Avui, acte final de la Mostra de Fotofilosofia en motiu del Dia Internacional de la Filosofia

Dimecres 19 novembre de 2014, a les 17 hores

Aula Magna (quarta planta)

Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona

Carrer Montalegre, 6
Hi són convidades totes les persones que volen defensar la filosofia!

Immunes a la crisi i els retallades, o més aviat plantant-hi cara, seixanta centres, de les Terres de l'Ebre a la Catalunya Nord, de ses Illes a la Noguera i el Segrià, s'han inscrit a la Mostra de Fotofilofia 2014 i la majoria han culminat el procés. Enhorabona a totes i tots en nom de l'equip organitzador!

Ens hem vinculat, amb d'altres iniciatives de secundària com l'Olimpiada de Filosofia de Catalunya, al Barcelona Pensa, tot reforçant la importància de la filosofia a l'escola i la ciutat.

El diari ARA ha publicat diumenge 16 un suplement sobre el Barcelona Pensa il·lustrat amb fotofilosofies d'anys anteriors!

El Departament ha reconegut la nostra activitat com una activitat de formació, sota el paraigua de la Societat Catalana de Filosofia. 

Veieu el nostre acte a la publicació de la UNESCO sobre els actes celebrats al món, un dels pocs sota la rúbrica de "Spain".

La força del poder

Fotofilosofia a l'ARA!

Una de les fotofilosofies emprades es aquesta de la Marta Sesé,
de l'Institut Ronda (Lleida)

Estem contents. Quan tothom empenta cap al mateix costat, comencen a sortir les coses. Des del 2007 fem la Mostra de Fotofilosofia, amb uns cinquanta centres participants cada any, cosa que ens ha permès aplegar milers de fotofilosofies, milers d'espurnes de pensament. D'altra banda, des de l'UB un entusiasta, rigorós i una mica angoixat equip ha creat el festival de filosofia Barcelona Pensa, que ha agafat una dimensió mereixedora d'un suplement de l'ARA.

Crec que es la primera vegada que algun diari dedica a la filosofia unes pàgines tan extenses i completes. Per il.lustrar-les han fet servir una petita selecció de les nostres fotofilosofies! Enhorabona a totes i tots els que han empenyat cap el mateix lloc: la promoció d'allò mes bo de la filosofia. 

Wert, impassible.

I avui, cafè filosòfic del Raval

Cal ser pessimistes?

Avui, Filozum

I congrés de la REF

Una associació amb força i amb ganes de promoure l'ensenyament de la filosofia a tots els nivells.

Anàlisi icònica

Barcelona Pensa

Confessions

"He escrito por mi madre. [...] Yo quería escribir para dar la talla."

"Como todos los viejos, yo me acuerdo de mis padres, también de mi niñez y de la de mis hijos. Y fíjate, me da por pensar que algo no hice muy bien: no les he puesto suficiente música cuando eran pequeños".

Ramiro Pinilla, als 91 anys

Convé fer-se il·lusions?

Per si hi ha algú que no hagi assistit als cafès anteriors, us explico una mica: Es tracta d'aprofundir a través d'un diàleg enraonat en les vies de resposta a una pregunta. El cafè filosòfic no és una conferència, ni tampoc, encara que s'hi pugui assemblar, una tertúlia, un lloc on cadascú diu la seva opinió. Sempre proposem triar entre dues preguntes: "Convé fer-se il·lusions", 10 vots. "Un món sense religions seria millor o pitjor?, 7 vots. La resta, abstencions.

- Sempre queden frec a frec!

- És que ambdues són interessants ...

- Bé,  les que vagin quedant ja les reciclarem.

- Comencem: Convé fer-se il·lusions?

- Home, si!

- És la pastanaga!

- És l'única manera de tenir forces per estirar el carro! 

- És que si no tens il·lusions ...

- Què vol dir il·lusió?

- Doncs ... allò que et motiva, que et fa anar endavant. Una fita.

- Però allò que et fa  il·lusió, existeix? És real?

- Mmmm. No, però la il·lusió la tens!

- Una  il·lusió és quelcom que no existeix. Es parla, per exemple d'il·lusions òptiques, que consisteixen a veure quelcom que no hi és.

- Però la  il·lusió la tens!!

- És quelcom que ara no existeix, però que esperes que en el futur existeixi.

- No és real, però ho sembla.

- És imaginar que els teus desitjos s'acompleixen.

- Però jo he de fer alguna cosa perquè existeixi! No puc dir: em fa  il·lusió això o això altre-, i quedar-me asseguda.

- La il·lusió és com l'esperança, però amb una efervescència especial ... [què vol dir "efervescència"?].

- És que és diferent dir "tinc una il·lusió" que "em faig il·lusions". Hauríem de posar-nos a mirar més el verb que el substantiu. "Em faig il·lusions" vol dir que m'enganyo ...

- Home, no sempre. Quan diem, per exemple "no em faig moltes il·lusions" no ens enganyem, però no deixem de tenir una il·lusió. I això vol dir que hi ha quelcom que voldríem aconseguir, però que hores d'ara no existeix.

- Eh, a més de les il·lusions que un té, les individuals, n´hi ha de col·lectives. Això és molt actual!

- Jo no crec que n'existeixin, de col·lectives. Totes són individuals!

- Ep, vols dir que la independència del nostre país no és pas una il·lusió col·lectiva?

- Sembla que les il·lusions col·lectives són aquelles que experimenta un col·lectiu com a tal. Per exemple, els socis d'un club de futbol els fa il·lusió guanyar, perquè per això en són socis. Aquesta és una illusió col·lectiva. Altres il·lusions serien les compartides, que són les individuals que altres persones també tenen.

- És que les il·lusions són encomanadisses....

- Pensem-ho a l'inrevés: què és desil·lusionar-se?

- És ... descobrir que allò que volies no ho pots tenir.

- És el mateix que frustrar-se?

- Sembla que la frustració ve de fora, però la desil·lusió ve de dins.

- Però no us sembla que de vegades desil·lusionem? I que, per cert, adquirim una certa responsabilitat en fer-ho [ens sentim culpables?]. A un nen petit que li confessem que els reis són els pares, no el desil·lusionem?

- Jo mai els vaig mentir sobre això, sabien que érem nosaltres, ... i també els feia il·lusió!

- Doncs una vegada anàvem en cotxe que teníem pressa i la meva filla em va preguntar si els reis eren els pares. Jo estava estressada i li vaig contestar: "si, els reis són els pares, i el ratoncito Pérez, i el caga-tió, i el papá Noel ..." I, de sobte, va esclatar a plorar, però amb un sentiment! Em vaig sentir molt malament. Tanmateix, al cap d'uns dies, va venir i em va dir: "moltes gràcies per haver-m'ho dit". 

- Jo és que no puc viure sense il·lusió! Treballo, faig projectes, els presento, i sé que la majoria me'ls tombaran. Però per treballar necessito il·lusió.

- També necessitem fer-nos il·lusions per suportar la vida. La religió i la creença en la immortalitat de l'ànima és una il·lusió que molta gent necessita.

- Llavors, convé fer-se il·lusions ....

- Penseu que l'existencialisme que exposa Sartre a l'obreta L'existencialisme és un humanisme sosté que hem d'actuar sense il·lusions i sense esperança, perquè el futur és incert i perquè com que els éssers humans som lliures no podem esperar que facin allò que esperem que facin.

- Si, però aquesta manera de viure no és l'espontània, t'has de forçar molt per viure sense il·lusions, és com antinatural.

- De vegades tenim el deure, per exemple en educació, de desil·lusionar. No podem aconsellar a un jove que no té capacitat que estudiï matemàtiques, ni tampoc jo, que sóc baixet, havia d'il·lusionar-me en ser un jugador de bàsquet de la lliga professional.

- I les persones que tenen discapacitats, perdó, diversitat funcional, que no necessiten il·lusions per seguir vivint?

- Vejam, posem exemples d'il·lusions ...

- Ser àvia, ara que sé que ho seré. Em fa il·lusió!

- Trobar un bolet. Quan trobes un rovelló, quina il·lusió! No és un desig futur, és una realitat present!

- Penseu que hi ha il·lusions pernicioses, que ens enganyen. Estan prou ben estudiades en psicologia social. Una és la creença en un món just. Consisteix a creure que el món és just, que els bons són recompensats i els dolents castigats (és el fonament de certa vivència de la religió). Aleshores si algú li esdevé alguna desgràcia, comença a semblar-nos que alguna cosa haurà fet per merèixer-la, i a l'inrevés. A mi em sembla, quan sento aquestes apel·lacions a què la comunitat internacional ens donarà la raó, que estem en aquesta il·lusió cognitiva, i perdoneu la pallissa.

- Ara se m'ha acudit que diem "viure amb il·lusions és necessari, sempre que hi hagi una proporció entre el desig i el principi de realitat". Però potser això ens impedeix el gaudi de l'instant. El més important no és viure amb il·lusions, sinó gaudir de cada moment.

- Jo crec que amb els anys anem perdent les il·lusions. Jo en tinc menys que els meus fills. Quan ets jove et fan il·lusió moltes coses, i ara ja no ...

- Dona, ara tens menys il·lusions perquè estàs en una posició benestant, en canvi al jovent li falten moltes coses, i per això té més desitjos.

- Potser als joves els fan il·lusió coses més grans, i quan et fas gran et pots il·lusionar amb coses més petites.

- No sé, però jo cada vegada tinc menys il·lusions.

- I et fas il·lusions?

- Cap ni una!

... Més o menys va anar així. Suposo que com a mínim ara podrem entendre d'una altra manera l'anunci de la ONCE i el joc que fa entre "Que la ilusión continúe i "un vendedor de ilusión". 

- Per acabar, una il·lusió. Potser ho haguessin aconseguit si haguessin tingut una vareta màgica ...:

Homage to Giuseppe Pellizza da Volpedo’s “The Fourth Estate”.

font

En què quedem?

Respectem els animals. Estem d'acord amb la llei de protecció animal del Parlament de Catalunya que prohibeix el sacrifici de gats i gossos basant-se en què han estat companys dels humans pràcticament des de l'aparició de l'homo sapiens. També prohibeix el produir patiment inecessari a qualsevol animal.

Estem també contra la caça pel que significa de matar i fer patir animals com a diversió. Tanmateix, ara estic veient un gat arrupit entre les plantes amb els ulls fixos en un dels primers pit-roigs que arriben del nord d'Europa. Si ve moltes vegades, sé que acabarà caçant-lo. Puc exigir-li que no caci? És una crueltat meva impedir-li que exerceixi el seu instint? Podré acusar-lo de crueltat quan el trobi jugant amb el cos moribund de l'ocell, cos que segurament abandonarà? Puc tancar-lo a casa per tot això? Puc treure-li la llibertat?

font

El mínim moral que semblen merèixer els animals és la compassió; ens sembla que qui es complau en fer-los patir es degrada com a persona. Potser també moltes persones estarien d'acord en que cal no fer-los patir més del necessari,

Els humans sóm animals. Com es justifica aleshores que apliquem penes de presó per als humans? Especialment, hi ha arguments etològis i ètics per tractar d'impedir, com a mínim, que als Estats Units per exemple hi hagi 80.000 presoners en cel·les de càstig, sense llum natural, on no es pot fer més de dues passes en cada direcció?

Barcelona Pensa!

Fa quatre anys envejavem el Festival filosòfic de Liverpool. Ara estem contents, perquè tenim a tocar el festival del Barcelona Pensa. Una iniciativa que noves generacions de filòsofes i filòsofs van començar a gestar fa més d'un any, que va quallar i que creix i s'engrandeix. 

El seu entusiasme els ha portat a aconseguir, entre moltes altres coses, que Genís Carreras, de qui ja vem lloar els cartells sobre posicionaments filosòfics, els fes la infografia i el cartell.

També ha arrosegat l'orelles vinculant-hi la Mostra de Fotofilosofia del dia 19 de novembre, el Cafè filosòfic del Raval del 14 de novembre, i una taula rodona que es prepara pel 22!

Facebook Barcelona Pensa

Twitter

Blog
Lloc web

Un altre cafè filosòfic, avui

Cafè filosòfic del Raval

Avui, Cafè Filosòfic del Raval:
Fins on ha d'arribar el nostre respecte pels animals? Té límit, si n´hi ha?

Esperit positivista

font

Treball, ocupació, treball no monetaritzat

"La delimitación de la frontera entre trabajo y empleo no es una cuestión lingüística: es, sobre todo, una cuestión política, porque el estatuto del trabajador va asociado con algunos de los derechos y obligaciones sociales y económicas más importantes en la vida actual [...]

Desde la perspectiva de la Contabilidad Nacional, el nacimiento de un niño reduce la renta per cápita, en tanto que la de un cordero la aumenta. Se considera activo al que cuida los corderos, pero al que cuida niños sin cobrar se le considera pasivo.

[...] falta una economía innovadora que interprete el trabajo del cuidado como una actividad productiva, y una nueva sociología que coadyuve  a implantar un modelo más justo en el reparto de la carga total de trabajo.

María-Angeles Durán

Discurs d'investidura com a doctora honoris causa per la Universitat de València

Valencia, 9 de marzo 2012

L'ABC la sap llarga també en lògica

font

Apa, a detectar la contradicció!

Esperanza Rodriguez y Antonio Campillo en la RNE

Els incansables lluitadors per la Filosofia parlem amb d'altres professionals de la filo sobre la situació a l'Estat.

España vuelta y vuelta - 22/09/14

Ad baculum

Font

"La filosofia consisteix en la interrogació radical"

Tasca: trobar l'argument ad hominem que inclou el text següent i examinar si és fal·laç o plausible en el cas d'aquell professorat que a les seves classes insisteix a definir la filosofia com una interrogació radical sobre tot el que existeix.

"Considerada más atentamente, esa «libertad» que hoy concede el Estado a algunos hombres en beneficio de la filosofía, no es tal libertad; sino un ministerio que alimenta a sus empleados. El fomento de la filosofía consiste, pues, únicamente en que actualmente, al menos cierto número de personas puede vivir de su filosofía gracias al Estado, en tanto que pueden hacer de ella un oficio para ganarse el pan; mientras que los antiguos sabios de Grecia jamás percibieron un sueldo por parte del Estado, como mucho, alguna vez, por poner el ejemplo de Zenón, se los honró regalándoles una corona áurea y un monumento fúnebre sobre el Cerámico. Yo no sabría decir, en general, si se sirve a la verdad indicando el camino que debe seguirse para vivir de ella, porque todo depende de la índole y la calidad individual del hombre que tenga que andar por él. Puedo imaginarme muy bien un grado tal de orgullo y de respeto por uno mismo en virtud del cual un hombre diga a sus congéneres: «Cuidad de mí porque yo tengo algo mejor que hacer: tengo que cuidar de vosotros». En Platón y Schopenhauer tal grandiosidad de sentimientos y este modo de expresarlos no tendría nada de extraño; por eso, justamente, ambos podrían haber sido incluso filósofos de universidad -del mismo modo que Platón fue durante algún tiempo filósofo de corte - sin humillar por eso la dignidad de la filosofía. Pero ya Kant fue, como solemos serlo los eruditos, excesivamente cuidadoso, pusilánime y, en su relación con el Estado, carente de grandeza; de manera que, en cualquier caso, si alguna vez se procesara a la filosofía de universidad, él no podría legitimarla. Pero existen naturalezas que sí podrían realizar esa legitimación -como, desde luego, las de Platón y Schopenhauer-, aunque temo sólo una cosa: nunca tendrán ocasión de hacerlo, ya que jamás un Estado se atreverá a favorecer a tales hombres ni a concederles tal posición. ¿Y por qué? Porque cualquier Estado los teme, y sólo favorecerá a aquellos filósofos de los que no tenga nada que temer. Sucede, ciertamente, que el Estado, en general, tiene miedo de la filosofía y, justo siendo éste el caso, hará lo posible por atraer hacia sí a todos los filósofos que pueda, los cuales le confieren la apariencia de tener la filosofía de su parte, ya que consigue que lo apoyen quienes portan su enseña y, sin embargo, no tienen nada de temibles. Mas si apareciera un hombre que hiciese realmente ademán de querer acometerlo todo, incluso el Estado, con el cuchillo de la verdad, entonces este último, puesto que sobre todas las cosas busca afirmar su propia existencia, tiene derecho a excluir de su lado a tal hombre y a tratarlo como a su enemigo; de la misma forma que excluye y trata como enemiga a una religión que se considera por encima del Estado y quiera erigirse en su juez. Así pues, quien acepta ser filósofo por cuenta del Estado, también tendrá que aceptar que éste lo considere a él como alguien que ha renunciado a perseguir la verdad hasta el último de los recovecos. Por lo menos, mientras lo favorezcan y ocupe su cargo, tendrá que reconocer que existe algo por encima de la verdad: el Estado."

Nietzsche: Schopenhauer como educador. Tercera Consideración intempestiva. Font

La situació, avui

Direcció única, semàfor vermell

Per si interessa a algú més que a la Cèlia

La Cèlia E.A. ha anat insistint amablement tot l'estiu perquè li respongués un qüestionari per al seu treball de recerca sobre noves pràctiques filosòfiques. Heus-lo aqui.

Com va començar en el món de la filosofia?

Després d'uns estudis universitaris una mica caòtics (la universitat tancada durant mesos, una reforma frustrada del calendari universitari que va ocasionar un altre curs de tres mesos, i que em vaig dedicar a altres interessos com el teatre), vaig treure'm el títol i vaig començar a donar classes. Va ser a partir d’aquí que va començar el meu compromís amb la filosofia.

Quina va ser la seva motivació per crear el seu blog filosòfic “Orelles de Burro”?

Tres motius: en primer lloc, ser com un diari de les classes fetes, per recordar idees i avaluar la meva tasca de docent, alhora que servia per fer present la didàctica de la filosofia al món virtual. Com a diari, també volia recollir certs moments "gloriosos" de les reaccions del meu alumnat i de la vida de l'institut. En segon lloc, proporcionar materials per complementar els apunts de classe dels meus alumnes, on poguessin repassar o ampliar. I en tercer lloc, per compartir les meves experiències amb d'altres col·legues.

Quin és el resultat fins el moment del seu blog?

Potser haurien de respondre els possibles lectors del blog, que son entre els trenta i cinquanta diaris, excepte quan es un tema debatut, com la LOMQE.

La veritat es que al menys per a mi, serveix com a arxiu d'idees sobre l'ensenyament de la filosofia. L'estàndard dels continguts de la filosofia es pot trobar als manuals o als llibres de text. En canvi, les maneres noves d'abordar un tema o certs continguts molt actuals, les idees que han funcionat a les classes no les trobes enlloc més que parlant amb companys on en blogs com el meu.

Hi ha algun tema que publiqui especialment en el seu blog?

Es poden consultar les etiquetes. N'hi ha de procediments i mètodes, d'anècdotes amb alumnes, de les parts de la filosofia. Una part segueix l'actualitat de la presencia de la filosofia a secundària, com els comentaris i el debat sobre els programes, les que anuncien o fan la crònica d'activitats en defensa de la filosofia. Depèn de les èpoques. Actualment he començat a introduir posts sobre els cafès filosòfics en què participo, com el Filozum i el Cafè filosòfic del Raval. També hi ha un apartat de posts més personals, amb les etiquetes vida, aging, perepunyeteries ...

D’on va sorgir la motivació per crear el concurs FOTOFILOSOFIA?

Vaig publicar un post amb fotografies personals del que havia fet un dia i per a cada fotografia feia una pregunta. Un company, en Jordi Rodon, va comentar que li agradaven molt les fotos i les preguntes, i vaig pensar que podia fer-ho servir a les classes. Que les meves i els meus alumnes es fessin preguntes filosòfiques i les subratllessin amb una fotografia. Vaig provar-ho i vaig veure que funcionava. Vaig pensar que en un moment en què el professorat està aïllat en els centres, calia fer coses que els relacionessin i per això vaig fer la convocatòria no només per als meus alumnes sinó per a més gent. Gràcies a l'Anna Sarsanedas, d'una banda i a l'Angels Baldó i en Ramon Moix de l'altra, vem bastir-ne la infrastructura bàsica. El ressò innegable que hem trobat en companys i companyes d’arreu de Catalunya, i fins i tot el País valencià, les Illes i la Catalunya nord, ha fet que ens engresquéssim i ens animéssim a continuar. A banda de la seva importància didàctica i el seu ressó en els centres, hem volgut fer coincidir l'acte final amb el Dia mundial de la filosofia i així col·laborar a la promoció de la filosofia.

Quin ha estat el resultat del concurs?

Després de vuit anys, podem dir que milers d'alumnes han gaudit d'aquesta experiència, que sempre hem volgut que tingui un vessant més de col·laboració que de competició. Per això li diem "mostra" i no "concurs", cosa que no treu que apliquem criteris i seleccionem les que ens semblen millors, les que fan pensar més. Hi ha entre 40 i 50 centres que repeteixen cada any, i d'altres que es van renovant. De fet, inspirant-se en la nostra iniciativa, les olimpíades filosòfiques que se celebren a altres lloc de l'actual Estat han inclòs un apartat de fotofilosofia. També ens congratula que professores i professors no només d'arreu de Catalunya, sinó de València, les Illes i la Catalunya nord segueixin participant.

Respecte la docència, com descriuria la seva etapa com a docent de la filosofia?

Dona, fer classes és ideal per a algú que li agrada xerrar. Tenir vint hores a la setmana una gent que t'ha d'escoltar obligatòriament i a més que et paguin per fer-ho és un chollo. És veritat que hi ha moments durs, en què es fa difícil que es valori que una persona que en sap i trenta ments adolescents reunits en un espai és una situació potentíssima per generar coneixement. De vegades em sap greu que alguns alumnes, famílies i fins i tot companys, no comparteixin aquest pensament.

Hi ha alguna experiència que l’hagi marcat durant els anys d’ensenyament a secundària?

La vida del docent està plena de moments de gran intensitat. Crec que em va formar molt començar en una privada amb ganes de renovació pedagògica on ens dedicarem molt a reflexionar sobre el que fèiem a les classes. Una cosa que havíem decidit era assistir a les classes dels companys. Després no he entrat en cap classe més. És una mica estrany que molts professors i professores no hagin vist més classes que les que van rebre quan estudiaven! També em va marcar l’experiència del Patronat Ribas, un centre que va funcionar de forma assembleària durant uns anys, on es posaven en qüestió totes les normes .... 

A un altre nivell, em queda l'agror dels fracassos amb determinats alumnes. La incapacitat de tot un centre d'integrar algun alumne estranger, que acaba desapareixent. El veure com encara hi ha qui considera que fer repetir un curs serveix per a alguna cosa més que per venjar-se de l'alumne.

Creus que els joves actualment valoren les classes de filosofia?

A mi em sembla que la filosofia en molts casos es el descobriment que es fa a primer de batxillerat. En general l'actitud dels alumnes és molt positiva. Dependrà del professor o professora que aquest descobriment d'uns continguts interessants no es transformi en un nou rotllo.

Què opina del món laboral filosòfic actual?

Que està molt malament. En decadència, tot i que noves formes filosòfiques promouen nous espais però amb dificultats per guanyar-s'hi la vida. De tota manera, tinc un exalumne del CAP de filosofia que és gestor d'un auditori, que sempre m'ha dit que precisament ha arribat on ha arribat perquè la filosofia li va proporcionar proporciona una cultura molt sòlida i àmplia.

Quina és per vostè la utilitat de la filosofia?

Es difícil respondre breument. Deixo de banda la filosofia especialitzada, que està present en l'avenç de disciplines mol importants, com la neurociència cognitiva, o el pensar críticament realitats noves com el món virtual. També la seva incardinació antropològica, expressada per exemple en el recent llibre de Nuccio Ordine La utilidad de lo inútil (tot i que no estic d'acord en l'ús que fa del mot "utilitarisme"). Respecte a la formació del jovent, crec que col·labora en la seva formació integral com a persones no només pels continguts culturals en historia del pensament, sinó també per l'abordatge de preguntes que la majoria de persones de la nostra societat es fan i per l'èmfasi de la filosofia en la recerca de la veritat, en no acceptar cap opinió sense examinar-la, en considerar els arguments que suporten les opinions i aprendre a distingir-ne els bons dels dolents.

Com descriuria la seva trajectòria fins al moment dins del món de la filosofia? 

Si et refereixes a la trajectòria professional, estic prou satisfet. A banda de les meves classes a secundària, he tingut el privilegi de poder exposar els meus coneixement de la professió d'ensenyant de filosofia als estudiantes universitaris, he participat en totes les iniciatives que he pogut, he publicat llibres per a l'ensenyament que han tingut una bona acollida i algun article teòric. Ara estic jubilat. Tanmateix, sento que el meu interès per les qüestions filosòfiques no minva. Y que la filosofia em segueix servint que examinar les preguntes que em segueixen sorgint, per exemple, en què consisteix veritablement això d'envellir.

Enèssima interpretació de l'antre platònic

La sort d'aprendre a pensar

Pot dependre de la sort de tenir un bon professor o professora per tal de desenvolupar les teves aptituds per a dibuixar, les teves aptituds per parlar en públic, les teves aptituds per cantar.

Però, pot un país fer dependre de la sort el desenvolupar les teves aptituds per pensar? Ja hem dit que esperen agotzonats tots els succedanis del pensament crític i racional per ocupar el lloc que si això no s'arregla, haurà deixat la filosofia.

Caldria recordar que l'escola per a totes i tots ha costat molt ... i encara costa

font

Ruby Bridges, la primera afroamericana que va entrar en una escola de primària per a blancs als USA (1960).

El nou

Arribes nou en un centre, encara que et consideres un gat vell. Primera reunió. Hi ha dues possibilitats: escoltar, esperar i veure, o intervenir. Una variant d'intervenir és la que comença "en el meu institut". Qui intervé començant amb aquesta frase acaba d'oblidar que que és ell el nou, no el centre. Aquesta frase ben contradictòria -el teu centre no és l'anterior, sinó on ets ara- no pot menys que concitar les antipaties dels teus nous col·legues: - Doncs entorna-t'hi! - pensaran. O: - Perquè en vas marxar?

Cert és, pel que expliquen, que cada cop és més difícil intervenir en unes reunions burocratitzades en què poc es pot discutir i menys decidir.

Esperar i veure. Mostrar-te disposat, però no servicial. Obedient, sense semblar sumís. Sabent que els col·legues no et posaran a prova. Els alumnes si, fins que assoleixis un estatus. I compte amb el currículum ocult del centre ...

Finalitzat el primer congrès de la REF

El I Congreso internacional de la Red española de Filosofía se ha celebrado del 3 al 5 de septiembre de 2014, en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que ha ejercido como anfitriona y co-organizadora.

Todos los asistentes se han visto muy gratamente sorprendidos por la cantidad, la variedad y la calidad de las propuestas presentadas, así como por la excelente labor realizada por el Comité organizador.

Este Congreso se ha organizado conforme a lo acordado en las jornadas fundacionales de la REF, celebradas el 4 y 5 de mayo de 2012, en la Facultad de Filosofía de la Universidad Complutense de Madrid. En ellas se decidió crear la REF y celebrar un Congreso trienal de ámbito estatal y de temática general, abierto a los profesores e investigadores de todas las áreas filosóficas y de todos niveles educativos, y abierto también a los profesionales que trabajan fuera de las instituciones académicas.

Era la primera vez que se celebraba un Congreso de este tipo, y la respuesta de los profesionales de la filosofía ha sido impresionante: han participado filósofas y filósofos de toda España, pero también de otros países de Europa y de Latinoamérica. En total, el Congreso ha contado con más de 400 asistentes. El elevado número de inscripciones, junto con una aportación económica de la REF, ha permitido la autofinanciación del Congreso, dada la completa ausencia de subvenciones externas.

Durante tres días y en once sesiones paralelas, se han debatido unas 270 comunicaciones, distribuidas en 10 secciones temáticas, 12 simposios monográficos y 7 talleres, entre ellos una lectura dramatizada de dos relatos filosóficos. Todas las propuestas habían sido sometidas a un proceso de evaluación ciega por parte de los miembros del Comité científico.

El Congreso se abrió con la conferencia inaugural del presidente de la REF, Antonio Campillo, titulada “Tierra de nadie: filosofía y sociedad global”, y concluyó con la conferencia de la profesora emérita de la Universidad Autónoma de Barcelona, Victoria Camps, titulada: “La filosofía ante la precariedad”. El acto de clausura estuvo presidido por el Rector de la Universidad de Valencia, Don Esteban Morcillo Sánchez.

El título elegido para este primer Congreso, Los retos de la Filosofía en el siglo XXI, era una invitación para que las filósofas y filósofos españoles debatieran sobre las grandes cuestiones teóricas y prácticas suscitadas por el mundo contemporáneo. Y, de hecho, las propuestas presentadas son un mapa bastante representativo de la filosofía que se hace hoy en España, en los más diversos campos temáticos: ontología, antropología, ética, política, estética, lógica, lenguaje, conocimiento, ciencia, técnica, educación, historia del pensamiento y estudios de género.

Las cuestiones debatidas en las 10 secciones temáticas, en los 12 simposios monográficos y en los 7 talleres prácticos, han puesto de manifiesto que los filósofos y las filósofas españolas se toman muy en serio los retos que el siglo XXI nos plantea a todos los seres humanos.

Algunos han propuesto recuperar y revisar críticamente la propia tradición filosófica, tanto española como europea, para confrontarla con los problemas del presente. Por eso, ha habido simposios sobre la Ilustración, Kant, Marx, las filósofas y escritoras del siglo XX, y el pensamiento político del exilio español de 1939.

Otros han propuesto nuevos instrumentos conceptuales para afrontar los grandes retos de la nueva sociedad planetaria. Y lo han hecho en simposios dedicados a la argumentación en la era digital, el papel activo de las éticas aplicadas, la fraternidad, el cuidado, la sustentabilidad ecológica y la relación con los animales no humanos.

Y otros, en fin, han debatido sobre los confines de la propia filosofía y sobre el papel que debe desempeñar en la cultura del siglo XXI. Uno de los simposios y la mayoría de los talleres se han dedicado a analizar la relación de la filosofía con otros saberes, el lugar que debe ocupar en el sistema educativo, y cómo debe renovar su enseñanza.

Dada la cantidad, variedad y calidad de las propuestas presentadas, el Comité organizador de la REF tiene intención de darles la máxima difusión posible, para que sean conocidas en el resto del mundo, y también para que contribuyan a enriquecer la vida cultural y los grandes debates públicos de la propia sociedad española. Por un lado, se va a realizar una edición digital de todas las comunicaciones presentadas; por otro lado, se va a publicar un amplio documental elaborado por el Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València; además, todo ello se va a difundir a través de las redes sociales; por último, varios medios de comunicación (como diario.es, La Vanguardia, Levante, la Televisión Universitaria de la Universidad de Valencia, etc.) ya se están haciendo eco del Congreso, mediante la publicación de crónicas, entrevistas e incluso fragmentos de las intervenciones de los participantes.

El Congreso ha contado, además, con numerosas presentaciones de libros, revistas, colecciones editoriales y nuevas asociaciones filosóficas. Varias editoriales (como Gedisa, Herder, Plaza & Valdés) instalaron durante los tres días mesas de exposición y venta de obras de filosofía.

Se han celebrado también dos actividades complementarias, que contaron con una amplia asistencia de público: la obra de teatro Té con Kant, a cargo de la compañía gallega Inversa Teatro; y el documental Nanuk el esquimal, con acompañamiento musical en directo.

El jueves por la tarde, en el ecuador del Congreso, se celebró la Asamblea General Ordinaria de la REF, y a continuación una Asamblea General Extraordinaria, con la participación de los representantes de las entidades que forman parte de la misma.

En la Asamblea Ordinaria, Antonio Campillo, Esperanza Rodríguez y Concha Roldán informaron de las actividades realizadas durante el último año; Jacinto Rivera informó del balance económico del curso 2013-2014; se aprobó el ingreso de nuevas entidades; se acordó la reforma del Art. 39 de los Estatutos para incluir una nueva Comisión permanente (denominada Comisión de la Olimpiada Filosófica); y, por último, se eligió la sede del II Congreso, que se celebrará en la Universidad de Zaragoza, en 2017.

En la Asamblea Extraordinaria, se eligió a la nueva Junta directiva (que seguirá contando con Antonio Campillo como presidente, con Delia Manzanero como secretaria y con Jacinto Rivera como tesorero, y a la que se incorpora como nueva vicepresidenta María José Guerra). También se eligió a las nuevas Comisiones de trabajo, cuyos presidentes/as serán elegidos por las respectivas Comisiones y pasarán a formar parte de la nueva Junta. Esta Junta electa, a su vez, nombrará a dos responsables de Comunicación, que también pasarán a formar parte de la misma, conforme a lo establecido en los Estatutos.

Font: blog de la REF

Retrat de Simone de Beauvoir

Simone de BEAUVOIR (1963): La fuerza de las cosas, fragments de l'epíleg.

De mi se han forjado dos imágenes. Soy loca, medio loca, una excéntrica. (Los periódicos de Río contaban sorprendidos: “Esperábamos una excéntrica: nos ha decepcionado encontrar una mujer vestida como todo el mundo.”) Tengo las costumbres más disolutas; una comunista contaba en 1945 que en Ruán, cuando yo era joven, me había visto bailar desnuda sobre toneles; he practicado todos los vicios con asiduidad, mi vida es un carnaval, etcétera.

Zapatos planos, pelo lacio, soy jefa de niños exploradores, una dama de beneficencia, una institutriz (en el sentido peyorativo que la derecha le da a esa palabra). Paso mi existencia entre libros y ante mi mesa de trabajo, puro cerebro. “Ella no vive”, le he oído decir a una joven periodista. “Si a mí me invitaran a los lunes de Madame T., iría corriendo”. La revista Elle al proponer a sus lectoras muchos tipos de mujer, puso bajo mi foto: “Vida exclusivamente intelectual”.

Nada prohibe conciliar los dos retratos. Se puede ser una desvergonzada cerebral, una dama de beneficencia retorcidamente viciosa; lo esencial es presentarme como una anormal. Si mis censores quieren decir que no me parezco a ellos, me hacen un cumplido. El hecho es que soy un escritor, una mujer escritora no es una ama de casa que escribe sino alguien para quien toda su existencia está dirigida por la escritura. Esta vida vale lo mismo que otra. Tiene sus razones, su orden, sus fines de los que hay que no comprender nada para considerarla extravagante. La mía ha sido realmente ascética, puramente cerebral? Dios me libre!, no tengo la impresión de que mis contemporáneos se diviertan mucho más que yo en esta tierra ni que su experiencia sea más vasta. En todo caso al volverme hacia mi pasado, no envidio a nadie.

Si tothom estirés cap el mateix lloc

Avaluacions finals d'ESO.

El professor d'anglès: 

- A aquest alumne li poses un bé d'anglès? Però si no sap ni dir "hola"!

La professora de Matemàtiques: 

- També ha aprovat les matemàtiques i no sap ni fer l'o amb un canutu!

La professora de català: 

- En el dictat vaig parar de comptar quan vaig arribar a les vint faltes!

El psicopedagog: 

- El que mesurem nosaltres és el progrés des que va arribar. No el podem suspendre.

La tutora recorda que el curs passat el de mates i la de català van pressionar tot el que van poder per tal que els treguessin aquell alumne de classe. Enyora que tothom estirés cap al mateix lloc.

On és l'error? en què consisteix el problema? Com pot ser que efectivament algú amb unes capacitats normals no aprengui gairebé res? Potser segueix tenint raó Willis, el de Perquè els fills de classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera?

Quan un collega m'explicava l'examen que va haver de passar per donar classes en un centre de secundària a Califòrnia, jo pensava que el suspendria, especialment mates i història, com a mínim. A més, no tinc ni idea de com s'imparteixen.  Els psicopedagogs, estudien matemàtiques, llengua, anglès i la seva didàctica?

Per a un comentari de text: A ca' l'herbolari

font

Retrat

Els llibres manllevats d'una biblioteca pública sovint conserven  les petges de qui els ha llegit: un subratllat sistemàtic que, de no haver-se interromput -pel nostre consol- a meitat del segon capítol, hauria revelat una lectura aprofundida, que tanmateix hagués deixat el volum il·legible; uns punts gairebé invisibles, però conspicus, que marquen els passatges importants; una correcció maniàtica i obsessiva dels signes de puntuació com la que recordo que em va fer gairebé insuportable la lectura de les Les veus del Pamano; una anotació, relacionada o no amb el contingut del llibre, un número de telèfon, una adreça, el nom d'un medicament.

Per tal de trobar un exemplar del descatalogat La vejez de Beauvoir, havia hagut d'anar a la Biblioteca d'una ciutat veïna per poder endur-me'l de vacances. En obrir-lo, apareix un bocí de paper amb una llista escrita amb una ortografia pintoresca: Caïxa, jersey, dinar, Biblio. 

Missatge en l'ampolla d'algú que no ha après a escriure en català? Algú catalano parlant major de cinquanta anys? Més adient és pensar que és la llista de coses a fer durant el dia pròpia d'una persona poc ocupada. Passar per la Caïxa a recollir la pensió, anar a buscar el jersey a la tintoreria perquè ja comença a refrescar, o anar-lo a buscar allà on se'l va deixar, o potser comprar-se'l amb els diners trets de la Caixa. ¿Dinar fóra el recordatori que avui toca anar a dinar amb la família, a casa la filla, i per això ha d'anar-hi amb el jersei nou, no amb l'arnat que va adoptar des que es va jubilar? Però la seva posició abans de "Biblio" suggereix més aviat que cal anar a comprar el dinar -amb els diners trets de La Caixa. 

L'haurem, doncs, d'imaginar (a ella? a ell?) entrant a la Biblio de la ciutat veïna carregant el cistell amb les cebes, el mig pollastre desossat i una mica d'api per fer sopa amb els ossos, o els talls de fetge -diuen que fa sang- i les fulles ufanoses de les bledes  emergint de la bossa tot duent a la mà el llibre per retornar mig tapat pel jersei que penja de l'avantbraç?

Però el llibre té 676 pàgines i en 27 hi he trobat el rastre d'una ratlla en el paper de l'angle superior que palesa que s'ha llegit tot. Aleshores, no és el jubilat o jubilada que arrossega lentament la bossa de la compra i el jersei que s'ha llegit el llibre sinó una persona que escriu el català amb faltes, però capaç d'empassar-se les 676 pàgines de lletra petita. Aleshores la llista podria ser com un resum irònic del llibre, a l'estil del "mam, caça i non" que servia per acusar els adolescents que no paraven a casa, però aplicat als vells: "caixa, jersei, dinar, biblio".

No obstant, el que em crida ara l'atenció és la degeneració cal·ligràfica. Els dos primers mots tenen una ortografia impecable, "dinar" revela haver estat escrit en un altre moment, potser amb pressa. Però el mot abreujat sembla indicar un defalliment cognitiu que li ha fet escriure'l més a poc a poc, sense alineació, disminuint el tamany, lluny del prurit que li ha fet posar dièresi a la impecable primera paraula.

Coda: Ara m'adono que potser és una llista feta per vàries persones que em convida a completar-la. Quan hagi llegit el llibre, pensaré un mot i l'afegiré a la llista.

2 filòsofs 2! sobre les corridas

Debate Oscar Horta Vs Fernando Savater from PACMA TV on Vimeo.

Els arguments depurats d'un i altre, que palesen dues concepcions no només dels animals, sinó també de l'ésser humà. Per tractar el tema de la naturalesa humana.

El criterio de evaluación 18 de Valores cívicos de primaria

"18. Conocer y expresar las notas características de la democracia y    la    importancia    de    los    valores    cívicos    en    la    sociedad democrática, así como el significado de los símbolos nacionales, la Bandera, el Escudo de España y el Himno nacional como elementos comunes de la Nación española y el conjunto de los españoles."

Real Decreto sobre el currículo básico de primaria

Com l'haurem d'aplicar, aqui a Catalunya?

font

Històries urbanes: Bye bye Barcelona

Havia quedat en el banc del davant de la Pedrera. Però no hi és, ha estat abduït per la terrassa d'un bar. Espai públic privatitzat. No estic parlant d'una manifestació, ni d'un pelotazo immobiliari, ni d'un desallotjament d'una casa ocupada. Es tracta simplement de la possibilitat de circular pel carrer, d'estar-se en el literal espai públic. Els ajuntaments, aliats amb la amb la llei del tabac i els operadors turístics han descobert (?) un filo recabdatori. 

A més en molts llocs el que es troba és un magatzem de piles de taules i cadires encadenades tot el dia esperant la nit, la festa o el cap de setmana. Ah, i a l'hivern la terrassa es tanca i es converteix en un lloc tancat on es permet fumar!

Bye bye Barcelona, Tarragona, Girona, Palamós ...

¿Merece Ortega un 10% del programa de Historia de la Filosofia LOMCE?

Segons l'esborrany de la LOMQE, la Història de la Filosofia deixa de ser una assignatura comuna i passa a ser troncal d'opció. Això vol dir que passa a competir amb Economia de l'Empresa, Geografia, Grec II, Història de l'Art i 10 més per tal que l'alumnat en trii dues -sempre i quan el centre l'oferti. Desapareix també a la revàlida, excepte si l'alumnat la tria per examinar-se'n (ho ha de fer d'una de les dues que hagi triat en la seva opció). I per descomptat, desapareix a les PAU, si és que segueixen.

No reiterarem les raons que qualifiquen aquest projecte de catàstrofe. Només constatar que aquesta desaparició s'acompanya -i en certa mesura és el mitjà- d'una revàlida on tot l'alumnat de l'Estat tindrà l'oportunitat -i l'obligació- d'examinar-se d'Història d'Espanya en una prova centralitzada pel Ministeri.

L'esborrany actual centra la Història de la Filosofia en 10 autors, tot relacionant-los amb algun altre: Plató (Sòcrates i els presocràtics), Aristòtil (Demòcrit), Tomàs (la filosofia àrab, jueva i el nominalisme), Descartes (Spinoza), Hume (Locke política), Kant (Rousseau), Marx, Nietzsche (Schopenhauer), Ortega (Unamuno y "otras figuras de la filosofia europea") i Habermas (y "el pensamiento posmoderno").

Trobo positiva la concreció en 10 autors. Això permet llegir-los de manera aprofundida i facilita el fer una història de la filosofia que sigui filosòfica, és a dir, que no sigui el simple relat d'un seguit de corrents i autors. A l'hora de jutjar un programa, existeix la temptació -molt nostrada- d'aplicar el que hem anomenat altres vegades "la cullerada". Consisteix a exclamar-se que no hagin inclòs un determinat autor o corrent i proposar que s'hi afegeixi. Això ignora que el temps escolar és limitat, i que per tant, cal triar. 

Qüestionem, però, la tria pel que fa dels darrers. En primer lloc, tot i reconeixent la importancia de la filosofia feta en alemany, sembla una mica excessiu que 4 dels 10 siguin alemanys i de temàtica vinculada, com si als segles XIX, XX i XXI no hi hagués hagut filosofia en altres llengües i amb temàtiques diferents, com el pragmatisme, el neopositivisme, l'existencialisme o, especialment, la filosofia d'orientació analítica.

En segon lloc, la tria d'Ortega com a monotema de la filosofía hispànica del segle XX. A banda que suposa una reiteració d'alguns temes de la tradició alemanya, sembla en aquest cas tendenciós centrar la filosofia hispànica en aquest autor. Els redactors de l'esborrany estan afectats de megalomania o no hauríen prescrit dedicar un 10% del curs al pensador espanyol, ni proposat com a contingut avaluable apreciar "la repercusión de su pensamiento en el desarrollo de las ideas y la regeneración social, cultural y política de España".

Nosaltres segurament suspendríem aquesta pregunta de la revàlida, perquè no apreciem la seva contribució a cap desenvolupament de les idees ni especialment a cap regeneració del país. Suposar aquest valor implica desconèixer  el daltabaix de la guerra civil i la postguerra franquista per a la filosofia. Fins i tot l'entusiasta promoció de la recent biografia Ortega y Gasset de Jordi Gracia ha de defensar-lo de l'acusació de fatxa, carca i antic.

El tema de la filosofia a l'Estat, que efectivament caldria promocionar en els estudis secundaris, caldria vertebrar-lo a partir d'aportacions rigoroses com la de Francisco Vazquez La Filosofia española. Herederos y pretendientes  sobre la "transició filosòfica" (veieu-ne aquí una recensió i aqui una entrevista amb l'autor). També caldria atendre al llarg exili i depuració d'intel·lectuals, a  l'ocupació ideològica de l'academia per part dels integristes i a la lenta reconstrucció.

Si es tracta de prescriure l'estudi d'aquells reconeguts internacionalment, per què Ortega i no Ferrater Móra? Serà perquè Ferrater ben aviat denuncià la crueltat de les corrides mentre que Ortega enaltí «la trágica amistad, tres veces milenaria, entre el hombre español y el toro bravo». I per què citar, en relació a Ortega, Unamuno i no Zambrano o Nicol? Perquè aquests es van mantenir republicans i es van exiliar, i aquell va renegar de la República i es va prestar a ser manipulat per la propaganda franquista? Em sembla que, si cal construir una divulgació de la filosofia hispànica del XX i XXI, es requereix confegir un mapa de les seves figures, no encimbellar-ne una que tot i estar citada respectuosament per molts, poc aporta al debat filosòfic actual.

D'un temps, d'un pais, d'una professió

S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.

Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.

Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.

En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.

Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.

Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 

Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.