Per si interessa a algú més que a la Cèlia

La Cèlia E.A. ha anat insistint amablement tot l'estiu perquè li respongués un qüestionari per al seu treball de recerca sobre noves pràctiques filosòfiques. Heus-lo aqui.

Com va començar en el món de la filosofia?

Després d'uns estudis universitaris una mica caòtics (la universitat tancada durant mesos, una reforma frustrada del calendari universitari que va ocasionar un altre curs de tres mesos, i que em vaig dedicar a altres interessos com el teatre), vaig treure'm el títol i vaig començar a donar classes. Va ser a partir d’aquí que va començar el meu compromís amb la filosofia.

Quina va ser la seva motivació per crear el seu blog filosòfic “Orelles de Burro”?

Tres motius: en primer lloc, ser com un diari de les classes fetes, per recordar idees i avaluar la meva tasca de docent, alhora que servia per fer present la didàctica de la filosofia al món virtual. Com a diari, també volia recollir certs moments "gloriosos" de les reaccions del meu alumnat i de la vida de l'institut. En segon lloc, proporcionar materials per complementar els apunts de classe dels meus alumnes, on poguessin repassar o ampliar. I en tercer lloc, per compartir les meves experiències amb d'altres col·legues.

Quin és el resultat fins el moment del seu blog?

Potser haurien de respondre els possibles lectors del blog, que son entre els trenta i cinquanta diaris, excepte quan es un tema debatut, com la LOMQE.

La veritat es que al menys per a mi, serveix com a arxiu d'idees sobre l'ensenyament de la filosofia. L'estàndard dels continguts de la filosofia es pot trobar als manuals o als llibres de text. En canvi, les maneres noves d'abordar un tema o certs continguts molt actuals, les idees que han funcionat a les classes no les trobes enlloc més que parlant amb companys on en blogs com el meu.

Hi ha algun tema que publiqui especialment en el seu blog?

Es poden consultar les etiquetes. N'hi ha de procediments i mètodes, d'anècdotes amb alumnes, de les parts de la filosofia. Una part segueix l'actualitat de la presencia de la filosofia a secundària, com els comentaris i el debat sobre els programes, les que anuncien o fan la crònica d'activitats en defensa de la filosofia. Depèn de les èpoques. Actualment he començat a introduir posts sobre els cafès filosòfics en què participo, com el Filozum i el Cafè filosòfic del Raval. També hi ha un apartat de posts més personals, amb les etiquetes vida, aging, perepunyeteries ...

D’on va sorgir la motivació per crear el concurs FOTOFILOSOFIA?

Vaig publicar un post amb fotografies personals del que havia fet un dia i per a cada fotografia feia una pregunta. Un company, en Jordi Rodon, va comentar que li agradaven molt les fotos i les preguntes, i vaig pensar que podia fer-ho servir a les classes. Que les meves i els meus alumnes es fessin preguntes filosòfiques i les subratllessin amb una fotografia. Vaig provar-ho i vaig veure que funcionava. Vaig pensar que en un moment en què el professorat està aïllat en els centres, calia fer coses que els relacionessin i per això vaig fer la convocatòria no només per als meus alumnes sinó per a més gent. Gràcies a l'Anna Sarsanedas, d'una banda i a l'Angels Baldó i en Ramon Moix de l'altra, vem bastir-ne la infrastructura bàsica. El ressò innegable que hem trobat en companys i companyes d’arreu de Catalunya, i fins i tot el País valencià, les Illes i la Catalunya nord, ha fet que ens engresquéssim i ens animéssim a continuar. A banda de la seva importància didàctica i el seu ressó en els centres, hem volgut fer coincidir l'acte final amb el Dia mundial de la filosofia i així col·laborar a la promoció de la filosofia.

Quin ha estat el resultat del concurs?

Després de vuit anys, podem dir que milers d'alumnes han gaudit d'aquesta experiència, que sempre hem volgut que tingui un vessant més de col·laboració que de competició. Per això li diem "mostra" i no "concurs", cosa que no treu que apliquem criteris i seleccionem les que ens semblen millors, les que fan pensar més. Hi ha entre 40 i 50 centres que repeteixen cada any, i d'altres que es van renovant. De fet, inspirant-se en la nostra iniciativa, les olimpíades filosòfiques que se celebren a altres lloc de l'actual Estat han inclòs un apartat de fotofilosofia. També ens congratula que professores i professors no només d'arreu de Catalunya, sinó de València, les Illes i la Catalunya nord segueixin participant.

Respecte la docència, com descriuria la seva etapa com a docent de la filosofia?

Dona, fer classes és ideal per a algú que li agrada xerrar. Tenir vint hores a la setmana una gent que t'ha d'escoltar obligatòriament i a més que et paguin per fer-ho és un chollo. És veritat que hi ha moments durs, en què es fa difícil que es valori que una persona que en sap i trenta ments adolescents reunits en un espai és una situació potentíssima per generar coneixement. De vegades em sap greu que alguns alumnes, famílies i fins i tot companys, no comparteixin aquest pensament.

Hi ha alguna experiència que l’hagi marcat durant els anys d’ensenyament a secundària?

La vida del docent està plena de moments de gran intensitat. Crec que em va formar molt començar en una privada amb ganes de renovació pedagògica on ens dedicarem molt a reflexionar sobre el que fèiem a les classes. Una cosa que havíem decidit era assistir a les classes dels companys. Després no he entrat en cap classe més. És una mica estrany que molts professors i professores no hagin vist més classes que les que van rebre quan estudiaven! També em va marcar l’experiència del Patronat Ribas, un centre que va funcionar de forma assembleària durant uns anys, on es posaven en qüestió totes les normes .... 

A un altre nivell, em queda l'agror dels fracassos amb determinats alumnes. La incapacitat de tot un centre d'integrar algun alumne estranger, que acaba desapareixent. El veure com encara hi ha qui considera que fer repetir un curs serveix per a alguna cosa més que per venjar-se de l'alumne.

Creus que els joves actualment valoren les classes de filosofia?

A mi em sembla que la filosofia en molts casos es el descobriment que es fa a primer de batxillerat. En general l'actitud dels alumnes és molt positiva. Dependrà del professor o professora que aquest descobriment d'uns continguts interessants no es transformi en un nou rotllo.

Què opina del món laboral filosòfic actual?

Que està molt malament. En decadència, tot i que noves formes filosòfiques promouen nous espais però amb dificultats per guanyar-s'hi la vida. De tota manera, tinc un exalumne del CAP de filosofia que és gestor d'un auditori, que sempre m'ha dit que precisament ha arribat on ha arribat perquè la filosofia li va proporcionar proporciona una cultura molt sòlida i àmplia.

Quina és per vostè la utilitat de la filosofia?

Es difícil respondre breument. Deixo de banda la filosofia especialitzada, que està present en l'avenç de disciplines mol importants, com la neurociència cognitiva, o el pensar críticament realitats noves com el món virtual. També la seva incardinació antropològica, expressada per exemple en el recent llibre de Nuccio Ordine La utilidad de lo inútil (tot i que no estic d'acord en l'ús que fa del mot "utilitarisme"). Respecte a la formació del jovent, crec que col·labora en la seva formació integral com a persones no només pels continguts culturals en historia del pensament, sinó també per l'abordatge de preguntes que la majoria de persones de la nostra societat es fan i per l'èmfasi de la filosofia en la recerca de la veritat, en no acceptar cap opinió sense examinar-la, en considerar els arguments que suporten les opinions i aprendre a distingir-ne els bons dels dolents.

Com descriuria la seva trajectòria fins al moment dins del món de la filosofia? 

Si et refereixes a la trajectòria professional, estic prou satisfet. A banda de les meves classes a secundària, he tingut el privilegi de poder exposar els meus coneixement de la professió d'ensenyant de filosofia als estudiantes universitaris, he participat en totes les iniciatives que he pogut, he publicat llibres per a l'ensenyament que han tingut una bona acollida i algun article teòric. Ara estic jubilat. Tanmateix, sento que el meu interès per les qüestions filosòfiques no minva. Y que la filosofia em segueix servint que examinar les preguntes que em segueixen sorgint, per exemple, en què consisteix veritablement això d'envellir.

Enèssima interpretació de l'antre platònic

La sort d'aprendre a pensar

Pot dependre de la sort de tenir un bon professor o professora per tal de desenvolupar les teves aptituds per a dibuixar, les teves aptituds per parlar en públic, les teves aptituds per cantar.

Però, pot un país fer dependre de la sort el desenvolupar les teves aptituds per pensar? Ja hem dit que esperen agotzonats tots els succedanis del pensament crític i racional per ocupar el lloc que si això no s'arregla, haurà deixat la filosofia.

Caldria recordar que l'escola per a totes i tots ha costat molt ... i encara costa

font

Ruby Bridges, la primera afroamericana que va entrar en una escola de primària per a blancs als USA (1960).

El nou

Arribes nou en un centre, encara que et consideres un gat vell. Primera reunió. Hi ha dues possibilitats: escoltar, esperar i veure, o intervenir. Una variant d'intervenir és la que comença "en el meu institut". Qui intervé començant amb aquesta frase acaba d'oblidar que que és ell el nou, no el centre. Aquesta frase ben contradictòria -el teu centre no és l'anterior, sinó on ets ara- no pot menys que concitar les antipaties dels teus nous col·legues: - Doncs entorna-t'hi! - pensaran. O: - Perquè en vas marxar?

Cert és, pel que expliquen, que cada cop és més difícil intervenir en unes reunions burocratitzades en què poc es pot discutir i menys decidir.

Esperar i veure. Mostrar-te disposat, però no servicial. Obedient, sense semblar sumís. Sabent que els col·legues no et posaran a prova. Els alumnes si, fins que assoleixis un estatus. I compte amb el currículum ocult del centre ...

Finalitzat el primer congrès de la REF

El I Congreso internacional de la Red española de Filosofía se ha celebrado del 3 al 5 de septiembre de 2014, en la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València, que ha ejercido como anfitriona y co-organizadora.

Todos los asistentes se han visto muy gratamente sorprendidos por la cantidad, la variedad y la calidad de las propuestas presentadas, así como por la excelente labor realizada por el Comité organizador.

Este Congreso se ha organizado conforme a lo acordado en las jornadas fundacionales de la REF, celebradas el 4 y 5 de mayo de 2012, en la Facultad de Filosofía de la Universidad Complutense de Madrid. En ellas se decidió crear la REF y celebrar un Congreso trienal de ámbito estatal y de temática general, abierto a los profesores e investigadores de todas las áreas filosóficas y de todos niveles educativos, y abierto también a los profesionales que trabajan fuera de las instituciones académicas.

Era la primera vez que se celebraba un Congreso de este tipo, y la respuesta de los profesionales de la filosofía ha sido impresionante: han participado filósofas y filósofos de toda España, pero también de otros países de Europa y de Latinoamérica. En total, el Congreso ha contado con más de 400 asistentes. El elevado número de inscripciones, junto con una aportación económica de la REF, ha permitido la autofinanciación del Congreso, dada la completa ausencia de subvenciones externas.

Durante tres días y en once sesiones paralelas, se han debatido unas 270 comunicaciones, distribuidas en 10 secciones temáticas, 12 simposios monográficos y 7 talleres, entre ellos una lectura dramatizada de dos relatos filosóficos. Todas las propuestas habían sido sometidas a un proceso de evaluación ciega por parte de los miembros del Comité científico.

El Congreso se abrió con la conferencia inaugural del presidente de la REF, Antonio Campillo, titulada “Tierra de nadie: filosofía y sociedad global”, y concluyó con la conferencia de la profesora emérita de la Universidad Autónoma de Barcelona, Victoria Camps, titulada: “La filosofía ante la precariedad”. El acto de clausura estuvo presidido por el Rector de la Universidad de Valencia, Don Esteban Morcillo Sánchez.

El título elegido para este primer Congreso, Los retos de la Filosofía en el siglo XXI, era una invitación para que las filósofas y filósofos españoles debatieran sobre las grandes cuestiones teóricas y prácticas suscitadas por el mundo contemporáneo. Y, de hecho, las propuestas presentadas son un mapa bastante representativo de la filosofía que se hace hoy en España, en los más diversos campos temáticos: ontología, antropología, ética, política, estética, lógica, lenguaje, conocimiento, ciencia, técnica, educación, historia del pensamiento y estudios de género.

Las cuestiones debatidas en las 10 secciones temáticas, en los 12 simposios monográficos y en los 7 talleres prácticos, han puesto de manifiesto que los filósofos y las filósofas españolas se toman muy en serio los retos que el siglo XXI nos plantea a todos los seres humanos.

Algunos han propuesto recuperar y revisar críticamente la propia tradición filosófica, tanto española como europea, para confrontarla con los problemas del presente. Por eso, ha habido simposios sobre la Ilustración, Kant, Marx, las filósofas y escritoras del siglo XX, y el pensamiento político del exilio español de 1939.

Otros han propuesto nuevos instrumentos conceptuales para afrontar los grandes retos de la nueva sociedad planetaria. Y lo han hecho en simposios dedicados a la argumentación en la era digital, el papel activo de las éticas aplicadas, la fraternidad, el cuidado, la sustentabilidad ecológica y la relación con los animales no humanos.

Y otros, en fin, han debatido sobre los confines de la propia filosofía y sobre el papel que debe desempeñar en la cultura del siglo XXI. Uno de los simposios y la mayoría de los talleres se han dedicado a analizar la relación de la filosofía con otros saberes, el lugar que debe ocupar en el sistema educativo, y cómo debe renovar su enseñanza.

Dada la cantidad, variedad y calidad de las propuestas presentadas, el Comité organizador de la REF tiene intención de darles la máxima difusión posible, para que sean conocidas en el resto del mundo, y también para que contribuyan a enriquecer la vida cultural y los grandes debates públicos de la propia sociedad española. Por un lado, se va a realizar una edición digital de todas las comunicaciones presentadas; por otro lado, se va a publicar un amplio documental elaborado por el Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València; además, todo ello se va a difundir a través de las redes sociales; por último, varios medios de comunicación (como diario.es, La Vanguardia, Levante, la Televisión Universitaria de la Universidad de Valencia, etc.) ya se están haciendo eco del Congreso, mediante la publicación de crónicas, entrevistas e incluso fragmentos de las intervenciones de los participantes.

El Congreso ha contado, además, con numerosas presentaciones de libros, revistas, colecciones editoriales y nuevas asociaciones filosóficas. Varias editoriales (como Gedisa, Herder, Plaza & Valdés) instalaron durante los tres días mesas de exposición y venta de obras de filosofía.

Se han celebrado también dos actividades complementarias, que contaron con una amplia asistencia de público: la obra de teatro Té con Kant, a cargo de la compañía gallega Inversa Teatro; y el documental Nanuk el esquimal, con acompañamiento musical en directo.

El jueves por la tarde, en el ecuador del Congreso, se celebró la Asamblea General Ordinaria de la REF, y a continuación una Asamblea General Extraordinaria, con la participación de los representantes de las entidades que forman parte de la misma.

En la Asamblea Ordinaria, Antonio Campillo, Esperanza Rodríguez y Concha Roldán informaron de las actividades realizadas durante el último año; Jacinto Rivera informó del balance económico del curso 2013-2014; se aprobó el ingreso de nuevas entidades; se acordó la reforma del Art. 39 de los Estatutos para incluir una nueva Comisión permanente (denominada Comisión de la Olimpiada Filosófica); y, por último, se eligió la sede del II Congreso, que se celebrará en la Universidad de Zaragoza, en 2017.

En la Asamblea Extraordinaria, se eligió a la nueva Junta directiva (que seguirá contando con Antonio Campillo como presidente, con Delia Manzanero como secretaria y con Jacinto Rivera como tesorero, y a la que se incorpora como nueva vicepresidenta María José Guerra). También se eligió a las nuevas Comisiones de trabajo, cuyos presidentes/as serán elegidos por las respectivas Comisiones y pasarán a formar parte de la nueva Junta. Esta Junta electa, a su vez, nombrará a dos responsables de Comunicación, que también pasarán a formar parte de la misma, conforme a lo establecido en los Estatutos.

Font: blog de la REF

Retrat de Simone de Beauvoir

Simone de BEAUVOIR (1963): La fuerza de las cosas, fragments de l'epíleg.

De mi se han forjado dos imágenes. Soy loca, medio loca, una excéntrica. (Los periódicos de Río contaban sorprendidos: “Esperábamos una excéntrica: nos ha decepcionado encontrar una mujer vestida como todo el mundo.”) Tengo las costumbres más disolutas; una comunista contaba en 1945 que en Ruán, cuando yo era joven, me había visto bailar desnuda sobre toneles; he practicado todos los vicios con asiduidad, mi vida es un carnaval, etcétera.

Zapatos planos, pelo lacio, soy jefa de niños exploradores, una dama de beneficencia, una institutriz (en el sentido peyorativo que la derecha le da a esa palabra). Paso mi existencia entre libros y ante mi mesa de trabajo, puro cerebro. “Ella no vive”, le he oído decir a una joven periodista. “Si a mí me invitaran a los lunes de Madame T., iría corriendo”. La revista Elle al proponer a sus lectoras muchos tipos de mujer, puso bajo mi foto: “Vida exclusivamente intelectual”.

Nada prohibe conciliar los dos retratos. Se puede ser una desvergonzada cerebral, una dama de beneficencia retorcidamente viciosa; lo esencial es presentarme como una anormal. Si mis censores quieren decir que no me parezco a ellos, me hacen un cumplido. El hecho es que soy un escritor, una mujer escritora no es una ama de casa que escribe sino alguien para quien toda su existencia está dirigida por la escritura. Esta vida vale lo mismo que otra. Tiene sus razones, su orden, sus fines de los que hay que no comprender nada para considerarla extravagante. La mía ha sido realmente ascética, puramente cerebral? Dios me libre!, no tengo la impresión de que mis contemporáneos se diviertan mucho más que yo en esta tierra ni que su experiencia sea más vasta. En todo caso al volverme hacia mi pasado, no envidio a nadie.

Si tothom estirés cap el mateix lloc

Avaluacions finals d'ESO.

El professor d'anglès: 

- A aquest alumne li poses un bé d'anglès? Però si no sap ni dir "hola"!

La professora de Matemàtiques: 

- També ha aprovat les matemàtiques i no sap ni fer l'o amb un canutu!

La professora de català: 

- En el dictat vaig parar de comptar quan vaig arribar a les vint faltes!

El psicopedagog: 

- El que mesurem nosaltres és el progrés des que va arribar. No el podem suspendre.

La tutora recorda que el curs passat el de mates i la de català van pressionar tot el que van poder per tal que els treguessin aquell alumne de classe. Enyora que tothom estirés cap al mateix lloc.

On és l'error? en què consisteix el problema? Com pot ser que efectivament algú amb unes capacitats normals no aprengui gairebé res? Potser segueix tenint raó Willis, el de Perquè els fills de classe obrera aconsegueixen treballs de classe obrera?

Quan un collega m'explicava l'examen que va haver de passar per donar classes en un centre de secundària a Califòrnia, jo pensava que el suspendria, especialment mates i història, com a mínim. A més, no tinc ni idea de com s'imparteixen.  Els psicopedagogs, estudien matemàtiques, llengua, anglès i la seva didàctica?

Per a un comentari de text: A ca' l'herbolari

font

Retrat

Els llibres manllevats d'una biblioteca pública sovint conserven  les petges de qui els ha llegit: un subratllat sistemàtic que, de no haver-se interromput -pel nostre consol- a meitat del segon capítol, hauria revelat una lectura aprofundida, que tanmateix hagués deixat el volum il·legible; uns punts gairebé invisibles, però conspicus, que marquen els passatges importants; una correcció maniàtica i obsessiva dels signes de puntuació com la que recordo que em va fer gairebé insuportable la lectura de les Les veus del Pamano; una anotació, relacionada o no amb el contingut del llibre, un número de telèfon, una adreça, el nom d'un medicament.

Per tal de trobar un exemplar del descatalogat La vejez de Beauvoir, havia hagut d'anar a la Biblioteca d'una ciutat veïna per poder endur-me'l de vacances. En obrir-lo, apareix un bocí de paper amb una llista escrita amb una ortografia pintoresca: Caïxa, jersey, dinar, Biblio. 

Missatge en l'ampolla d'algú que no ha après a escriure en català? Algú catalano parlant major de cinquanta anys? Més adient és pensar que és la llista de coses a fer durant el dia pròpia d'una persona poc ocupada. Passar per la Caïxa a recollir la pensió, anar a buscar el jersey a la tintoreria perquè ja comença a refrescar, o anar-lo a buscar allà on se'l va deixar, o potser comprar-se'l amb els diners trets de la Caixa. ¿Dinar fóra el recordatori que avui toca anar a dinar amb la família, a casa la filla, i per això ha d'anar-hi amb el jersei nou, no amb l'arnat que va adoptar des que es va jubilar? Però la seva posició abans de "Biblio" suggereix més aviat que cal anar a comprar el dinar -amb els diners trets de La Caixa. 

L'haurem, doncs, d'imaginar (a ella? a ell?) entrant a la Biblio de la ciutat veïna carregant el cistell amb les cebes, el mig pollastre desossat i una mica d'api per fer sopa amb els ossos, o els talls de fetge -diuen que fa sang- i les fulles ufanoses de les bledes  emergint de la bossa tot duent a la mà el llibre per retornar mig tapat pel jersei que penja de l'avantbraç?

Però el llibre té 676 pàgines i en 27 hi he trobat el rastre d'una ratlla en el paper de l'angle superior que palesa que s'ha llegit tot. Aleshores, no és el jubilat o jubilada que arrossega lentament la bossa de la compra i el jersei que s'ha llegit el llibre sinó una persona que escriu el català amb faltes, però capaç d'empassar-se les 676 pàgines de lletra petita. Aleshores la llista podria ser com un resum irònic del llibre, a l'estil del "mam, caça i non" que servia per acusar els adolescents que no paraven a casa, però aplicat als vells: "caixa, jersei, dinar, biblio".

No obstant, el que em crida ara l'atenció és la degeneració cal·ligràfica. Els dos primers mots tenen una ortografia impecable, "dinar" revela haver estat escrit en un altre moment, potser amb pressa. Però el mot abreujat sembla indicar un defalliment cognitiu que li ha fet escriure'l més a poc a poc, sense alineació, disminuint el tamany, lluny del prurit que li ha fet posar dièresi a la impecable primera paraula.

Coda: Ara m'adono que potser és una llista feta per vàries persones que em convida a completar-la. Quan hagi llegit el llibre, pensaré un mot i l'afegiré a la llista.

2 filòsofs 2! sobre les corridas

Debate Oscar Horta Vs Fernando Savater from PACMA TV on Vimeo.

Els arguments depurats d'un i altre, que palesen dues concepcions no només dels animals, sinó també de l'ésser humà. Per tractar el tema de la naturalesa humana.

El criterio de evaluación 18 de Valores cívicos de primaria

"18. Conocer y expresar las notas características de la democracia y    la    importancia    de    los    valores    cívicos    en    la    sociedad democrática, así como el significado de los símbolos nacionales, la Bandera, el Escudo de España y el Himno nacional como elementos comunes de la Nación española y el conjunto de los españoles."

Real Decreto sobre el currículo básico de primaria

Com l'haurem d'aplicar, aqui a Catalunya?

font

Històries urbanes: Bye bye Barcelona

Havia quedat en el banc del davant de la Pedrera. Però no hi és, ha estat abduït per la terrassa d'un bar. Espai públic privatitzat. No estic parlant d'una manifestació, ni d'un pelotazo immobiliari, ni d'un desallotjament d'una casa ocupada. Es tracta simplement de la possibilitat de circular pel carrer, d'estar-se en el literal espai públic. Els ajuntaments, aliats amb la amb la llei del tabac i els operadors turístics han descobert (?) un filo recabdatori. 

A més en molts llocs el que es troba és un magatzem de piles de taules i cadires encadenades tot el dia esperant la nit, la festa o el cap de setmana. Ah, i a l'hivern la terrassa es tanca i es converteix en un lloc tancat on es permet fumar!

Bye bye Barcelona, Tarragona, Girona, Palamós ...

¿Merece Ortega un 10% del programa de Historia de la Filosofia LOMCE?

Segons l'esborrany de la LOMQE, la Història de la Filosofia deixa de ser una assignatura comuna i passa a ser troncal d'opció. Això vol dir que passa a competir amb Economia de l'Empresa, Geografia, Grec II, Història de l'Art i 10 més per tal que l'alumnat en trii dues -sempre i quan el centre l'oferti. Desapareix també a la revàlida, excepte si l'alumnat la tria per examinar-se'n (ho ha de fer d'una de les dues que hagi triat en la seva opció). I per descomptat, desapareix a les PAU, si és que segueixen.

No reiterarem les raons que qualifiquen aquest projecte de catàstrofe. Només constatar que aquesta desaparició s'acompanya -i en certa mesura és el mitjà- d'una revàlida on tot l'alumnat de l'Estat tindrà l'oportunitat -i l'obligació- d'examinar-se d'Història d'Espanya en una prova centralitzada pel Ministeri.

L'esborrany actual centra la Història de la Filosofia en 10 autors, tot relacionant-los amb algun altre: Plató (Sòcrates i els presocràtics), Aristòtil (Demòcrit), Tomàs (la filosofia àrab, jueva i el nominalisme), Descartes (Spinoza), Hume (Locke política), Kant (Rousseau), Marx, Nietzsche (Schopenhauer), Ortega (Unamuno y "otras figuras de la filosofia europea") i Habermas (y "el pensamiento posmoderno").

Trobo positiva la concreció en 10 autors. Això permet llegir-los de manera aprofundida i facilita el fer una història de la filosofia que sigui filosòfica, és a dir, que no sigui el simple relat d'un seguit de corrents i autors. A l'hora de jutjar un programa, existeix la temptació -molt nostrada- d'aplicar el que hem anomenat altres vegades "la cullerada". Consisteix a exclamar-se que no hagin inclòs un determinat autor o corrent i proposar que s'hi afegeixi. Això ignora que el temps escolar és limitat, i que per tant, cal triar. 

Qüestionem, però, la tria pel que fa dels darrers. En primer lloc, tot i reconeixent la importancia de la filosofia feta en alemany, sembla una mica excessiu que 4 dels 10 siguin alemanys i de temàtica vinculada, com si als segles XIX, XX i XXI no hi hagués hagut filosofia en altres llengües i amb temàtiques diferents, com el pragmatisme, el neopositivisme, l'existencialisme o, especialment, la filosofia d'orientació analítica.

En segon lloc, la tria d'Ortega com a monotema de la filosofía hispànica del segle XX. A banda que suposa una reiteració d'alguns temes de la tradició alemanya, sembla en aquest cas tendenciós centrar la filosofia hispànica en aquest autor. Els redactors de l'esborrany estan afectats de megalomania o no hauríen prescrit dedicar un 10% del curs al pensador espanyol, ni proposat com a contingut avaluable apreciar "la repercusión de su pensamiento en el desarrollo de las ideas y la regeneración social, cultural y política de España".

Nosaltres segurament suspendríem aquesta pregunta de la revàlida, perquè no apreciem la seva contribució a cap desenvolupament de les idees ni especialment a cap regeneració del país. Suposar aquest valor implica desconèixer  el daltabaix de la guerra civil i la postguerra franquista per a la filosofia. Fins i tot l'entusiasta promoció de la recent biografia Ortega y Gasset de Jordi Gracia ha de defensar-lo de l'acusació de fatxa, carca i antic.

El tema de la filosofia a l'Estat, que efectivament caldria promocionar en els estudis secundaris, caldria vertebrar-lo a partir d'aportacions rigoroses com la de Francisco Vazquez La Filosofia española. Herederos y pretendientes  sobre la "transició filosòfica" (veieu-ne aquí una recensió i aqui una entrevista amb l'autor). També caldria atendre al llarg exili i depuració d'intel·lectuals, a  l'ocupació ideològica de l'academia per part dels integristes i a la lenta reconstrucció.

Si es tracta de prescriure l'estudi d'aquells reconeguts internacionalment, per què Ortega i no Ferrater Móra? Serà perquè Ferrater ben aviat denuncià la crueltat de les corrides mentre que Ortega enaltí «la trágica amistad, tres veces milenaria, entre el hombre español y el toro bravo». I per què citar, en relació a Ortega, Unamuno i no Zambrano o Nicol? Perquè aquests es van mantenir republicans i es van exiliar, i aquell va renegar de la República i es va prestar a ser manipulat per la propaganda franquista? Em sembla que, si cal construir una divulgació de la filosofia hispànica del XX i XXI, es requereix confegir un mapa de les seves figures, no encimbellar-ne una que tot i estar citada respectuosament per molts, poc aporta al debat filosòfic actual.

D'un temps, d'un pais, d'una professió

S'ensumaven canvis. Petits indicis, com assabentar-se que el professor de Formación del Espíritu Nacional, conegut per fer a classe el numeret de treure's la pistola i deixar-la damunt la taula sense que ningú gosés dir-li res, havia estat colpejat per la policia quan provava de fer valdre la seva condició de falangista per tal que aquesta el deixés passar una barrera amb un grup d'alumnes amb els que havia fet una sortida. Els grisos no només ens pegaven a nosaltres, sinó també a ells. Petites alegries.

Era l'època que la gent aplegada  al capdamunt de les Rambles per discutir de futbol va començar a parlar de política més obertament. Primer amb precaució, intentant endevinar si al seu rotlle hi havia entrat l'agent de la brigada político-social, però ben aviat sense embuts. De seguida es va passar  a xiular cada cotxe luxós -reduït gairebé als Dodge Dart- que, tot venint des de Pelai, tombava  i tirava Rambla avall. Era l'extensió matinal de les xiulades de l'entrada a les funcions de gala del Liceu, que s'amanien amb els comentaris de les dones que s'hi aturaven mentre feien el carrer. Tarda sí tarda també hi havia una manifestació a l'entorn de la Plaça de Catalunya. La Rosa de foc semblava revifar.

Jo era professor pluriempleat en dos col·legis, en un de religiós i en una cèntrica acadèmia. La primera classe la donava a les 9 del matí i la darrera a les 9 de la nit. Això em va permetre viure intensament l'ambient de la Transició al centre de la ciutat. Quan acabava l'acadèmia a la tarda, havia de travessar la Plaça de Catalunya, preveient les càrregues de la policia contra les manifestacions que sovintejaven per tal de no quedar-hi atrapat. Per tornar a casa, encara havia de refer el camí fins l'estació de Catalunya, travessant les restes del camp de batalla. Fins i tot un dia, que havia estat especialment agitat, davant del Novedades vaig experimentar la magnífica descàrrega d'adrenalina generada en adonar-me que el riu de grisos brandant la porra que sorgia d'una lletera que s'acabava d'aturar corria directament cap a mi, solitari transeünt que aquell dia va arribar a agafar el ferrocarril d'abans perquè va córrer com si li haguessin ficat un coet al cul.

En aquells moments hi havia una expansió de l'ensenyament públic, producte de la implantació de l'EGB, que al seu torn havia donat una empenta als estudis de batxillerat, com ho faria més tard més tard als universitaris. Molts instituts es van crear gràcies a la reivindicació veïnal. Al meu barri hi sobreviu encara una pintada dels 70 que diu "No dan el Instituto si no se exige". L'ensenyament privat confessional o no, tremolava per la possibilitat que s'adoptés un model d'ensenyament estatalitzat com el de França, i de fet l'article 27 de la Constitució va ser molt debatut.

Però a començaments del curs de 1978, les cares llargues dels patrons de la privada van enriolar-se. S'havien organitzat. La redacció final de l'article 27 de la Constitució trencava amb el model francès i definia un ensenyament privat subvencionat amb fons públics. L'estratègia de classe de segmentar l'alumnat s'havia imposat. La directora de l'acadèmia, que el curs anterior somicava mentre em deia "haurem de tancar", ara em comunicava que si volia cobrar dotze pagues, havia de treballar el juliol fent classes de repàs. A la privada religiosa, el rector em preguntava, sense amenaçar, però sí demanant coherència: "Jordi, quin lloc té un ateu en una escola confessional?". Recordo que una privada religiosa femenina de la part alta de BCN, quan es va desplegar la xarxa concertada, va dedicar la primera subvenció a emmoquetar la biblioteca.

Filosofia, Literatura, Llatí, Història, ... tutoria, cinefòrum i grup de teatre. 25 hores de classe setmanals, més les classes de repàs tot el mes de juliol. Per al professorat de la privada s'imposaven unes oposicions. Al 1978, es van convocar places per a tot l'Estat: Agregats de filosofia: 354+137 en expectativa; Catedràtics de filosofia 33+66 d'accés = 99. És una xifra que equival  al total actual del professorat de l'especialitat a Catalunya als centres públics (486). 

Han passat trenta-sis anys, la població ha augmentat, el jovent estudia secundària superior en major proporció. En canvi, observem una progressiva disminució del professorat en general, per no parlar del de filosofia. Constatem que les jubilacions d'aquells que vem entrar aleshores no es cobreixen o es cobreixen amb professorat precari. I que, comparat amb els llicenciats d'ara, vem ser afortunats. D'un temps.

Defensaven la llibertat d'ensenyament

L'esborrany del decret sotmès a informació pública palesa quins són els interlocutors als que fa cas el PP.  Una mostra: una nova disposició addicional afegida a l'esborrany anterior (la novena) inclou quelcom inèdit en cap de les lleis anteriors. Prescriu donar entrada i lloc, per llei, a una determinada institució privada.  

“1. Los Ministerios de Educación, Cultura y Deporte y del Interior, en colaboración con las Administraciones educativas y con la Fundación de Víctimas del Terrorismo, promoverán la divulgación entre el alumnado del testimonio de las víctimas y de su relato de los hechos."

Jutgeu vosaltres mateixos. S'havien fet tips de denunciar l'"adoctrinament" de l'ordenació anterior! Una cosa és promoure com a objectiu el rebuig de les violències, entre elles la terrorista, i l'altra és donar carta de presència a una ONG determinada. Així interpreten  l'article 27 de la Constitució que proclama la llibertat d'ensenyament. Tot això sense mencionar que una de les entitats adherides a la dita Fundació és Convivencia cívica catalana, activa en la campaña contra la inmersió lingüística en Cataluña.

Què opinem del programa LOMQE

Entre els dies 27 de juny al 21 de juliol de 2014 es sotmet a informació pública el Proyecto de real decreto por el que se establece el currículo básico de la Educación Secundaria Obligatoria y del Bachillerato. S'aplicarà si o si  a partir del curs 2015-2016. Aquest setembre comença la LOMQE a primària. Dedicarem uns posts a comentar-ne diversos aspectes.

A diferència de les lleis educatives anteriors, els programes de la LOMQE no són "de mínims", sinó "bàsics". Això vol dir que tot el que prescriuen s'ha d'impartir. Recordem que el currículum anterior era obert, és a dir, proposava temes a triar per part dels encarregats de tancar el currículum, que eren les comunitats amb competències i els centres. Aquell sistema plantejava el problema de l'homologació dels continguts escolars, però també permetia una discussió del currículum en els diferents àmbits de decisió. Per tant, no podem fer ulls grossos al que prescriu. És cert que les "administraciones educativas" poden "completar-ho", però la gran extensió dels currículums, d'una banda, i la pressió que exerciràn les revàlides, de l'altra, no permeten ser optimistes de poder "arreglar-los".

Lluny de nosaltres aleshores les dinàmiques estil França, on les modificacions dels programes, i fins i tot d'apartats concrets, s'acostumen a realitzar després d'un estudi i una proposta encarregats a algun expert que dóna públicament la cara  i a través d'una discussió a tots els nivells. Aquí no hi ha ningú més que el ministre que es faci responsable del programa. Son diversos poders a l'ombra que es poden endevinar els qui tallen el bacallà d'aquest decret.

No hi ha canvis en el disseny general pel que fa a les assignatures vinculades a l'especialitat de filosofia: supressió de l'EpC i de l'Ètica, introducció d'una alternativa anomenada "Valores Èticos" com alternativa a la Religió, la Història de la filosofia passa a ser optativa de segon ordre a segon de batxillerat, dins una llista on també hi ha psicologia. Ens criden l'atenció la concreció del programa d'una Filosofia a quart en la llista d'optatives de segona opció -abans era el mateix que a primer- i certes concrecions del apartat de valors transversals.

Vols saber quin país ha guanyat el Mundial 2014?

Fundació per la Pau

L'experiment de donar

- Vols diners gratis? Agafa. Després et demanaré que triis una cosa.
- Uix, qué bé, és de veritat? Sense condicions?
- Sense condicions. Pren!
- Gràcies!
- Ara et pregunto: vols quedar-te'ls o donar-los per combatre la malària? (Segons la quantitat que havien agafat, se'ls suggereix que prenguin un cafè, paguin un deute, vagin a la perruqueria ...)
De 2500 dòlars regalats, van donar 2421,50. Amb càmera i sense càmera. No fan servir càmera oculta.
Vinculat a la fundació promoguda per Peter Singer.

Idees per a un treball de recerca ...

Convèncer: algunes aportacions de la psicologia social

Idees per a una revetlla

Ha progressat de debò la humanitat?

Heus ací algunes notes d'intervencions al darrer filozum. Com a l'anterior, sembla que les dues preguntes  eren atractives, perquè totes reben vots i en aquest cas fins i tot empaten.  Ho decidim a cara o creu. Uix! La cara de l'abdicant correspon a la pregunta "Ha progressat de debò la humanitat?".

- Home, sembla que en algunes coses si i altres no. Per exemple, tecnològicament, en esperança de vida ...

- Què vol dir "progressar"? Sembla que no vol dir simplement canviar, sinó anar a millor, i per això cal un criteri.

- I també cal distingir en què: econòmicament, tècnicament, políticament, científicament? Perquè les màquines que deforesten la selva amazònica i fan la vida impossible als indígenes que hi viuen ho fan en nom del progrès ...

- L'augment en el nombre d'habitants del planeta realment és un progrés?

- També hauríem de veure el progrés respecte a què, quin període determinem. És obvi que des de la fi de la II GM a Europa hi ha hagut un progrés, al menys fins fa poc ...

- A mi em sembla que la Declaració Universal de Drets Humans representa un progrés. El fet d'haver consensuat un ideal comú, que ens serveix per orientar-nos.

- Sí, per exemple, políticament la democràcia grega estava molt bé, però fites com la Declaració permeten una extensió dels drets a més gent.

- Encara que segueix havent-hi molts problemes, la situació de les dones està clar que ha progressat. Jo estic millor que la meva àvia!

- Està clar que hem millorat el control de la naturalesa, però no crec que puguem dir que hem millorat autènticament.

- Jo no sé si sóu de casa bona, però per als que no ho som sí que hi ha hagut un progrés.

- Jo no seria tan optimista amb la Declaració. Sense menystenir-la, em sembla que el que fa no és estendre els drets, sinó que el que escampa és la igualació dels individus que necessita el capitalisme. El que s'estén és el capitalisme.

- Dèiem que havíem de comparar respecte a què. I afegeixo que hem de veure qui progressa. La humanitat no és un tot. Potser aqui hi ha un progrés, però per als maies abans dels espanyols no. Els seus descendents estan pitjor ara.

- En l'època dels maies estaries be si eres sacerdot o aristòcrata. Els descendents dels maies de les classes baixes estan millor ara que abans!

- Em sembla que és ingenu generalitzar. El que importa potser és el teu periode, i el teu lloc. Podria passar que et toqués un mal moment, un mal país. I én tot cas, no sé si m'agradaria canviar-me per algú que li hagués pogut tocar un moment millor.

- El segle XX és un dels pitjors. Les guerres mundials, l'Holocaust, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. I la suposada pau de després de la segona GM és una idea europea: Vietnam, Cambodja, Etiòpia, el Congo, Síria ...

- El problema està en la naturalesa humana. Si fossim capaços de ser empàtics tot seria millor. 

- Però la crueltat i la cobdícia ens acompanyen. La cobdícia podría extirpar-se com qui s'opera de cataractes o d'apendicitis?

- Suposem que per un miracle els que estem aqui en fem empàtics (si és que no ho som ja). Això canviaria el món?

- Caldria canviar les estructures ...

- Però en què hauríem de canviar vers millor: llibertat, benestar, possibilitats d'autorealització?

- Jo crec que ho tinc més que la meva mare. Potser perquè a ella li va tocar viure la posguerra ...

- Els ideals que reiem tots, com llibertat, igualtat i justícia  han estat lligats a la idea de progrés.

- El problema és que si existeix el progrés te'n pots desentendre, perquè facis el que facis, individualment o collectiva, res no l'aturarà. Només caldrà que et preocupis de ser del cantó dels bons de la Història. En canvi, si no afirmem el progrés ens hem de fer conscients que la millora en llibertat, en benestar i en possibilitat d'autorealització és precària i fràgil. Hi ha hagut collapses de civilitzacions, com la ciutat d'Ur a Mesopotàmica, l'Illa de Pasqua o Roma mateix.

- El progrés és un relat del que anem fent. Com a tal relat, pot construir d'una altra manera.

- Potser, per acabar, recordar un fragment del filòsof Walter Benjamin, que tenia un gravat de paul Klee que es deia Angelus Novus que li inspirà aquestes línies:

“Hay un cuadro de Klee (1920) que se titula Angelus Novus. Se ve en él a un ángel al parecer en el momento de alejarse de algo sobre lo cual clava su mirada. Tiene los ojos desencajados, la boca abierta y las alas tendidas. El ángel de la Historia debe tener ese aspecto. Su cara está vuelta hacia el pasado. En lo que para nosotros aparece como una cadena de acontecimientos, él ve una catástrofe única, que acumula sin cesar ruina sobre ruina y se las arroja a sus pies. El ángel quisiera detenerse, despertar a los muertos y recomponer lo despedazado. Pero una tormenta desciende del Paraíso y se arremolina en sus alas y es tan fuerte que el ángel no puede plegarlas … Esta tempestad lo arrastra irresistiblemente hacia el futuro, al cual vuelve las espaldas mientras el cúmulo de ruinas sube ante él hacia el cielo. Tal tempestad es lo que llamamos progreso”.

Postals urbanes

I

Sortida de les escoles. Una mare camina inclinada vers un nen d'uns deu anys, una mica grassonet i que duu xandall.
- Si tu creus en tu, ho aconseguiràs, vida meva. I jo crec en tu.

II

Entrada a les escoles.
- Papá, ¿qué es más, bien, o bastante bien?

III

Adolescent crescudet, parla per mòbil als ferrocates. 10 de la nit.
- Pots enviar un WhatsApp als meus pares, o trucar-los i dir-los que estic anant a casa teva i que jo no tinc bateria?

Corrupció (trailer)

Petitio principii

El Roto, avui

Filòsof, com sempre. Sobre el raonament circular en l'orelles, vegeu aquí.

L'art ens fa millors?

Avui, a les 19 hores. 

Visiteu el fb

Sense mots

font

Avui

Joan Brossa
La massa del temps

Poema visual

En un local de la plaça Octavià de Sant Cugat
17-5-14

Un altre cafè filosòfic!

Ja és el tercer! Lectores i lectors de l'orelles, hi sou novament convidats.

Byung-Chul Han: La Agonia del Eros

La brevetat és una virtut. A les seves classes, en Ramon Valls ens explicava que somiava una màquina que recollís tot el que s'ha dit en filosofia que serviria per analitzar ràpidament cada llibre nou. L'hi introduiríem i el trituraria només retornant-nos-en, si n´hi hagueren, els fragments amb alguna idea nova. L'obra Byung-Chul Han La agonia del Eros és una mena de màquina per l'estil, però en comptes de ser analítica és sintètica. 

En 79 pàgines recull aportacions de Badiou, Illouz, Levinas, Bataille, Hegel, Heidegger, Deleuze, Barthes,  i polemitza amb Agambem i Zizek. I per damunt de tots, com  el lloc d'on surten tots els fils, el Banquet de Plató. En els discursos finals d'aquesta obra s'explica que eros es una epithymia, un desig inexaurible especial que desequilibra el subjecte obrint-lo a l'altre. D'aquí la bellesa amb què brilla per a nosaltres la persona de qui estem enamorats. I per això, perquè és engendrar en la bellesa.

En la nostra societat, Eros agonitza perquè l'altre ha desaparegut com atopos, com negatiu. Aquesta desaparició és deguda al narcisisme que anivella tots els éssers. El narcisisme no és un centrament en un mateix, un egocentrisme,  sinó que és l'extensió del propi jo arreu. El narcisisime porta un entotsolament que origina la depressió. La imatge d'això és la película Melancholia, de Lars von Trier.

La societat de la disciplina, que era la del deure, ha estat substituïda per la nostra societat del rendiment, que és la del poder. En ella el subjecte s'autoexplota, ja no hi cal el fuet. "La societat del rendiment, dominada pel poder, en la que tot és possible, tot és iniciativa i projecte, no té cap accés a l'amor com ferida i passió" (p. 25). L'amor s'associa a quelcom agradable, mentre que en la tradició anterior es vinculava al patiment i la mort. L'amor es positiva com a sexualitat, i aquesta és mesurada pel rendiment; "Eros es converteix en mer treball". D'aquí l'èxit actual de Les cinquanta obres de Grey.

Per a la desaparició de la negativitat de l'altre també és decisiva la societat de la sobreinformació. Ella ens l'acosta. L'altre deixa de ser misteri, distància. La informació que en tenim fa inútils la imaginació i la fantasia, l'anivella a qualsevol altre altre, el destrueix. D'aquí també l'auge de la pornografia que, contra Agambem, no veu com una profanació sinó com una profanització de l'amor. Les magistrals pàgines de Madame Bovary on seguim minuciosament el recorregut del carruatge amb les cortines tancades on els amants s'han trobat han estat substitudes per l'explosió pornogràfica.

Només he fullejat La sociedad de la Transparencia i La sociedad del Cansancio, però em sembla que s'hi repeteixen temes tractats més sintèticament a La agonia del Eros. Tot plegat, una intel·ligent operació editorial, que inclou una pàgina excel·lent de Wikipèdia, i una bona difusió. En tot cas, recomanable si es vol un tast del que es cou en la filosofia continental ara mateix.  

No és una denuncia ètica, sinó que ens alerta de la pèrdua de qualitat humana. Però no ens posem melancòlics ...

Àvia, genèric per designar els pares i les mares de les mares i dels pares

Hi ha gent que sosté que cal fer servir "els pares" com a genèric per designar els pares i les mares. Com en d'altres casos, els arguments passen per l'etimologia: que si en llatí era parentes, etc. El mateix passaria amb "els avis".

Però precisament per raons etimològiques hauríem de dir "les àvies" per designar el col·lectiu dels avis i les àvies. Cito l'Alcover Moll:

Etim.: àvia ve directament del llatí avĭa, mat. sign.; però la forma masculina avi no ve tot dret del llatí avus (que seria tornat *au), sinó que és una masculinització analògica de avĭa (cfr. Meyerke Gramm. ii, 368).

Aleshores apareixerà algun sociolingüista i dirà que la mare de la mare o del pare tenia en la cultura llatina un paper especial, no exercit pel pare del pare o de la mare, però que en la nostra cultura si, i per tant cal que hi hagi la flexió.
Amb la qual cosa es palesarà que les societats canvien, que la invisibilització de les dones en el llenguatge és insuportable en el segle XXI, i que cal espabilar.
També podem adoptar una flexió més divertida que àvia/avi!, per exemple la del suec, que aprofita per precisar si les àvies són paternes o maternes:

La mare de la mare: mormor
El pare de la mare: morfar
La mare del pare: farmor
El pare del pare: farfar

En resum: la M. fa un any!

Pobre Epicur!

Epicur proposava una vida comunitària de joves i vells, dones i homes en amistat, tot exercitant-se en el combat contra les pors que perturben el gaudi de la vida: la por a la mort, als déus, al destí, al dolor. A aquest quàdruple remei  per assolir la imperturbabilitat (ἡ ἀταραξία) l'anomenà tetrapharmakon (τετραϕάρμακον).

La posmodernitat farmacèutica el redueix a comprimits de 25 mg d'Hidroxicina dihidroclorur! Una mostra més de la pèrdua del poder sobre nosaltres mateixos que es dóna sota l'aparent progrés que significa el triomf de la tècnica.

Albert Pla, filòsof

Parmènides afirmava que només podia haver-hi ésser, atès que el que no es, no es ni pot ser pensat i per tant, tot és el mateix, no hi ha diferències. 

Heraclit sostenia que malgrat semblar-nos diferents el fred i el calent, allò de dalt i el de baix, la salut i la malaltia, només ho són aparentment, perquè els contraris constitueixen una unitat profunda.

Protàgores defensava que sobre qualsevol assumpte es poden fer dos discursos contraris, la qual cosa sembla suposar que és igual el que diem.

Pla pregunta com un nen i potser insinua que tampoc no hi ha diferències.

Cafè filosòfic al Cafè les Delícies

Ens ve de gust. Volem provar quelcom que vagi més enllà d'una tertúlia. No hi haurà sorpreses: Una presentació de les qüestions i un enraonar més o menys endreçat. Dimecres, sobre drets i llibertats polítiques. Ja veurem com ho enfoca l'animador de torn. I com s'esdevè el diàleg, presidit per la filia i el logos.

Veieu el fb. 

Lectores i lectors de l'orelles, hi sou tots convidats. 

Avui, a les 19. Entrada lliure. Consumició recomanada.

Concurs d'aforismes de Sant Cugat del Vallès 2014

Per tretzè any consecutiu! Notícia a Cugat.Cat

Aforismes inventats guanyadors 2014

Nuestras huellas dactilares no se borran de las vidas que tocamos.
Clara Sobrepera

Posposar els problemes per al dia següent només serveix per preocupar-se un dia més.
Genís Campoy

Sufrimos más con lo que nos imaginamos que con lo que realmente sucede.
Ricardo Fosalba

Som on som perquè som com som.
Guillem Busquets

La violencia és el suspens de la llibertat.
Anna de la Fuente

Prohibir es despertar el deseo
Gemma Franco

accèssits:

La imaginació és una arma molt poderosa: posa-la en les mans equivocades i provocaràs una revolució.
Isabel Lammens

El fracàs, la força i la il·lusió són la combinació per a l’èxit .
Júlia Conangla

La infantesa desapareix amb la mort. L’edat adulta només és un antifaç de carnaval.
Diana Lacasa

Has de trencar els ous abans de poder somiar truites
Irina Ruiz

BringBackOurGirls

Sempre hem hagut de lluitar perquè les denúncies sobre violacions dels drets humans en països exòtics no fomentin estereotips d'ignorància, incapacitat o salvatgisme, que en darrera instància arriben a alimentar un racisme latent. De fet, la Federació Catalana d'ONG té, com d'altres estatals i internacionals, un codi de conducta que alerta sobre aquesta qüestió i dóna pautes per al tractament de notícies, com evitar "els discursos simplificadors", "el miserabilisme i el patetisme". També recomana consultar les contraparts del propi país.

L'argument que comença a escampar-se que la campanya mateixa ha estat segrestada per vips em sembla que tendeix més a neutralitzar-la que a propiciar un aprofundiment en aquesta. És obvi que la mera campanya digital té uns resultats limitats, especialment si no hi ha cap organització que treballi sobre el terreny que pugui aprofitar la força que donen les signatures digitals. 

Aquest mapa mostra que si té sentit participar en la campanya és perquè estem donant suport a una reivindicació nigeriana.

De fet, repiular #BringBackOurGirls hauria d'acompanyar-se de cercar més informació per col·laborar més activament en aquesta causa ... i vincular-nos-hi d'una forma més estable. Per exemple, fer costat Amnistia a treballar sobre la qüestió.

En tot cas, jo m'estimo més que algunes personalitats s'adhereixin a reclamar l'alliberament d'unes noies segrestades i sota perill de ser esclavitzades en comptes de fer campanya contra la investigació amb embrions, per la oració a les escoles o que simplement es mostrin com a figures decoratives sense compromís polític. 

A més, es genera un debat interessant: l'argument de l'"i tu més" o del doble criteri, neutralitza la campanya, o la fa més complexa? O és algú que diu a una dona: "tu calla!"? O ...?

En tot cas, alhora que discutim:  #BringBackOurGirls!

En defensa de la filosofia

Per setena vegada consecutiva ...

Doneu suport al Manifest!

Dissabte, a Tarragona per la Filosofía

La filosofia fa turisme: Girona, Igualada, Barcelona, Mataró i enguany ... Tarragona. No ens cansem!

Més informació aqui. Encara sou a temps d'enviar-hi textos, dissertacions, fotos.