracional, lo histérico, muchedumbre resentida, moral sacerdotal, cólera, condenas a priori, ostracismos, control hermenéutico sobre las representaciones y el lenguaje, control sobre la recepción de los productos culturales, diálogos asfixiados por la permanente atención a las nuevas sensibilidades y ofensas, elaboración de listas negras, clima de purificación, nuevas formas de intimidación pública, personificación del boicot, escarnios públicos, encarcelamientos algorítmicos, odio virtual, macartismo de izquierdas, nuevo catecismo, oficinas digitales permanentes de denuncia, patrones sociales de sumisión, dictadura woke, demagogos oportunistas, supremacía de sensibilidades particulares, hipertrofia del yo, moralismo pecato e intransigente, susceptibilidades empobrecedoras, fangos post-alfa, clichés fantasmales, caza de brujas digitales, punitivismo plebiscitario, activismo liberticida, rabietas terapéuticas, puritanos sin frontera, maniqueísmo progre, educadores ortodoxos, minorías mojigatas, hipocresía biempensante, casta de censores, fanatismo paranoico, hostilidades identitarias e intelectuales calenturientos, que buscan cancelar posiciones incómodas y anular moralmente al otro señalando, desprestigiando y atacando."

[...]

"Entiéndase, ningún liberal querría ver resucitar los impulsos revolucionarios del movimiento obrero de principios del siglo xx ni el derrocamiento del orden burgués. Lamentan que la izquierda haya abanderado las luchas identitarias y se abstraiga de la lucha de clases como manera de buscar la polarización social. Hemos de suponer, entonces, que la lucha de clases, vista desde la óptica liberal, siempre tuvo como objetivo lograr grandes consensos y armonía social. Es evidente que la impostura nostálgica del lamento «rojo» con el que se presenta la crítica liberal a la CC y a las «políticas de la identidad» ha de ser entendida desde otro lugar. Lo que está en juego es la defensa liberal tanto de un materialismo que reduce el cuerpo a la razón cartesiana como de una concepción abstracta del individuo, sin sexo, sin raza, sin género."

Antonio Gómez Villar: "El lamento hipócrita del 'ofendido' liberal"

El nom de la cosa

• Supremacia blanca
• Privilegi blanc
• Fragilitat blanca
• Salvació blanca
• Apropiació cultural
• Daltonisme racial
• Antiracisme performatiu
• Passivoagressivitat

I també a https://www.desireebela.com/

Ressonància i aroma

Hartmut Rosa dedica un voluminós llibre a desenvolupar el concepte de ressonància, front l'acceleració i l'alienació. Byung Chun-Han proposa el concepte d'aroma, el sentir l'aroma del temps per tal de lliurar el temps modern de la seva acceleració i el seu caos, la seva dissincronia. Curiós el recurs de pensadors contemporanis  a conceptes estètics. 

Feminisme Posthumà

"El feminisme posthumà és capaç de fer una anàlisi pertinent de les relacions de poder contemporànies, perquè ha renunciat tant a la visió liberal de l'individu autònom com a l'ideal socialista del subjecte revolucionari privilegiat."

Rosi Braidotti: Feminisme posthumà 

"Nosaltres, que no som-tots-el-mateix-però-que-estem-junts-en-això.2

Cal coneixement posthumà per afrontar:

• les desigualtats
• la destrucció planetària
• les biotecnologies i la digitalització

(70 pàgines de bibliografia!)

Filosofia i autoajuda

A les llibreries, els llibres de filosofia se situen prop dels d'Autoajuda. Als nostres cafès filosòfics, de tant en tant un assistent intervé confesant els seus sentiments o vivències, esperant trobar consol o consell. A més, hi ha professionals de la filosofia que gaudeixen proclamant el caràcter aixafaguitarres de la seva disciplina. 

Nosaltres som més modestos: la filosofia no pretén tranquilitzar, com l'autoajuda, i tampoc complaure. La filosofia pretén inquietar. Tanmateix després de dedicar-hi una estona, sovint experimentareu el plaer del coneixement. No haureu respost les preguntes que us heu formulat, però en sabreu més. 

Bèsties de la Mitologia Grega

 

Una de les filòsofes contemporànies

Ana Carrasco Conde

Neurologia de la maldat. Contra-pedagogías de la cruedad, Rita Segato. Denúncia del "pensamiento edificante" (per exemple, atribuir el mal a psicòpates). Vergonya d'espècie. Naixem ja començats. Som animals intersubjectius; jo soc un teixit de relacions. Deshumanitzar l'altre no és l'única forma de mal, hi ha vegades que no deshumanitzes, sino que humanitzes, per exemple perjudicar algú a la feina. Indiferencia quotidiana respecte el mal. Diferència entre reaccionar i respondre. Respondre és reflexionar abans de donar resposta.

Butler ben entesa

 

I aquï en teniu la presentació

"Hoy es siempre todavía"

 Aforisme d'Antonio Machado a Proverbios y cantares:

“VIII   Hoy es siempre todavía.”

Pasaje de

Poesías completas / Antonio Machado

Machado, Antonio, 1875-1939

Es posible que este material esté protegido por copyright.

“XXXVIII   Mas el doctor no sabía que hoy es siempre todavía.”

Pasaje de

Poesías completas / Antonio Machado

Machado, Antonio, 1875-1939

Es posible que este material esté protegido por copyright.

Només cal consultar l'Instituto Cervantes, aquí.

Mentida, allò del 10% del cervell

 

I aqui moltes més explicacions interessants....

Proposta de treball

 Comparar:

La carta sobre el exilio de Zambrano amb Nosotros, los refugiados, d'Arendt

https://filco.es/dialogos-exilio-hannah-arendt-maria-zambrano/

Nens i nenes

A la piscina, hora dels jubilats, sempre coincideixo amb escoles. Nenes i nens petits, entres 4 i 8 anys. No anem bé. La sexualització de les dones, com diu Despentes.

Fa 20 anys, la majoria de nenes duien calceta. Eren indistingibles els nens de les nenes. Avui totes, totes, van amb banyador complet. Potser a les privades han establert com a obligatori un vestit de bany d'uniforme (?) diferenciat. Però les nenes de les escoles públiques també es presenten amb vestit de bany complet, totes totes les nenes. El blau i el rosa per nadons sembla una antigualla, ara hem avançat. En comptes de marcar els nens i les nenes, ara fem que es marquin ells mateixos. Sentiràn vergonya. Al Decathlon estan separades les parts de nens i nenes, no fos cas que a un nen se li acudís triar un vestit de bany de nena!

Lezama Lima a Zambrano

Lezama Lima (1987) 

María se nos ha hecho tan transparente

que la vemos al mismo tiempo

en Suiza, en Roma o La Habana.

Acompañada de Araceli

no le teme al fuego ni al hielo.

Tiene los gatos frígidos

y los gatos térmicos,

aquellos fantasmas elásticos de Baudelaire

la miran tan despaciosamente

que María temerosa comienza a escribir.

La he oído conversar desde Platón hasta Husserl

en días alternos y opuestos por el vértice,

y terminar cantando un corrido mexicano.

Las olitas jónicas del Mediterráneo,

los gatos que utilizaban la palabra como,

que según los egipcios unía todas las cosas

como una metáfora inmutable,

le hablaban al oído

mientras Araceli trazaba un círculo mágico

con doce gatos zodiacales,

y cada uno esperaba su momento

para salmodiar El Libro de los Muertos.

María es ya para mí

como una sibila

a la cual tenuemente nos acercamos,

creyendo oír el centro de la tierra

y el cielo de empíreo,

que está más allá del cielo visible.

Vivirla, sentirla llegar como una nube,

es como tomar una copa de vino

y hundirnos en su légamo.

Ella todavía puede despedirse

abrazada con Araceli,

pero siempre retorna como una luz temblorosa.

https://www.ensayistas.org/filosofos/spain/zambrano/cronologia.htm

Funeral blues

 

https://www.catorze.cat/biblioteca/funeral-blues-2-65966/

Culpables hasta que se demuestre lo contrario Orientador!

Super interessant l'estudi publicat ahir:

Boneta-Sádaba, N.; Tomás-Forte, S.; García-Mingo, E. (2023) Culpables hasta que se demuestre lo contrario. Percepciones y discursos de adolescentes españoles sobre masculinidades y violencia de género. Madrid: Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, Fundación Fad Juventud. DOI: 10.5281/zenodo.7797449

El nucli és un estudi qualitatiu a partir de grups de discussió amb adolescents d'un institut. Molt arrelat en la realitat ara mateix, superada una etapa on primaven els estudis estadístics.  Un tast (pàgina 27):

De lectura obligada per tota la gent que tracti amb adolescents:

"La polarización es un círculo vicioso que distancia posturas, imposibilita el diálogo y acaba generando más polarización. Abogamos por enfoques no adultrocéntricos, que reconozcan a los adolescentes como interlocutores válidos con ideas propias. Dejar que hablen sin miedo a represalias (permitiendo la duda y el error), ha demostrado generar un cambio hacia posturas y actitudes más favorables hacia el feminismo y las luchas contra la violencia de género." (pàgina 72)

Maternitat "subrogada"

En el grup "Filosofia i feminismes" de la Societat Catalana de Filosofia, estem llegint El contracte sexual, de Carole Pateman. Una obra de filosofia dura, representant del que s'anomena "contractualisme subversiu". 

Proposa una relectura del contractualisme de Hobbes a Rawls com a creador del que ella considera el patriarcat modern. Tot i autoproposar-se com antipatriarcal (seminals crítiques a Filmer), el contractualisme ha amagat un contracte previ a la societat política, el contracte sexual. Manllevant la ficció freudiana, el contracte sexual és aquell que realitzen els germans després de matar al pare, per repartir-se les dones que abans només eren del pare (que era pare, no home; és a dir, abans havia hagut d'accedir -violar- una dona per arribar a ser-ho). D'aquí l'ideal de fraternitat. Aquest oblit del contracte primigeni li permet ironitzar: de la mateixa manera que Freud proclamava que les persones teníem esborrada l'escena primitiva, és a dir, el moment on la nostra mare i el nostre pare ens havien engendrat, el pensament sociopolític té esborrada aquesta escena primitiva. Aquest ha estat l'únic pacte entre iguals -homes. 

La ficció del contracte originari dels contractualistes (homes lliures, propietaris -del seu cos, com a mínim- i racionals que es comprometen a obeir un poder) dona legitimitat a la resta de contractes en la nostra societat: el contracte laboral, el matrimonial, el d'esclavitud, el de prostitució, el de maternitat subrogada: l'individu és lliure, i pot entrar en relación contractual amb qui vulgui, on una part dona una cosa i l'altra una altra a canvi. Però aquesta legitimitat és aparent, perquè amaga en tots els casos una explotació, com en alguns casos havia advertit el pensament socialista (critica Marx per centrar-se en la plusvàlua, i no en l'explotació).

Amb aquesta doble perspectiva: contracte sexual originari i suposada llibertat dels individus que realitzar contractes, va analitzant els diversos contractes, des del d'esclavitut, servitut, laboral, matrimonial, de prostitució i de maternitat "subrogada".

Sobre aquest darrer:

El calificativo "subrogada" indica que el fin del contrato es hacer irrelevante la maternidad y negar que la «subrogada» es una madre. Una mujer que entra en un contrato de subrogación no es pagada por (tener) el niño. hacer un contrato de este tipo sería equivalente a vender el bebé. La madre "subrogada"recibe pago a cambio de firmar un contrato que permite al varón hacer uso de sus servicios. En este caso. el contrato es para el uso de la propiedad que la mujer posee: su útero.  (p. 292)

El trabajador no tiene derecho a las mercancías producidas mediante el uso de su trabajo. pertenecen al capitalista. De modo similar. el bebé que se produce a través del uso de los servicios de una madre «subrogada» es propiedad del varón que hace el contrato para usar el servicio.  (p. 292)

La fuerza de trabajo es una ficción política, pero el servicio que presta la madre «subrogada» en una ficción aún mayor. El trabajador contrata el derecho de mando sobre el uso de su cuerpo y la prostituta contrata el derecho de uso sexual directo de su cuerpo. Los yos del trabajador y de la prostituta son, en sus diferentes modos, ambos puestos en alquiler. El yo de la madre «subrogada» está en alquiler de un modo más profundo aún. La madre "subrogada" contrata el derecho sobre su singular capacidad fisiológica, emocional y creativa de su cuerpo, es decir, de sí misma como mujer. (p.295)  

No resulta sorprendente que las mujeres voluntariamente sean parte de contratos que constituyen a otras mujeres en subordinados del patriarcado. Las mujeres son consideradas menos que mujeres si no tienen hijos. (p.295)  

La historia del contrato original relata la derrota política del padre y cómo sus hijos, los hermanos, establecieron una forma patriarcal no paternal específicamente moderna. El sur- gimiento de la maternidad subrogada sugiere que el contrato ayuda a llevar a cabo una nueva transformación. Los varones están nuevamente comenzando a ejercer el derecho patriarcal como derecho paterno, pero bajo una nueva forma. (p.295)  

Cuando la propiedad de la madre "subrogada", su vasija vacía, se llena con la simiente del varón que pacta con ella, él también se convierte en padre, la fuerza creativa que trae una nueva vida (propiedad) al mundo. Los varones han negado valor a la capacidad corporal única de la mujer, se la han apropiado y la han transmutado en una génesis política masculina. [...] Gracias al poder del contrato como medio político creativo, los varones se pueden apropiar también de la génesis física. (p. 297)

Una mujer puede ser madre «subrogada» sólo porque su condición de mujer se ha tomado irrelevante y se la declara un "individuo" que presta su servicio. Al mismo tiempo, puede ser una madre «subrogada» sólo porque es mujer.  De modo similar, la propiedad relevante de un varón para el contralo de subrogación sólo puede ser la de un varón, es esa propiedad la que puede hacerle padre. El esperma es, por cierto, el único ejemplo de propiedad en la persona que no es una ficción polftica. A diferencia de la fuerza de trabajo, las partes sexuales, el útero o cualquier otra propiedad que pueda ser utilizada por otros mediante un contrato, el esperma puede ser separado del cuerpo.(p. 298)

Destapant el concepte liberal d'individu, lliure i propietari, que no aten a la diferencia sexual i criticant el concepte de gènere: Dos individuos sexualmente indiferentes (propietarios, representantes de dos géneros) deben ser partes contractuales o el contrato sería ilegítimo, nada más que un caso de venta de bebés. Por su parte, el contrato de subrogación sólo es posible porque una de las partes es mujer, sólo una mujer tiene la capacidad (propiedad) requelida para proporcionar el servicio exigido, una capacidad integral (natural) de su sexo. p. 308)

Damaris Cudworth, Lady Marsham

Damaris Cudworth, Lady Masham (1658-1708). Obres publicades anònimament. Correspondencia abundant i convivència d'anys amb Locke. També amb Leibniz

Discurs sobre l'amor de Déu (1696)

Pensaments sobre la vida virtuosa (1705)

Regan Penaluna, autora de How to Think Like a Woman: Four Women Philosophers Who Taught Me How to Love the Life of the Mind (2023) escriu a Aeon Magazine un extens article que resumeix part del seu llibre. De la mateixa autora és també un article sobre Cudworth a Philosophy Now:

"As Lady Masham, she was in charge of supervising servants, managing household supplies, and raising stepchildren. Six months after her wedding, she wrote to Locke: ‘Household Affaires are the Opium of the Soul.’ Then her son was born, and her husband, who was often in London, was not much help or company. She grew lonely and bored. She wrote to Locke: ‘For All my quarrel with you I cannot help telling you that there is scarse any thing I would not give to see you Here in my Closet where I am now writeing to You.’

Text complet en anglès

She believed that women were as smart as men but had a greater capacity for empathy, making them better suited to raise children. This insistence on women’s superior capacity for care bothers me, as it further entrenches patriarchal views. But it also has a few radical implications. It’s why Masham thought that women ought to be the arbiters of parental decisions in the domestic sphere. And here once more she breaks from Locke, who insisted that fathers should be the ultimate judge in any domestic dispute. Her heightened respect for home life anticipated modern feminist laws that support the rights of mothers and attempt to curb domestic violence."

'Though men might ‘pretend to be their Masters’, women are not made to serve them.'

castedat:

'but a Peccadillo in a Young Man, altho’ a far less Criminal Offence against this Duty in a Maid shall in the Opinion of the same Persons brand her with perpetual Infamy.

Una mirada feminista al contractualisme

Llegim al grup Filosofia i feminismes una interessantíssima obra de Carole Pateman, crítica del contractualisme des del feminisme i la crítica al capitalisme. El feminisme no és (no ha de ser) secundari al liberalisme, el socialisme o l'anarquisme. Defensora, per cert ,de la renda bàsica des del 2000.

Desde el siglo XVII, las feministas han tenido clara conciencia de que las esposas están subordinadas a sus maridos, pero su crítica de la dominación (conyugal) es mucho menos conocida que los argumentos socialistas que subsumen la subordinación en la explotación. Sin embargo la explotación es posible precisamente porque, como mostraré, los contratos sobre la propiedad de la persona ponen el derecho al mando en manos de una de las partes contratantes. Los capitalistas pueden explotar a los trabajadores y los esposos a las esposas porque los trabajadores y las esposas se constituyen en subordinados a través del contrato de empleo y del de matrimonio. El genio de los teóricos del contrato ha sido presentar ambos, el contrato original y los contratos reales como ejemplificando y asegurando la libertad del individuo. Pero, en la teoria del contrato, la libertad universal es siempre una hipótesis, una historia, una ficción política. El contrato siempre genera el derecho político en forma de rela- ciones de dominación y de subordinación.  

Carol Pateman: El contrato sexual, pàgina 18 

La historia del contrato sexual comienza, de este modo, con la constucción del individuo. Para contar la historia de modo que ilumine las relaciones capitalistas en el patriarcado moderno, ha de considerarse, asimismo, la ruta teórica a través de la cual la esclavitud (civil) se convirtió en el ejemplo de la libertad.

Idem, p 57

Marguerite d'Oingt

Article de Caroline Walker Bynum "El cuerpo femenino y la práctica religiosa en la Baja Edad Media", recollit en una magnífica i apassionant obra coordinada per  Michel FEHER: Fragmentos para una historia del cuerpo humano. Taurus 1992.

Explica que Marguerite d'Oingt, una de les primeres escriptores a França, en llatí i en arpità afirmava això

"Els dolors de Crist a la creu són com els dolors de part."

Comenteu el fragment.

Cercant informació, trobo la publicació d'un canareu, no per ser jove menys illustre, Sergi Sancho Fibla.

Uns petits càlculs

font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Distribution-of-earths-mammals.png

 a) Compara humans amb mamífers salvatges.

b) Compara humans amb vaques.

c) Per què hi ha tantes vaques i porcs, (i no es compta l'aviram) si resulta que ens els mengem? Perquè ens els mengem. Assolem els boscos per produir vegetals per alimentar els ramats per menjar-nos-els .

d) No fóra millor menjar-nos directament allò que cultivem?

Qui són els senyors de la creació?

Els senyors de la creació, qui són?

font: The biomass distribution on Earth

Gt C: "Gigatones de Carboni"

Sobre la dretanització

 Jorge Riechmann, aqui:

23. Las clases medias urbanas (venidas a menos) que se creen la propaganda del “no te conformes con menos”, the sky is the limit y “lo mejor está por venir”, en un mundo de recursos escasos que se precipita al colapso ecológico-social, ¿podrán evitar convertirse en nazis? Es la tragedia política del Siglo de la Gran Prueba.

Tallar-se els cabells?

Dubtava si tallar-me els cabells, que duc bastant llargs. Però he llegit una anècdota que recull Rebecca Solnit a Records de la meva inexistència. Catherine Harris, una amiga a qui visita, li explica que les dones pueblo duen els cabells llargs fins els genolls. Una nena pueblo s'havia tallat les llargues trenes: "després li feia vergonya anar a casa seva, i quan per fi hi va arribar, el seu avi la va renyar amablement i li va dir que els seus cabells contenien tots els seus pensaments i records". (p 122)

Un problema pot esdevenir un regal?

Hi ha un principi que he sentit en entrenadors d'esportistes i que em sembla aplicable a  molts altres àmbits de la vida. En qualsevol itinerari, es tracta de no pensar on vols arribar, sinó pensar en què has de fer en aquest moment. 

Caminar vers un cim mirant contínuament el punt més alt de la muntanya és la millor manera d'acabar rendint-nos al cansament. Has de mirar el terra on haurà de fer el proper pas. Estudiar per a un examen pensant en quan acabaras el curs és la millor manera de distreure's de la preparació de l'exàmen. Has de concentrar-te en l'examen.

Crec que això té a veure amb la psicologia del desig. El desig comporta una urgència, una necessitat de satisfacció immediata. Allò que Freud anomenava el principi del plaer, de realització immediata dels desitjos. Freud hi contraposava el principi de realitat, que era sota el que actuava el jo, intentant sobreviure en la lluita de entre l'allò i el superjò.

Sense necessitat d'adoptar la creença en l'existència de l'inconscient, el que proposa el principi de què parlàvem és simplement una satisfacció diferida dels desitjos. Es tracta, ni més ni menys de vèncer la impaciència connatural al desig. I per això hem de disminuir el desig, limitant-lo al proper pas.

Tot això m'ho fa pensar Brenifier quan proposa convertir un problema en un regal. En el video indicat  proposa una mena de tècnica zen: donar la benvinguda al problema, acceptar-lo com a tal. Això permet un distanciament respecte ell, començant per la seva problematització: per què el problema és un problema?

Brenifier, sempre:

https://drive.google.com/file/d/1Gtmg3uUiqmyZcgPWiMBpGC_dz9eR9ED4/view?usp=sharing

No pensis en la fita on vols arribar, pensa en el proper pas que has de donar.

Filosofia d'estar per casa

Era Xavier Rubert de Ventós qui va escriure un llibre amb aquest títol? Segueixen els llibres amb títols per l'estil: Filosofia en la calle, publicitat àmpliament. També Filosofia y heavy, no tan publicitat. Esperem que ens ensenyin algun cosa, i que no siguin una mena el Món de Sofia.

Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años

crendueles (@César Rendueles) ha tuitat: Oigo lo de "cada año llegan peor preparados a la universidad" desde hace 30 años. Estoy seguro de que en los 70 poblaban la universidad auténticos titanes intelectuales. Lo que no entiendo es de dónde salieron entonces algunos de los profesores que me dieron clase en los 90. https://twitter.com/crendueles/status/1439988273422737412?s=27

Què és filosofia?

Inútilment algú que vulgui saber què es la filosofia trobarà resposta en llibres que tinguin aquest títol. També inútilment algún professor s'encaparrarà a començar el curs de primer tractant d'explicar entenedorament què és la filosofia. I, quan s'adoni que s'està embolicant, sempre li quedarà el recurs d'explicar la historieta titulada "Del mite al logos": els grecs, els comerciants, els poetes, els mites, irracionals, els presocràtics, Plató racional, però mites(?), bla.

L'origen d'aquesta historieta és el llibre de Wilhem Nestlé Vom Mythos zum Logos. Die Selbstentfaltung des griechischen Denkens von Homer bis auf die Sophistik und Sokrates (1940). El títol d'aquesta obra ha fet tanta fortuna... que s'ha acabat convertint en el mite fundacional de la filosofia! És veritat que els escrits que el contenen com epígraf sobre l'origen de la filosofia (occidental...) si són una mica seriosos s'apressen a precisar que no és veritat aquest suposat pas de la irracionalitat a la racionalitat. 

Trobareu més aspectes de la qüestió en aquest mateix blog aquí, aquí i aquí. A química, a literatura, a matemàtiques no comencen per aquesta metapregunta. Sàviament, van al gra, amb la qual cosa proporcionen una definició ostensiva del que són els respectius camps de saber. En fi, que no cal començar un curs de filosofia intentant conceptualizar què és la filosofia: perquè no s'aclarirà res i perquè es transmetran errors i tòpics. 

Tot i això, vejam si aquestes sàvies intervencions ens aclareixen alguna cosa de la parella incomprensible i rizomàtica Deleuze i Guattari:

Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia. 

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.

ole què interessant

 

Alguns referents en teoria de l'argumentació contemporània

L'any vinent, el nostre grup de filosofia pràctica de la Societat Catalana de Filosofia llegirem la Retòrica d'Aristòtil. Fa venir fam! Gràcies a una llicència d'estudis el curs 2005-2006, vaig poder estudiar la teoria de l'argumentació des d'un punt de vista contemporani. Els resultats són aquí. Hi incloïa un resum sintètic de les principals orientacions actuals.  Avui només hi afegiria, com a complement, alguna font de neurociències i de psicologia cognitiva. 

Inici i fi... Alfa i omega!

Algunes tècniques erístiques

La pragmadialèctica ha distingit entre diversos tipus de diàlegs argumentatius, segons la situació. Un d'ells és l'erístic, on del que es tracta és de derribar l'oponent.

Una proposta d'activitat competencial: 

1. Donada aquesta situació: no has tret el gos a passejar, com et tocava. Imagina un diàleg on apliques les màximes sofistiques. Per exemple, comences per dir que ho pensaves fer més tard; nega que et toqués a tu, perquè t'ho havies canviat amb la teva germana...
2. Si es vol complicar una mica més, delimitar un episodi de confrontació (preferentment polític, però pot ser de la vida de l'institut, d'un grup esportiu, etc.). Determinar quantes "màximes sofístiques" s'hi han aplicat i com.
3. Quin és el resultat, quines alternatives diferents hi hauria? Quina o quines serien desitjables? Per què? Com transformar el diàleg erístic en una negociació autèntica?

   

   El Roto

   
   

L'article de Oncina sobre la discussió de les relacions entre ètica i política en el kantisme i el postkantisme inspira aquesta activitat. Aquest article cita La pau perpètua (1795) on Kant critica el maquiavelisme disfressat d'antimaquiavelisme de Frederic el Gran i els seus defensors. Resumeix les màximes "sofístiques" que regeixen la seva acció en aquestes tres (pàgines 51-53 ed.Tecnos) :

• fac et excusa: cerca una bona coartada per als teus actes més infames, la justificació serà més fàcil i més suau després del fet. Fets consumats.
• si fecisti, nega: nega haver comès els mals que hagis fet. Rebutja la pròpia culpa dels actes nefands que hagis comès o encoloma-l'hi a una altra persona.
• divide et impera: fomenta i rentabilitza les rivalitats entre els teus adversaris i després, sota l'aparença de donar suport al més dèbil, somet-los a tots o fes que tot depengui de la teva voluntat sota la il·lusió d'una major llibertat.

I també, segons els deixeble kantià Johann Benjamin Erhard: Apologia del diable (1795)

1. No siguis mai sincer, però aparenta ser-ho.
2. No reconeguis cap propietat, però afirma que és sagrada i inviolable, apropia't de tot el que puguis.
3. Considera la moralitat aliena com una debilitat i utilítza-la per als teus fins.
4. Indueix els altres a pecar, mentre tu fingeixes jutjar la moralitat com a necessària. D'aquesta manera tots seran a mercè de la teva gràcia, perquè els podràs castigar com a pecadors.
5. No estimis ningú.
6. Fes desgraciats tots els qui no vulguin dependre de tu.
7. Sigues plenament conseqüent i mai no et penedeixis de res. Un cop hagis decidit fer quelcom, fes-ho costi el que costi.

A qui, què, com, per què ensenyar filosofia

L'Associació americana de professorat de filosofia (AAPT) organitza anualment una escola d'estiu sobre l'ensenyament de la filosofia. L'any 2020 i e
nguny, virtuals. Me n'han agradat  varis aspectes. 

M'agrada la concisió en què divideixen les quatre jornades al llarg del mesos de juny i juliol:

A qui ensenyem: se centren en la diversitat d'alumnat de procedència i nivell.

Què ensenyem: continguts (pensament crític, llegir, escriure, curricula, textos...)

Com ensenyem: millora de l'ensenyament (inclou High-Impact Practices!?) disseny de tasques, jocs, tecnologies...)

Per què ensenyem: quins són els objectius i la justificació d'allò que ensenyem.

-Impact Pra

ctices

M'agrada que hi hagi comunicacions que demanen visionar prèviament un video per a discutir-lo el dia de la comunicació.

I m'agrada també que proposin un còctel per preparar-lo a casa i beure'l en el comiat virtual,  en versió alcohòlica i i no alcohòlica. Aquesta recepta és del de la jornada "A qui ensenyem" (Who we teach):

The Who Carré

This drink is inspired by the classic New Orleans cocktail, the Vieux Carré.

Ingredients

• 1 oz bourbon

• 1 oz brandy or cognac

• 1 oz amaretto

• 3 dashes of Angostura bitters

Directions

Combine all ingredients in a mixing glass and add ice. Stir to combine for approximately 15 seconds. Strain into a chilled coupe or rocks glass. Garnish with an orange peel.

The Who Carré

Non-Alcoholic Alternative

Ingredients

• Cinnamon black tea syrup (instructions below)

• 3 dashes Angostura bitters (leave this out for a zero alcohol option)

• Blackberry sparkling water

Directions

font

To make the syrup, make a concentrated tea with two black tea bags per 6 oz of water. Add ¾ c

granulated white sugar and 2 cinnamon sticks per 6 oz of water. Dissolve the sugar and keep on low to medium heat for 20-30 minutes to infuse the syrup with the cinnamon sticks. Don’t let it boil.

Combine 1.5 oz of syrup with 8 oz of sparkling water in a glass and dash with bitters if desired. Garnish with an orange peel.