dimecres, 19 de març del 2008

Justícia i perdó

Ahir em vaig quedar una mica astorat en sentir al telenotícies que algú relacionat amb els actes commemoratius dels bombardejos a Catalunya del març del 1938 acusava "els dos bàndols" de no haver demanat perdó.
Qui és ningú per situar-se en la posició d'exigir que es demani perdó? El perdó el pot implorar qui ha causat un dany, però només després d'haver-lo reparat; el pot concedir la víctima gratuitament, i no perquè se li demani, i menys perquè se li exigeixi. Pretendre situar-se en la posició de qui recorda les parts (per cert, realment eren dos bàndols a la guerra del 1936?) que cal que es demanin mútuament perdó és una perversió moral. I ho és perquè adopta una posició inhumana, desencarnada de la justícia i la cura.
El que sí es pot exigir és la reparació del mal infligit. I aquesta reparació, per ser completa, ha de ser ètica, jurídica, política i, per descomptat, psicològica. Quan demanar que es cerqui un fossar abans que mori l'ancià que recorda la seva ubicació encara és en algun poble un acte de gosadia, pretendre plantejar el problema en termes de perdó és, una vegada més, situar-se al costat dels vencedors.
No es necessita ser nietzscheà, si és que tal cosa pot existir, per entendre que manejar les injustícies amb categories com el perdonar i el penedir-se no és més que una contaminació religiosa de la moral, que es manifesta en el comentari dit i també, per cert, en algunes publicacions sobre educació moral, entre d'altres alguns documents debatuts a ensenyament i d'altres vinculats a la mediació.