La memòria té coses estranyes. Recordava els seus dos primers concerts aquí amb un gran interval entre ells, quan resulta que van ser gairebé seguits (queda per a la meva memòria, nua d'ajut digital, què coi vaig fer aquella setmana perquè ara em sembli un període llarg). El primer va ser el 7 de febrer de 1971, en un recinte esportiu de Terrassa. Públic atapeït corejant les cançons dels LP que havíem comprat a Andorra, junt amb els de Jacques Brel. Cançons que ens havien ensenyat en català els germans Boix i el Grup de folk. El Pit Siger va voler que entonéssim com un himne Tots junts vencerem, i el vem seguir, tot i que nosaltres, és a dir estudiants de Filosofia i lletres, la trobàvem tova i ens agradava més el No serem moguts, que havíem arribat a cantar en una manifestació en mig del carrer Major de Gràcia òbviament abans d'apretar a córrer quan van arribar els grisos. Agosarades al·lusions públiques a Comissions, i sentir parlar en anglès americà. Cançons en anglès, però també en xosa, en castellà, el hebreu; l'única
cançó que sé en Alemany la vaig aprendre en un disc de Seeger. Hi havia ianquis no imperialistes!
Mesos després (ja ho he confessat més amunt: segons he llegit aquí, va ser el 14 de febrer de 1971, és a dir, una setmana després), es va anunciar una nova actuació al pati de l'Escola d'enginyers industrials, a la Diagonal. Pintava malament, però hi vem anar, perquè havíem fet propaganda entre els amics que s'havien perdut el concert de Terrassa. L'actuació no va ser autoritzada pel Govern civil i els qui ens hi aplegàvem vam ser dissolts, colpejats i perseguits per policies a cavall pels descampats de Les Corts com mai abans ho havíem estat en una manifestació. El nostre grup va quedar dividit. Al final, exhausts i perduts en una zona de la ciutat que no coneixíem, vem decidir agafar un taxi entre quatre. Quan hi havíem pujat, una dona se'ns va posar al davant cridant que no ens portés, que érem revolucionaris. Vem haver de dir al taxista que estava boja i donar-li una adreça lluny dels nostres domicilis. En arribar a casa no ens vem atrevir a trucar als altres pensant que potser els haurien detingut i tindríen el telèfon intervingut. Tampoc no ens podíem presentar a casa seva perquè, si no hi eren, no sabríem com explicar als seus pares per què els havíem anat a buscar, quan segurament hauríen dit que sortíen amb nosaltres. Encara no havíem arribat a la majoria d'edat, aleshores als 21.
Mesos després (ja ho he confessat més amunt: segons he llegit aquí, va ser el 14 de febrer de 1971, és a dir, una setmana després), es va anunciar una nova actuació al pati de l'Escola d'enginyers industrials, a la Diagonal. Pintava malament, però hi vem anar, perquè havíem fet propaganda entre els amics que s'havien perdut el concert de Terrassa. L'actuació no va ser autoritzada pel Govern civil i els qui ens hi aplegàvem vam ser dissolts, colpejats i perseguits per policies a cavall pels descampats de Les Corts com mai abans ho havíem estat en una manifestació. El nostre grup va quedar dividit. Al final, exhausts i perduts en una zona de la ciutat que no coneixíem, vem decidir agafar un taxi entre quatre. Quan hi havíem pujat, una dona se'ns va posar al davant cridant que no ens portés, que érem revolucionaris. Vem haver de dir al taxista que estava boja i donar-li una adreça lluny dels nostres domicilis. En arribar a casa no ens vem atrevir a trucar als altres pensant que potser els haurien detingut i tindríen el telèfon intervingut. Tampoc no ens podíem presentar a casa seva perquè, si no hi eren, no sabríem com explicar als seus pares per què els havíem anat a buscar, quan segurament hauríen dit que sortíen amb nosaltres. Encara no havíem arribat a la majoria d'edat, aleshores als 21.
El tercer concert va ser una intervenció al concert d'homenatge a Raimon al Palau Sant Jordi el 23 d'abril de 1993. Ell semblava al peu del canó, nosaltres seiem còmodament en cadires de pista. Les bourgeois, ça c'est com des cochons -M. le Commisaire- plus ça devient vieux, plus ça devient bêtes ...
 | ||||
| Ocupy Wall Street octubre 2011 |
De propina: una entrevista musical de començaments dels 60 de June Carter i Pete Seeger a Johnny Cash, on tots tres comparteixen cançons, s'acompanyen mútuament i Cash es desprén de les seves bótes de cowboy i es queda en mitjons. La vellutada veu de tenor de Seeger i la de baix de Cash. I el pentinat Mad Men de Carter, que potser va encaterinar Cash, i el va portar a demanar-la en matrimoni públicament anys després en un concert a Canadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada