dijous, 21 de maig del 2020

L'art de la pregunta (Oscar Brenifier)


Exposició de Brenifier en una recent trobada de formació. L'exposició va fins 01:05:11. Després hi ha preguntes. A 01:41 hi ha consideracions sobre l'art de preguntar a nenes i nens.
Heus aqui alguns apunts. Les negretes són meves.

Para hablar del arte de la pregunta hay que hablar de negatividad, de la fractura interna que ocurre en la realidad. Sería como la serpiente del Génesis después que Dios crea el mundo. 
Negatividad no es lo mismo que mal, sino que es imperfección, fractura. 
Preguntar es trabajar la fractura, algo contrario a ingenuidad o rigidez. Pregunta en chino es la misma palabra que problema.
Así, preguntar es reconocer los problemas, querer saber, entender, llenar un vacío:
    Buscar puntos ciegos, aquello olvidado, escondido.
    Revelar contradicciones:
  • internas al discurso
  • performativas: entre lo que se dice y la actitud o lo que se hace.
  • empíricas: "si lo pesado cae, por qué los aviones no se caen?
(Hay que decir que hay preguntas que son peticiones: dónde está la sal? todo va bien? expresiones de inseguridad, pedir confirmación, ganar tiempo, del maestro (verificación de conocimientos), regañar (por qué has pegado a tu hermano?)

Sin embargo, preguntar es visto muchas veces como una agresión. No se percibe como tener un verdadero interés sobre otra persona, parece que solo tenemos interés para confirmarnos. Si quieres hacer preguntas, debes estar listo para las diferentes respuesta. la pregunta socrática, que quiere saber lo que pienso, es tomada como hecha con mala intención, "me obligas a decir lo qué tú quieres" (Platón).

Por eso, si alguien quiere iniciarse en el arte de preguntar, no debe ser ingenuo, debe saber que la pregunta no se escucha como pregunta sino que es vista como una agresión.
Pero eso tiene un sentido, que sea visto como agresión, es negatividad. Se ve como agresión porque nos gusta que las cosas sean positivas. Preguntar es hacer ver la sombra de las cosas, no es natural, no es agradable enseñar el punto ciego. Pedir que clarifiques implica que eres confuso, si dices que hay contradicción implica que eres tonto. 
Invitar al otro a ver el lado oscuro de su pensamiento es visto como una agresión.
Cuando pides a alguien definir algo, la mayoría de la gente no somos capaces de definir las palabras que usamos: el bien, lo bello, la verdad... (por eso los diálogos socráticos suelen acabar en aporías). 
Ser preguntado es percibido como estar puesto bajo sospecha. Hegel lo llama la lucha a muerte por el reconocimiento, la gente se pelea cuando no está de acuerdo, porque quiere ser reconocido por el otro.
El que más habla, que más tiene la palabra quiere el asentimiento de los otros. Vemos como los políticos tratan de escapar a las preguntas de los periodistas y hablar, hablar.
La función principal de la pregunta es crear una de-coincidencia, de alienar. El trabajo de negatividad es un trabajo de alienación, debes salir de ti mismo. Te invita a crear un antagonismo contigo mismo, pero como decía Spinoza todos queremos perseverar en la existencia. Si me confrontas, mi imagen es un ídolo con pies de barro.
No aceptamos la versión arbitraria, frágil, de la existencia humana, de nosotros mismos. La filosofía por eso no es popular.

El arte de preguntar tiene una dimensión psicológica:
Cuando preguntas, van a desencadenar resistencias (las tres f en inglés: fight, free, freeze): lucha, escapa o paralízate. la tres maneras como la gente evita tus preguntas. (28:21 Repuestas si/no) 
Lucha: no querer contestar si/no y si te pregunto si crees en Dios si o no. Responder es aceptar un desafío. 
(31'Aparece el problema del otro) Cómo se reconoce el otro, por su olor. El problema del otro es que es otro, tiene un olor particular... Yo no tengo olor, el otro sí. Mi sucio no es sucio, lo sucio es el otro. Luchar: El otro, con su pregunta, ensucia. Entonces acepto la suciedad como oportunidad de alienarme de mi mismo. Me distorsionas mi mente, me obligas a cambiar de forma, de ritmo, me obligas a pasar por un camino que no es mío.
La existencia es un hábito, básicamente (no podríamos vivir en un mundo constantemente cambiante, tampoco preguntándonos por qué hacemos todo.) Preguntar es romper este hábito, obligación, rutina.  Por eso hay gente que te ataca: tu quieres manipularme, humillarme. Pero lo único que haces es hacer llegar un lugar donde lleva la lógica básica.
Escapar: y otros se paralizan y te miran como si fueras un marciano o respuesta "no sé". Te gusta la vida o no te gusta? No se puede responder "no sé". Has vivido suficientemente para saberlo. La vida es un asunto que no cubre sus gastos (Schopenhauer). Aceptar o cambiar su vida. 
También provocan reacciones emocionales (ya está en Platón). No es una voluntad antecedente, no queremos provocar emociones, pero a veces la pregunta enfada (la question qui fâche).
El arte de la pregunta implica una cuestión psicológica y una cuestión cognitiva. Ambos necesitan tranquilidad para que haya un diálogo, como proponen los filósofos orientales o los de la antigüedad griega. Para hacer una practica filosófica, como diálogo, si no hay tranquilidad no puedes hacer práctica filosófica, porque vas a tener miedo, porque tu sabes que la gente va a reaccionar con ansiedad, debes tener la paz interna suficiente para ser capaz de preguntar. La idea de Marco Aurelio es interesante: en época tumultuosa tiene un momento cada día de repliegue en su alma, el caos del mundo del que debe ocuparse, pero necesita un lugar que escape a esto, el sujeto empírico vive en el caos, pero el sujeto trascendental vive fuera de este caos. cada día deberíamos tener este momento y desde la perspectiva de la distancia examinar tu vida, desde la perspectiva de Sirius. 
En el momento trascendental hay una alienación de tí mismo. Es lo que hacía Marco Aurelio.
Hacer el filósofo no es enseñar, sino hacer un trabajo sobre uno mismo para recordar esa dimensión trascendental del ser. En ese lugar hay libertad
La mala fe del mesero (Sartre) es ser prisionero de tu función, trabajo, familia, comida de navidad, de tus deseos; incapaz de preguntarse. Invitar a un lugar trascendental donde no hay nada a perder.
Cuando la gente no hace preguntas es porque no quiere perder alguna cosa, que no te amen más, que no te reconozcan más. Verdad y amabilidad no van juntos. Cuando quiero que él me ame uso al otro como instrumento, no soy honesto. Un dentista que no le dice qué le va a hacer al paciente porque quiere que le ame... es peor que querer ganar dinero con la gente. La corrupción del dinero no es nada comparada con la corrupción del amor, Mendigos de amor, de reconocimiento, de poder, de deseos, de placer. Y entonces la gente vive una vida de mierda.
Preguntar es un proceso que Platón llamaba proceso anagógico: llevar a la persona a ese lugar transcendente donde seremos libres. Preguntar es alienar a la persona i llevarla a un lugar donde es posible la libertad (filosofar es aprender a morir) volver al origen, parar de vivir.

También tiene una dimensión cognitiva
Hay tres tipos de preguntas: de profundizar, de problematizar, de conceptualizar.
Profundizar: argumentar por qué dices esto, de análisis, de ejemplificar.
Problematizar: identificar puntos ciegos. introducir negatividad.
Conceptualizar: como se llama. como se define, cómo se utiliza la palabra. Es la dimensión más cognitiva del arte de la pregunta: Qué, por qué (hay una tendencia a ir más rápido al por qué, pero antes hay que delimitar el qué), cuando, cuál es la condición de posibilidad de eso, dónde. Me fascina cuando preguntar a la gente por un cuando y te dan un qué, o preguntar un qué y te dan un por qué.



dimecres, 20 de maig del 2020

Parlia, una eina per opinar (gràcies, VBS)

Sovint, quan volem crear debats a classe, hem d'incentivar que es vagi més lluny dels discursos existents, sovint tòpics. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és en braisntormings ben preparats i conduits entre tota la classe (primer que escriguin, després que llegeixin l'escrit... si no, promous el "jo, igual que ell", que no afavoreix el pensament autònom i creatiu, escriure totes les respostes a la pissarra)
Una altra és creant jocs de rol, amb les diferents postures. Per això cal determinar els personatges, i les seves opinions. Per això ens podem ajudar d'eines com Parlia.
Aquest lloc web té la pretensió de dibuixar "totes les opinions del món sobre qualsevol tema". Pot semblar una mica pretenciós, però és útil per tal d'ajudar-nos a copsar, amb diversos nivells de profunditat els punts de vista sobre un tema. Es presenta també com un lloc wiki, és a dir, que t'hi pots afegir i col·laborar-hi. Heus aqui un exemple:


dijous, 19 de març del 2020

Què vol dir escola pública?

- A quina escola va el teu fill?
- A l'escola X.
- És privada?
- No, és concertada.
- Però és privada, no?
- Sssssí.

Hi ha el costum d'esborrar "privada" de l'expressió "privada concertada". Sembla donar a entendre que aquella no és una escola privada, sinó que és una mena de pública.
Tanmateix, hi ha certes diferències.  I no entrem en la qüestió de les quotes.
Aquestes són:
L'escola pública és una escola pluralista, perquè conté, acull i respecta la varietat de creences, valors i estils de vida presents a la nostra societat.
L'escola pública és una escola participativa. Tota la comunitat educativa -alumnat, professorat, famílies, personal no docent- intervé en la determinació dels seus objectius i en l'orientació de la seva gestió.
L'escola pública és una escola coeducadora, atès que les nenes i els nens tenen ocasió de conviure i créixer en el respecte i coneixement mutus.
L'escola pública és una escola interclasista: hi són benvinguts nens i nenes de tots els grups socials. Aquesta és part de la seva riquesa.
L'escola pública és una escola arrelada al medi natural i social: en la mesura en què hi està integrada, promou el coneixement i el respecte al nostre entorn i al nostre país.
L'escola pública és una escola de qualitat: dotada de professionals especialistes acreditats i de mitjans idonis per tal que l'alumnat hi aprengui les competències vinculades a l'esperit humanístic, el rigor científic, els hàbits de treball i als valors cívics i de convivència.

Aquestes diferències són estructurals, de tal manera que, tot i que una escola privada, concertada o no, pot compartir algunes de les característiques de la pública, mai les pot reunir totes.



diumenge, 8 de març del 2020

Formes de la comicitat


  • Ironia
  • Sàtira
  • Paròdia
  • Acudit
  • Sarcasme
  • Farsa
  • Caricatura
  • Pastitx
  • Transvestiment
Maestre Brotons, Antoni: 
Humor i persuassió: l'obra periodística de Quim Monzó.

dimarts, 3 de març del 2020

Delgado fa pensar, com sempre

Ara que tornem a sonar tamtams de reformes educatives, desenterro un article de Delgado a El País el 30 d'octubre de 2007. Es discutia la LOE, enèssima reforma educativa que seria al seu torn reformada per la LOMCE, amb el PP.
Es titula "Por una ciudadana virtuosa". Droga dura.

dilluns, 2 de març del 2020

En favor de la tolerància

En pro de la tolerància:
  • la fal·libilitat de les nostres creences,
  • la impossibilitat d'imposar una creença religiosa genuina,
  • el respecte per l'autonomia personal,
  • el perill de lluita civil
  • el valor de la diversitat
apud Locke, Voltaire, Mill

La sentència del desprestigiat Tribunal Suprem sobre l'objecció de consciència a l'assignatura d'Educació per a la ciutadania es pronunciava en contra del dret a l'objecció, y sobre tres questions més:
  • el dret dels pares i el deure de l'Estat en matèria educativa es limiten recíprocament.
  • en la societat, hi ha valors comuns i valors controvertits. Cadascun requereix un tipus de tractament diferent a l'aula.
  • els docents estan subjectes a un deure de neutralitat davant dels valors controvertits.
(més anàlisi de la sentència a Cuadernos de PedagogiaAño 2009, Número 393)

dimecres, 18 de desembre del 2019

Aquil.les i la tortuga...


Celebrem l’aparició a la Xarxa del nostre enyorat Gary Larsson... amb un amarg acudit que ens recorda, a banda del conte, la clàssica paradoxa: https://www.thefarside.com/2019/12/18/2

dimecres, 27 de novembre del 2019

"Pensar és deixar de venerar"

Dec a l'amic Joan C. la frase de Cioran a La tentation d'exister.
I em porta a la frase de Dewey: "Pensar és transformar les nostres creences en conclusions"

dimecres, 23 d’octubre del 2019

Fent memòria històrica

- Com es deia?
- Francisco Franco.
- Ah, sí?
- I per què el treuen?
- Perquè era un dictador.
- El Valle de los Caidos, quin nom, sembla de sèrie de terror.
- Si, el trauran d'allà i el posaran en una tomba amb la seva família.
- Però... està viu?
- Nnno, és una mòmia... (?!!?)

Conversa amb els néts.

dijous, 11 de juliol del 2019

L'origen del l'Univers, explicat

Les grands penseurs (The Great Thinkers) from karina garcia on Vimeo.

Nenes i nens quebequesos donen respostes a les "grans preguntes" de la filosofia. Video del 2009 de la directora mexicana afincada al Quebec Karina Garcia Casanova. (Trobat a Aeon Magazine)

dimecres, 8 de maig del 2019

Diagnòstic

Fas broma quan et fan descobrir que t'has equivocat ("És que ara m'agrada posar una mica de farina al cafè, en comptes de sucre, diuen que és més sa"). 
Però t'adones que l'altre pensa que no has fet una broma, sinó que has dit una tonteria. Una tonteria que li confirma el seu diagnòstic d'Alzheimer incipient. 
Diagnòstic de pretés "especialista", penso jo. Bicicleta, cullera, poma.

dijous, 11 d’abril del 2019

La razón sin esperanza

Llibres llegits i rellegits que em/ens van formar. Els bàsics de la Filosofia analítica, Russell, Moore, Habermas, Bloch. Obro La razón sin esperanza del 1977 i em sorprén que conservi l'olor del tabac de les incontables cigarretes que fumàvem... 
Avui que la llei Wert, encara vigent, obliga a estudiar Ortega, cal recordar que Muguerza, com molts professors de filosofia espanyols, no s'estalviava de citar Ortega i Aranguren, com vaig comprovar en el parell de conferències que vaig poder sentir-li. Però em sembla que ho feia més per amabilitat que per consideració intel·lectual, perquè en els seus llibres i antologies no trobem rastres del fallit sistema de l'un ni de la fràgil superficialitat de l'altre. 
En canvi, dedicava La razón sin esperanza a Manuel Sacristán: "a quien -desde otras perspectivas y en un diverso frente- han interesado los temas de que trata este libro, habiendo sabido arrostrar ejemplarmente las consecuencias"
Ortega i, sobretot, Aranguren havien estat víctimes de la catàstrofe cultural que significà el cop d'estat feixista, la guerra, l'exili, la repressió i la dictadura franquista. No val la pena tornar-hi. Muguerza, com Sacristán, ja eren més enllà, i per aixó poden ser interessants avui.
Per cert, una de les conferencies a les que vaig assistir, al Col·legi de Llicenciats, va versar sobre la impossibilitat, segons l'ètica kantiana, de justificar moralment el tiranicidi. Només se'n podien donar justificacions prudencials. El dictador encara era viu...
Vegeu-ne notes necrològiques de Cruz aquí i de Valcàrcel aquí.

diumenge, 31 de març del 2019

Permagel

Agafo l'escala per desar el llibre al prestatge de dalt (és el lloc on deso els llibres que insensatament dic que conservaré). Abans, el fullejo. I m'imanta perquè en torni a assaborir uns tasts:

Si del que es tracta és de sobreviure, la resistència pot ser que sigui l'única forma de viure intensament. (17)
La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (21)
Percebo l'embalum llunyanament sonor, les seves vibracions que podrien ser insectes però que no ho són perquè els insectes són metàl·lics d'una manera més elegant. (23)
La por, mama dominant. Resulta gairebé impossible desenganxar-se de seu mugró. (34)
No és fins als quaranta que t'adones que encara ets a temps, si no de tot, al menys de tot el que importa. Al capdavall, t'has passat més d'una dècada dedicada a aprendre el que importa. (35)
Com hi ha món que els filòsofs són gent endreçada. Els alemanys, especialment, són insuperables, complexos, però endreçats. Els francesos, en canvi, evoquen aquella sorpresa d'arribar a casa i constatar que algú molt estimat hi ha fet dissabte, ha regat les plantes i ha marxat, deixant rere seu aquella sensació expansiva de llibertat. (48)
Per primer cop em vaig sentir descolorida, una espantosa barreja de tons, una mena de gris verdós somort innominable. La pell se'm va tornar com una closca de musclo i tenia el cos eixut, els músculs fibrosos com espart i una aroma de pàrking per dins. (56)
Potser ve d'aquí, aquesta necessitat de recerca constant, aquesta ànima de rosegador.  (93)
A la seva boca, el català sonava tal com hauria d'haver sonat per ser una llengua perfecta. (126)
Què vols sopar?, preguntava. I ho preguntava així, en cursiva, perquè ella era capaç d'aplicar estils a la parla. (126)
Tanco el calaix. la fusta massissa llisca per les guies com una sol·licitud de silenci i acaba en sec.  (164)
Em ploro a sobre, sense voler-ho ni voler evitar-ho. (176)

dimecres, 27 de març del 2019

Brenifier, retalls de vida

La filosofia és un art marcial, sosté Oscar Brenifier. Terricabras afirma una cosa semblant quan diu que la filosofia és una arma de defensa personal. Filosofar és una lluita.
Una de les mostres més paleses del caràcter agònic (en sentit etimològic de lluita) de la pràctica filosòfica que he viscut ha estat fa tres anys a Vilafranca. Brenifier s'embrancava ell sol en un diàleg erístic contra un potent grup d'alumnes del màster del professorat de filosofia. 
Ara veig que ha publicat un opuscle descarregable gratuitament que titula Retalls de vida. Son comentaris filosòfics d'anècdotes viscudes. La fascinació infantil per veure com el foc crema les coses. Fer la cua a la peixateria. Un accident de motocicleta. Una reunió sobre el poder formatiu de la filosofia.
En  fullejar-lo, copso un tombant líric en el seu to. Benvingut. I la percepció del canvi de to es referma en el retall on reflexiona sobre l'episodi en que va ser interrompu per un "why you don't stop bullshitting?":
En théorie, et dans ma pratique habituelle, toute agression de l'extérieur, en particulier verbale, recevait en guise de représailles une contre-attaque au moins aussi violente que l'attaque. Mécanisme d'autodéfense qui réclame au minimum un œil pour un œil, une dent pour une dent. Mais cette fois-ci, à ma grande surprise, je restai coi. Très étonné, je ne réagis pas. Un sentiment étrange dominé par la surprise, auquel venait se mêler un état d'esprit d'un genre inattendu : quelque chose comme un soulagement. Comme si l'on m'avait débarrassé d'un fardeau, un fardeau dont je n'espérais pas ou plus être débarrassé. (pàgina 18)

dimarts, 19 de març del 2019

dijous, 14 de març del 2019

Shermer i de Waal


Una conversa entre dos ments preclares, Michael Shermer i Frans de Waal, sobre el darrer llibre del primatòleg. S'hi plantegen temes tan interessants com:
  • Quina diferencia hi ha entre emocions i sentiments?
  • El problema de les altres ments.
  • Per què ha calgut un segle des del llibre de Darwin sobre l'evolució animal i humana de les emocions perquè els científics reprenguin el tema?
  • Podem programar els robots perquè tinguin sentiments?
  • Hi ha sis emocions bàsiques o més?
  • Trump és un mascle alfa o un bully?
  • Quina diferència hi ha entre sentiència i consciència?
  • Drets dels animals i el futur de la ramaderia intensiva.

(font)


dimarts, 12 de març del 2019

Infeliç coincidència

"En la literatura femenina, los ejemplos de confrontación contra los hombres son rarísimos. censurados. Yo pertenezco a ese sexo que ni siquiera tiene derecho a tomárselo mal. Colette, Duras, Beauvoir, Sagan, toda una historia de escritoras que juegan a mantener un perfil bajo, a dar la razón a los hombres, a disculparse por escribir repitiendo cuánto les aman, les respetan, les adoran y que, sobre todo, no quieren -pese a lo que escriben- echarlo todo por la borda. Todas sabemos que, en caso contrario, la manada se ocupará cuidadosamente de darnos  nuestro merecido."

Virginie Despentes: Teoría King Kong, p 114.