Confessions

"He escrito por mi madre. [...] Yo quería escribir para dar la talla."

"Como todos los viejos, yo me acuerdo de mis padres, también de mi niñez y de la de mis hijos. Y fíjate, me da por pensar que algo no hice muy bien: no les he puesto suficiente música cuando eran pequeños".

Ramiro Pinilla, als 91 anys

Convé fer-se il·lusions?

Per si hi ha algú que no hagi assistit als cafès anteriors, us explico una mica: Es tracta d'aprofundir a través d'un diàleg enraonat en les vies de resposta a una pregunta. El cafè filosòfic no és una conferència, ni tampoc, encara que s'hi pugui assemblar, una tertúlia, un lloc on cadascú diu la seva opinió. Sempre proposem triar entre dues preguntes: "Convé fer-se il·lusions", 10 vots. "Un món sense religions seria millor o pitjor?, 7 vots. La resta, abstencions.

- Sempre queden frec a frec!

- És que ambdues són interessants ...

- Bé,  les que vagin quedant ja les reciclarem.

- Comencem: Convé fer-se il·lusions?

- Home, si!

- És la pastanaga!

- És l'única manera de tenir forces per estirar el carro! 

- És que si no tens il·lusions ...

- Què vol dir il·lusió?

- Doncs ... allò que et motiva, que et fa anar endavant. Una fita.

- Però allò que et fa  il·lusió, existeix? És real?

- Mmmm. No, però la il·lusió la tens!

- Una  il·lusió és quelcom que no existeix. Es parla, per exemple d'il·lusions òptiques, que consisteixen a veure quelcom que no hi és.

- Però la  il·lusió la tens!!

- És quelcom que ara no existeix, però que esperes que en el futur existeixi.

- No és real, però ho sembla.

- És imaginar que els teus desitjos s'acompleixen.

- Però jo he de fer alguna cosa perquè existeixi! No puc dir: em fa  il·lusió això o això altre-, i quedar-me asseguda.

- La il·lusió és com l'esperança, però amb una efervescència especial ... [què vol dir "efervescència"?].

- És que és diferent dir "tinc una il·lusió" que "em faig il·lusions". Hauríem de posar-nos a mirar més el verb que el substantiu. "Em faig il·lusions" vol dir que m'enganyo ...

- Home, no sempre. Quan diem, per exemple "no em faig moltes il·lusions" no ens enganyem, però no deixem de tenir una il·lusió. I això vol dir que hi ha quelcom que voldríem aconseguir, però que hores d'ara no existeix.

- Eh, a més de les il·lusions que un té, les individuals, n´hi ha de col·lectives. Això és molt actual!

- Jo no crec que n'existeixin, de col·lectives. Totes són individuals!

- Ep, vols dir que la independència del nostre país no és pas una il·lusió col·lectiva?

- Sembla que les il·lusions col·lectives són aquelles que experimenta un col·lectiu com a tal. Per exemple, els socis d'un club de futbol els fa il·lusió guanyar, perquè per això en són socis. Aquesta és una illusió col·lectiva. Altres il·lusions serien les compartides, que són les individuals que altres persones també tenen.

- És que les il·lusions són encomanadisses....

- Pensem-ho a l'inrevés: què és desil·lusionar-se?

- És ... descobrir que allò que volies no ho pots tenir.

- És el mateix que frustrar-se?

- Sembla que la frustració ve de fora, però la desil·lusió ve de dins.

- Però no us sembla que de vegades desil·lusionem? I que, per cert, adquirim una certa responsabilitat en fer-ho [ens sentim culpables?]. A un nen petit que li confessem que els reis són els pares, no el desil·lusionem?

- Jo mai els vaig mentir sobre això, sabien que érem nosaltres, ... i també els feia il·lusió!

- Doncs una vegada anàvem en cotxe que teníem pressa i la meva filla em va preguntar si els reis eren els pares. Jo estava estressada i li vaig contestar: "si, els reis són els pares, i el ratoncito Pérez, i el caga-tió, i el papá Noel ..." I, de sobte, va esclatar a plorar, però amb un sentiment! Em vaig sentir molt malament. Tanmateix, al cap d'uns dies, va venir i em va dir: "moltes gràcies per haver-m'ho dit". 

- Jo és que no puc viure sense il·lusió! Treballo, faig projectes, els presento, i sé que la majoria me'ls tombaran. Però per treballar necessito il·lusió.

- També necessitem fer-nos il·lusions per suportar la vida. La religió i la creença en la immortalitat de l'ànima és una il·lusió que molta gent necessita.

- Llavors, convé fer-se il·lusions ....

- Penseu que l'existencialisme que exposa Sartre a l'obreta L'existencialisme és un humanisme sosté que hem d'actuar sense il·lusions i sense esperança, perquè el futur és incert i perquè com que els éssers humans som lliures no podem esperar que facin allò que esperem que facin.

- Si, però aquesta manera de viure no és l'espontània, t'has de forçar molt per viure sense il·lusions, és com antinatural.

- De vegades tenim el deure, per exemple en educació, de desil·lusionar. No podem aconsellar a un jove que no té capacitat que estudiï matemàtiques, ni tampoc jo, que sóc baixet, havia d'il·lusionar-me en ser un jugador de bàsquet de la lliga professional.

- I les persones que tenen discapacitats, perdó, diversitat funcional, que no necessiten il·lusions per seguir vivint?

- Vejam, posem exemples d'il·lusions ...

- Ser àvia, ara que sé que ho seré. Em fa il·lusió!

- Trobar un bolet. Quan trobes un rovelló, quina il·lusió! No és un desig futur, és una realitat present!

- Penseu que hi ha il·lusions pernicioses, que ens enganyen. Estan prou ben estudiades en psicologia social. Una és la creença en un món just. Consisteix a creure que el món és just, que els bons són recompensats i els dolents castigats (és el fonament de certa vivència de la religió). Aleshores si algú li esdevé alguna desgràcia, comença a semblar-nos que alguna cosa haurà fet per merèixer-la, i a l'inrevés. A mi em sembla, quan sento aquestes apel·lacions a què la comunitat internacional ens donarà la raó, que estem en aquesta il·lusió cognitiva, i perdoneu la pallissa.

- Ara se m'ha acudit que diem "viure amb il·lusions és necessari, sempre que hi hagi una proporció entre el desig i el principi de realitat". Però potser això ens impedeix el gaudi de l'instant. El més important no és viure amb il·lusions, sinó gaudir de cada moment.

- Jo crec que amb els anys anem perdent les il·lusions. Jo en tinc menys que els meus fills. Quan ets jove et fan il·lusió moltes coses, i ara ja no ...

- Dona, ara tens menys il·lusions perquè estàs en una posició benestant, en canvi al jovent li falten moltes coses, i per això té més desitjos.

- Potser als joves els fan il·lusió coses més grans, i quan et fas gran et pots il·lusionar amb coses més petites.

- No sé, però jo cada vegada tinc menys il·lusions.

- I et fas il·lusions?

- Cap ni una!

... Més o menys va anar així. Suposo que com a mínim ara podrem entendre d'una altra manera l'anunci de la ONCE i el joc que fa entre "Que la ilusión continúe i "un vendedor de ilusión". 

- Per acabar, una il·lusió. Potser ho haguessin aconseguit si haguessin tingut una vareta màgica ...:

Homage to Giuseppe Pellizza da Volpedo’s “The Fourth Estate”.

font

En què quedem?

Respectem els animals. Estem d'acord amb la llei de protecció animal del Parlament de Catalunya que prohibeix el sacrifici de gats i gossos basant-se en què han estat companys dels humans pràcticament des de l'aparició de l'homo sapiens. També prohibeix el produir patiment inecessari a qualsevol animal.

Estem també contra la caça pel que significa de matar i fer patir animals com a diversió. Tanmateix, ara estic veient un gat arrupit entre les plantes amb els ulls fixos en un dels primers pit-roigs que arriben del nord d'Europa. Si ve moltes vegades, sé que acabarà caçant-lo. Puc exigir-li que no caci? És una crueltat meva impedir-li que exerceixi el seu instint? Podré acusar-lo de crueltat quan el trobi jugant amb el cos moribund de l'ocell, cos que segurament abandonarà? Puc tancar-lo a casa per tot això? Puc treure-li la llibertat?

font

El mínim moral que semblen merèixer els animals és la compassió; ens sembla que qui es complau en fer-los patir es degrada com a persona. Potser també moltes persones estarien d'acord en que cal no fer-los patir més del necessari,

Els humans sóm animals. Com es justifica aleshores que apliquem penes de presó per als humans? Especialment, hi ha arguments etològis i ètics per tractar d'impedir, com a mínim, que als Estats Units per exemple hi hagi 80.000 presoners en cel·les de càstig, sense llum natural, on no es pot fer més de dues passes en cada direcció?

Barcelona Pensa!

Fa quatre anys envejavem el Festival filosòfic de Liverpool. Ara estem contents, perquè tenim a tocar el festival del Barcelona Pensa. Una iniciativa que noves generacions de filòsofes i filòsofs van començar a gestar fa més d'un any, que va quallar i que creix i s'engrandeix. 

El seu entusiasme els ha portat a aconseguir, entre moltes altres coses, que Genís Carreras, de qui ja vem lloar els cartells sobre posicionaments filosòfics, els fes la infografia i el cartell.

També ha arrosegat l'orelles vinculant-hi la Mostra de Fotofilosofia del dia 19 de novembre, el Cafè filosòfic del Raval del 14 de novembre, i una taula rodona que es prepara pel 22!

Facebook Barcelona Pensa

Twitter

Blog
Lloc web

Un altre cafè filosòfic, avui

Cafè filosòfic del Raval

Avui, Cafè Filosòfic del Raval:
Fins on ha d'arribar el nostre respecte pels animals? Té límit, si n´hi ha?

Esperit positivista

font

Treball, ocupació, treball no monetaritzat

"La delimitación de la frontera entre trabajo y empleo no es una cuestión lingüística: es, sobre todo, una cuestión política, porque el estatuto del trabajador va asociado con algunos de los derechos y obligaciones sociales y económicas más importantes en la vida actual [...]

Desde la perspectiva de la Contabilidad Nacional, el nacimiento de un niño reduce la renta per cápita, en tanto que la de un cordero la aumenta. Se considera activo al que cuida los corderos, pero al que cuida niños sin cobrar se le considera pasivo.

[...] falta una economía innovadora que interprete el trabajo del cuidado como una actividad productiva, y una nueva sociología que coadyuve  a implantar un modelo más justo en el reparto de la carga total de trabajo.

María-Angeles Durán

Discurs d'investidura com a doctora honoris causa per la Universitat de València

Valencia, 9 de marzo 2012

L'ABC la sap llarga també en lògica

font

Apa, a detectar la contradicció!

Esperanza Rodriguez y Antonio Campillo en la RNE

Els incansables lluitadors per la Filosofia parlem amb d'altres professionals de la filo sobre la situació a l'Estat.

España vuelta y vuelta - 22/09/14

Ad baculum

Font

"La filosofia consisteix en la interrogació radical"

Tasca: trobar l'argument ad hominem que inclou el text següent i examinar si és fal·laç o plausible en el cas d'aquell professorat que a les seves classes insisteix a definir la filosofia com una interrogació radical sobre tot el que existeix.

"Considerada más atentamente, esa «libertad» que hoy concede el Estado a algunos hombres en beneficio de la filosofía, no es tal libertad; sino un ministerio que alimenta a sus empleados. El fomento de la filosofía consiste, pues, únicamente en que actualmente, al menos cierto número de personas puede vivir de su filosofía gracias al Estado, en tanto que pueden hacer de ella un oficio para ganarse el pan; mientras que los antiguos sabios de Grecia jamás percibieron un sueldo por parte del Estado, como mucho, alguna vez, por poner el ejemplo de Zenón, se los honró regalándoles una corona áurea y un monumento fúnebre sobre el Cerámico. Yo no sabría decir, en general, si se sirve a la verdad indicando el camino que debe seguirse para vivir de ella, porque todo depende de la índole y la calidad individual del hombre que tenga que andar por él. Puedo imaginarme muy bien un grado tal de orgullo y de respeto por uno mismo en virtud del cual un hombre diga a sus congéneres: «Cuidad de mí porque yo tengo algo mejor que hacer: tengo que cuidar de vosotros». En Platón y Schopenhauer tal grandiosidad de sentimientos y este modo de expresarlos no tendría nada de extraño; por eso, justamente, ambos podrían haber sido incluso filósofos de universidad -del mismo modo que Platón fue durante algún tiempo filósofo de corte - sin humillar por eso la dignidad de la filosofía. Pero ya Kant fue, como solemos serlo los eruditos, excesivamente cuidadoso, pusilánime y, en su relación con el Estado, carente de grandeza; de manera que, en cualquier caso, si alguna vez se procesara a la filosofía de universidad, él no podría legitimarla. Pero existen naturalezas que sí podrían realizar esa legitimación -como, desde luego, las de Platón y Schopenhauer-, aunque temo sólo una cosa: nunca tendrán ocasión de hacerlo, ya que jamás un Estado se atreverá a favorecer a tales hombres ni a concederles tal posición. ¿Y por qué? Porque cualquier Estado los teme, y sólo favorecerá a aquellos filósofos de los que no tenga nada que temer. Sucede, ciertamente, que el Estado, en general, tiene miedo de la filosofía y, justo siendo éste el caso, hará lo posible por atraer hacia sí a todos los filósofos que pueda, los cuales le confieren la apariencia de tener la filosofía de su parte, ya que consigue que lo apoyen quienes portan su enseña y, sin embargo, no tienen nada de temibles. Mas si apareciera un hombre que hiciese realmente ademán de querer acometerlo todo, incluso el Estado, con el cuchillo de la verdad, entonces este último, puesto que sobre todas las cosas busca afirmar su propia existencia, tiene derecho a excluir de su lado a tal hombre y a tratarlo como a su enemigo; de la misma forma que excluye y trata como enemiga a una religión que se considera por encima del Estado y quiera erigirse en su juez. Así pues, quien acepta ser filósofo por cuenta del Estado, también tendrá que aceptar que éste lo considere a él como alguien que ha renunciado a perseguir la verdad hasta el último de los recovecos. Por lo menos, mientras lo favorezcan y ocupe su cargo, tendrá que reconocer que existe algo por encima de la verdad: el Estado."

Nietzsche: Schopenhauer como educador. Tercera Consideración intempestiva. Font

La situació, avui

Direcció única, semàfor vermell

Per si interessa a algú més que a la Cèlia

La Cèlia E.A. ha anat insistint amablement tot l'estiu perquè li respongués un qüestionari per al seu treball de recerca sobre noves pràctiques filosòfiques. Heus-lo aqui.

Com va començar en el món de la filosofia?

Després d'uns estudis universitaris una mica caòtics (la universitat tancada durant mesos, una reforma frustrada del calendari universitari que va ocasionar un altre curs de tres mesos, i que em vaig dedicar a altres interessos com el teatre), vaig treure'm el títol i vaig començar a donar classes. Va ser a partir d’aquí que va començar el meu compromís amb la filosofia.

Quina va ser la seva motivació per crear el seu blog filosòfic “Orelles de Burro”?

Tres motius: en primer lloc, ser com un diari de les classes fetes, per recordar idees i avaluar la meva tasca de docent, alhora que servia per fer present la didàctica de la filosofia al món virtual. Com a diari, també volia recollir certs moments "gloriosos" de les reaccions del meu alumnat i de la vida de l'institut. En segon lloc, proporcionar materials per complementar els apunts de classe dels meus alumnes, on poguessin repassar o ampliar. I en tercer lloc, per compartir les meves experiències amb d'altres col·legues.

Quin és el resultat fins el moment del seu blog?

Potser haurien de respondre els possibles lectors del blog, que son entre els trenta i cinquanta diaris, excepte quan es un tema debatut, com la LOMQE.

La veritat es que al menys per a mi, serveix com a arxiu d'idees sobre l'ensenyament de la filosofia. L'estàndard dels continguts de la filosofia es pot trobar als manuals o als llibres de text. En canvi, les maneres noves d'abordar un tema o certs continguts molt actuals, les idees que han funcionat a les classes no les trobes enlloc més que parlant amb companys on en blogs com el meu.

Hi ha algun tema que publiqui especialment en el seu blog?

Es poden consultar les etiquetes. N'hi ha de procediments i mètodes, d'anècdotes amb alumnes, de les parts de la filosofia. Una part segueix l'actualitat de la presencia de la filosofia a secundària, com els comentaris i el debat sobre els programes, les que anuncien o fan la crònica d'activitats en defensa de la filosofia. Depèn de les èpoques. Actualment he començat a introduir posts sobre els cafès filosòfics en què participo, com el Filozum i el Cafè filosòfic del Raval. També hi ha un apartat de posts més personals, amb les etiquetes vida, aging, perepunyeteries ...

D’on va sorgir la motivació per crear el concurs FOTOFILOSOFIA?

Vaig publicar un post amb fotografies personals del que havia fet un dia i per a cada fotografia feia una pregunta. Un company, en Jordi Rodon, va comentar que li agradaven molt les fotos i les preguntes, i vaig pensar que podia fer-ho servir a les classes. Que les meves i els meus alumnes es fessin preguntes filosòfiques i les subratllessin amb una fotografia. Vaig provar-ho i vaig veure que funcionava. Vaig pensar que en un moment en què el professorat està aïllat en els centres, calia fer coses que els relacionessin i per això vaig fer la convocatòria no només per als meus alumnes sinó per a més gent. Gràcies a l'Anna Sarsanedas, d'una banda i a l'Angels Baldó i en Ramon Moix de l'altra, vem bastir-ne la infrastructura bàsica. El ressò innegable que hem trobat en companys i companyes d’arreu de Catalunya, i fins i tot el País valencià, les Illes i la Catalunya nord, ha fet que ens engresquéssim i ens animéssim a continuar. A banda de la seva importància didàctica i el seu ressó en els centres, hem volgut fer coincidir l'acte final amb el Dia mundial de la filosofia i així col·laborar a la promoció de la filosofia.

Quin ha estat el resultat del concurs?

Després de vuit anys, podem dir que milers d'alumnes han gaudit d'aquesta experiència, que sempre hem volgut que tingui un vessant més de col·laboració que de competició. Per això li diem "mostra" i no "concurs", cosa que no treu que apliquem criteris i seleccionem les que ens semblen millors, les que fan pensar més. Hi ha entre 40 i 50 centres que repeteixen cada any, i d'altres que es van renovant. De fet, inspirant-se en la nostra iniciativa, les olimpíades filosòfiques que se celebren a altres lloc de l'actual Estat han inclòs un apartat de fotofilosofia. També ens congratula que professores i professors no només d'arreu de Catalunya, sinó de València, les Illes i la Catalunya nord segueixin participant.

Respecte la docència, com descriuria la seva etapa com a docent de la filosofia?

Dona, fer classes és ideal per a algú que li agrada xerrar. Tenir vint hores a la setmana una gent que t'ha d'escoltar obligatòriament i a més que et paguin per fer-ho és un chollo. És veritat que hi ha moments durs, en què es fa difícil que es valori que una persona que en sap i trenta ments adolescents reunits en un espai és una situació potentíssima per generar coneixement. De vegades em sap greu que alguns alumnes, famílies i fins i tot companys, no comparteixin aquest pensament.

Hi ha alguna experiència que l’hagi marcat durant els anys d’ensenyament a secundària?

La vida del docent està plena de moments de gran intensitat. Crec que em va formar molt començar en una privada amb ganes de renovació pedagògica on ens dedicarem molt a reflexionar sobre el que fèiem a les classes. Una cosa que havíem decidit era assistir a les classes dels companys. Després no he entrat en cap classe més. És una mica estrany que molts professors i professores no hagin vist més classes que les que van rebre quan estudiaven! També em va marcar l’experiència del Patronat Ribas, un centre que va funcionar de forma assembleària durant uns anys, on es posaven en qüestió totes les normes .... 

A un altre nivell, em queda l'agror dels fracassos amb determinats alumnes. La incapacitat de tot un centre d'integrar algun alumne estranger, que acaba desapareixent. El veure com encara hi ha qui considera que fer repetir un curs serveix per a alguna cosa més que per venjar-se de l'alumne.

Creus que els joves actualment valoren les classes de filosofia?

A mi em sembla que la filosofia en molts casos es el descobriment que es fa a primer de batxillerat. En general l'actitud dels alumnes és molt positiva. Dependrà del professor o professora que aquest descobriment d'uns continguts interessants no es transformi en un nou rotllo.

Què opina del món laboral filosòfic actual?

Que està molt malament. En decadència, tot i que noves formes filosòfiques promouen nous espais però amb dificultats per guanyar-s'hi la vida. De tota manera, tinc un exalumne del CAP de filosofia que és gestor d'un auditori, que sempre m'ha dit que precisament ha arribat on ha arribat perquè la filosofia li va proporcionar proporciona una cultura molt sòlida i àmplia.

Quina és per vostè la utilitat de la filosofia?

Es difícil respondre breument. Deixo de banda la filosofia especialitzada, que està present en l'avenç de disciplines mol importants, com la neurociència cognitiva, o el pensar críticament realitats noves com el món virtual. També la seva incardinació antropològica, expressada per exemple en el recent llibre de Nuccio Ordine La utilidad de lo inútil (tot i que no estic d'acord en l'ús que fa del mot "utilitarisme"). Respecte a la formació del jovent, crec que col·labora en la seva formació integral com a persones no només pels continguts culturals en historia del pensament, sinó també per l'abordatge de preguntes que la majoria de persones de la nostra societat es fan i per l'èmfasi de la filosofia en la recerca de la veritat, en no acceptar cap opinió sense examinar-la, en considerar els arguments que suporten les opinions i aprendre a distingir-ne els bons dels dolents.

Com descriuria la seva trajectòria fins al moment dins del món de la filosofia? 

Si et refereixes a la trajectòria professional, estic prou satisfet. A banda de les meves classes a secundària, he tingut el privilegi de poder exposar els meus coneixement de la professió d'ensenyant de filosofia als estudiantes universitaris, he participat en totes les iniciatives que he pogut, he publicat llibres per a l'ensenyament que han tingut una bona acollida i algun article teòric. Ara estic jubilat. Tanmateix, sento que el meu interès per les qüestions filosòfiques no minva. Y que la filosofia em segueix servint que examinar les preguntes que em segueixen sorgint, per exemple, en què consisteix veritablement això d'envellir.

Enèssima interpretació de l'antre platònic

La sort d'aprendre a pensar

Pot dependre de la sort de tenir un bon professor o professora per tal de desenvolupar les teves aptituds per a dibuixar, les teves aptituds per parlar en públic, les teves aptituds per cantar.

Però, pot un país fer dependre de la sort el desenvolupar les teves aptituds per pensar? Ja hem dit que esperen agotzonats tots els succedanis del pensament crític i racional per ocupar el lloc que si això no s'arregla, haurà deixat la filosofia.

Caldria recordar que l'escola per a totes i tots ha costat molt ... i encara costa

font

Ruby Bridges, la primera afroamericana que va entrar en una escola de primària per a blancs als USA (1960).

El nou

Arribes nou en un centre, encara que et consideres un gat vell. Primera reunió. Hi ha dues possibilitats: escoltar, esperar i veure, o intervenir. Una variant d'intervenir és la que comença "en el meu institut". Qui intervé començant amb aquesta frase acaba d'oblidar que que és ell el nou, no el centre. Aquesta frase ben contradictòria -el teu centre no és l'anterior, sinó on ets ara- no pot menys que concitar les antipaties dels teus nous col·legues: - Doncs entorna-t'hi! - pensaran. O: - Perquè en vas marxar?

Cert és, pel que expliquen, que cada cop és més difícil intervenir en unes reunions burocratitzades en què poc es pot discutir i menys decidir.

Esperar i veure. Mostrar-te disposat, però no servicial. Obedient, sense semblar sumís. Sabent que els col·legues no et posaran a prova. Els alumnes si, fins que assoleixis un estatus. I compte amb el currículum ocult del centre ...

Finalitzat el primer congrès de la REF

El I Congreso internacional de la Red española de Filosofía se ha celebrado del 3 al 5 de septiembre de 2014, en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que ha ejercido como anfitriona y co-organizadora.

Todos los asistentes se han visto muy gratamente sorprendidos por la cantidad, la variedad y la calidad de las propuestas presentadas, así como por la excelente labor realizada por el Comité organizador.

Este Congreso se ha organizado conforme a lo acordado en las jornadas fundacionales de la REF, celebradas el 4 y 5 de mayo de 2012, en la Facultad de Filosofía de la Universidad Complutense de Madrid. En ellas se decidió crear la REF y celebrar un Congreso trienal de ámbito estatal y de temática general, abierto a los profesores e investigadores de todas las áreas filosóficas y de todos niveles educativos, y abierto también a los profesionales que trabajan fuera de las instituciones académicas.

Era la primera vez que se celebraba un Congreso de este tipo, y la respuesta de los profesionales de la filosofía ha sido impresionante: han participado filósofas y filósofos de toda España, pero también de otros países de Europa y de Latinoamérica. En total, el Congreso ha contado con más de 400 asistentes. El elevado número de inscripciones, junto con una aportación económica de la REF, ha permitido la autofinanciación del Congreso, dada la completa ausencia de subvenciones externas.

Durante tres días y en once sesiones paralelas, se han debatido unas 270 comunicaciones, distribuidas en 10 secciones temáticas, 12 simposios monográficos y 7 talleres, entre ellos una lectura dramatizada de dos relatos filosóficos. Todas las propuestas habían sido sometidas a un proceso de evaluación ciega por parte de los miembros del Comité científico.

El Congreso se abrió con la conferencia inaugural del presidente de la REF, Antonio Campillo, titulada “Tierra de nadie: filosofía y sociedad global”, y concluyó con la conferencia de la profesora emérita de la Universidad Autónoma de Barcelona, Victoria Camps, titulada: “La filosofía ante la precariedad”. El acto de clausura estuvo presidido por el Rector de la Universidad de Valencia, Don Esteban Morcillo Sánchez.

El título elegido para este primer Congreso, Los retos de la Filosofía en el siglo XXI, era una invitación para que las filósofas y filósofos españoles debatieran sobre las grandes cuestiones teóricas y prácticas suscitadas por el mundo contemporáneo. Y, de hecho, las propuestas presentadas son un mapa bastante representativo de la filosofía que se hace hoy en España, en los más diversos campos temáticos: ontología, antropología, ética, política, estética, lógica, lenguaje, conocimiento, ciencia, técnica, educación, historia del pensamiento y estudios de género.

Las cuestiones debatidas en las 10 secciones temáticas, en los 12 simposios monográficos y en los 7 talleres prácticos, han puesto de manifiesto que los filósofos y las filósofas españolas se toman muy en serio los retos que el siglo XXI nos plantea a todos los seres humanos.

Algunos han propuesto recuperar y revisar críticamente la propia tradición filosófica, tanto española como europea, para confrontarla con los problemas del presente. Por eso, ha habido simposios sobre la Ilustración, Kant, Marx, las filósofas y escritoras del siglo XX, y el pensamiento político del exilio español de 1939.

Otros han propuesto nuevos instrumentos conceptuales para afrontar los grandes retos de la nueva sociedad planetaria. Y lo han hecho en simposios dedicados a la argumentación en la era digital, el papel activo de las éticas aplicadas, la fraternidad, el cuidado, la sustentabilidad ecológica y la relación con los animales no humanos.

Y otros, en fin, han debatido sobre los confines de la propia filosofía y sobre el papel que debe desempeñar en la cultura del siglo XXI. Uno de los simposios y la mayoría de los talleres se han dedicado a analizar la relación de la filosofía con otros saberes, el lugar que debe ocupar en el sistema educativo, y cómo debe renovar su enseñanza.

Dada la cantidad, variedad y calidad de las propuestas presentadas, el Comité organizador de la REF tiene intención de darles la máxima difusión posible, para que sean conocidas en el resto del mundo, y también para que contribuyan a enriquecer la vida cultural y los grandes debates públicos de la propia sociedad española. Por un lado, se va a realizar una edición digital de todas las comunicaciones presentadas; por otro lado, se va a publicar un amplio documental elaborado por el Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València; además, todo ello se va a difundir a través de las redes sociales; por último, varios medios de comunicación (como diario.es, La Vanguardia, Levante, la Televisión Universitaria de la Universidad de Valencia, etc.) ya se están haciendo eco del Congreso, mediante la publicación de crónicas, entrevistas e incluso fragmentos de las intervenciones de los participantes.

El Congreso ha contado, además, con numerosas presentaciones de libros, revistas, colecciones editoriales y nuevas asociaciones filosóficas. Varias editoriales (como Gedisa, Herder, Plaza & Valdés) instalaron durante los tres días mesas de exposición y venta de obras de filosofía.

Se han celebrado también dos actividades complementarias, que contaron con una amplia asistencia de público: la obra de teatro Té con Kant, a cargo de la compañía gallega Inversa Teatro; y el documental Nanuk el esquimal, con acompañamiento musical en directo.

El jueves por la tarde, en el ecuador del Congreso, se celebró la Asamblea General Ordinaria de la REF, y a continuación una Asamblea General Extraordinaria, con la participación de los representantes de las entidades que forman parte de la misma.

En la Asamblea Ordinaria, Antonio Campillo, Esperanza Rodríguez y Concha Roldán informaron de las actividades realizadas durante el último año; Jacinto Rivera informó del balance económico del curso 2013-2014; se aprobó el ingreso de nuevas entidades; se acordó la reforma del Art. 39 de los Estatutos para incluir una nueva Comisión permanente (denominada Comisión de la Olimpiada Filosófica); y, por último, se eligió la sede del II Congreso, que se celebrará en la Universidad de Zaragoza, en 2017.

En la Asamblea Extraordinaria, se eligió a la nueva Junta directiva (que seguirá contando con Antonio Campillo como presidente, con Delia Manzanero como secretaria y con Jacinto Rivera como tesorero, y a la que se incorpora como nueva vicepresidenta María José Guerra). También se eligió a las nuevas Comisiones de trabajo, cuyos presidentes/as serán elegidos por las respectivas Comisiones y pasarán a formar parte de la nueva Junta. Esta Junta electa, a su vez, nombrará a dos responsables de Comunicación, que también pasarán a formar parte de la misma, conforme a lo establecido en los Estatutos.

Font: blog de la REF

Retrat de Simone de Beauvoir

Simone de BEAUVOIR (1963): La fuerza de las cosas, fragments de l'epíleg.

De mi se han forjado dos imágenes. Soy loca, medio loca, una excéntrica. (Los periódicos de Río contaban sorprendidos: “Esperábamos una excéntrica: nos ha decepcionado encontrar una mujer vestida como todo el mundo.”) Tengo las costumbres más disolutas; una comunista contaba en 1945 que en Ruán, cuando yo era joven, me había visto bailar desnuda sobre toneles; he practicado todos los vicios con asiduidad, mi vida es un carnaval, etcétera.

Zapatos planos, pelo lacio, soy jefa de niños exploradores, una dama de beneficencia, una institutriz (en el sentido peyorativo que la derecha le da a esa palabra). Paso mi existencia entre libros y ante mi mesa de trabajo, puro cerebro. “Ella no vive”, le he oído decir a una joven periodista. “Si a mí me invitaran a los lunes de Madame T., iría corriendo”. La revista Elle al proponer a sus lectoras muchos tipos de mujer, puso bajo mi foto: “Vida exclusivamente intelectual”.

Nada prohibe conciliar los dos retratos. Se puede ser una desvergonzada cerebral, una dama de beneficencia retorcidamente viciosa; lo esencial es presentarme como una anormal. Si mis censores quieren decir que no me parezco a ellos, me hacen un cumplido. El hecho es que soy un escritor, una mujer escritora no es una ama de casa que escribe sino alguien para quien toda su existencia está dirigida por la escritura. Esta vida vale lo mismo que otra. Tiene sus razones, su orden, sus fines de los que hay que no comprender nada para considerarla extravagante. La mía ha sido realmente ascética, puramente cerebral? Dios me libre!, no tengo la impresión de que mis contemporáneos se diviertan mucho más que yo en esta tierra ni que su experiencia sea más vasta. En todo caso al volverme hacia mi pasado, no envidio a nadie.