This is the question

"Jordi, tots els profes i tots els libres diuen que les drogues són dolentes, però la gent no pren drogues per perjudicar-se, sinó per plaer". Llegiem a classe una part de la lliçó sobre les conductes de risc, l'autonomia i les drogues. És un llibre de text decent -hi he col.laborat! Però un alumne em fa tocar de peus a terra: ja ens sabem el rotllo, parlem de la questió del plaer. Abandono el discurs de la condemna i reenfoco la classe. Vejam, posem exemples de plaer. Riures, murmuris i al final, com qui fa un acudit: "orgasme". Suggereixo "carícies" i hi ha somriures. Un altre s'anima: "menjar xocolata", l'altre "prendre el sol", i l'altre insisteix en l'escabrositat, però és un bon exemple: "pixar quan tens moltes ganes". Poc a poc es van concentrant: beure quan tens set, refrescar-te, prendre un bany calent, escoltar música, treure's una pedra de la sabata ... ja estem en situació de distingir plaers de l'assoliment o plaers negatius, producte de l'absència del dolor. També entre els més o menys duradors ... Sona el timbre. S'ha acabat el temps. Estic (moderadament) satisfet.

Sòcrates i dos gats

"El Sócrates que aparece en los manuales de historia de la filosofia tiene mucho de máscara historiográfica bajo la cual, más que el Sócates histórico, se encuentra una enorme sonrisa que recuerda a la del gato de Cheshire de Alicia en el país de las maravillas. Sócrates, el filósofo irónico, parece tener buen carácter, pero como este gato, si la ocasión lo requiere, es capaz de mostrar unas uñas muy largas y unos dientes afilados. Llevamos veinticinco siglos interrogándolo y él no hace más que ensanchar su sonrisa. Y si le preguntamos por el camino que denemos tomar para salir del atolladero de nuestra perplejidad, intuimos que nos contesta que eso depende en gran parte del sitio al que queramos llegar, aunque siempre llegaremos a algún lugar si caminamos lo suficiente".

(Gregorio Luri (2004) Guia para no entender a Sòcrates, pàgina 16)

Esperem que Bacallà salat es restableixi ...

La banalitat de mal

Gustavo Duch, director de Veterinaris sense fronteres, compara xifres: els 700.000 milions de dòlars que proposa gastar l'administració USA per resoldre la crisi financera amb els 30.000 milions anuals que, segons la FAO, caldria gastar per atendre les persones que resideixen a paisos que pateixen l'actual crisi alimentària.

(La Hiena segons The Aberdeen Bestiary)

On és Wally? (Where the Hell is Matt?)

Where the Hell is Matt? (2008) from Matthew Harding on Vimeo.

Douglas Walton

Sempre m'havia semblat una mica exagerada l'anècdota del retard de Kant quan va rebre l'Emili, de Rousseau. Abans de descarregar sobre els alumnes un resum esquemàtic més o menys afortunat de la Crítica de la Raó Pura els feiem agafar aire tot recreant-nos en el relat de la metòdica vida del professor de Köningsberg i la seva proverbial puntualitat, només trencada, pel que sembla, dues vegades: en assabentar-se de la presa de la Bastilla i en rebre el llibre de Rousseau.

Salvades les distàncies, he descobert que Amazon et proporciona moments semblants als del vell Immanuel. Avui m'ha arribat Argumentation Schemes, el nou llibre de Douglas Walton, un dels impulsors de la mal anomenada lògica informal. Els altres autors són Chris Reed, el creador d'Araucaria, programari lliure d'esquematització d'argumentacions, i Fabrizzio Macagno. Presenten el millor i més complet recull dels esquemes d'argumentació presumptiva (60), després d'haver distingit aquestes formes argumentatives de les dites inductives i de les deductives. Els fonamenten històricament i epistemològicament, i ofereixen també les qüestions adients per examinar la plausibilitat de cada esquema argumentatiu. Es el llibre que estava esperant, perquè apleguem i ordenen tot el que en aquests moments és pertinent sobre el tema. D'aquí el -lleu- tremolor en obrir la caixa d'Amazon. (Podeu trobar alguns esquemes que vaig traduir al català aqui, pàgines 143-149. No hi ha res d'aquests autors ni en castellà ni en català. Pais).

He arribat una mica tard a classe, però ningú no ho ha notat.

Examen

Prova de cant. Ets allà sol, al davant d'una persona que et mira amablement, però que haurà de jutjar si vals o no. Només ets tu i el teu cos. Semblaria que el que es jutja és la teva veu i, si més no, la teva oïda. Però és la teva boca, els muscles de la cara, del coll, la teva gola. Són els teus pulmons, el teu estómac, la postura del teu cos. Els braços, al davant o al darrere? Les cames, juntes o separades? l'una en repós i l'altra en tensió? No hi ha cap mediació: cap escrit, cap instrument, cap màquina. Només el teu cos. Recordes la magnífica La precisión del cuerpo. Análisis filosófico de la puntería, de Serrano de Haro. Recordes també les revisions mèdiques que es feien abans.

Al final, aprovat, sa. Havent de treballar la tensió en els pòmuls. Dubtes si no serà una forma de discriminació positiva atesa la necessitat que hi ha de cantaires masculins. En fi, content d'haver passat un exàmen. Feia temps que no en passava cap. Molt instructiu.

Anunci censurat

El darrer any, el Ministeri d'Indústria ha prohibit de fet l'exhibició de tres anuncis d'Amnistía Internacional a televisió: ha denegat la seva inclusió dins del còmput no publicitari (per tant les cadenes els han de descomptar del temps permès per a publicitat) i a més ha afirmat que tenen contingut partidista polític, cosa que exposa les cadenes a multes, com s'explica detalladament aquí. L'Orelles ja en va anunciar un. Veiem el darrer.

És d'interès general o no? Els drets humans més bàsics, són partidisme polític?

Entre els que diuen que és u, movent i infinit, Anaximandre ...

τῶν δὲ ἓν καὶ κινούμενον καὶ ἀπειρον λεγόντων Ἀ. μἐν Πραξιάδου Μιλήσιος Θαλοῦ γενόμενος διάδοχος καὶ μαθητὴς ἀρχήν τι καὶ στοιχεῖον εἴρηκε τῶν ὄντων τὸ ἄπειρον, πρῶτος τοῦτο τοὔνομα κομίσας τῆς ἀρχῆς. λέγει δ' αὐτὴν μήτε ὕδωρ μήτε ἄλλο τι τῶν καλουμένων εἶναι στοιχείων, ἀλλ' ἑτέραν τινὰ φύσιν ἄπειρον, ἐξ ἧς ἅπαντας γίνεσθαι τοὺς οὐρανοὺς καὶ τοὺς ἐν αὐτοῖς κόσμους· ἐξ ὧν δὲ ... τάξιν [Β 1], ποιητικωτέροις οὕτως ὀνόμασιν αὐτὰ λέγων.
(font: Philoctetes)

Seguim parlant del mateix ... Vegeu l'article de José Luis Sampedro a el País... o el rap de les partícules:

Filosofia de primer: programa

Si algú té la pensada de fer servir aquest blog per a les classes, heus aci un esquema del programa de filosofia amb els hipervincles als posts de l'Orelles de Burro que contenen enllaços per treballar i als documents que fem servir a classe. L'anirem completant ...

Brenifier i Tozzi

Ha sortit el nou número de la revista on-line Diotime-L'agora. Està dedicada a didàctica de la filosofia i a més presta una atenció especial al que anomenen "noves pràctiques filosòfiques" (filocafè, filosofia per nens, universitat popular de Caen, de Lyon ...). Articles i notícies sobre tot en francès, però també en anglès i espanyol. Registre gratuït.

El tema central d'aquest número és la filosofia amb joves malalts. A banda de fer un cop d'ull al que s'hi cou, recomano en la secció internaional, els articles de Michel Tozzi, que construeix els pilars del sustrat filosòfico-ideològic de l'èxit mondial de la filosofia per nens en sentit ampli. També el d'Oscar Brenifier, que fa una demarcació rigorosa i molt interessant entre filosofia pràctica i autoajuda. Tozzi és un dels pocs doctors francesos específicament en didàctica de la filosofia (a més, mereix el títol). Treballa a Montpeller i el va portar l'IREF a Girona fa tres anys. Brenifier és impulsor del congrés de la Unesco sobre filosofia, i personatge a qui val la pena conèixer Esperem que segueixi el costum de venir el juliol proper com ha fet els dos passats.

Filosofia de primer: per començar

Preparació del primer dia amb alumnes. Fantasia d'aprofitar el silenci expectant dels nouvinguts de l'ESO confonent la seva expectació amb interès i creient que et dóna peu per començar una llarguíssima dissertació sobre què és la filosofia, dissertació que aniràs allargant i embolicant en dies sucessius en què la teva reiteració de la importància de la filosofia es correspondrà en ells, perduda la novetat, amb el progressiu retorn als (mals) hàbits dels darrers dies de quart. Finalment, s'esdevindrà que toparàs amb les dues hores, però aleshores no riuràs .... perquè ja serem a finals d'octubre. Llavors engegaràs el sermó sobre la seriositat del batxillerat, pronunciaràs inútilment la paraula màgica que comença per S, esbroncaràs algun pringat. I et deprimiràs.

Reconeixem-ho: de moment no estan preparats per sentir dissertacions. També fa temps que sostinc, com aqui, que la millor manera de fer entendre què és la filosofia és tot mostrant-la. Per tot això em proposaré no dissertar molt, tancar setmanalment els temes, fer el major nombre d'activitats possible. El tema d'introducció a la filosofia l'impartiré amb un tast (i el completarem al segon trimestre). Es tracta d'aprofitar la primera activitat, "El chequeo filosófico" d'un llibre de Julian Baggini recentment publicat en castellà: ¿Pienso luego existo? La trobareu traduïda al català aqui i on-line en anglès aqui. Es tracta de definir-se sobre 30 qüestions filosòfiques diverses. Encara que a l'obra i on line l'objectiu és palesar les possibles incoerències entre les respostes, més que les respostes mateixes, de moment ens valdrà fer-lo a classe i completar-ho a casa per mostrar la diversitat de temes filosòfics. Si us interessa aprofundir-hi consulteu les pàgines 19 a 35 del llibre. Tornarem sobre Baggini.

Amb això (primera setmana) podré treballar el tema de la pregunta filosòfica per fer-los participar en la Mostra de fotofilosofia (segona setmana), que acaba de convocar-se.

Segona trobada Filolist

Dissabte 6 de setembre. Filolist aconsegueix aplegar una altra vegada uns quants professors i professores a l'Ateneu de Barcelona, acollits per Ramon Acoberro (que cada dia guanya més pes en tots sentits). Una mica rovellats encara, seguim l'anterior reunió.

1. Dia de la filosofia: enguany és el 20 de novembre. Cridem cada institució a visibilitzar-lo. Trobareu idees aqui. Fer una nova convocatòria de la Mostra de Fotografia filosòfica. Organitzar un acte a l'Ateneu segurament dimecres 19 a la tarda en què es lliuraran premis de la mosta de fotoficlosofia als alumnes de cada IES (s'admeten idees sobre com finançar-ho). Comunicar-ho a la xtec (i a la UNESCO?) El CCCB organitza una conferència amb una patum. . El 17 de setembre a les 17 s'acabarà de concretar a la seu de l'IEC.

2. Estar amatents dels projectes en xarxa que anuncia la xtec. Apuntar-nos al curs de TAC i Filosofia, si més no per demostrar que interessa i per veure què s'hi diu. Sembla que la formadora no és de filosofia ...

4. Animar a treballar a l'aula virtual. Ja hi ha coses sobre El Fedó. I els calaixos fets a primer. Per a la gent que hi col.labori activament, es cercarà de certificar la feina feta.

5. Al final de la manifestació junt al Desconsol es van lliurar al registre del Parlament els textos aportats per tots, sense còpia. Amb això vem perdre una bona Antologia en defensa de la Filosofia. S'obre al Seminari Virtual un lloc on anar-los penjant (i posar-ne de nous).

6. Caldria que hi hagués encarregats d'impulsar cadascun dels nostres projectes: comunicats a xtec i mostra (jordi), acte dia de la filo (angels), butlletí (Anna), antologia ( ), notícies ( ), cada curs moodle ( ) ...

Pilar Fibla Ribera

Preparava un post de retorn, que comentés amb humor la síndrome postvacacional i animés a afrontar estoicament el nou curs, però he sabut que la Pilar també faltarà al seminari de la secció de filosofia pràctica, que deixarà de trucar-me per recordar amb una cortesia finíssima alguna obligació, que no participarà en cap dels projectes que tenia, ara que s'havia jubilat -ella sí, als 65 i escaig, heroina de l'ensenyament. I em quedo sec de frases enginyoses, de paraules de consol, d' elegies malenconioses. No he conegut altra col·lega que t'acollís com ella ho feia, ningú que fos capaç com ella de discrepar sense enfadar-se, de discutir sense menysprear l'altre. I fent-ho amb la fermesa, la intel·ligència i el coneixement amb què ho feia.

I amb el seu riure encomanadís.

Tres dies després, la Maria Rosa Borràs també ens va deixar. Desconsol.

Jocs olímpics

Font; Amnistia Internacional

Platja

Divendres tarda a la platja del poble. Un grup de nens i nenes jugant a l'aigua. - Ahmed, tonto, no ploris! Li diu una nena al més petit, que es queixa que l'hagin deixat sol surant amb el pneumàtic. Al fons s'albira un cap negre que se'ls acosta nedant. Ve del límit de les boies, a cent metres. La saluden en ¿àrab? ¿berber?. És una senyora amb hijab, completament vestida.

De la vora estant, un nen rosset se la mira i apreta a córrer cap a la seva mare, senyalant-li insistentment la senyora amb el dit i exclamant-se'n en ¿rus? La mare, que duu tanga, fa un somrís. Per a ell, banyar-se vestit és una transgressió .

Dilema estètic

Fred Astaire o Gene Kelly? Fèlix de Azúa, que quan parla d'estètica és un mestre, analitzava així el dilema:

"Entre Fred Astaire y Gene Kelly las cosas iban en serio. El primero ostentaba el canon de la elegancia, como en otro tiempo aquel Beau Brummel que había logrado imponer la sobriedad en el hábito de los aristócratas ingleses, alejándolos de colorines y afeites. Los movimientos de Astaire respondían a una racionalidad extrema, más próxima a la idealización del cuerpo animal (gacelas, panteras, delfines) que al brutal espasmo peristáltico del proletariado. Su clasicismo era tan sólido, tan pericleo, tan euclídeo, que no sólo se distanciaba de cualquier debilidad romántica sino que las anulaba y arrasaba con una equis de pierna diseñada a tiralíneas. Como no podía ser de otra manera, con su pareja, Ginger Rogers, mantuvo una férrea imagen conyugal a pesar de la atonalidad sexual de todos conocida.
Por el contrario y como puede constatar cualquiera que revise la película antes mencionada (una obra maestra muy parecida a Esperando a Godot), el estilo de Gene Kelly era un ataque salvaje, desalmado, ordinario, contra lo que aún entonces se consideraba "elegancia" y "clasicismo", sin caer tampoco en el romanticismo que arruinaba toda la producción europea, obsesionada con los restos humeantes de la religión cristiana, especialmente entre los ateos. Disfrazado de payaso, de enano, de comparsa en un burlesque, de amante daliniano, de centro topológico en un aparatoso caleidoscopio a lo Busby Berkeley, o de Fred Astaire (a quien parodia en uno de sus innumerables bailes), Gene Kelly era siempre la vanguardia de todo lo que había defendido Nietzsche con su atropellada filosofía, la pura vitalidad destructiva, el dionisismo, la autoparodia, la astucia del músculo, el nihilismo que ama la ternura del caos. Su pareja no era Debbie Reynolds, una virgen de 19 años, sino el psicópata autodestructivo Donald O'Connor.
Si Fred Astaire idealizaba al animal humano, Kelly lo elevaba por encima de cualquier melancolía zoológica. El cuerpo que baila en los números de Kelly es un cuerpo lúcido sobre su poder, sarcástico con la petulancia del poderoso, irónico con la vanidad del apolíneo, despiadado con el grotesco espectáculo de la bondad humana. No con la bondad, sino con el espectáculo de la bondad."

Dilema moral

Trailer de Blue in the face (1995). Als 1,5' hi ha l'escena completa de la discusió dels personatges interpretats per Harvey Keitel i Mira Sorvino sobre si deixar escapar un nen atrapat quan s'enduia la bossa de Sorvino. Justícia? Compassió? Al final s'acaba parlant d'educació ... cívica.

Si tens dificultats amb l'anglès, consulta les pàgines 202-206 de l'edició castellana de l'obra d'AUSTER. Dedicarem altres posts a l'enquesta de Michael J. Fox (fer preguntes) i al conte de William Hurt (veritat o mentida?).

Comunicació

Vaig a sortir per l’escaleta de la piscina i assegut en el banc del davant em trobo F, un noi sord que conec des dels dotze anys. Ara és un adolescent de setze. Espera que comenci el seu curset. Des de l’aigua estant veig venir la seva monitora. El miro i aprofito que encara no ha arribat per dir-li movent els llavis però sense fer soroll: Quina seño més guapa que teniu. Em respon també amb els llavis: Quina què? Quina seño! Torno a dir-li. Es posa vermell. Ens hem entès. Ningú ens ha sentit.

Aclaparador

Al Trenta minuts han emès un reportatge que -significativament- va estar ajornat per celebracions futboleres fa unes setmanes. Està fet per Montserrat Besses i Lluís Monserrat i es titula "30 segons per a un destí". Il·lustra les grans paraules: justícia, riquesa, igualtat, ètica, comunitat, ciutadania, veritat, confiança, poder, autoritat ... amb espots televisius de varis paisos. Aznar parlant català. Tots prometent. Molt instructiu. Proposo començar l'EpC amb un visionat i comentari del reportatge. Seria una bona manera d'evitar la ideologia -en el sentit marxià- que pot ser una de les tendències de l'assignatura.

No es tracta d'apuntar-me al cor del desprestigi dels polítics. Sempre que algú engega el discurs que el polítics són una merda, recordo la rèplica d'una amiga argentina de Pepe Carvalho: "Entonces vos ¿preferís a los militares?

Al Palau de la Virreina hi ha una exposició sobre el tema els autors de la qual també apareixen als títols de crèdit del reportatge.

Sortida a la crisi? III