diumenge, 7 de febrer de 2021

N'hi ha prou amb dir "esperit crític"?

Quan es tracta de determinar les competències filosòfiques, sovint trobem formulacions relacionades amb la racionalitat i l'esperit crític. Aquestes formulacions suposen una teoria de la racionalitat que convé revisar i posar en qüestió. 

Consisteixen en una barreja d'intel·lectualisme moral i de racionalisme, que parteix de dos principis.  Primer, tota acció que es qualifiqui de pròpiament humana és aquella lliurement decidida i conduïda per la racionalitat. Segon, la racionalitat depèn de la coherència lògica i de les creences vertaderes que hom disposa. Els fins els determina la racionalitat. La racionalitat també proporciona la coherència lògica, que estableix, segons les creences disponibles, els mitjans adients per als fins proposats. Les emocions i la manca de voluntat serien obstacles de la llibertat i la racionalitat. Els biaixos cognitius són simplement manca de racionalitat.

Aquesta concepció que acabo de resumir és atacable des de tres punts de vista. En primer lloc, ja els mateixos escrits que la defensen es veuen obligats a afegir que cal tenir en compte les emocions "positives",  les prosocials, l'empatia, el posar-se en el lloc de l'altre. Recordem que el fonament emocional de l'acció va ser desenvolupat àmpliament al XVIII (l'empatia, segons Shaftesbury; la pietat segons Rousseau; la humanitat, segons Hume...). 

En segon lloc, i sobretot referint-se a l'acció moral, ha estat àmpliament acceptat, amb més o menys profunditat, l'atac de Carol Gilligan a la teoria del desenvolupament del raonament moral de Kolberg, que posava l'argumentació kantiana com l'estat màxim de desenvolupament del raonament moral. A In a different voice, Gilligan plantejava que si Kolberg tenia raó, aleshores la majoria de dones estranyament se situaven en un estadi inferior de raonament moral respecte els homes, perquè en els seus estudis empírics trobava que les dones donaven raons de preservació de la relació i la cura de les persones en comptes de raons vinculades a l'imperatiu categòric.

Les crítiques de Gilligan tenien un caire psicològic. El tercer punt de vista prové de la crítica filosòfica de la teoria de l'elecció racional. El màxim representant d'aquest crítica és Jon Elster. A Ulises y las sirenas va examinar com de vegades per aconseguir els fins que lliurement ens hem donat, hem de restringir-nos la llibertat. A Raïm vert (mal traduïda com Uvas amargas) va fer veure que, com la guineu de la faula de La Fontaine, modifiquem les nostres creences en funció de les possibilitats d'acció. A Sobre las pasiones se centrarà en el paper de les emocions i les addiccions. Però la seva obra cabdal sobre les emocions és Alquimias de la mente, un monumental examen de les emocions, així com una proposta epistemològica per a les ciencies humanes.

En aquesta obra estableix diversos "mecanismes" (alquímies) amb què les emocions funcionen, com  la transmutació i la tergiversació. Part de l'atractiu del llibre són els exemples extrets de la història del pensament i de la literatura (paral·lel als exemples sobre justícia que trobàvem a Justicia local). 

L'esquema següent il·lustra les complexes relacions entre els diversos aspectes de l'elecció racional. Segons Elster, les emocions poden conduir directament a l'acció, no necessàriament "irracional", atès que també hi ha racionalitat en les emocions; a més, incideixen en els desitjos i interactuen amb les creences. Les emocions modifiquen les creences, però aquestes també modifiquen les emocions. 

Tots aquests aspectes han considerar-se quan diem que la filosofia ha de desenvolupar competències de pensament crític.
The Oxford Handbook of Philosophy of Emotion