dimecres, 8 de setembre de 2021

Filosofia i cinema, ben fet

Sempre he estat contrari a l'ús del cinema per acostar-se a la filosofia o per plantejar problemes filosòfics a les classes de secundària. Sé que hi ha esforços notables esforços del grup Embolic, i més a prop nostre, i millor, els que li dedica l'IREF. Els llibres de Blackwell sobre sèries i films i filosofia ajuden a fer una mirada filosòfica a la cultura popular. Només se n'ha traduït, que sàpiga, Los Simpson y la filosofia

Però considero que, a classe, és una pèrdua de temps. Disposant d'una persona que s'ho ha estudiat i preparat (la/el profe) i més 30 ments despertes (digueu-me optimista), perquè situar-les passivament davant una pantalla? Cal veure's tot In and out, per exemple, per plantejar el problema de la ment i el cos? I El dia de la marmota per il·lustrar l'etern retorn? 

Quan la filosofia s'impartia -majoritàriament- com una classe magistral de la facultat però empetitida, podía tenir sentit l'actitud de "veieu com a les pel·lícules hi podem trobar problemes filosòfics?"; "us adoneu com això que l'acadèmia m'obliga a explicar-vos té a veure amb la realitat?". Dissimular -inútilment- l'amarga pastilla amb aigua ensucrada perquè el nen se l'empassi. O fer-lo jugar a les endevinalles: "Quin priblimi filisífic plintiji Matrix?". Nyi nyi nyi, nyi nyi nyi.

I el que és més important: després de veure la sèrie o la película en qüestió, cal haver-la entès bé. Tot i així, encara faltarà entendre el problema filosòfic que s'hi planteja i, encara més, copsar què té a veure el problema filosòfic que la película il·lustra amb la pròpia vida. Però un ensenyament que es vulgui competencial no té necessitat d'ensucrar o amagar res ni de fer marrades. La filosofia és prou rica com per donar camins de connexió amb les vides adolescents. A més, després d'una estona de pantalla es produeix a classe un ensopiment entotsolat semblant al que tenies (ai, en aquells temps prepandèmics) quan sorties del cinema. Ensopiment que no estimula molt el pensar. Entotsolament que no incita al diàleg.

Però segueixen els esforços, ara amb el mèrit de seleccionar fragments de pel·lícules. Per si serveix a algú, aquí.   Vejam si l'encerten.

Un altre dia parlarem de per què mai he recomanat El món de Sofia, ni res de Hesse, ni Un mon feliç?, ni, per descomptat, 1984. Ja n'havia parlat fa temps.